6 UNITAT DE PROSPECTIVA Gener 2012

UNITAT DE PROSPECTIVA FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA Número 6: Gener 2012

Unitat Prospectiva Número 6

1

2

3

Responsable de Projecte: Pablo Capilla Editors: Marta Marín Anglada i Daniel Córdoba-Mendiola Comité editorial: Joaquim Calvo, Josep Lluís Micó, Esteve Miralles, Carlos Monte

London 2012 Comunicació i direcció d’art a l’esdeveniment esportiu de referència

Rendibilitzar la fama Relacions entre celebritat, empresa, mitjà i receptor

Nacho Carbonelll Nou Funcionalisme comunicacional La unitat de prospectiva vol saber la teva opinió sobre els continguts per a millorar el servei dels entregables a la comunitat acadèmica de la Facultat. També ens podeu fer arribar les vostres propostes de temes que considereu interessants. Els nostres correus són: [email protected] [email protected]

1 LONDON 2012 Comunicació i direcció d’art a l’esdeveniment esportiu de referència

Londres, capital mundial del disseny Londres és universalment considerada una de les capitals mundials del disseny gràfic i la direcció d’art en comunicació. Per això, l’exercici d’expressió visual dels Jocs Olímpics, que es celebraran l’estiu de 2012, ens permetran evidenciar les últimes tendències de la disciplina i plantejar-nos la qualitat de l’impacte i la tracció que pot tenir de cara al futur més immediat. La capitalitat de la ciutat en el disseny i l’expressió gràfica ve donada per un conjunt ampli de factors que s’han de tenir en compte per entendre aquesta realitat:

1. Teixit corporatiu i institucional. Londres és la ciutat escollida per moltes organitzacions per establir la seva seu corporativa, i això comporta una sèrie de necessitats de serveis d’expressió gràfica molt específics que es complementen amb els tradicionals. La ciutat és seu de bancs, companyies de gran consum, automoció i serveis, i sol ser la ciutat escollida per les multinacionals internacionals nord-americanes i asiàtiques per establir la seva seu europea. Els seus dos centres de negocis, o CBD, la City i els Docklands, són els powerhouse europeus, i juntament amb Hong Kong i Nova York, un dels tres nuclis financers mundials. L’expressió corporativa, entesa com a branding i definició de valors de marca corporatius, construcció

dels camps semàntics, arquitectura i serveis d’enginyeria de marca o multiculturalització dels valors, solen ser duts a terme per les seus centrals de les organitzacions, que en el cas europeu solen estar a la capital britànica. 2. Clusters d’indústries creatives Aquesta realitat ha permès que la capital britànica sigui la ciutat de referència de les indústries creatives europees. Estudis de disseny gràfic, branding, agències de comunicació, publicitat, relacions públiques, màrqueting promocional, on-line, agències d’impulsió, bartering... totes a la ciutat de Londres i concentrades en un espai molt concret. Shoreditch, una antiga zona de magatzems i fàbriques, a les portes de la City de Londres, és l’espai clau de la ciutat per trobar aquest cluster. Aquest barri compta amb bones xarxes de transport, concentra els serveis que necessiten aquestes organitzacions i és, a més, un barri amb capacitat de residència i d’oci. El barri creador de la ciutat és el destí de referència dels col·lectius més permeables a tendència, innovació i prospectiva. Disseny i comunicació són a la ciutat una indústria més, que compta amb alguns dels players mundials de referència, a més de ser seu de WPP, un dels quatre grans grups de comunicació i màrqueting mundials.

Intervencions urbanes a Shoreditch

Londres, capital mundial del disseny 3. Relacions institucions / acadèmia La ciutat compta, a més, amb algunes de les escoles de disseny de referència al món. El seu focus en innovació no es concentra només en els aspectes “tècnics” de la disciplina, sinó que hi ha un esforç constant per saber les necessitats de les organitzacions on serviran els seus alumnes per dissenyar solucions de formació ad hoc i adaptar els seus itineraris curriculars. La Central Saint Martins, a Holborn, és una de les escoles que ha entès més bé el perfil transversal que el disseny té actualment i

s’ha posicionat com el centre que sap combinar millor en els seus estudiants una visió de negoci, les capacitacions tècniques en disseny i la correcta canalització de les inquietuds més artístiques o creatives. Aquests factors permeten entendre la gran permeabilitat que el disseny té a la ciutat, i com la disciplina està perfectament imbricada amb la resta dels serveis de comunicació persuasiva i de discursos de mercat. Un esdeveniment d’abast mundial com els Jocs Olímpics permeten avaluar la disciplina i aventurar quines seran les tendències de futur.

