No tots els pobles podem dir amb l’orgull que ho pot dir Polinyà, que tenim més d’un segle de bandes de música. És per això, que des de l’Ajuntament hem volgut dedicar a eixe fet, aquest segon volum de papers d’història local. Amb aquestos papers, volem recordar els orígens i les arrels d’aquesta senyal d’identitat tant important del nostre poble, així com tots els esdeveniments, certàmens, premis, presidents, mestres, etc. que han format part de la seva historia, durant tots els períodes transcorreguts, fins el dia de hui. Les bandes de música són una font de cultura, tradició, sentiments i de festa. Quan sentim tocar a la banda de música, fem un parèntesis a tots els problemes i mal de caps del dia a dia i eixim a escoltar-la i gaudir-la. Des de l’Ajuntament, sempre s’ha apostat i seguim apostant i recolzant a la Societat Musical i animem als xiquets i joves a que estudien, es facen músics i formen part de la banda i que en un futur, puguem seguir omplint papers d’història local com aquest. Mercé Escrivà Fuster Regidora de Cultura

HOMENATGE: Considereu el present treball com un homenatge a totes aquelles persones, hòmens i dones, que al llarg de més de cent anys han fet possible l’existència de bandes de música al nostre poble, Polinyà: als músics però també a les famílies que els han donat suport, als qui eren el suport de la banda per mig de càrrecs a les diverses juntes, als qui aportaven el seu callat treball, sense esperar recompensa, a tots els ajuntament que, al llarg dels anys, han donat el seu suport a la música i a tot el poble que ha gaudit de les nostres bandes. Orgullosos del passat i del present mirem el futur xafant

Anotacions sobre l’autoria del present treball. La majoria del material que conforma la present revista ha sigut un treball del qui durant anys ha sigut president de l’Associació Musical Polinyanense, José Salvador Porcar Santamaría. Ell ha anat arreplegant dades, preguntant, buscant. Quasi tota la informació havia sigut publicada en uns fullets publicats per l’entitat: l’any 1990 un d’ell contava la història de la Banda en el seu cinquanta aniversari; l’altre contava el 25 aniversari de l’Associació l’any 2000. Per tant, en certa forma la present publicació dos objectius: unir i ampliar un poc estos dos treballs, dins les possibilitats, seria el primer objectiu; l’altra és difondre el fet que Polinyà tinga a la seua història més de cent anys de bandes de música. La meua modesta aportació es limita a unes dades al voltant de la separació en 1925 de la Banda de Música de Polinyà en dos bandes i una poca informació sobre els anys de postguerra. La part de fotografia, tant de la revista, com del vídeo que presentem al mateix acte amb motiu de la publicació, correspon al treball de Juan Carlos Talens. Agrair la col•laboració d’Olga Alberola Clari.

AUTORS: José Salvador Porcar Santamaría – Eduard Josep Gay Gay COL•LABORACIÓ: Olga Alberola Clari CORRECCIÓ: Elena Nogueroles García PORTADA: Estela Femenia Artal MAQUETACIÓ: Melani Nativdad Serrano. FOTOGRAFÍES: Juan Carlos Talens Chaqués

