RECORDS DE LA GUERRA CIVIL ( ) Wilfredo Julbe

RECORDS DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Wilfredo Julbe El diumenge 19 de juliol de l’any 1936, sis dies després d’haver complert jo els 17 anys, un en...
26 downloads 0 Views 45KB Size
RECORDS DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Wilfredo Julbe

El diumenge 19 de juliol de l’any 1936, sis dies després d’haver complert jo els 17 anys, un ensurt em va fer aixecar del llit. Vaig sentir uns trets. Vaig mirar per la finestra del nostre pis del carrer del Gasòmetre número 135 i vaig veure un avió que volava per damunt la caserna de l’Avinguda Icària, la cuina de la qual, així com altres dependències, donaven als carrers Gasòmetre, Passatge Gasòmetre i Pirineus, a poca distància del nostre pis. Vaig observar, des de casa, que els soldats s’havien parapetat a les finestres de l’esmentada caserna amb els fusells apuntant cap al nostre carrer. Com que els trets xiulaven pels carrers (fins i tot després vam trobar projectils al terrat de la casa), nosaltres vam optar per posar un matalàs al balcó i a la finestra de casa. Vençuda la rebel·lió, i ja els soldats llicenciats i abandonada la caserna, la joventut del barri vam estar uns dies tenint cura dels cavalls i muls que hi havia a la caserna. No recordo quant de temps vam estar al Poble Nou entomant els obusos del vaixell de guerra Canàries, però sí que recordo que això fos motiu per traslladar-nos els pares; el germà Quico amb la seva dona Pilar i els dos fills; el germà Toni amb la Joaquima i la petita Lluïseta, que encara no caminava; i els tres germans solters Mili, Lluís i jo, Wilfredo, tots junts a la barriada de Gràcia, a un pis molt gran del carrer Rambla del Prat, número 11. Després, els homes vam anar marxant cap a diferents indrets del front. El dia 11 de març de 1938, quan encara no havia complert els dinou anys, vaig ésser reclamat per la República per ingressar a l’Exèrcit Popular. La primera instrucció militar que vaig fer fou a Barcelona, concretament als camps de futbol dels clubs Europa i Gràcia. En aquells dies d’instrucció, el meu caràcter alegre em va fer una jugada i, per fer broma i riure durant la instrucció, em van castigar enviant-me a Montjuïc per continuar allí el meu aprenentatge militar. Això fou prou molest, tenint en compte que jo vivia a la barriada de Gràcia. Les primeres paraules de l’oficial al qual em vaig presentar en arribar a Montjuïc foren que si allí no feia la instrucció amb disciplina, el Castell n’era ben pròxim. Més seriós que un all, vaig fer la instrucció i al cap d’uns dies tornava al camp de l’Europa per continuar allí el que havíem començat: l’un, dos, un, dos... Passat un cert temps, m’acomiadava dels pares i la resta de familiars (el meu germà Lluís ja era al front) i sortia de Barcelona des de l’estació de França cap al poble de Gavà. Des de l’estació de Gavà fins al poble de Begues, que era el nostre destí, la marxa es va fer de nit i caminant onze quilòmetres. A Begues, la instrucció militar es va convertir en unes maniobres d’avançar furiosament i retrocedir ordenadament. Durant les maniobres, vam ocupar el Castell de