Central Saint Martins, a Holborn (Londres)

Pocs esdeveniments tenen la cobertura i són capaços de posicionar, o reposicionar, una ciutat projectant una determinada imatge i un conjunt d’intencions com uns Jocs Olímpics.

Implicació i intencionalitat olímpica Els Jocs de Barcelona’92 són considerats unànimement pels experts els primers Jocs de amb una visió postmoderna. L’esdeveniment esportiu es va concebre no solament com una competició esportiva, sinó com una oportunitat de millorar substancialment la ciutat i representar-la davant el món fent ús d’una sèrie d’atributs diferencials que han servit per posicionar-la fins a l’actualitat. Originalitat, creació, animació, implicació i participació van ser els cinc valors que van inaugurar la capacitació dels Jocs Olímpics com una marca i la retransmissió, sobretot de les cerimònies d’inauguració i cloenda, com grans espots publicitaris per expressar-los. Des de la celebració dels Jocs de Barcelona, cada ciutat que ha acollit una edició ha triat una sèrie de temes i valors associats al fet esportiu. Aquesta angulació de Jocs com a posicionadors ha tingut més tracció i ha estat aplicat a Exposicions Universals, parcs temàtics, barris, esdeveniments de participació i fins i tot fires de mostres. El pack shot dels Jocs Olímpics és sempre la imatge no esportiva que pugui ser rellevant per al conjunt de l’audiència. Per aquest motiu, la singularitat arquitectònica, l’expressió gràfica i la reinterpretació patrimonial s’han convertit en recursos molt emprats pels organitzadors. Si Barcelona va “vendre” emoció (la torxa olímpica disparada amb arc), Sidney i Atlanta van presentar participació i Atenes va optar per la nostàlgia i la regeneració del patrimoni. El cas de Pequín és potser el més representatiu en la instrumentalització dels esdeveniments com una oportunitat de presentar-se al món i carregar la seva expressió de missatges

pròxims a la idea de futur, potencialitat i intencionalitat. Costa oblidar la perfecció mil·limètrica de les coreografies de les cerimònies, més pròximes als “Arirang Games” de Corea del Nord que a una celebració olímpica. En el cas de Londres, el ventall d’atributs s’amplia proporcionant una nova angulació i presentant els Jocs Olímpics amb valors molt en tendència. “Els Jocs de les persones” es presenten com un esdeveniment que té en compte tant el públic internacional com el local, en un intent explícit d’implicar la ciutat en l’esdeveniment. En aquest posicionament de mercat s’han potenciat aspectes perifèrics als Jocs amb la voluntat de potenciar la implicació del conjunt de la ciutat. L’activació emocional dels Jocs de Londres ve per una intencionalitat de jugar variables de proximitat i d’interacció. I per transmetre aquesta voluntat, la marca, l’emblema i els exercicis de disseny han estat claus.

London 2012 Londres serà la ciutat amfitriona dels XXX Jocs Olímpics de l’era moderna, que es celebraran del 27 de juliol al 12 d’agost d’aquest any. En resultar guanyadora, la ciutat va crear el LOC (London Olympic Committee), l’entitat encarregada de dur a terme el programa presentat al COI. Un dels aspectes clau de la candidatura, tant per al COI com per obtenir el suport polític domèstic, va ser la promesa de revertir al màxim possible l’esperit dels Jocs en la població local. D’aquesta manera, els Jocs de London 2012 van ser batejats “Els Jocs de les persones”. Les activitats de preescalfament (warming up) als Jocs han buscat la implicació ciutadana a través d’escoles, residències de la tercera edat, agrupacions i clubs. A diferència de, per exemple, Barcelona, que va optar per crear un moviment de voluntaris que apostava per una mena de “club” que assegurés un compromís durant els Jocs, Londres ha optat per integrar l’esperit ciutadà en el seu camp semàntic de marca. Els valors de la marca London 2012 tenen en el seu ADN elements que busquen clarament la identificació general dels Jocs amb la ciutadania. I en cap aplicació queda més clar que en el cas de la identitat gràfica dels Jocs.