Eduard J. Gay

LA BANDA, ORGULL D’UN POBLE Hola amigues i amics de la “Associació Musical Polinyanense” de Polinyà de Xúquer. En primer lloc vull agrair a músics i junta directiva la confiança dipositada en mi per a ser el director titular de la banda de música. Però, per damunt de tot, vull agrair-vos el tracte que tothom em doneu dia a dia en esta gran Societat Musical. També vull donar les gràcies al nostre senyor alcalde N’Òscar Navarro Torres ,al nostre regidor En Joan Nogueroles García i a tot el consistori per la seua vital ajuda logística, econòmica i humana que ens oferiu durant tot l’any. La gran tradició bandística que hi ha en tota la regió valenciana, més els sentiments que la música desprèn, fan que la banda de música siga el centre cultural més important als nostres pobles i com no, també a Polinyà, on existeix una llarga i important tradició de banda i on en quasi totes les famílies ha hagut o hi ha algun músic o més d’un. Cada poble és un món,cada banda de cada poble és un altre món,però el que tenen totes les bandes de música en comú, des de la Unificació d’Estats Units i la Revolució Francesa fins ara, és la d’unir a un poble i fer Música per a gaudir i fer gaudir d’ella, ja que, una banda està formada per una amplia representació de tots els diferents caràcters i maneres de ser, estaments, edats i sensibilitats de la gent d’un poble units per una passió, la Música. Com que una societat musical no pot funcionar com cal sense el recolzament del seu poble,vos anime a què ens seguiu donant el màxim suport possible i la puguem fer més gran entre tots. Acudint als concerts, audicions de l’escola de música, passacarrers, actes, participant en tot tipus d’esdeveniments musicals i apuntant als xiquets i xiquetes de Polinyà per a què aprenguen música ho aconseguirem! La Música no té cap efecte negatiu i en canvi, infinits positius. A part de tot el que significa per al nostre dia a dia (seria impossible viure sense ella) és una de les carreres amb més eixides per als nostres joves ja que poden optar per a ser mestres de conservatori, mestres d’escola, mestres d’institut, professors d’orquestra, professors de banda municipal, professors de banda militar, professors d’escoles de música,etc. Però si al final no volen dedicar-se professionalment a la música, hauran al menys rebut una bona educació musical i humana aprenent a viure la música i desenvolupant valors universals i necessaris com l’amistat, el respecte, la tolerància, la confiança, la responsabilitat,la solidaritat,... Ajudant a la societat musical , la societat ajudarà a fer que el poble tinga més cultura,per tant, serà un poble millor. No vull deixar escapar l’ocasió per felicitar a totes i tots els músics pel gran esforç fet, ja que sense vosaltres i el vostre bon fer, res seria possible. Cadascun de vosaltres sou un pilar indispensable i insubstituïble a la banda i a la Societat Musical. La vostra actitud és admirable i ens motiva a la Junta Directiva i a mi per a seguir donant el millor de nosaltres. Des de què vaig arribar,ara fa poc més d’un any,em vaig trobar a un gran grup de músics amb moltes ganes i molta il•lusió. Hem treballat molt. Hem fet deu concerts, (entre ells,concerts d’intercanvi amb altres bandes i festivals a altres pobles i els concerts habituals de Retrobem la Nostra Música, Didàctics per a pares i fills,Santa Cecilia,Festes del Poble,Nadal, etc) interpretant tot tipus d’obres i d’estils i molts passacarrers i actes al poble renovant pasdobles i marxes de processó. I tot amb un nivell excel•lent de compromís, dedicació i interpretació per part de cadascun dels músics. Hem fet Master-classes gratuïtes per a millorar individualment el nivell dels músics (i seguirem fent-ne més),i també,audicions entranyables dels nostres menuts de l’escola de Música fent-nos gaudir a tots els presents gràcies a les qualitats musicals d’ells i al gran nivell de professorat que tenim a l’escola de música. Tot açò ha fet que el nivell de la banda de música i de l’escola haja millorat molt i que puguem estar ben orgullosos de la Societat Musical que tenim a Polinyà. Per al proper any tenim diversos projectes molt interessants i il•lusionants per a fer. Vos anime a què seguim TOTS junts en aquest camí que hem començat i que,de segur, ens ajudarà a millorar la nostra benvolguda banda. Amb la mateixa il•lusió,respecte i treball que el primer dia anirem a més, gaudirem més de la música i aportarem més cultura, alegria i felicitat a la nostra Societat Musical Polinyanense i a tot el poble de Polinyà. Seguim Fent Banda!

Enrique Sapiña Garcia.

MÉS D’UN SEGLE DE BANDES DE MÚSICA A POLINYÀ. – Els orígens – La Unió Musical Polinyanense. – La Societat Musical i la Banda

ELS ORÍGENS Més d’un segle de bandes de música. Un títol que diu molt, però que hem d’explicar. No és fàcil escriure història quan la documentació és mínima o sols depens dels testimonis. Un conjunt de dades aïllades han de portar a formar un conjunt coherent i que s’aproxime a la realitat. Sabem que a principis del segle XX hi havia una banda de música a Polinyà que estava dirigida per Ricardo Benavent Bonora, conegut com “el pianista”. En realitat del que tenim certesa és que l’any 1912 creà la Banda de Música de Corbera, en traslladar-se a aquest poble a viure després de casar-se; en el seu historial posa que abans havia estat de director a Polinyà. Per tant, fa més d’un segle a Polinyà hi havia una banda de música; ignorem quin any va començar; ni tant sols sabem si Ricardo Benavent fou el seu primer director. Tampoc hi ha molta informació del que va passar després. En un moment per determinar trobem al nostre poble dues bandes, segons sempre s’ha dit, fruit de la divisió en dos de l’anterior. Hem de suposar que algú es faria càrrec de la direcció. Tal volta jugà un paper important en la pervivència de la banda el fet que Salvador Artal Aleisis, cunyat de Ricardo Benavent, fóra mestre de solfeig i ho continua sent. Sabem que va donar classes a la seua barberia fins la dècada dels quaranta, després de guerra. Suposem que la tradició d’acompanyar els actes festius i religiosos amb música i l’existència de més o menys músics faria perviure aquella primera banda encara que fóra a nivell local. Hi ha una foto amb un grup de músics vestits amb uniforme obscur que quasi unànimement s’accepta com a foto d’aquella primera banda. En primera fila hi ha un xiquet tocant el triangle, en ell s’ha reconegut a Francisco Bonora Santamaria. La seua filla, Maria Irene, recorda que sempre contava que tindria set o vuit anys quan es va fer la foto. Si tenim en compte que va nàixer el 27 de febrer de 1911 tindríem que la foto seria de 1918/1919. Hi ha qui pensa que eixa banda deu ser la de l’Ateneo; podria ser, però en el text del bombo no hi ha referència; clarament s’hi pot llegir Banda Música de Poliñá. A l’espera que puga aparéixer qualsevol document que ho aclarisca la cosa es queda en teories i suposicions, com queda explicat. Tot i això, podem afirmar que la major possibilitat està en que la foto siga de la banda primitiva, perquè la divisió en dues bandes tindrà lloc en 1925, data molt tardana per al que queda dit de Francisco Bonora.

