Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 26 de mayo de 2006

pd

1 Entrevista El crítico y traductor Manuel Arranz comenta su segundo libro de relatos breves «Esto no puede acabar así» (pág. 2).

p o s d at a Suplemento Cultural

El segell valencià compleix trenta anys apostant per la poesia, el pensament i la literatura del jo

Pre-Textos, l’ofici de la literatura Eduard Ramírez

L’entorn d’aquesta editorial que fa 30 anys d’existència transmet ordre malgrat els múltiples rastres d’una activitat incessant. I realment l’equip que formen Manuel Borràs, Sílvia Pratdesaba i Manuel Ramírez no ha perdut el quest d’una tasca editorial estable. De fet els resulta complicat rememorar el passat, cada intervenció en la conversa aboca en els projectes actuals, els que són processos encetats i els que són encara idees. Aquesta capacitat d’entusiasme podem comptar-la com una de les característiques de Pre-Textos, un projecte que començaren a covar amb 18 anys, quan els va nàixer la dèria d’editar llibres. No fou però un començament atabalat, a banda que el darrer franquisme malfiava profundament de qualsevol iniciativa cultural, de l’obertura de pensament que propicia la lectura, i sols subministrava permisos després de penosos entrebancs burocràtics. Els anys universitaris els aprofitaren per a fonamentar el projecte, segons Ramírez a partir «d’una cer ta decepció de la vida universitària, que només ens podia oferir un futur com a professors, i en la qual era habitual repetir referències a autors que de vegades responien als seus textos però moltes altres no hi guardaven cap relació. Nosaltres volíem anar a les fonts». Pogueren formalitzar l’editorial quan tenien 22 anys, perquè volien ser un pont entre els lectors i la millor literatura, la que ells buscaven amb gaudi de lector aplicat. Servir de connexió continua sent el principal objectiu d’aquest equip que ha superat ja tres dècades de treball en comú: «Eixe és l’autèntic miracle», diu divertit Borràs. Moments d’estretors i ostracisme

L’any 1976 Pre-Textos va encetar una primera fase que consistia a publicar llibres de pensament que no s’havien traduït a l’espanyol. Vist ara destaca l’encert en la tria d’autors com ara Deleuze, Derrida o Foucault, tan importants per als debats al voltant de la modernitat. Aquesta tendència a les traduccions s’afavoria per la formació personal dels editors, que junt al seu gust per la literatura els havia convertit en lectors de diferents llengües. Consideren, a

ALBERTO SÁIZ

EDITORS. Manuel Borrás, Silvia Pratdesaba i Manuel Ramírez han superat les tres dècades de treball en comú.

❙❙❙

L’any 1981 publicaren «Las voces de Marraquesh» i el que esperaven que fos un dels seus últims llibres esdevingué la salvació: Canetti va rebre el premi Nobel

més, que és un requisit de l’ofici almenys el coneixement passiu d’altres idiomes, i se sorprenen del magre transvasament que hi ha entre les diferents llengües de l’estat. La segona fase d’aquells inicis es va adreçar a la recuperació de la cultura de l’exili i del pensament republicà, com a retrobament d’una tradició intel·lectual necessària per a cobrir les mancances de l’època. A més de l’assaig Pre-Textos sempre ha mantingut un interés preferent per la poesia, en especial per la publicació de nous autors. La narrativa llavors els enfrontava amb massa competència, i els mantenia en apostes a mitjà i llarg termini que no els evitarien fortes dificultats de supervivència. «Allò fàcil no ens agrada», resumeix Silvia. Els primers anys suposaven una contínua càrrega per als seus patrimonis familiars, i a això se li va afegir la crisi general de l’edició l’any 80. Els problemes a les economies his-

panoamericanes van fer caure les vendes, i això va obligar a reduir dràsticament les edicions. De tres mil o cinc mil exemplars en passaren a mil cinc-cents o dos mil. Aquests foren els moments més crítics, que quasi els aboca a la desaparició. Però l’any 81 editaren Las voces de Marraquesh d’Elias Canetti, i el que esperaven que fos un dels seus últims llibres esdevingué la salvació. Aquell mateix any Canetti va rebre el premi Nobel de literatura i el llibre ha continuat reeditant-se fins a l’actualitat. Guanyada la continuïtat, encara tardaria anys a arribar-los el reconeixement. La seua particular tasca editorial no va rebre pràcticament cap atenció a la premsa local durant els primers 15 anys d’existència. València potser afegia major dificultat, Borràs comenta que ací «és la zona on menys llibres es venen, nosaltres i tots, en contrast amb la bona quantitat d’iniciatives editorials i també de

creació literària, tant en espanyol com en català». Intuïció i experiència

L’equip que fa viure Pre-Textos entén l’edició com un acte íntim de creació, no com una empresa sense més. És clar que no obliden les adaptacions que imposa el negoci i que possibiliten mantenir-lo. Potser per això al llarg del temps han definit les funcions dins l’editorial, Silvia ha assumit el control administratiu, Ramírez la producció i Borràs la direcció literària, tot i que aquestes decisions les prenen de manera col·legiada. El que ells defineixen com a criteri d’excel·lència es basa, segons Borràs, «en l’experiència pura de lectura», avaluació que sense haver variat sí ha esdevingut amb l’experiència acumulada més segura i més directa. «No hem treballat mai a colps de dossier de premsa, ni seguint tendències, les nostres apostes no són

>>

2

Viernes, 26 de mayo de 2006 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

pd

>> acumulatives i sí distintives, fem selecció dins de l’obra dels autors», afegeix. Per a reblar el clau, Ramírez comenta: «No hem anat a la Fira de Frankfurt més de dues vegades, no ens ajustem a les modes, el públic és la nostra referència directa». Així han obert via en diferents àmbits, com amb la característica cura de les edicions i la presentació austera, amb caràcters tipogràfics i sense fotografies, que fins i tot els valgué el rebuig d’alguna distribuïdora. O amb l’edició de literatura en primera persona, abans que adquiriren repercussió les autobiografies i els dietaris. També la relació que estableixen amb els autors és més que comercial, perquè estan convençuts que des de l’amistat creix la confiança mútua i es fonamenta la fidelitat. I responen a tothom que els envia originals independentment de la consideració que els meresca l’obra. Això pren valor sobretot perquè han arribat a rebre 150 mecanoscrits en un mes, encara que els avisos de saturació fets a través del web han fet minvar el flux fins a uns 50 mensuals. La seua tasca els ha valgut diversos premis, però en destacarem dos. El primer que van re-

❙❙❙

Pre-Textos ha rebut diversos guardons, com el Premi Nacional a la Labor Editorial l’any 1997, com a reconeixement al conjunt de la seua activitat

bre, el premi nacional de poesia de 1991 al llibre de Luis Álvarez Piñer. Els suposà una especial alegria perquè els havia costat molt convéncer un poeta que havia guardat silenci 40 anys com a protesta per les represàlies de la dictadura. I per suposat, el Premi Nacional a la Labor Editorial, que se’ls concedí l’any 97 com a reconeixement al conjunt de la seua activitat. Els nous projectes de PreTextos són un indicador de la vitalitat de qui, en paraules de Silvia Pratdesaba, «ens és difícil destriar la pròpia vida del nostre treball com a editors». Una col·lecció sobre arquitectura, una altra dedicada a les ciutats del món que es diu Cosmópolis, i també Itinerarios que inclou narrativa al voltant de les aventures de personatges que han estat pioners. Però probablement el més agosarat siga la revista que promouen, sense títol ni signatura en cap de les col·laboracions que inclou, però amb un acurat nivell literari. A banda, és clar, de continuar atenent per igual totes les seues col·leccions.