Una marca graffitti La història de l’expressió gràfica dels Jocs Olímpics té un evident punt d’inflexió en els Jocs de Barcelona’92. Si bé anteriorment ja hi havia aspectes com la mascota, un manual d’estil per a les aplicacions i unes directives de comunicació institucional, en el cas de Barcelona es va anar més enllà en aplicar al paquet gràfic els objectius del branding contemporani. Des d’aquell moment, la majoria de les ciutats que han organitzat uns Jocs han recollit aquest esperit i han afegit nous objectius i noves línies de negoci (merchandising, drets audiovisuals, noves tendències en patrocinis i compromís corporatiu) derivats directament de les oportunitats que dóna l’expressió gràfica de l’esdeveniment. London 2012 va anar més enllà en crear una primera marca que va ser l’encarregada de complir les formalitats just després de guanyar la candidatura. Aquesta marca, de caràcter institucional i amb una identitat molt conservadora, va ser substituïda per una de nova, presentada el 2010, i considerada polèmica des de la seva presentació. Nova en la seva expressió gràfica i molt alineada amb la tendència britànica d’innovar en marques d’institucions i organitzacions centenàries (des de la Tate a Abbey

passant per BP i British Airways), el logotip i el joc gràfic aposta per acostar-se al codi expressiu dels graffitti. Si la premissa és que els Jocs han de ser els de les persones, la identitat gràfica aposta per una radical interpretació dels emblemes i logotips anteriors presentant una identitat moderna i rupturista. De segur que des dels Jocs de Barcelona’92 no s’havia presentat una identitat gràfica tan transgressora. Els aspectes clau de la marca, des de la paleta cromàtica, el joc tipogràfic, la composició dels elements, els elements secundaris de reforç... han estat considerats molt avançats i de difícil convivència amb d’altres expressions corporatives. Per als experts és una marca difícil de treballar i d’estendre a la multitud d’aplicacions en què haurà de ser present. El gener de 2012, quan els set patrocinadors principals (British Airways, EDF, Adidas, BMW, Visa, McDonald’s i BP) han començat les accions de cobranding, és quan s’ha començat a fer evident que l’originalitat de la marca no sembla construir diferenciació ni aparenta transmetre tota la credibilitat necessària.

Una marca graffitti Diferenciació:

Credibilitat:

La marca London 2012 és molt diferent, però no necessàriament diferencial. Molt pensada des d’una perspectiva aïlladora, no respon als requisits d’una marca contemporània. No està pensada per als nous mitjans ni plataformes en què ha de conviure (digital, mòbil...), ni estableix cap mena de diàleg amb la resta de marques amb les quals, imprescindiblement, ha de conviure.

Una primera anàlisi de les campanyes fetes pels patrocinadors sembla evidenciar que la marca London 2012 no està a l’alçada de les expressions gràfiques amb les quals ha de conviure.

La marca és original, però té un recorregut limitat, i quan ha de ser aplicada en entorns àrids de comunicació (memòries, planes interiors web...) el seu manual d’estil no permet exercicis que dinamitzin la lectura i facin augmentar l’interès de l’espectador. A més de consideracions tècniques inicials (els seus efectes d’animació creaven problemes als epilèptics per les seves llampades i fosforescències), la marca està sent complicada d’aplicar en elements de merchandising, clau per a la recuperació de la inversió feta per alguns dels patrocinadors de l’esdeveniment. Els colors escollits (grocs i roses) i la tipografia emprada fan complicat que els productes que se’n deriven siguin interessants per al gruix del mercat. No és coincidència, doncs, que en els Jocs anteriors s’hagi optat sempre per colors segurs i per tipografies més universals o “típiques” de la cultura que els proposa.

Els més de 50 patrocinadors, col·laboradors i mitjans que tenen una relació directa amb els Jocs, i que han pagat per fer ús de l’imaginari emocional i l’expressió gràfica, han començat a manifestar que la marca projecta una falta de credibilitat evident. Sense dubte, la marca no és l’únic element culpable de la poca implicació de la ciutadania amb els Jocs, però no està ajudant a reforçar-la. La marca és massa innovadora, massa informal, massa jove. Com alguns experts en disseny han comentat, sembla una marca feta per i per a dissenyadors gràfics, sense tenir gaire en compte els seus objectius i els seus diferents públics. Sembla que s’està produint un fet similar al que va passar el 1996 amb la nova identitat gràfica de British Airways, una de les marques clau de l’imaginari britànic. En aquest cas, l’aerolínia va optar per tornar a una identitat més modesta que reforcés l’essència “british” de la marca per sobre de llicències i innovacions gràfiques. Sent British Airways un dels principals patrocinadors dels Jocs, sembla normal que hagi estat aquesta organització la primera a qüestionar-se la viabilitat de la seva inversió citant com a agent clau l’expressió gràfica de la marca.