l’Aramprunyà diverses vegades, la qual cosa no era gens complicada, ja que allà dalt no hi havia mai ni una ànima. Des del poble de Begues vèiem els bombardeigs de l’aviació feixista damunt de Barcelona. I és per això que alguns, sense pensar-ho dues vegades, molt preocupats per la família, van marxar sense permís i caminant de nit cap a Barcelona. Ignoro el resultat final d’aquestes, diguem-ne, desercions. Finalitzada l’estada a Begues, ens van dur a un poble prop d’Igualada. En aquest poble ja ens van donar l’uniforme militar i, amb tots nosaltres, van formar el 44 Batalló Divisionari de Metralladores, que pertanyia a la 44 Divisió. L’esmentat batalló es composava de quatre companyies de metralladores i una de fusellers. La selecció d’homes es va fer tenint en compte l’alçada, i per això a mi em va tocar ser un més de la Quarta Companyia de Metralladores, l’última en formar-se. La Companyia de Fusellers es va formar amb els més baixets. Les esquadres de metralladores es composaven d’un caporal, un proveïdor i tres homes més. Recordo igualment que d’aquest poble pròxim a Igualada, en un viatge no massa llarg, ens van dur a Manresa, on ens vam instal·lar a l’antic monestir de Santa Clara (segle XIII) i vam ser-hi uns dies. Transcorreguts els dies que el comandament hagués determinat, ens vam apropar més al front, concretament a la província de Lleida, al poble de Granyena de les Garrigues. Aquí fins i tot vaig fer guàrdia dalt del campanar de l’església, per vigilar l’aviació feixista. De cop i volta, vam sortir cap al front per protegir l’atac republicà al cap de pont que l’exèrcit franquista tenia a Serós. Aquest atac no va tenir cap èxit, però sí moltes baixes de l’exèrcit republicà. Finalitzat el nostre bateig de foc, sense cap baixa entre els components del nostre batalló, vam anar a parar aleshores prop de l’embassament d’Utxesa, davant mateix del poble d’Aitona, a l’altre costat del riu Segre, ocupat pels feixistes i, per tant, al marge dret del riu. Vam passar molt de temps allí fortificant de nit i rebent de dia infinitat de bombardeigs de l’artilleria del bàndol de l’altre costat del riu. El motiu dels atacs artillers és que nosaltres hi teníem una línia de nius de metralladores, amb moltes màquines emplaçades. Dies després, amb motiu de l’atac republicà i el pas de l’Ebre per Miravet de les tropes republicanes, ens va tocar fer camí cap a l’Ebre, o sigui, del Segre a l’Ebre, per reforçar el conquerit. Ja emplaçat a la reraguarda de la nostra infanteria, la nostra missió era protegir els avenços o retirades dels nostres. L’emplaçament el teníem aleshores al voltant de la Pobla de Massaluca. Aquí l’aviació enemiga ens tenia fregits, tan fregits que un dia ens van volar la cuina. Quan les coses, com se sol dir, anaven de mal en pitjor, jo em vaig estalviar el pitjor. Una infecció intestinal va fer que fos evacuat d’allí, estalviant-me així l’inici de la retirada republicana del front de l’Ebre. De nit, en llitera i amb febre vàrem fer via fins al túnel del tren d’Ascó, juntament amb altres ferits que no paraven de queixar-se de dolor. Ens van posar damunt el transbordador per creuar l’Ebre i, sense cap entrebanc, la fi del viatge fou a Reus, a l’Institut Pere

Mata, habilitat com a hospital. D’aquest hospital encara guardo la manta que em va donar una monja en sortir-ne. Ja restablert, em van dur al Parc de Samà, lloc de recuperació. Pocs dies després i amb companyia de tres companys, vam sortir per cercar, amb els nostres propis mitjans, el nostre 44 Batalló de Metralladores, que l’únic que sabíem és que era al poble de Torre de l’Espanyol. Tot fent camí, anàvem apropant-nos al nostre destí, però, en creuar-nos amb unes tropes en retirada, ens van dir que Torre de l’Espanyol ja era dels feixistes. Vam variar un xic la ruta i ens vam adreçar cap a Garcia. Ja de nit, vam travessar un pont sobre els rius Montsant i Siurana, en el seu aiguabarreig amb l’Ebre. A l’altre costat estava Garcia. Ja al poble de Garcia, per fer nit ens vam acomodar dins d’una enrunada taverna. Malgrat l’estat d’abandó de l’establiment, hi havia unes dones que ens van dir que en passar pel pont ens l’havíem jugada, ja que els feixistes el tenien a tir amb les seves armes. Sort, doncs, que el nostre pas es va fer de nit. Del poble de Garcia, i per consell d’aquelles dones, vam sortir abans que es fes de dia cap al poble de La Figuera, on per fi vam trobar el que restava de les nostres companyies després de la retirada de l’Ebre. Ja amb els nostres, ens vam sumar a la retirada general de l’exèrcit republicà. Durant la retirada, recordo haver estat en un lloc de la Serra del Montsant esperant, nit i dia dins el niu de metralladores, l’atac feixista. Però aquest mai no es produïa frontalment, abans sempre ens ruixaven amb infinitat d’obusos, morters i granades trencadores. Davant d’aquesta situació, no ens quedava més remei que marxar. A més, l’aviació enemiga no tenia cap oposició. Iniciada la gran caminada cap a França, i deixant ja Barcelona al darrere, vam arribar al poble de Sant Feliu de Codines. Allí vam fer nit. Però una gran explosió ens va fer llevar a corre-cuita; alguna casa cremava al poble, però no vam veure cap avió. Era el 26 de gener de 1939; ells entraven a Barcelona. Ja en camí una altra vegada, vam anar cap a Bigues i Figaró. De camí ens vam adonar que el causant de l’explosió que ens havia despertat havia estat un polvorí fet esclatar per les nostres pròpies forces militars. Això va costar la vida d’un combatent dels nostres, que vam trobar estès damunt l’asfalt de la carretera. Fou arrambat a la cuneta, desposseït de la caçadora i poc més. En arribar al Figaró vam deixar la carretera i vam pujar dalt del poble i, des d’aquesta enlairada posició, vam poder veure com algunes tanquetes italianes ens avançaven per la carretera, però sense tenir gaire pressa. Després de molts dies de marxa, vam arribar a Girona capital, on també vam veure alguna casa en flames. Finalment, l’11 de febrer de 1939, vam arribar al pas fronterer del Pertús. La gendarmeria i l’exèrcit francès ens van rebre a la frontera i ens van alleugerir de tot l’armament que dúiem al damunt. Ja més