ENTREVISTA

Manuel Arranz

ESCRITOR

«Me gustaría conseguir con mis relatos el mismo efecto que Grosz con sus dibujos» Rafa Martínez

■ «Esto no puede acabar así» (Huerga & Fierro)

-A propósito de su anterior libro de relatos («Voy a hablaros de vosotros», 2003), me dio la impresión de que a usted podrían atribuírsele los versos de Borges: «Que otros se jacten de las páginas que han escrito / a mí me enorgullecen las que he leído». Su condición de lector voraz se vuelve a traslucir de una forma más que aparente en esta nueva colección de relatos .

es el segundo libro de ficción del crítico Manuel Arranz, una colección de narraciones cortas que su autor ha definido como «pornofilosóficas».

-Bueno, sin duda alguna. Además si no hubiera leído, no habría escrito ni una línea. -Las figuras de escritores como Tolstoi, R. Walser o S. Morgenstern le dan pie para desarrollar algunas de las historias. ¿Hablamos de homenajes soterrados?

-No, en absoluto. Homenajear a un clásico me parece una pretensión desmedida. Hace tiempo que la literatura es materia literaria. Aunque quizá siempre fue así. Esos relatos en particular —pues los hay de varios tipos en el libro, aunque yo creo que encajan siempre unos en otros por alguno de sus lados—, ilustran alguna idea, algún disparate en ocasiones, ironías varias, diría incluso, de las que, claro, yo también soy víctima, como no podía ser menos. -Hoy en día tendemos a confundir ficción con realidad. ¿Le parece a usted que tengamos que permanecer firmes, como Marcel Proust, contra Sainte-Beuve?

-Hoy en día tendemos a confundirlo todo. Yo no sé si esto es así porque ya no estamos muy seguros de nada, o porque sencillamente el estado de confusión, que en ocasiones más que confusión es caos, es el único en el que el hombre se desenvuelve hoy con cierta soltura. Zygmunt Bauman, al que no cito por cierto en ninguno de mis cuentos, habla mucho de esto en sus libros. Él lo llama, con mucho acierto a mi juicio, «identidad líquida», y lo relaciona con una pérdida de valores sin precedente en la historia. En cualquier caso, yo creo que la dicotomía ficción/realidad es falsa. No quiero decir ni mucho menos que la realidad sea una ficción.

-Se le nota a gusto en el relato corto, pero, ¿ha pensado en la posibilidad de ir más allá y dar el salto a la novela?

-En primer lugar, sí, lo he pensado. Pero, de momento, sólo pensado. Y en segundo lugar, yo no creo que el relato corto esté más acá de la novela, ni que sea un paso previo, por decirlo así. El relato corto, no sé si es acertada la comparación, es como esos dibujos a lápiz o a tinta, en que con unos pocos trazos se consigue representar una escena. Los trazos no son perfectos, no se guardan las proporciones, no tienen profundidad ni se respetan las leyes de la perspectiva ni ninguna otra clase de leyes, pero es que no se necesita nada de eso. En la cubierta del libro hay un dibujo de Grosz, Gracia y dignidad. Es un dibujo obsceno que no les voy a describir. Pues bien, a mí me gustaría conseguir con mis relatos el mismo efecto que consigue Grosz con sus dibujos. Desde luego, y esto como le decía creo que sí lo he conseguido, no dejan indiferente a nadie. -Finalmente, ¿cuáles son sus proyectos de futuro en lo que concierne a la literatura?

CLARA ARRANZ

TRADUCTOR. M. Arranz ha traducido a Blanchot y Derrida, entre otros.

Pero en cambio la ficción es casi siempre real. -Dice usted que los lectores de este libro han estado muy a favor o muy en contra. ¿Qué le dice esta división de opiniones tan radicalmente encontrada?

-Bueno, me parece que el hecho de no dejar indiferente habla siempre a favor de cualquier cosa. Hay personas a las que ha gustado el libro, que lo han leído de una sentada como se suele decir, y se han reído con algunos de estos cuentos, otro efecto éste, la risa, nada desdeñable. A otras, en cambio, no les ha hecho tanta gracia. Aunque yo sospecho que no es el estilo lo que les ha molestado precisamente. Pero no sabría decirle.

-Las citas escogidas para abrir este volumen no resultan en vano. Una de ellas, la que corresponde Ludwig Wittgenstein («En este mundo ocurren cosas extrañas. Esta es una de las pocas cosas que realmente he aprendido en mi vida») es especialmente significativa: da a entender su particular concepción del mundo y de la literatura.

-La cita es de una carta a Moore. A mí me parece soberbia. Pero además, ¿es que hay alguien que no esté de acuerdo con ella? Son precisamente esas cosas extrañas que suceden y nos suceden las que intento reflejar en estos cuentos, que por lo demás yo califico de pornofilosóficos.

-Tengo un tercer libro de relatos prácticamente acabado, que en cierto modo cierra el ciclo. Pues para mí, y no solamente para mí por supuesto, Esto no puede acabar así, y Voy a hablaros de vosotros no son únicamente colecciones de relatos cortos. Yo creo que los títulos proporcionan ya una pista, aunque sea falsa, como casi todas las pistas por lo demás. Y lo mismo que tienen lógicas similitudes, hay entre ellos diferencias notables. De estilo también por supuesto. Estoy trabando además en otro libro de ensayos, menos literario y también más inclasificable. Hoy el ensayo, como usted sabe, no lo lee nadie. Y sin embargo yo creo que nunca hemos estado más necesitados de ideas. Cuando se carece de creencias hay que tener ideas, del mismo modo que conviene tener razones cuando fallan las convicciones. Pero comprendo perfectamente que todo esto no suscite hoy el menor interés.

REVISTES Caràcters

Mètode

Dir.: Juli Capilla Pub. de la Universitat de València Núm. 35, abril 2006

Dir.: Martí Domínguez Vicerectorat d’Investigació de la UV Núm. 49, primavera 2006

Emili Teixidor, al qual es dediquen les pàgines centrals, i Antoni Tàpies —entrevistat per M. Guerrero— són els dos protagonistes d’aquest número.Hi ha un dossier que analitza la inclusió del terme «idioma valencià» en el nou Estatut, a més de les ressenyes literàries, que són el gruix de la publicació.

L’olivera és l’objecte del monogràfic que, dirigit per Fernando Sapiña, analitza els aspectes biològics, etnobotànics i gastronòmics de l’arbre i del seu fruit. Destaquen també l’estudi de Jaume Terradas sobre la diversitat de les plantes i l’assaig del poeta Antonio Cabrera sobre la Serra d’Espadà.

pd

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 26 de mayo de 2006

3

LLIBRES Alfred Mondria

Cada gènere literari conté —amb alguna que altra transgressió i escapatòria— unes exigències i un fràgil joc d’equilibris; un esclavatge, al cap i a la fi, difícil d’escamotejar. Pel que fa als dietaris, quaderns i artefactes similars el filtre sembla menys opressiu, més obert a aventures i experiments, accessible a qualsevol pretendent; però l’evidència és ben bé una altra. D’un diari esperem la dosi justa d’intimisme i confessions sense caure en el pou fangós de l’egocentrisme; xafardeigs sense recórrer a l’apunt continu de sobretaula; lectures ben trenades tot defugint l’exhibicionisme, la mirada artificiosa a la càmera. Visites a la política i la història sense travessar la línia que ens du a la crònica fàcil, apressada. Potser el més important siga la creació —la invenció, si cal— d’un personatge que ens inquiete, que ens provoque els interrogants necessaris per endinsar-nos en cada jornada, que ens ajude a creuar una nova porta incògnita. I és que l’addicte al dietari sol ser tan ansiós en la recerca com implacable i sever a l’hora de jutjar aquest tipus de literatura. Un ràpid colp d’ull pot donarnos algunes pistes per on es decanten últimament els practicants del diarisme. Una revelació inesperada ha estat la del recentment desaparegut Guillem Simó, una magnífica immersió en el jo, un clam interior ben depurat en l’expressió, si de cas amb un excés de queixa i escadusseres referències culturals. És el fenomen contrari d’Àlex Susanna, que ara publica Quadern dels marges i, com tota la sèrie anterior, és una prosa que

J. Garí publica el segon volum del seu diari

Els fums del dia a dia

Joan Garí Senyals de fum Tres i Quatre, València, 2006 grinyola per un catàleg artístic atapeït i alhora mancat de relleu. Són també els límits que la pretensió poètica imposa al Ponç Pons d’un inconsistent i llepat Dillatari. Feliu Formosa combina agudes observacions i apunts massa esvaïts. El seguit d’autors i obres que passen l’escrutini de Josep Iborra en Inflexions donen pas a un protagonista amb l’atractiu i ombres que reclama el gènere, enigmes i clarobscurs que ens retenen.