2 Rendibilitzar la fama Relacions entre celebritat, mitjans, productes i consumidors

Andy Warhol va dir que “en el futur, tots serem famosos durant quinze minuts”. Ell en sabia força coses de la fama i la celebritat. Warhol és un artista que va fer d’aquests aspectes un tret clau de la seva carrera professional i del seu discurs com a artista. Trenta anys després ens trobem un entorn comunicatiu colonitzat pel discurs i la narrativa de l’èxit i la fama. Revistes, programes i cadenes de televisió, blogs, marques i xarxes socials exploten d’una manera indiscriminada la interminable fascinació de l’audiència receptora per l’atractiu de les celebritats. Lluny de ser un fenomen passatger, un hype de la societat de la informació, els discursos de la fama, la superació, l’èxit (o la caiguda i posterior redempció) de persones i personatges, s’ha convertit en l’oxigen necessari per mantenir models de negoci en entorns tan diversos com el gran consum, l’editorial, la filantropia i el luxe. En aquest escrit volem apostar per generar un debat al voltant del que hem anomenat: “fama 360°”, el model actual de simbiosi entre el subjecte famós, el mitjà de comunicació, el teixit corporatiu i l’espectador. Si bé aquest circuit no és nou, sí que ho és la flexibilitat que aporta per la seva aparent facilitat per sobreviure als canvis en els quatre elements que el formen. L’anàlisi d’aquest quadre de relacions es pot començar des de qualsevol dels quatre agents pels quals hem optat a l’hora de fer una descripció de la dependència actual de cadascun respecte a la resta i concloure amb unes propostes de debat.

Celebrity

Entorn corporatiu

Receptor

Mitjà/ Amplificador

Entorn corporatiu

Celebrities

L’ús de la fama per augmentar el valor percebut en un entorn de mercat és paral·lel a l’aparició del màrqueting, els processos de comunicació i les relacions públiques. Avui costa trobar una marca massiva que no opti pel reforç que pot oferir un famós.

Avui, el discurs de la fama ja no està lligat a una funció professional, classe social, procedència, origen o capacitat de transgressió. Un famós és avui una marca amb un camp semàntic propi, amb un posicionament dins del mercat i un model de negoci basat en una narrativa personal que sap mantenir la rellevància per fer impacte en els seus públics objectius.

En format d’ambaixador de marca, usuari, prescriptor, assistent a un esdeveniment... el concepte de la fama va lligat directament a l’amplificació del missatge, i dóna a la marca una oportunitat d’obtenir una cobertura més gran i de més qualitat. Sectors professionals com el del luxe depenen totalment de les celebritats per mantenir actius intangibles com el “cool”, el “glamour”, el “hype” o el “must”. Per això, no és estrany que les marques d’aquests sectors condicionin plans de negoci, llançaments i plans de comunicació a la disponibilitat i rendibilitat dels famosos.

Els famosos estan sotmesos a baròmetres que mesuren la seva capacitat de ser atractius per al seu públic, i a partir d’aquests baròmetres s’estableix una tarifació. No és el mateix un famós atractiu a llarg termini per a un segment de mercat d’alt poder adquisitiu que un famós “calent” avui per a un públic concret que, a més, no té assegurada la seva tracció futura.

En l’entorn corporatiu, el discurs de la fama també s’ha integrat dins de les narratives de comunicació. Un dels exemples que il·lustren millor la complicitat entre marques i espectadors respecte a la fama va tenir lloc el 2011 als EUA, quan la marca de roba Abercrombie & Fitch va integrar dins el seu pla de relacions públiques una narrativa que deia que la marca s’oferia a pagar diners a un famós, The Situation (del programa de “Jersey Shore”, d’MTV), perquè deixés de portar els seus productes en les seves aparicions públiques.

Aquest element és clau, ja que explica el motiu pel qual els famosos arriben a acords de llarg termini amb marques que els asseguren una presència de qualitat en un marc relativament segur, com ara el camp semàntic d’una marca. Establir una relació a llarg termini amb una marca pot ser limitador a nivell de registres i condiciona possibles fonts addicionals d’ingressos, tot i que a la llarga es sol demostrar més efectiu.