lleugers de pes, vam continuar la marxa per França molt ben escoltats, cap al camp de concentració de Sant Cipryen, a la platja. Per fi, em podria banyar a l’anomenada “Costa Blava”, malgrat només fos a la reraguarda del cos, ja que les necessitats fisiològiques són obligatòries. Dormíem en un clot a la sorra, però jo, cansat d’estar allí, vaig optar per marxar de Sant Cipryen. L’oportunitat me la van brindar els altaveus del camp en anunciar que s’organitzava una columna de menors per traslladar-los a un altre camp de concentració, en més bones condicions. Així doncs, em vaig situar davant dels que miraven aquella columna de menors, ja en marxa, esperant la més petita distracció d’aquells genets de cavalleria algeriana, per posar-me enmig de la columna que marxava de Sant Cipryen. Cal dir que ho vaig aconseguir. Si allí hi havia menors és perquè a la retirada de l’exèrcit republicà i fugida de la població civil, tots es van trobar, població civil i soldats, a la frontera francesa. Després d’un viatge en tren i molta estona parats a Perpinyà, sempre ben vigilats per aquells algerians del turbant, vam arribar al camp de concentració de Bram (el camp model, segons els francesos). Aquest camp era d’una doble tanca de filferro d’espines i, dins d’aquesta tanca, altres espais més reduïts, igualment envoltats de punxants filferrades, marcats cadascun amb una lletra de l’abecedari. A mi em va tocar anar al camp que duia la lletra I. En arribar a l’esmentat camp de Bram, aquest no estava ni molt menys acabat. D’aquí que ens fessin fer de peons del operaris francesos per, així, enllestir més aviat aquell model de camp de concentració. Ja ben instal·lat, ben menjar, net i sense sarna, vaig intentar posar-me en contacte amb la família. Ja feia molt de temps que no en sabia res, i tampoc ells de mi. En el mateix barracó, i dormint al meu costat, hi havia un xicot que es deia Ismael, que era valencià i era barber d’ofici. Tenia amb ell les eines per tallar el cabell i tots aquells que havien rebut francs i tenien necessitat de tallarse’l, l’anaven a veure. L’amic feia la feina i jo cobrava la tarifa vigent. Fou l’Ismael qui un dia em va donar els segells perquè escrivís a casa. La meva adreça era Camp de Concentració de Bram, Camp I, Barracó 162. Departament d’Aude Priniees Orientals (França). Tot anava força bé, fins que un dia la mà d’obra francesa va fer vaga i nosaltres, per col·laborar i no ser esquirols, vam deixar també la feina. En deixar-la i entrar al nostre camp, el gendarme en guàrdia ens va deturar i preguntar on anàvem. Nosaltres li vam contestar que fèiem costat als treballadors francesos. La qüestió és que van venir un parell de gendarmes més i, cap al calabós. A mi em van prendre els cordons de les sabates i el cinturó dels pantalons. També em van trobar un projectil de pistola a la butxaca de la guerrera i, naturalment, volien saber on era la “pistolé”. Per mitjà d’un intèrpret, els vam fer saber que aquell projectil era en aquella butxaca des que en la retirada jo em vaig trobar aquella guerrera, que era d’algun cos d’aviació, tota vegada que duia l’ensenya d’unes ales a la mànega.

