Finestres al passat de Sant Feliu

Coves de l’Or, del neolític, a Santa Creu d’Olorda 1970-1980. Autor: desconegut. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Jordi Amigó Barbeta.

Les Coves d’Or Amb el nom de Coves de Santa Creu d’Olorda, Coves dels Encantats o Coves d’Or, són conegudes un conjunt de cinc cavitats formades per roques calcàries devòniques connectades entre elles i molt properes entre si, a la vessant est de la Serralada Litoral de Collserola, al Puig d’Olorda (345 m). Sobre aquestes cavitats, habitades durant el neolític i conegudes des de temps immemorials pels habitants de la contrada, existeixen multitud de llegendes que les vinculen a tresors i bandolers. Una d’elles afirma que el cartaginès Anníbal va explorar en aquest mateix lloc una rica mina d’or, on hi havia una cova molt espaiosa, amb set boques d’entrada i diverses galeries de comunicació, on va guardar el seu tresor camí de Roma. Coves de Santa Creu d’Olorda 1985. Autors: A. Asensio i P. Benet. Font: espeleo índex.

Una altra tracta de l’existència d’una cova anomenada de la Moneda, on hi hauria un tresor encantat sota la forma de pedres petites i rodones, i que tot aquell qui tingués prou gosadia per anar-hi al punt de les dotze de la nit de Nadal i prendre una quantitat de pedres, després se li tornarien d’or. Es diu que diferents hisendats de Sarrià van fer la seva fortuna d’aquesta manera. Finalment, també coneixem una llegenda que situa l’amagatall del Drac d’Olorda a les coves d’Or, fet imaginari que està recollit en el conte de la ciutat i relacionat amb els gegants Guillem d’Olorda i Violant de Bar.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Finestres al passat de Sant Feliu

Església de Santa Creu d’Olorda i terrassa del bar 2006. Autor: Sergio Ayala Benítez. ACBL Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Sergio Ayala Benítez.

La Parròquia de Santa Creu d’Olorda Les primeres referències documentals de la parròquia de Santa Creu d’Olorda són de l’any 987, tot i que ja devia existir l’església anteriorment, segons es pot comprovar per les restes preromàniques que s’han conservat. El topònim d’Olorda és un mot preromà, possiblement d’origen basc, que significa “camí de vedells”. La parròquia és un edifici d’absis trapezial i nau única, coberts amb volta de canó, amb un transsepte elevat d’influència carolíngia. A banda i banda s’ubiquen unes capelles laterals datades als segles XVI i XVII, posteriors a l’edifici primitiu. Fins al 1632, no es va edificar el campanar, de forma gairebé quadrada i de poca altura, i la portalada principal.

Vista aèria del conjunt de Santa Creu d’Olorda 1980-1995. Autor: desconegut. ACBL. Fons personal de Montserrat Pagès i Paretas.

L’edifici del costat, que servia de rectoria, s’hauria d’identificar com l’antic Castell d’Olorda. La seva configuració actual respon a diferents moments constructius, com demostra, per exemple, que els murs interiors utilitzin la tècnica de l’opus spicatum, –tècnica constructiva romana, utilitzada sovint a l’edat mitjana (segles IX-X i recuperada als segles XVII-XVIII)–. La parròquia va ser cremada el 1936 i posteriorment restaurada pel grup excursionista “Els Blaus” de Sarrià, els anys 1952-1953. A partir de 1916 el municipi de Santa Creu d’Olorda queda dividit entre els tres municipis limítrofs: Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià, que a partir de 1921 passa a formar part de Barcelona.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Finestres al passat de Sant Feliu

Creu de Santa Creu d’Olorda 2006. Autor: Sergio Ayala Benítez ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Sergio Ayala Benítez.

La Creu El fill del propietari de Can Marc, Enric Font del Sol, es posà malalt i el seu pare va prometre que si es curava col·locaria una creu de pedra en el cim més alt del temple parroquial de Santa Creu d’Olorda. Un cop curat el fill, el 4 de novembre de 1885, el rector mossèn Gaietà Urpí, beneí la creu que va prometre construir el senyor Enric. Pocs anys després, el 2 d’agost de 1903 un llamp la va destruir.

Visita d’un grup de persones a la Creu de Santa Creu d’Olorda 1981. Autor: desconegut. AMMR.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Després de morir el pare, el fill va convenir amb mossèn Francesc Alguer construir una creu monumental al mateix lloc en la seva memòria –juntament amb un parallamps–. Va ser beneïda el 24 d’abril de 1905. El 1936 va ser destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil i no va ser reconstruïda fins al 1957 per l’empresa explotadora de la pedrera de la Sànson. Fou llavors quan es van col·locar els esglaons per pujar a l’altar i la creu d’11 m d’alçada de ciment armat. El 1978 va ser enderrocada per fer-hi extraccions.