Amb Mentre parlem Enric Sòria irrompia amb un bon dietari, impúdic, d’escriptura fresca, vivaç en valoracions i atreviments. Un personatge que es dilueix, però, en l’assagisme allargassat, en una teranyina d’erudició i cites en La lentitud del mar que acaba per fatigar el lector. La primera incursió de Joan Garí en el gènere, Les hores fecundes, incorporava viatges, aforismes, actualitat i literatura; una proposta en què no et costava perdonar alguns pecats que, en canvi, sí s’han fet més ostensibles amb Senyals de fum. Sota la influència d’Andrés Trapiello i la tutela de Pessoa —poc convincent, per cert, aquest fingiment desganat—, Joan Garí ha acotat l’any 2002 com el període en el qual condensar les seues impressions. Entre Borriana i Vilafranca, el treball a l’institut, reflexions sobre cinema i llibres, els ritmes de la natura i el matís del paisatge, gents i noms camuflats entre els dies: «Records a la manera proustiana (entre la Plana litoral i els Ports muntanyencs), d’aquesta interacció ha sorgit també una confrontació geodèsica i climatològica, però fonamentalment epistemològica». I aquest és el problema: per

Ruiz-Domènec defiende el uso del relato para recuperar el pasado

Viva la historia Justo Serna

«Hablamos a veces del curso histórico diciendo que es “un desfile en marcha”. La metáfora no es mala, siempre y cuando el historiador no caiga en la tentación de imaginarse águila espectadora desde una cumbre solitaria», decía E. H. Carr en 1961. Cuarenta años después, John Lewis Gaddis se planteaba la misma cuestión, los desafíos a que se enfrenta el historiador. «Un hombre joven está de pie, sin sombrero y con un abrigo negro, sobre una roca alta, de espaldas a nosotros y se apoya en un bastón para resistir el viento que le agita y le enmaraña el pelo. Ante él se extiende un paisaje envuelto en niebla, en el que apenas se divisan parcialmente formas fantásticas de promontorios más lejanos». Nada sabemos de ese individuo, porque, de hecho, lo vemos de espaldas y no podemos intuir qué expresa su rostro, ese rostro que es incógnita, cifra, misterio. Con esta imagen, Gaddis se valía de una pintura celebre, El caminante ante un mar de niebla (1818), de Caspar David Friedrich, elaborando con ella una metáfora. «Para mí», añadía Gaddis, «la postura del caminante de Friedrich —esa impresionante imagen de una espalda frente al artista y a todos los que desde entonces han visto su obra— “se asemeja” a la de los his-

toriadores. La mayoría de nosotros piensa que, después de todo, en eso precisamente consiste nuestro oficio, en dar la espalda al sitio hacia el cual vamos». Y no es así, añadía Gaddis, pues lo que distingue a los mejores historiadores, lo que les diferencia y les eleva, es su implicación y la conciencia de estar insertos en el mundo. En vez de dar la espalda a lo que ahora, precisamente ahora, acontece, se comprometen, incluso equivocándose, haciendo inseparables lo pretérito y lo presente, valiéndose de los instrumentos que la sociedad les da para evaluar, para contar el pasado, pero también para enjuiciar su tiempo. En ellos, la vida y la disciplina que cultivan son inseparables; en ellos, el pasado que puede ser narrado y los lectores a los que persuaden y atraen son su motivación y su desafío. De eso, del desafío del historiador, es de lo que habla el último libro de José Enrique Ruiz-Domènec, El reto del historiador. RuizDomènec es un académico que se ensucia las manos, un universitario que escribe en los periódicos con el fin de intervenir y con el propósito de acercar la mejor historia a los lectores, la de aquellos libros que han cambiado nuestro modo de observar el pasado. Alaba la narración, exalta la capacidad que ciertos colegas tienen para exhu-

José E. Ruiz-Domènec El reto del historiador Península, Barcelona, 2006 mar el pasado con el recurso del relato, con la retórica de la persuasión. ¿Con el fin de hacer bonito o de expresarse con una bella prosa? En realidad, Ruiz-Domènec concibe al historiador como educador, como alguien que reconstruye pasajes biográficos con el fin de instruir moralmente (como fue la antigua magistra vitae). Su libro es la expresión de un entusiasmo, y así el yo que habla, el del autor, revela un compromiso entre narcisista y necesario con la historia y contra el adocenamiento. Los nombres que cita son la muestra de una excelencia, los de aquellos historiado-

què l’autor s’ha obstinat a recarregar cada fragment amb una botànica desfermada de qualificatius, aclaparar-nos amb un ús extenuant del diccionari —Sagarra pot ser un camí, però també un atzucac— amb la intenció explícita de deixarnos bocabadats. Hi ha una voluntat premeditada a sotmetre qualsevol escena a la pirotècnia verbal més efectista: «Som un pare i un fill lligats pel cordó umbilical de làtex d’un diagrama arbori». L’impuls adjectivador llasta l’esforç d’escriptura: «L’estranya epífrasi d’un estiu plujós», «amarats per la humitat disfòrica»; assistim, doncs, a tota una descàrrega lèxica desproporcionada. «Personalment, enyore la boira, sobre la qual podria escriure amb la mateixa constància amb què Turner reproduïa els núvols sobre el mar». Davant aquestes declaracions des del pedestal —solemnes i encarcarades— mentre es fuma un Cohiba, quasi em quede amb la part en què el personatge es fa un poc més divertit: com a «monògam avorrit amb pràctiques sexuals pleistocèniques» reconeix que va, sovint, ben calent: en la piscina, amb

❙❙❙

Hi ha una voluntat premeditada a sotmetre qualsevol escena a la pirotècnia verbal més efectista

res que han cambiado nuestra forma de ver y contar las acciones de los antepasados. Ahora bien, el empeño en la narración no le deja espacio para subrayar otros aspectos de la vieja historia académica que, a mi juicio, son imprescindibles, complementos del relato. El de la verdad como ideal regulativo, por ejemplo; el de sus reglas. La historia no es sólo relato: es una disciplina, un sometimiento a ciertas normas. El historiador no escribe por el simple afán de comunicación. El historiador no busca las fuentes según le convengan, no selecciona lo que le confirma, no descarta lo que le incomoda. El historiador, aquel que es respetuoso con las técnicas depuradas de su oficio, somete sus ideas previas al contraste con los documentos y establece una especie de diálogo con los testimonios que le vienen del pasado. No se fía enteramente de cada uno de esos testigos, sabe que hay contradicciones y falsedades y racionalizaciones equivocadas. Por eso, la operación histórica exige el contraste entre las fuentes con el fin de apreciar la verdad y su forma de enunciarse en esos documentos. No se trata sólo de alcanzar el testimonio más fidedigno, sino también de examinar de qué modo fue expresado, con qué procedimientos retóricos, con qué recursos de exposición. La historia es, en efecto, una tarea complicada, una labor compleja que exige años de consulta documental y de aprendizaje de sus técnicas. Imaginemos a un médico de campaña que debiera intervenir quirúrgicamente, decía el antro-