Al calabós vaig ser-hi uns quants dies. Era un barracó de fusta amb una petita finestreta al capdamunt i, per tant, amb molt poca llum. Allí dins, quan jo vaig entrar, almenys érem quinze. Per fer les nostres necessitats ens treien una vegada al dia. Per això, nosaltres havíem fet saltar algun nus de la fusta, per així poder orinar quan n’hi havia ganes. Els qui estàvem allí tancats érem de diferents camps; uns potser del camp A, altres de l’H i altres, com jo, que érem del camp I. Cada camp tenia cuina i cuiners propis, així que el ranxo te’l duien els cuiners del teu camp i, pel sol fet de ser castigat, et mostraven la seva solidaritat posant-te una quantitat de menjar que no te la podies ni acabar. Una vegada, un condemnat (mai més ben dit) es va cruspir tot un gibrell ell sol. Era un ranxo més aviat caldós, d’un color vermellós ben carregat, gairebé explosiu i, és clar, va passar el que havia de passar. Al vespre, no es podia aguantar. “No puc més!”, cridava. “No puc aguantar!”, deia. Nosaltres picàvem des de dins cap a fora perquè el gendarme de guàrdia ens obrís la porta, però no, aquell individu no volia escoltar. Lògicament, la situació no podia acabar d’una altra manera; el noi es va abaixar els pantalons i, solet, en un raconet, mentre tota la resta ens vam col·locar al raconet oposat, va deixar anar, molt acompanyat de sonoritats, tot allò que el destorbava. Quan al matí el gendarme de guarda va obrir la porta, la bafarada que d’allí va sortir per poc no el llença d’esquena. Nosaltres, sense tenir la llibertat a les mans, vam sortir del calabós a tota pressa. Ja complerta “la condemna”, cadascú va tornar al seu camp i, una vegada allí, ens vam adonar que totes “les comoditats” que ens havien procurat durant els primers dies de ser el barracó, havien estat esbotzades. Al camp de Bram també hi havia el meu padrí, Paco, així com el qui havia estat campió de boxa del pes ploma, Josep Gironès, i també el fotògraf Agustí Centelles, autor de moltes fotografies de la Guerra Civil. De fet, gràcies a una d’aquestes fotografies vaig saber que el meu padrí també havia estat allí. Crec que també ha de ser d’ell la fotografia que, juntament amb un altre company, vam anar a fer-nos en un altre d’aquells camps. Molts anys després, vaig conèixer personalment el senyor Agustí Centelles i vaig assabentar-me que en el Camp de Bram havia retratat molta gent. El material fotogràfic li feia arribar algú d’allí, i crec que fins i tot hi tenia un petit laboratori muntat. La mostra en són les fotografies que ell va fer durant la festa que es va celebrar al camp el dia 14 de juliol de 1939, durant la Festa Nacional de França. A punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial, vaig optar per tornar a Espanya. Juntament amb molts altres que van fer el mateix, des d’aquell camp de Bram vam anar a parar al camp de Barcarest Sur Mer, essent aquesta la segona vegada que anava a parar a una platja francesa. Aquest cop no dormíem en un