Finestres al passat de Sant Feliu

Masia de Can Cuiàs 1984. Autor: Enric Gargallo. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Enric Gargallo.

Can Cuiàs L’origen del mas fa referència a una comunitat religiosa femenina de Sant Joan de l’Erm. A principis del segle XVII, el propietari era Tomàs Oliva. La seva pubilla va heretar el mas i el 1679 era de Gaspar Cuyàs i Oliva. Al segle XVIII, el propietari va ser Bartomeu Planes i Amat, procedent de Sant Bartomeu de la Quadra. Els Planes es van instal·lar a Sant Feliu de Llobregat, però van seguir com a propietaris de Can Cuiàs de Santa Creu d’Olorda, quedant vinculats a la parròquia de Santa Creu d’Olorda. El 1837 Jaume Planas i Cuyàs fou diputat provincial, representant el Partit Judicial de Sant Feliu de Llobregat. El 1859, Joaquim Planas i Cuyàs –segurament Joaquim Planas i Ricart, conegut com Cuyàs–, inverteix 800 rals en fer obres de reforma a la parròquia de Santa Creu d’Olorda i el 1862 va ser padrí d’una campana anomenada “Maria”, que costà 16 duros (80 pessetes de l’època).

Testimoni de l’antiga porta d’accés a la Masia de Can Cuiàs 2016. Autor: Silvia Requena. Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Els orígens d’aquesta edificació no estan molt clars, però si parem atenció al llindar d’una de les finestres del pis superior, podem veure una inscripció amb el número 1647, que indicaria una possible data de construcció. A l’edifici primitiu, se li han anat annexant diversos cossos posteriorment. Les dependències annexes s’utilitzaven per a l’explotació tant forestal com agrària i ramadera. A finals del segle XX, es va fer una reforma de les parts que quedaven a la vista del públic.

Finestres al passat de Sant Feliu

Real Canal de la Infanta Da Luisa Carlota de Borbón, 1908. Autor: Mariano Tomas y Barba. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El Canal de la Infanta El Canal de la Infanta va ser projectat amb l’afany d’abastir d’aigua les terres del pla del Llobregat, des de Molins de Rei fins al mar. Així es reflecteix en la reunió el maig de 1817, a la qual hi assisteixen els propietaris de la zona –terratinents barcelonins, veïns de Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan, Cornellà, Hospitalet i Sants–. Els assistents a la reunió van presentar un projecte l’agost de 1817 per aprofitar l’aigua de la sèquia i finançar la compra dels materials necessaris per executar l’obra.

Cobertura del reg antic per Santa Creu d’Olorda 1981. Autor: desconegut. AMMR.

El recorregut del canal, des de la Casa de les Comportes a Molins de Rei, arribava a la riera Bonet i entrava a Santa Creu d’Olorda, on tenia un trajecte de 1.350 metres, i continuava per Sant Feliu de Llobregat durant 1.957 metres. En aquest tram el canal passava encastat entre el peu de la muntanya i la plana al·luvial. El trajecte de Santa Creu d’Olorda i Sant Feliu de Llobregat era en paral·lel al que ara és la via fèrria construïda al 1854. El traçat dintre de Sant Feliu fins a la riera de la Salut era visible i des d’aquí anava soterrat. El canal irrigava entre 2.600 i 3.200 hectàrees, amb un cabal d’uns 4.200 litres per segon. El canal transcorre per 17.420 metres. La seva amplada varia entre 4 i 2,5 metres amb un calat mitjà d’1,5 metres.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Finestres al passat de Sant Feliu

Panoràmica de la masia de la Salut o casa Gran de la Gleva i voltants 1960-1963. Autor: Aragay. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Antoni Martí Vidal.

L’Ermita de la Salut La Salut, a més dels terrenys, comprèn una casa pairal en la que trobem construccions annexes i una petita ermita dedicada a la Verge de la Salut. L’ermita del segle XVIII es va construir sobre l’ermita medieval, en la qual es venerava la Mare de Déu del Roser. No és fins al 1748 quan es va autoritzar el canvi d’advocació pel de la Mare de Déu de la Salut. L’origen de la veneració d’aquesta verge a la comarca se situa a l’edat mitjana, d’on provenen dues llegendes molt populars: El bosc sagrat i La pedra blanca. El 1859 es construí una nova capella i un nou retaule. Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser incendiada i destruïda, però acabada la guerra s’encarregà una nova construcció.