la dentista o en l’observació del pit d’una violoncel·lista on l’erotisme, ens diu, prové de la música. Ara bé, no tot són boires, muntanyes i textures marines. De sobte, Garí es regira com un karateka i colpeja fort: Ferran Torrent pateix del mateix anecdotisme sense categories que Blasco Ibáñez; Lluís Meseguer, acadèmic, suggereix en l’autor que la universitat és «un cau de petulància, de misèria moral i d’impostura intel·lectual». Vicent Franch s’ha passat anys esperant una telefonada honorable que no ha arribat. Això sí, a qui li tenia ganes és a Enric Sòria: un estrateg «molt astut d’elogis i congratulacions, de Besos & Abraçades» per fer-se un forat en el mercat literari. El Valentí Puig de Bosc endins realitzà un «exercici de deflegmació paroxismal»; disculpeu-me, però en aquesta ocasió no sé realment el que vol dir. En el contrast entre Henry Adams i Eckermann, Joan Garí se sent més prop del memorialista americà en una anotació que no està malament; llàstima que sempre sure la frase engominada, el desig de ser sublim i rebre una ovació; tancar amb cabriola, doble mortal i caure de peu. «En el fons del seu ésser, tot escriptor de fusta — tot escriptor que, des del seu segle, vol rivalitzar amb Shakespeare i amb Dant— enveja el suïcidi de Zweig o, en un altre extrem, el de Primo Levi. És monstruós —però és així». Clar, una altra cosa és frivolitzar, per pur esnobisme, amb un episodi tan tràgic i atroç. Perquè d’un dietari, el factor que més el defineix és el to. Si és que hem de creure aquella màxima segons la qual l’estil fa l’home.

pólogo Clifford Geertz. Apresurado, próximo a las bombas que caen y que amenazan con arruinarlo todo, no podrá exigir las mejores condiciones para operar, esas que son habituales en tiempos de paz, las que le permiten curar en un quirófano esterilizado. Al no contar con un ambiente neutro, ¿deberíamos concluir que le dará lo mismo donde lo haga, en una sala aseada o en un estercolero? Hemos de suponer que evitará el lodazal o el muladar; hemos de suponer que tratará de tenerlo todo lo más lustroso y fregado posible, aunque sólo sea para convencer al paciente de sus buenas intenciones. Esas cautelas serían como las marcas del historiador, las pruebas que atestiguan su respeto a las reglas de la profesión. Pero no bastan. El galeno deberá tener, además, la intención última de salvar al paciente: como el investigador deberá, en fin, salvar la verdad de su relato. Desdeñoso con los malos historiadores, harto tal vez de tantos investigadores rutinarios aupados a sus picachos, quizá Ruiz-Domènec no ha puesto suficiente énfasis en estos controles. Pero su miniatura historiográfica, como la de un buen orfebre, descubre el esplendor de la joya con la que tendríamos que trabajar: la de una historia primorosamente escrita y viva. Así deberíamos hacerlo siempre, sin rutinas expresivas, sin perezas académicas. Si no nos imponemos esa disciplina, entonces el interés de los lectores lo despertarán charlatanes, revisionistas, falsificadores y otros vendedores de quincalla historiográfica.

4

Viernes, 26 de mayo de 2006 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

pd LIBROS

ANAQUEL

La nova novel·la de l’escriptor xativí Toni Cucarella

Napoleon A. Chagnon

El nàufrag que mai no va tocar terra

Yanomamö. La última gran tribu Alba, Barcelona, 2006 Este estudio etnográfico levantó una tremenda polémica sobre hasta qué punto la categoría de «ser humano» sigue sujeta a prejuicios y cuán delgada es la línea entre «primitivismo « y «civilización». Fruto de un trabajo de campo que empezó en 1964 y aún continúa, esta es la última edición del libro.

Toni Cucarella Heretaràs la terra Tres i Quatre, València, 2006

Antoni Corominas El repte de la integració Bromera, Alzira, 2006 Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, A. Corominas analitza la immigració des del punt de la psicologia i la psiquiatria: els trastorns o les alteracions de la personalitat podrien caracteritzar també determinades maneres de fer de grups socials o països, especialment quan topen amb altres cultures.

Fernando Pessoa El regreso de los dioses El Acantilado, Barcelona, 2006 La reconstrucción, a par tir de materiales dispersos, de un libro proyectado por Pessoa desde 1917, pero que no llegó nunca a publicar. El neopaganismo, el sensacionismo, el sebastianismo son algunos de los principales puntos de referencia de esta volumen, traducido y editado por Ángel Crespo.

Antoine de Rivarol Pensamientos y rivarolianas Periférica, Cáceres, 2006 «El talento está sujeto a los vapores del orgullo y a las borrascas de la envidia» o «La grandeza de un hombre es como su reputación: vive y respira en los labios de otro», son sólo dos de los aforismos de Antoine de Rivarol (1753-1801), pensador singular del s. XVIII y un clásico poco conocido de las letras francesas.

Antoni Gómez

De vegades la lectura de la novel·la d’un escriptor posterior a una altra del mateix autor brillant i colpidora sol estar condicionada per la primera. És lògic, certament, el lector ha trobat un marc de referència exigent i s’ha creat una expectativa que espera que s’acomplisca en l’obra següent. Aquest pot ser el cas d’Heretaràs la terra, de l’escriptor xativí Toni Cucarella, publicada dos anys després d’una de les novel·les més importants de la narrativa catalana dels últims anys, sens dubte, com és Quina lenta agonia la dels ametlers perduts. Cal constatar-ho, doncs, primer que res, i provar que la seua influència no pertorbe una lectura serena i, si és possible, plaentera del treball posterior. Tot i això, és convenient aclarir d’antuvi algunes qüestions relacionades amb aquest aspecte que m’han semblat necessàries, al meu entendre. Les dos novel·les estan contades en primera persona per un narrador directament implicat en

Pere Calonge

En comptes de produir literatura de qualitat, fabricar llibres. Publicar és, en ell mateix, l’objectiu; com més, millor; com més aviat, millor. Un objectiu que semblen compartir algunes editorials amb aquells que escriuen —expressat així, de manera genèrica, per abraçar nivells d’exigència i de qualitat absolutament dispars. L’estructura, de fet, està establerta: un premi literari en cada poble, un jurat que —a auspicis dels organitzadors— no podrà declarar-lo desert, i col·leccions senceres dedicades a aquestes produccions de qualitat ínfima, en el millor dels casos. Ningú que escriga, doncs, i siga el que siga allò que escriu, ha de quedar sense llibre, sense el seu llibre. En té dret: perquè a falta d’altres de més urgents, publicar ha esdevingut entre nosaltres un dret. Fins i tot — per una simple qüestió de probabilitat estadística— amb moltes opcions de lluir-hi un premi. Al remat, la normalitat deu ser això, si ho hem assumit com a costum. Entre els darrers exemples, aquests dos reculls de contes guardonats amb sengles premis

allò que conta, en el primer cas es tracta d’una biografia familiar, en el segon, el narrador descriu la biografia del personatge protagonista, Cento Morell, enervat, com ens fa saber, per un desig de revenja: al final de la història sabrem del seu lligam de parentesc amb el protagonista. Ara bé, el to narratiu és substancialment diferent; en el primer cas el narrador es dilueix en la història i ens mostra els personatges amb una impressió de credibilitat que fa feredat, sembla que la prosa forme part de la tendresa, de l’humor i de la tragèdia que experimenten els seus personatges; tot plegat formen un ens harmònic que colpeix per la riquesa fabuladora, per la concisió expressiva, per la capacitat empàtica que transmet, com la gran literatura. En el segon, és a dir, en Heretaràs la terra, el perfil del narrador d’«ímpetu irat» no atorga a la narració dels fets la credibilitat (fabuladora) necessària per a mantindre l’interés al llarg de tota la història, si més no diríem que la tensió es perd en determinats moments, malgrat la correcció de l’estil i un domini de la narració acceptable. El narrador «indignat» que reconstrueix els fets biogràfics de Cento Morell és un personatge un pèl esquemàtic, previsible per al lector, que sembla haver-se deixat influir en excés per la intenció ideològica de l’autor: aquesta sobreintenció, per dir-ho així, s’ha imposat sobre la capacitat de vida autònoma del personatge o, si de cas, li ha restat els necessaris registres psicològics per a enriquir la fabulació dels fets amb la impressió de credibilitat adient. S’entén que és un narrador indignat perquè ha patit l’afrenta més gran: ser el nét bastard d’un