The Situation, d’MTV

Charlize Theron per Dior, un dels millors exemples de cobrading a llarg plaç.

Receptor

Mitjans de comunicació/amplificador

Variable clau en el procés, el receptor sempre és considerat un client: comprador d’un producte que el famós estigui amplificant o lector d’un mitjà de comunicació que avanci la narrativa del famós, o directament, consumint el producte famós. Paradoxalment, aquest últim punt és el que més riscos comporta per al famós i per al receptor, ja que no és estrany que la venda directa estigui sempre conduïda per l’entorn corporatiu o pels mitjans d’amplificació.

Un dels debats més apassionants que s’estan duent a terme als mitjans de comunicació tradicionals ja no és la necessitat o no d’assignar un espai determinat a la crònica social i als famosos, sinó de quina manera estendre i controlar la totalitat de les narratives.

Només d’aquesta manera s’entén la fascinació que exerceix en el receptor el famós que només ho és perquè marques i mitjans ho diuen. Com a espectadors, sembla no importarnos què fan, a què es dediquen i quina és la seva narrativa professional. La narrativa lineal de la fama és més rellevant que la mirada professional o personal que pugui tenir. I això no ha fet més que començar: el Timeline de Facebook permet ordenar la nostra vida en funció d’una narrativa concreta i Twitter ens promet una retransmissió en directe de la nostra realitat. Ens donen, en resum, les eines necessàries per aplicar la “fama 360°” al nostre entorn particular.

Cadenes de televisió com Tele 5 omplen més del 50% de la seva programació amb narratives directament relacionades amb famosos. Per minimitzar la dependència respecte a la matèria primera, la cadena ha estat la primera a “crear” famosos que circulen pel seus contenidors (programes, webs...) i fan avançar la narrativa que s’ha construït a aquest efecte. La fama com a temàtica s’ha convertit en un element clau que els mitjans s’esforcen a explicar en tots els formats disponibles. Documentals, sèries, pel·lícules... que ja no parlen solament dels famosos, sinó dels mecanismes de la fama. Aquesta visió aparentment més analítica ha permès que mitjans més “formals” puguin cobrir el fenomen sense por de les represàlies dels seus lectors més tradicionals.

60%

40%

Share obtingut (6.352.000 espectadors) de Tele 5 en el seu programa Sálvame Deluxe el 7 de desembre de 2009

3 NACHO CARBONELL Nou funcionalisme comunicacional

Context El nom del valencià Nacho Carbonell sembla estar últimament en boca de tothom. Aquest jove creador ha presentat els seus treballs en les fires i mostres de disseny més rellevants del panorama internacional i ha aconseguit no deixar ningú indiferent. Les obres de Carbonell són realment excepcionals i es troben a mig camí entre el disseny i l’art, entre el funcional i el conceptual, entre la bellesa i la lletjor, entre la moderació i l’exuberància, i a més mostren un caràcter extrem que bascula entre la violència i una dolça amabilitat. Tot un conjunt de peces hibridades, difícils de catalogar sota una mateixa etiqueta, que tenen la capacitat de sobtar a l’espectador, de captar-ne l’interès i de fer-lo reflexionar. El gran encert d’aquest artista-dissenyador és haver estat valent, haver apostat per una tipologia de peces que defugen els convencionalismes estètics imperants i no tenir por de llençar propostes extremament extravagants. Les obres de Nacho Carbonell són rares i s’allunyen d’una dinàmica creativa validada pel mercat: treballar per a una gran empresa i

sotmetre’s als imperatius de la serialització, crear una peça que sigui vendible i que es pugui reproduir tantes vegades com el mercat sigui capaç d’anar absorbint. Carbonell, per la seva banda, opta per un treball molt més exclusiu. Es tracta de tornar als valors tradicionals de l’àmbit creatiu/artístic i de voler singularitzar cadascun dels seus treballs i convertir-los en peces úniques, unes peces que es fan tenint en compte les noves tecnologies, però que donen un gran valor a la feina artesanal, feta a mà, on es mostren les habilitats i les destreses tècniques de l’autor. Deixem enrere els prototips concebuts per entrar en producció i exhibim peces d’una estètica hipermodernament artesanal. També resulta interessant observar l’especial gust d’aquest autor a fusionar el funcionalisme i l’organicisme sense cap mena d’objecció. Carbonell s’inspira en la naturalesa per dissenyar les seves obres, i sap crear unes formes orgàniques que promouen l’harmonia entre l’hàbitat humà i el món natural.