forat a la sorra, sinó que hi havia uns barracons d’uralita ondulada. No tinc memòria del temps que vaig romandre a Barcarest, però sí que recordo que em banyava cada dia. Passat el temps que fos, ens van dur cap a la frontera espanyola i, el dia 12 d’agost de 1939, posava els peus novament al nostre país. Ja a Espanya, el primer camp de concentració que vaig petjar va ser el de Figueres, un que en deien La Carbonera, on vaig ser pocs dies. De Figueres, ens van dur, en un tren atrotinat, a Reus, al camp de concentració de l’Institut Pere Mata, on ja havia estat quan era a l’hospital republicà. D’allí vaig sortir-ne el 5 de setembre de 1939, avalat per un sacerdot, amic d’unes cosines meves. En tren (de casa m’havien fet arribar uns cèntims) vaig arribar a Barcelona, per retrobar-me amb els pares, germans, cunyades i nebots. Aleshores els pares ja no vivien al barri de Gràcia, sinó altra vegada al Poble Nou, al carrer Pirineus, al mateix veïnat del principi de la guerra. De tots els germans, tret del Lluís que ja no va tornar mai més, vaig ser l’últim de tornar a casa. Durant un període, vaig treballar amb el meu germà Cisco com a lampista electricista. Però, novament, el dia 30 de maig de 1940 em van tornar a agafar per posar-me en un camp de concentració a Tarragona (crec que era un quarter). D’aquí ens van treure una nit de tempesta d’aigua, llamps i trons, per anar caminant fins a un altre camp de Reus, que també em va semblar una caserna militar. Amb tots els que érem allí van formar uns batallons de soldats treballadors i ens van destinar a la frontera francesa. (La guerra a Europa ja havia començat). Una vegada allí, ens van fer construir trinxeres i nius de metralladores. El poble d’Espolla era el que hi havia més a la vora. Fortificant vam ser-hi poc temps, ja que, tot d’una, ens van traslladar un altre cop, per dur-nos al bonic poble de Torroella de Montgrí, on se’ns va comunicar que pertanyíem al 17 Batalló Disciplinari, i que havíem de treballar en la construcció d’un pont damunt del riu Ter. El pont es va acabar, no sense que durant els treballs hi hagués més d’un accident i unes quantes bufetades. Sempre rebíem els del mateix bàndol. Malgrat tot, s’ha de dir que un sergent de la nostra companyia va ser expulsat d’aquesta per abusar de la tropa. Tinc entès que el tinent de la nostra companyia, i la seva muller, vivien a Torroella de Montgrí i que les dones del poble, un dia, tot rentant al safareig públic, van veure com aquell sergent, en un dia molt calorós, ens feia fer la instrucció a un pas lleuger exagerat damunt d’un terra polsegós i tot cridant “¡Que se oiga la pisada!”, “¡Cuerpo a tierra!”, “¡Ya!”. Els de la tropa vam quedar com a ninots de fang. Segons tinc entès, les dones del poble li ho van explicar a la dona del tinent. A més, nosaltres vam tenir la valentia de no espolsar-nos ni rentar-nos gens i, d’aquesta manera, ens vam presentar a recollir el ranxo. Així és com ens va veure arribar el tinent i, és clar, ens va preguntar què havia passat. Després de clavar una sonora bufetada a

l’esmentat sergent, aquest va desaparèixer per sempre de la nostra companyia.

El pont fou acabat i inaugurat el dia 15 de desembre de 1940, amb la presència del Tinent General Orgaz. Acabada la nostra tasca a Torroella de Montgrí, on un dia em va venir a veure el meu germà Cisco, fórem enviats al poble d’Osor. A nosaltres no se’ns va acabar mai la feina. A Osor s’havia de fer una carretera fins al Santuari del Coll, quelcom que no tenia res a veure amb allò que s’havia desfet durant la guerra. En aquest poble vaig conèixer una família que també em donava de sopar després del que em donaven al Batalló Disciplinari. En certa ocasió, quan van operar de la vista a la meva mare, em van donar permís per anar a Barcelona dos o tres dies. L’estada al poble d’Osor va ser de set mesos i, amb l’ajut dels pics i les pales, així com algun altre cartutx de dinamita, un bon tros de carretera sí que el vam fer. Aquí a Osor, com a l’Ebre, la sort fou la meva aliada; si al front de l’Ebre una malaltia em va lliurar de marxar de l’Ebre, amb aquella desastrosa retirada, a Osor un altre mal similar em va lliurar de marxar amb el 17 Batalló Disciplinari cap a Sierra Carbonera, a Cadis. Vaig ingressar a l’Hospital Militar del carrer Tallers el dia 22 de juliol de 1942 i, ja restablert de la meva malatia, vaig al·legar patir otitis crònica supurada a l’orella esquerra i, passant per davant d’un tribunal mèdic militar, se’m va declarar útil per a serveis auxiliars. Vaig recuperar la llibertat i, després, llicència definitiva el dia 30 de setembre de 1941. El mes següent ja entrava a treballar a l’empresa Sistemes de Control, S. A.

Wilfredo Julbe