prohom ric del poble de qui coneix les seues misèries. S’entén també, possiblement amb escreix i gràcies a un procediment d’acumulació (reiteració) més que de sedimentació narrativa, la seua denúncia de l’especulació urbanística que ha portat a la pèrdua dels espais tradicionals de Xàtiva (el protagonista perd el tros de terra que simbolitza la permanència de les arrels i la tradició per culpa del negoci immobiliari) i ha afavorit els pelotazos d’una nova nissaga de nous (i sovint coents) rics. Una nova nissaga sorgida de la confluència de la política, la construcció i la corrupció, un apunt d’una actualitat aclaparadora, això és ben cert. Tanmateix, més enllà de les consignes polítiques de les quals fa ús el narrador i que es pretenen contundents i indignades, del seu patriotisme, de la seua visió històrica i política de Xàtiva i del País Valencià, de les denúncies polítiques, de les proclames contra la depredació urbanística, etcètera, no hi trobem veritablement, des del meu punt de vista, un perfil psicològic suficientment ric com per a fer-nos somiar com a lectors i, per tant, atorgar-li credibilitat fabuladora a la història que ens conta. L’afectada intenció de denúncia desequilibra la configuració narrativa de la història.

❙❙❙

L’afectada intenció de denúncia desequilibra la configuració narrativa de la història

Els contes de A. Garcia i J.-L. Rico

L’estructura d’una anomalia

Albert Garcia Pascual

Josep-Lluís Rico i Verdú

Contes inversos: Conversos i diversos VI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado Brosquil, València, 2006

Si encara estiguera Marilyn Monroe Premi de Narrativa Francesc Bru, Vila de Canals 2005 Brosquil, València, 2006

literaris. D’una banda, els Contes inversos... s’ho juguen tot a la basa de la sorpresa final o a la de la paròdia. Tot. I això suposa una

aposta molt arriscada, perquè si l’únic element en joc no funciona, el conte sencer es dilueix en el no-res, i deixa de tenir cap inte-

I la veritat és que la història, protagonitada per Cento Morell, Cento el Nàufrag, natural de Xàtiva, de caràcter meninfot, devot del seu trosset de terra, que se’n va anar els anys trenta a segar l’arròs al Delta de l’Ebre per a preparar-li la dot a la filla i poder casar-la, que per por a ser inculpat en la mort d’un alcalde i del seu capatàs a Lleida va haver de fugir en un vaixell italià cap a Amèrica i va arribar (el desembarcaren) a Cuba. Que es va embolicar afectivament amb la monja d’un convent, de qui va tindre un fill, que se’n va anar a buscar feina a un poble i el van contractar per a vetllar un mort que en realitat era un catalèptic del Cabanyal, de València, al qual va conéixer i de qui es va fer amic i va rebre la fortuna; que va tornar a Xàtiva i va fundar el Casino Morell i una nissaga familiar de gran arrelam local, que va veure, en definitiva, com es va truncar el seu somni del tros de terra a causa de l’urbanisme especulador; aquesta història, dic, conté elements per a escenificar una paròdia de primer ordre del nostre entorn. El problema rau en que la càrrega ideològica del narrador es fa massa evident per al lector, reductiva i previsible, podríem dir: el resultat és una mica forçat i presenta una història possiblement correcta i que pretén ser càustica i mordaç, en aparença, però fallida per la limitació de recursos i possibilitats expressives. Dit això, aquest presumpte esvaró, en la meua opinió, no li resta mèrit al grandíssim talent com a narrador de Toni Cucarella. I no únicament per Quina lenta agonia…, sinó pel conjunt d’una obra narrativa que des dels anys huitanta el situen com un dels grans escriptors actuals en llengua catalana, no cal dir-ho.

rés per a esdevenir banal. Uns textos que recorren en massa ocasions a esquemes previsibles, que calquen idees que devien ser enginyoses la primera vegada que es van escriure, però que a hores d’ara no poden sorprendre ja ningú. I que manegen sovint un material molt sensible com és la paròdia, amb una frontera molt feble entre l’humor d’una de ben construïda i la sensació de futilitat d’aquella que ha quedat en intent poc reeixit. Però si el sentiment predominant en llegir els Contes inversos... és d’indiferència, en el cas dels recollits a Si encara estiguera Marilyn Monroe és el de fatiga. La d’un recull que recorre tots els tòpics més previsibles —per rebregats— del gènere de terror i del fantàstic a l’estil de Poe o de Lovecraft, adobats amb un cert romanticisme caduc d’escriptor maleït. Uns contes que no només no aporten res de nou a un gènere més que codificat, sinó que, bastits sobre una prosa feixuga i lenta, que aclapara amb una càrrega de pseudoerudició totalment injustificada des del punt de vista narratiu, esdevenen soporífers i indigestos.

Levante

pd

EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 26 de mayo de 2006

La selecció de la setmana

5

LLIBRES

«Farsa», Premi Ramon Llull 2006, de Màrius Serra, és una al·legoria sobre alguns comportaments polítics de dubtosa legitimitat ètica, una crítica mordaç en clau de paròdia als grans fastos que els polítics populistes organitzen en nom i a costa de l’erari públic.

Farsa, falòrnia, faràndula... Màrius Serra Farsa Premi Ramon Llull 2006 Planeta, Barcelona, 2006 Juli Capilla

Les possibilitats que la vida pública ofereix a la literatura han estat sempre una font d’inspiració per a l’escriptor: un filó gairebé inesgotable, infinit, preciós, per a la creació artística. La política —amb minúscules o majúscules— ha estat un recurs permanent per a la literatura. Ara, però, aquestes possibilitats sembla que augmenten a mesura que la política cau pel pendent de l’aberració i de la corruptela. Suborn, extorsió, tracte de favor, cobrament de comissions, xantatge, factures falses, prevaricació, falsedat, tràfic d’influències, desfalc, negociacions prohibides, malversació... són, ara com ara, paraules i conceptes que sovintegen l’àmbit polític. Darrerament, i a redós d’aquesta matèria primera, han nascut històries i trames novel·lesques interessants. Si no ho dic, rebente (Moll), del xativí Xavier Aliaga, n’és un cas paradigmàtic dins del nostre àmbit més pròxim. Però n’hi ha més, d’exemples novel·lescs en què la política és musa inspiradora. Fins i tot un polític com Joaquín Leguina s’ha atrevit a fer-hi una incursió amb la publicació de la novel·la Por encima de toda sospecha (Témpora). Farsa s’adscriu també a aquesta mena de novel·les immediates,

en el sentit contextual de l’adjectiu: de proximitat temporal i espacial. No debades, l’acció de la darrera novel·la de Màrius Serra se situa en la Barcelona del Fòrum Universal de les Cultures 2004, un esdeveniment que, segons les autoritats locals, havia de canviar definitivament la vida dels barcelonins —i per extensió la de tots els catalans. Una macroexposició que va durar mesos i en la qual es van invertir molts diners. A la novel·la, Pep Morell, el Gran Morelli, un mag català fascinat per l’històric prestidigitador Robert Houdin, fa un número que causa sensació. Fa entrar un immigrant magrebí que es diu Saïd en un armari que havia estat del famós Houdin. Saïd n’ix conver tit en un català com cal: parla amb accent d’Osona, se sap l’himne d’Els Segadors, té una visa de La Caixa i el carnet de soci del Barça. És un català modèlic. Després d’això, però, Saïd, es conxorxa amb el mag i desapareix de debò. L’espectacle és un gran èxit, però les contínues desaparicions d’immigrants provoquen l’alarma social. A partir d’aquell moment, el Gran Casino de Barcelona esdevé l’escenari principal de la novel·la: el lector hi trobarà les respostes a