Evolution Lover's Chair – Sèrie “Evolution” Designguide.tv. “AtelierDorp: A Family of Designers Living in Eindhoven” http://visualplus-forteza.blogspot.com/2010/10/ nacho-carbonell-diseno-vivo-normalidad.html Designguide.tv. “Nacho Carbonell: Diversity, opening of the exhibition”. http://www.youtube.com/watch?v=qiaP2lO_-F0 Pomp it Up, design by Nacho Carbonell http://www.youtube.com/watch? v=GiqL4URhmPQ

A més, el dissenyador defuig la tasca exclusiva de fer obres funcionals, obres que tenen com a objectiu principal satisfer tot un seguit de necessitats pràctiques. Una cadira pot ser molt més que una cadira, diu Carbonell, i apunta que amb això no n’hi ha prou. En el seu cas, el que li interessa de veritat és explicar històries mitjançant les formes, les textures, les composicions i els colors dels objectes que ens presenta. El disseny ha d’anar molt més enllà de perseguir l’utilitarisme. Deixem els postulats del funcionalisme clàssic i ens endinsem en un nou funcionalisme que prioritza la comunicació amb l’espectador/usuari. Les peces de Nacho Carbonell capten la nostra atenció i ens interessen perquè la narrativa inherent a les mateixes obres reforcen i potencien l’empatia envers nosaltres com a subjecte receptor. La voluntat de l’autor de desfogar-se explicant-nos tot un seguit d’històries amplifica la seva vessant emocional i els atorga un valor inusual i altament diferencial. El dissenyador espanyol Nacho Carbonell viu i treballa a la ciutat d’Eindhoven. El procés creatiu pren forma des d’una església abandonada on ha instal·lat el seu taller i on treballa amb una comunitat de dissenyadors anomenada AtelierDorp. L’activitat creativa de Nacho Carbonell es basa principalment en la llibertat i l’espontaneïtat. L’atmosfera especial del seu taller influencia bona part de la seva obra. Si ens fixem en la seva col·lecció “Skin”, observem processos semiescultòrics en què es fa ús de materials bàsics, amb textures i colors bruts. Voldríem destacar un dels treballs de Carbonell: “Together. Pumpin Up”, una obra de l’any 2007 que ha estat reconeguda amb diferents premis internacionals. Es tracta d’un sofà elaborat amb escuma que permet interactuar amb l’espectador d’una forma força divertida. L’usuari crea un llaç emocional amb uns objectes que

Peça de la col·lecció “Skin”

semblen animals domèstics, uns gossets molt manyacs que només agafen forma a partir del simple gest d’asseure’s al sofà, ja que el nostre pes equilibra les pressions d’aire i fa que s’inflin com si es tractés d’un globus. El més increïble de la proposta artística d’aquest creador és el fet d’entendre les seves obres com una realitat més complexa que simples objectes senzills, i de saber convertir-los en objectes comunicatius que desperten emocions i sentiments en les persones que hi conviuen. Enfrontar-se amb les seves obres plenes de fantasia ens permet fàcilment evadir-nos de la quotidianitat, i fins i tot ens pot ajudar a exaltar la nostra imaginació i convidar-nos a inventar relats nous al seu voltant. “Me gusta ver los objetos como organismos vivos, imaginarlos volviendo a la vida y ser capaz de sorprender con sus comportamientos. Quiero crear objetos con mis manos, y entonces darles mi personalidad. Los convierto en objetos comunicativos que pueden despertarle a uno sensaciones e imaginación”, afirma Nacho Carbonell en totes les entrevistes que li fan, en què referma el caràcter de la seva proposta artística i defineix el seu posicionament en l’àmbit creatiu del disseny.

“Together Pump it Up”

L’èxit que Nacho Carbonell ha tingut aquests últims anys l’ha portat a presentar les seves enigmàtiques i característiques obres a Milà, Basilea, Londres... i a la Fira Design/Miami Basel. Aquesta última mostra ha estat el catalitzador a l’hora de donar-se a conèixer al món, i des d’aleshores no ha deixat de triomfar. A Basilea va rebre el premi de “Designer of the Future”, i hi va tenir la gran sort que Brad Pitt comprés íntegrament la seva col·lecció “Evolutions 08/09”. Ara cal saber si Carbonell és només un hype o si sabrà consolidar-se com a artista al llarg del temps.