Ermita de la Salut 1969-1971. Autor: Nicanor Molina Doménech. ACBL. Fons personal de Nicanor Molina Doménech.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Al costat de l’ermita, va ser erigida a finals del segle XV una masia coneguda com Mas Terrós i posteriorment com la Casa Gran de la Gleva, que ha patit diverses ampliacions i modificacions al llarg dels segles. Consta d’un portal adovellat i galeria de solana sota la coberta a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana.

Finestres al passat de Sant Feliu

Can Parellada 1969-1971. Autor: desconegut. ACBLL. Fons personal de Llorenç Sans Fàbregas.

Can Parellada És una de les poques masies que continua funcionant com a unitat d’explotació agrícola, tot i que de manera molt reduïda. Primerament, els Parellada eren els propietaris de la masia, els quals van mantenir el cognom fins a meitat del segle XVIII. Josep Parellada cedeix en herència Can Parellada a la seva filla Eulàlia Parellada i Casals, casada amb Joaquim Mallol. Amb el seu fill començarà una nova nissaga, la dels Mallol. Des de fa diverses dècades, la masia va deixar de ser la residència de la família, ja que van deixar-la a càrrec dels masovers que es cuiden dels cultius.

Masia de Can Parellada. Vista general i al fons la Coscollera. 1965-1970. Autor: Pere Esteban Rodríguez. ACBLL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Pere Esteban Rodríguez. Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

L’edifici va ser construït el segle XII. Aquesta primera fase es diferencia molt bé respecte a les posteriors. En 1779 es va fer una important ampliació, que va modificar el lloc de la porta d’entrada, resultant una composició de tres cossos paral·lels entre si i perpendiculars a la façana principal. La masia està parcialment emmurallada i té una àmplia era situada en un plànol superior respecte a l’habitatge. A l’exterior trobem diverses dependències relacionades amb l’activitat familiar i econòmica del mas.

Finestres al passat de Sant Feliu

Santa Creu d’Olorda: Fàbrica Ciment 1968. Autor: SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles); Rodríguez Escalona, Carlos. ICGC.

La Pedrera de la Sànson La companyia Auxiliar de la Construcción S.A., situada al Puig d’Olorda i coneguda popularment com la Sànson, va iniciar l’explotació de la pedrera l’any 1921, quan Santa Creu d’Olorda ja havia perdut la independència administrativa. Va estar en explotació durant quasi 90 anys. Un cop finalitzada l’explotació i la restauració ambiental, CEMEX, l’empresa titular de l’explotació va signar uns acords amb el Consorci de Collserola en virtut dels quals va procedir a l’eliminació de divuit elements i instal·lacions residuals, com el Club social dels treballadors, els habitatges dels treballadors –coneguts com les cases de la Sànson–, magatzems, polvorins, tremuges, trituradores, dipòsits d’aigua, suports de línies elèctriques, escales i estructures de ferro, restes d’enderrocs, etc. Torre de l’estació intermèdia de les vagonetes o telefèric de l’empresa Sànson o l’Auxiliar de la Construcción, a la Salut. Anava de la fàbrica de Sant Just Desvern a la pedrera situada a Santa Creu d’Olorda. Autor: Pere Brull Angela. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Pere Brull Angela. Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

A hores d’ara, només romanen com a vestigi d’aquesta explotació les cintes transportadores elevades i la gran nau intermèdia d’emmagatzematge, que servien de sistema de transport i proveïment de material des de la pedrera a la fàbrica. Actualment l’empresa Cementos Molins, S.A. és la nova propietària de la històrica cimentera de Sant Feliu de Llobregat.

Finestres al passat de Sant Feliu

Masia de Ca n’Albereda 1980-1982. Autor: Enric Gargallo. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Enric Gargallo.

Ca n’Albereda Disposem de molt poca informació sobre la història d’aquesta masia. Se sap que Ca n’Albereda era tributària de la Torre Abadal, el segle XVI. Des d’aleshores, la propietat ha passat per diferents famílies, com els Ballaró, Bofill o Albareda. També va estar relacionada amb Josep Ricard Roca, alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a principis del segle XX.

Masia Ca n’Albereda de Sant Feliu de Llobregat 1987. Autor: Montserrat Pagès i Paretas. ACBL. Fons personal de Montserrat Pagès i Paretas.

Segurament, la masia no es mostra gaire canviada respecte a la construcció original. De planta basilical amb tres cossos, amb pis i golfes, el cos central està sobrealçat amb una coberta de doble vessant. Conserva un magnífic portal adovellat de carreus de pedra, igual que les finestres o brancals. A l’entrada encara es conserva una premsa que recorda la dedicació a la vinya i al vi, complementant l’activitat agrícola i ramadera. A les terres del voltant de la masia s’hi han trobat restes dels primers assentaments humans, datats al paleolític inferior, concretament restes d’indústria lítica.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Finestres al passat de Sant Feliu

Masia de la Torre Abadal 1980-1982. Autor: Enric Gargallo. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Enric Gargallo.