tots els interrogants que planteja l’autor. Màrius Serra opera, amb aquesta transmutació escènica, com un mag que bescanvia la realitat política barcelonina per una al·legoria representada en l’escenari del Gran Casino, una ficció que evoca aquella realitat transfigurada, i el lector n’accepta el joc. Així, en aquest escenari principal interactuen tot de personatges que miren de resoldre els seus problemes particulars a través del joc. N’hi ha, però, dos personatges importants a la novel·la, protagonistes

actius de la trama policíaca que basteix l’autor sobre l’escenari del casino: l’expresidiari Stendhal i un llibreter; tots dos s’entesten a saber quin és el secret de la màgia del Gran Morelli. Farsa és una novel·la farcida de diàlegs, molt teatral, però no és una novel·la que flueix amb gran celeritat per la ment del lector, malgrat l’ús d’un llenguatge planer i intel·ligible. No és una novel·la fàcil. Els jocs narratius que hi fa servir en Màrius Serra demanen l’esforç i la implicació activa del lector. Hi ha jocs

❙❙❙

Una obra farcida de diàlegs, molt teatral, però malgrat el llenguatge planer, no és una novel·la fàcil

TINA BAGUÉ

L’AUTOR. Màrius Serra és un enamorat dels jocs lingüístics.

simbòlics i al·legòrics que l’autor ens obliga a descodificar i pair. En Màrius és un enigmista de mena —és així, de fet, com ell mateix s’autoqualifica—, un prestidigitador que fa jocs malabars amb la literatura, un animal verbívor enamorat dels jocs lingüístics i de la màgia. I és la deformació professional de l’autor —Màrius es dedica, entre molts altres menesters, als mots encreuats, que publica en diversos mitjans de comunicació— la que li ha permès bastir una història al·legòrica i màgica, capriciosa, aleatòria, arbitrària, on l’atzar porta els personatges d’un costat a l’altre de la ruleta fins a raure en una qualsevol casella; si fa no fa com a la vida. L’atzar, però, no ho explica tot perquè sempre hi ha el ressort que permetrà el crupier de controlar, en la mesura de les seues possibilitats, el joc de la ruleta, de fer trampa, com al món real. Estructurada en 36 capítols —els números de la ruleta: un altre símbol— Farsa ens revela les misèries de la vida política, però de tota mena de política: no només la que protagonitzen els polítics, sinó també la que ens permet —o ens impedeix, segons els casos— de relacionarnos els uns amb els altres. Farsa ens ajuda també a riure’ns de nosaltres mateixos, sense caure, però, en la justificació o l’autocomplaença. Farsa és una novel·la crítica que deixa al descobert la mentida —la farsa— que hi ha al darrere del somriure, de la faràndula i dels fastos que organitzen els polítics en nom i a costa de l’erari públic. Una novel·la intel·ligent que posa el dit a la nafra —i a l’ull—, que ens assenyala totes les misèries de la vida en societat, i que ens deixa, metafòricament i impúdicament, amb el cul a l’aire.

La imperfecció de la mirada Josep Maria Sala-Valldaura El cigne cec Perifèric, Catarroja, 2006 J. C.

El cigne cec és un poemari en què Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) posa en dubte la mirada del poeta —i de l’ésser humà— i també la capacitat d’introspecció de la poesia. De fet, el títol, expressament ambigu, vol expressar també la fragilitat de les paraules, l’enganyifa semàntica del llenguatge: el cigne cec es confon fonèticament amb el signe cec i també amb el signe sec. És des d’aquest descrè-

dit o desconfiança en la paraula, des d’aquesta incapacitat, des de la qual escriu Sala-Valldaura. Una desconfiança, però, que no esprem fins a l’extrem del nihilisme perquè, malgrat el seu «escepticisme de fals ateu en la professió de la poesia», l’autor hi confia encara i escriu versos, i amb ells estableix un diàleg amb d’altres escriptors, la major part dels quals són clàssics de la literatura universal de tots els temps. Així, Aristòtil, Plató, Ramon Llull, Catul, Shakespeare, R. M. Rilke, Erasme de Roterdam, Goethe, Joan Maragall, Emily Dickinson, Joan Salvat-Papasseit, Paul Celan, Cesare Pa-

vese, Samuel Beckett, Italo Calvino, Marià Manent, San Juan de la Cruz... es donen cita en el recull. Potser aquesta és una manera o un intent de donar crèdit a un ofici que el mateix poeta qüestiona o en el qual no confia cegament. Sia com sia, El cigne cec té moments brillants i intensos en què els jocs metaliteraris adquireixen un protagonisme cabdal. En aquest sentit, cal tenir un coneixement profund de la història de la literatura per a poder interpretar aquests signes cecs que l’autor deixa entreveure en els solcs que es formen entre els cavallons dels versos; cal

saber interpretar els suggeriments, els missatges, els símbols i els sobreentesos que SalaValldaura hi aboca alegrement i confiada, a l’espera que un lector astut i perspicaç els interprete, arribe a copsar el sentit complet del jeroglífic, el món poètic de l’autor. El recull acaba amb un poema excel·lent que li dóna nom, La clara llum del bell jorn. (A tall d’epíleg): «A la clara llum d’un dia bell, / el cigne cec / poua d’un fons obscur les veus de l’aigua, / sonda en el cos ombrívol un altre cos que ignora: / al despatx dels llibres, / el vers escapça el joc del món...».

6

Viernes, 26 de mayo de 2006 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

pd

ARTE El autor de este escrito responde a la columna que Joan Verdú publicó el pasado 12 de mayo sobre Cullera.

Vengan a Cullera

Mínima enigmática

José Manuel Darro

Enrique González García*

L

AS opiniones vertidas por el señor Verdú

son personales y los hechos avalan lo contrario. La calidad de las playas de Cullera ha sido reconocida con cinco banderas azules en los últimos años, por lo que gozan de encantos naturales y son las mejor tratadas y cuidadas, con diferencia, de toda la costa mediterránea española, cumpliendo, además, los estándares de calidad UNE-EN-ISO 9001, de Gestión y Auditoría medio ambiental UNE-ENI-ISO 14.000, así como el Reglamento EMAS y certificación Q de la calidad turística. Este hecho es excepcional en toda la geografía española. El turismo, señor Verdú, no debe medirse únicamente por su poder adquisitivo, sino también por su grado de reincidencia en el destino, tal como ocurre en Cullera. También es importante su variada procedencia. Los turistas madrileños que usted critica han contribuido a la prosperidad de esta ciudad, y en muchos casos al alcanzar la jubilación se han trasladado a residir a Cullera. Pero no debe olvidarse que nuestro turismo actualmente se nutre de gentes de la Ribera y zonas limítrofes, especialmente Alzira, Algemesí, Valencia, etc. y estamos muy orgullos de que sea así. Podríamos opinar sobre el modelo urbanístico de Cullera, pero el que fue, es y será deriva de la aplicación de la legalidad vigente durante los últimos cuarenta años, habiendo sido aplicado por partidos de todas las ideologías, igual que en otras ciudades costeras: Gandia, Benidorm, Oliva, etc. El Manhattan es, simplemente, un apelativo difundido principalmente por el periódico Levante-EMV que se ha popularizado. El señor Verdú desconoce la realidad al decir que en Cullera no hay buenos restaurantes. Baste recordar la existencia de una veterana escuela de hostelería apoyada por el ayuntamiento y de reconocido prestigio nacional, donde desde hace muchos años se forma a unos profesionales de enorme prestigio. Y debe añadirse que en Cullera hay muchos y muy buenos restaurantes, cada uno en su nivel económico y su estilo, servidos por grandes profesionales que trabajan a diario con modestia y eficacia, pero que el señor Verdú parece que desprecia a priori. Esa actividad sí parece infame. Por otro lado es sorprendente la crítica a las inversiones, especialmente si vienen del extranjero. Dado que el autor reparte la crítica entre árabes (borricos) y chinos, (borricos y horteras) y debido a que no ofrece más datos parece que el origen de la crítica sea algún aspecto xenófobo de la cuestión. No es de recibo. Toda persona es bienvenida a Cullera y será bien tratada. Llaman la atención los recuerdos de las visitas del señor Verdú a Cullera, con su familia, ¡y una fiambrera! Permítame una broma: ¿Dejaban aquí las raspas de sardina o también se las llevaban? Señor Verdú, desearíamos que las personas que vienen a Cullera y pernoctaran aquí, en hoteles y apartamentos, y si además pagan sus impuestos y consumen en el pueblo, aunque sea un refresco, mejor, pero incluso las que vienen con la fiambrera, como la familia de usted son bien recibidas. Estas son las personas que usted critica: «promocionaron un turismo baratucho que en vez de llevarse la fiambrera se lleva el coche cargado del Superette». Por último, también entendemos que es humano el tratar de crecerse mediante la crítica de los orígenes (aquella fiambrera que uno dejó atrás a base de esfuerzo). Ese parece ser el caso del señor Verdú. Nos congratula que nuestra playa haya sido la plataforma de su crecimiento personal. Pero de todos modos todos los que nos visitan, con fiambrera o sin ella, sean siempre bienvenidos. * Presidente Unión Empresarial de Cullera y Comarca (UE).

Club Diario Levante Armando Pilato

El jardín oculto (Der verbogene garten) es el título de la exposición que el pintor José Manuel Darro presentó recientemente en la Sala de Exposiciones del Club Diario Levante. El artista, nacido en Alcalá la Real (Jaén) en 1958, vive y trabaja desde hace años en Granada, exponiendo individuales desde principios de los ochenta tanto en las capitales de la realidad andaluza, como en galerías de Egipto, Francia y Japón. Con un punto de par tida próximo al estilo expresionista, el pintor ha evolucionado en distintas facetas, inclusivamente, hasta la representación fractal, pero siempre desde las premisas de la colorista escuela de paisaje andaluza. El paisaje, la invención del mismo, la repercusión no sólo económica de su uso y disfrute e incluso su violación constante y, aún si posible, creciente constituye uno de las cuestiones fundamentales de la actualidad e, incluso, de la crónica más caliente. Las terras míticas han dejado de ser conceptos mentales o culturales, para mudarse en una total y absoluta turistización —a cualquier precio

❙❙❙

Estos paisajes se convierten en espacios «vibrantes, musicales y telúricos»

altrui— del territorio. Los italianos tienen un tiempo verbal rapallizare (derivado de lo ocurrido en Rapallo, localidad de la Riviera ligure) que aquí podría traducirse por la benidormización o la valencianización, en términos más generales, del paisaje comunitario.

¿Quedan paisajes? Esta es la pregunta que se hace el profesor Javier Pérez Rojas, comisario de la muestra, en el texto del catálogo de la misma. Los paisajes par ticulares, los jardines secretos de Darro, se abren mediante la pintura hasta categorizarse en espacios «vibrantes, musicales y telúricos». Pintor y grabador — tiene en su haber el Premio Nacional de Grabado— suma a estas actitudes su cualidad de excelente dibujante atento a las moléculas cambiantes de lo doblemente reflexivo. En este sentido, el poema de Francisco Brines ilustra discursivamente un totus presente en la obra de Darro. En los versos de Definición de la nada, el poeta escribe que «no afirma y nada niega su firme coherencia». Así pues, José Manuel Darro destila la existencia artística por medio de su diluida intensidad, en la cual expresa que «sólo hay entendimiento en el saber mismo». Paisajes mínimos, gotas de pintura, dibujos como partículas, una escultura geométrica o cascadas de óleo sobre papel son como las piezas de las vivencias personales interpretadas con todo el subjetivismo propio, o impropio y aprendido, de la naturaleza humana más trascendente.

La mirada indiscreta

Elisa Valsangiacomo Galería Paz y Comedias Rosa Ulpiano

Los espacios privados esconden recuerdos, historias , relojes midiendo otros tiempos. Son esos lugares narrados por sus ausetnes, directores, escritores, poetas, pintores... como si de voyeurs se tratará; Hooper describía la soledad de sus personajes en la intimidad, Bachelard media la poética del espacio y el escritor americano del siglo XIX H. P. Lovecraft narraba esos inquietantes espacios en La habitación cerrada y otros cuentos de terror. La pintura de Elisa Valsangiacomo (Valencia, 1968), trata de la imagen y de los mecanismos de percepción asociados a ella. Un misterioso recorrido cinematográfico por el interior de una casa abandonada induce al espectador a indagar en sus propios recuerdos al hilo de la implacable dinámica con la que Valsangiacomo determina la dirección de la mirada del espectador. Habitaciones, escaleras, moquetas, lámparas, cajas, deco-

raciones de escayola, restos de un cuarto de baño, un pequeño jardín, depósitos de agua, ventanas tras la que se esconde una siempre acechante gran ciudad. Su modo de aproximarse al lienzo se asemeja a la manera en que el espectador se acerca a una pantalla, y en este sentido la obra final tiene un aspecto muy cinematográfico. Pintadas de manera realista y con un estilo neutro, la obra no es sólo cinematográfica por su título La habitación indiscreta parodia de aquella Ventana indiscreta de Hitchcock — como la definió Douchet, una metáfora del cine—, sino también por su paleta de color, por esta neutralidad en la que prevalecen el blanco y negro sobre el resto de la paleta cromática. La predilección de Valsangiacomo por la secuencia, ya no sólo en espacios interiores, sino también arquitectónicos le permite imprimir a sus composiciones una cadena propia que juega con la luz y la perspectiva en búsqueda de un enfoque nuevo o diferente.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 26 de mayo de 2006

pd

7

Viernes, 26 de mayo de 2006 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

8

pd

N.º 554, AÑO XIV / 26-V-2006

Suplemento Cultural

Coordinadora: Arantxa Bea Arte: Juan Lagardera. Música: José Ricardo Seguí

posdata

ESCRITS CORSARIS

La dama de l’ermini Josep Ballester

el dia que vingué al meu estudi amb la seua bellesa misteriosa, amb aquell somriure, sols puc dir, inefable, i em recità uns versos, després me’ls cantussejà i els posà música com si res; la seua conversa sempre ha estat dolça i intel·ligent. Així fou aquell dia. I de sobte, tot mirant-me als ulls em féu un bes a la boca. Inesperat i subtil. Una alenada d’aire fresc amb gust de canyella i poma. I va desaparèixer com si no s’hagués produït. No obstant, sí que era certa la seua existència i el contacte amb els seus llavis. Aquells instants, ben intensos, van romandre en l’espai i en el meu cervell. Aquesta és la motivació última per la qual he dedicat a la pintura tant d’esforç, tant d’estudi i d’anàlisi, es tracta d’una ciència meravellosa que preserva en vida les belleses caduques, constantment transformades pel temps. Aquesta ha estat la meua intenció. Quan el duc Ludovic, el Moro, em proposà fer-li un retrat, me n’hi vaig anar per les branques, tot comentant-li que ell mateix m’havia indicat que construira un monument colossal de bronze en homenatge al seu progenitor, també m’havia encomanat una sèrie d’estudis sobre diverses fortificacions i algunes màquines per a la guerra i, inclús que li realitzés una sèrie de projectes per al cimbori de la catedral. I ara, em digué, Leonardo, no et capfiques. No et propose, et mane que li faces un retrat a l’encantadora Cecília. Aquella ordre em féu gairebé perdre la parla. No sabia com reaccionar. Sabia ell alguna cosa? Em tremolà la veu i això que mai havia perdut la compostura. No em digues, que no seràs capaç de realitzar-ho, em negaràs aquest caprici que tinc? Tema tancat. Sols has de parlar amb ella i concretar quina és l’hora del dia