La Torre Abadal El primer referent que tenim d’aquest conjunt arquitectònic és de l’any 998, quan Ènyec Bonfill, senyor del Castell de Cervelló, entrega a l’abat Odó de Sant Cugat unes terres de vinya a canvi de rebre cenobi del Castell de Gelida. A partir del segle XII, sembla que la família Gallifa van ser els amos de la torre en nom del monestir. La primera notícia documental que ens parla de la Torre Abadal és del 2 de juny de 1209, quan el veguer de Barcelona convoca a Corts a Gerbert d’Olorda senyor de la Casa i Torre Abadal. El 1329 consta que Guillem d’Olorda, cavaller, era senyor de la Torre Abadal i el 1342 ho eren Bernat de Sarrià i la seva esposa Eulàlia, com a hereva de Jaspert d’Eiximenis, ciutadà de Barcelona. Els Escrivà de Romaní ho són a partir de 1875. L’actual propietari segueix essent el Marquès de Monistrol, qui fins a l’any 1983 també era propietari de la Torreblanca. De la torre de defensa preromànica queden dues parets que arriben al segon pis –es creu que tenia un tercer–, amb murs d’un metre de gruix, la base de les quals és rectangular i irregular més propera a la forma trapezoïdal. Torre Abadal 1969-1971. Autor: desconegut. ACBL. Fons personal de Llorenç Sans Fàbregas.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

La masia annexa data del segle XVIII, que és quan es van afegir altres cossos arquitectònics. Aquesta quadra és un terreny força extens que pertany a la Torre. El territori on s’erigeix la Torre Abadal va passar a formar part de Sant Feliu a principis del segle XX. Actualment s’hi desenvolupa activitat agrària, ramadera i, fins i tot, hi ha un criador de falcons.

Finestres al passat de Sant Feliu

Església preromànica de Santa Margarida de Valldonzella, a la Torre de Dalt 2002. Autor: desconegut. ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Cedida per Jordi Amigó Barbeta.

La Torre de Dalt o de Santa Margarida El 1147 ja tenim constància d’aquesta església anomenada Santa Margarida, la qual es va entregar per donació al Monestir de Sant Cugat en un moment en què es creu que ja hi hauria una petita comunitat de dones vivint-hi. El 1237 es va establir de forma definitiva l’orde religiosa femenina sota l’advocació de la Verge Maria, però no s’hi va estar gaire temps per problemes d’agitació política. El 1269 les monges es van traslladar a Creu Coberta per refugiar-se. Juntament amb elles, es trasllada el venerat quadre de la Verge del Cor. Un cop abandonat el monestir, la capella es va dedicar a Santa Margarida, d’on prové el nom actual.

Església fundacional del monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, actual Torre de Dalt o de Santa Margarida 1980-1995. Autora: Montserrat Pagès i Paretas. ACBL. Fons personal de Montserrat Pagès i Paretas.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Entre les restes que perduren actualment, podem endevinar una construcció de línies senzilles d’acord amb les característiques de l’arquitectura rural. Cal destacar la que era una capella de planta rectangular amb absis acabat en mur recte, amb finestres romàniques en forma de triangle. La marxa de les monges va fer que no s’ampliés, tot i que es van fer petites construccions sota diferents estils arquitectònics.

Finestres al passat de Sant Feliu

Terme Santa Creu d’Olorda

Sant Feliu de Llobregat

Molins de Rei

Plànol dels límits de la parròquia de Santa Creu d’Olorda. Es tracta d’una elaboració pròpia de la coordinació del llibre Sant Feliu de Llobregat, Identitat i Història, Mari Luz Retuerta i Carme Sanmartí, a partir d’un plànol de 1956. Reelaborat per la coordinació del Santfeliud’abans per a l’Exposició Finestres al Passat de Sant Feliu 2016, Silvia Requena. Font d’ingrés: Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Finestres al passat de Sant Feliu Paleolític inferior Can Albareda

Neolític antic Cova d’Or

Indústria lítica, Ca n’Albereda Ceràmica cardial

Iber Santa Creu d’Olorda

Cap de divinitat femenina

Gerra amb nansa

Conjunt d’estris de ferro

Conjunt d’estris d’os

Vas amforoide de cordons arestats

Romà Santa Creu d’Olorda

Restes òssies humanes

Bol de ceràmica sigillata

Raspador i anella de bronze Peces arqueològiques de Santa Creu d’Olorda. MMMR. Autor: Silvia Requena i Víctor Abadia

Exposició de:

Setmana del Patrimoni. Participants:

Col·laboradors:

Vas globular amb nansa