R

ECORDE

millor per a treballar. Una espècie de pessigolles estranyes em van recórrer l’estómac i ja mai no m’han deixat quan pense en aquella criatura encantadora. Ara ja puc dir el nom, ja tot s’ho ha emportat el rellotge constant d’arena, cada granet de la vida, la brisa suau que es converteix en galerna terrible. Ella, Cecília Gallerani era el centre de la cort pel seu enginy. Filla de Fazio («magnifica Cecilia filia quodam Facii»), que quan va quedar òrfena, el gran Duc, la va protegir i l’obsequià amb les terres de Saronno. La seua alegria i la seua fascinació omplien cada racó on habitava. Sabia cantar, escrivia poemes meravellosos i era capaç de recitar en llatí els grans autors clàssics. Tenia, però, amo. El seu propietari era el meu senyor. Què hi podia fer, jo? Aquest home que ara escriu i reflexiona des de la cambra d’un palau. En concret es tracta de les estances de Le Clos-Lucé, molts anys després. Sap ben bé que aquest és el seu darrer refugi. L’indret ideal per a fer examen de consciència. Ell és un gran artista i un reputat científic. Potser un dels gran genis que ha tingut la humanitat. Això, però, no el preocupa massa, o almenys és el que diu, pensa que és cert, que no ha finalitzat moltes de les obres que havia començat, i li provoca cert neguit. Inclús alguna nit es desperta i es capfica. Però ha estat decisió seua. Solament seua. Cada obra necessita uns coneixements i unes circumstàncies per a finalitzar-la. Una dosi d’enginy, però també de misteri. L’estat ideal per

❙❙❙

Cecília Gallerani era el centre de la cort pel seu enginy: sabia cantar, escrivia poemes i recitava en llatí els autors clàssics

LEVANTE-EMV

RENAIXEMENT. Da Vinci va pintar «La dama de l’ermini» entre 1483 i 1484.

a posar-li el punt final. I en la majoria de les obres, de la mena que siguen, que ha intentat realitzar els feia falta més perseverança i més observació, no sols tècnica. Tot necessita el seu temps, encara que alguns es pensen que això són excuses de mal pagador. L’ideal s’aconsegueix així, encara que de vegades no s’arribe a bon port. La impossibilitat és la plusvàlua que s’ha de pagar. No hi ha una altra manera. La resta es transforma en un atzucac. Ha estat la forma com ha arribat a dilucidar la composició i descomposició de les forces concurrents, a aconseguir el reflex en un espill esfèric, a la duplicació del cub, als estudis d’aerodinàmica o les reflexions sobre els mecanismes al voltant del vol.

Recorda molt bé la intenció i l’estat febrós amb el qual va iniciar el seu retrat. Aquell rostre misteriós el va pintar aquest toscà, home ben savi que va pensar que els problemes de les matemàtiques es podien resoldre a través de mètodes geomètrics, descoberts gairebé sempre per camins empírics. O bon coneixedor de l’obra d’Aquimedes, va descobrir la manera de trobar el centre de gravetat de la piràmide, entre d’altres qüestions. En cada retrat, en els pocs que va acabar, si és que en alguna ocasió en va finalitzar definitivament algun, l’artista indaga la relació que hi ha entre el moviment de l’interior, allò que alenen les entranyes i el cos per fora, de l’ésser pintat. Una

en la cultura, de Freud, La metamorfosis, de Kafka, El señor de las moscas, de W. Golding, Ficciones, de Borges, El lobo estepario, de Hesse, Poemas y canciones de Brecht, Tristana, de Pérez Galdós, y Muertes de perro, de Ayala. Nacida en 1966, Alianza tiene en su catálogo 4.000 títulos, 2.000 de ellos vivos, según su directora, Valeria Ciampi.

Granada reúne las elegías que a lo largo del siglo XX ha suscitado el trágico suceso. Desde contemporáneos como Rafael Alberti, Luis Cernuda, Jorge Guillén o José Bergamín a poetas de otras generaciones como José Manuel Caballero Bonald o Luis García Montero, esta antología —al cuidado de Isabel Clúa y publicada por Lumen— es un homenaje a uno de los mejores poetas españoles de todos los tiempos.

radiografia psicològica. No sols la va pintar en aquella ocasió. No se la podia treure del pensament. Aleshores quan ha tingut la mínima ocasió l’ha dibuixat en forma d’àngel o en algun altre quadre amb un nom fals. El nom secret i el misteri sovint van agafats de la mà. Cap on mira, Cecília? I què mira, no sols ella, sinó l’animaló que porta als braços? Quina estranya màgia o simbologia es desprén? El caràcter fugisser i indesxifrable de la natura femenina s’esbossa en cada detall. La nitidesa o hauria de ser la transparència de la mirada. És primavera de l’any del Senyor de 1519, ha estat enguany un hivern molt dur, massa per als seus ossos. La malaltia l’acaça, l’artritis li impedeix que puga treballar amb la mà dreta. Tanmateix no es queixa. Ha fet cridar el notari reial perquè prenga nota de les darreres voluntats. Ella ho ha estat tot. Qui ho hauria dit? Sí, ja sé que he gaudit d’altres cossos, sobretot jovencells que han compartit el meu llit i la meua vida. Ja sé que no puc oblidar les entremaliadures de Salai o les atencions de Francesco de Melzi. Ells, però, han estat una altra cosa. No sé com explicarho. Ells han estat l’apetit natural. No el costum, però sí el pa de cada dia per a resistir l’absència d’aquell àngel que un dia desaparegué. He dedicat la vida al coneixement, a la investigació i a la ciència, a poder atrapar els pocs i petits moments de bellesa i de passió detinguts en un instant quan declinen les hores. He cercat l’harmonia però trasbalsada i destrossada pel sentiment que tinc de la impossibilitat de tornar-se a produir. Ella ja no tornarà. Mai més es tornarà a repetir aquell instant. La fiblada perfecta que vaig sentir. Una de les coses que he aprés és que la experiència no cau mai en falta. Sols el nostre judici l’erra en esperar massa coses, inclús massa efectes estranys al seu poder. El meu rostre, però sobretot els retrats de dona que he realitzat són la presó del desig. De l’encanteri que en mi va provocar aquella criatura que semblava habitar un altre món. Tot fugint del depredador de les coses humanes. Almenys tal com jo ho entenc i, sobretot, com ho sentit en la pell. Fins i tot en l’ànima.

DELICATESSEN ● Alianza Editorial, el sello que

nació en las postrimerías del franquismo vuelve a publicar sus mejores títulos para celebrar los cuarenta años de existencia. Con la cubierta en pasta dura, pero con el mismo diseño de Daniel Gil — el primero que abrió camino al diseño gráfico en España y que convirtió estos libros en verdaderos iconos de la vida cultural— aparecen en el mercado a un precio de diez euros. Los títulos elegidos para la ocasión son El corazón de las tinieblas, de Conrad, El jugador, de Dostoyevski, El malestar

● Cuando se cumplen setenta

años del fusilamiento de Federico García Lorca, en agosto de 1936, el volumen El crimen fue en

● Baudelaire. Juego sin triunfos

(Debate) es la biografía del poeta

maldito por excelencia, a quien la leyenda ha convertido en dandy frívolo o mártir y héroe, en parricida y drogadicto. Mario Campaña, el autor de esta obra, sitúa a Charles Baudelaire en su contexto social y político y destaca cómo influyó esta convulsa situación en la vida y la obra del fundador de la poesía contemporánea.

pd