Per a aclarir un poc la formació de les dues bandes, de les quals, tradicionalment, s’ha parlat a Polinyà: La Cega i La Loca, hem de buscar al llibre Polinyà al primer terç del segle XX: Associacionisme Obrer. La Societat Obrera, del que són autors Josep Andrés Pérez, Carlos Damian Fuentes Fos i Eduard Gay, publicat per l’Ajuntament de Polinyà l’any 2001. A la pàgina 304 es fa un llistat de les associacions de Polinyà registrades a Govern Civil de València entre 1909 i 1939. Així tenim que la Musical La Armonia, registrada com a associació “para el fomento de la música” va presentar els estatuts el 18 de març de 1925, sent president Sebastian Puig Miguel. L’Ateneo Musical, associació registrada com a “instructiva musical” presenta els estatuts el dia 19 d’octubre de 1925, dóna com a domicili el carrer Cervantes, 11 i com a president presenta a Salvador Artal Pellicer. Els motius de la divisió de la banda inicial en dos poden ser molt variats i tot el que podríem dir serien teories. La tradició comenta que fou per motius polítics i, segurament, fou així, almenys en gran part. Els ateneus són associacions de tipus liberal que sorgeixen a finals del segle XIX i poden tindre diferent credo polític. Les anomenades Union Patriótica són una altra cosa; són agrupacions promogudes durant la Dictadura de Primo de Ribera amb la finalitat de donar suport al dictador (vore pàg. 211 i següents del llibre abans esmentat), tot i que sembla que desenvoluparen tot un seguit d’activitats i evolucionaren de forma diversa. Però cenyim-nos a la música, amb el que queda dit és més que possible la formació de dues bandes per diferències polítiques, com sempre s’havia dit per Polinyà. La Banda Ateneo Musical estava dirigida per José Albelda Soler i era coneguda com La Loca i als seus partidaris se’ls coneixia com els pistolers. El seu local estava a l’actual carrer doctor Fleming cantonada amb Esparteria, on anys després hi hauria un cine i més tard una discoteca. Ara és una vivenda. L’altra Banda era la de La Unión Patriótica, en realitat el nom oficial era La Armonia, com consta al registre i com es pot vore al local en l’única foto que tenim. Estava dirigida per Bautista Chambó Cuixeres, gran pianista, amb una deficiència visual que portà que es coneguera la banda com La Cega; els seus partidaris eren coneguts com els desterrats. Juan Asins feia d’ajudant del director. El seu local es situava a la plaça Major, on hui està la farmàcia. Un edifici modernista obra de Pascual Bovantura Ferrando. En realitat ens queda la meitat del local. De l’activitat que desenvoluparen aquestes dues entitats no tenim dades exactes, però sí història oral. Sempre s’ha parlat d’una rivalitat continuada que duia a les dues bandes a intentar superar-se cada vegada més i, més encara, superar a l’altra. Han quedat en la memòria les festes organitzades per carnestoltes en els diferents locals; també, el que els membres d’una associació mai anaven als actes de l’altra, encara que sempre hi havia qui les recorria les dos. S’han comentat les eixides als pobles dels voltant i d’anar a les falles de València. D’aquesta activitat tenim un document.

En el boletin musical, dedicado a las bandas de música, una revista de la ciutat de valència, en el número de febrer de 1928, a la página 8 hi ha un article sobre les bandes de música a les falles de la ciutat. En acabar l’article anuncia les bandes que hi actuaran eixe any. en el llistat apareix que a la plaça guillem sorolla -torno hospital actuarà el Ateneo Musical de Poliña. De moment és l’única referència, però de segur que buscant i rebuscant apareixen coses. Amb la guerra civil, quedà trencada la història de les dues bandes, però fruit d’elles, del seu treball, quedaren uns pocs músics. Diuen que sempre queda llavor. En aquest cas va sobreviure un grup de gent i molta afició que van portar a l’aparició de la banda Unió Musical Polinyanense.

LA UNIÓ MUSICAL POLINYANENSE. La memòria col•lectiva parla que, després de la Guerra Civil, quedaven alguns músics al poble i acaba formant-se una banda de música amb components de les dos anteriors. En data tan pròxima a la fi de la guerra com juliol de 1939, el ple de l’Ajuntament diu: “también se acuerda por la comisión de fiestas juntamente con la de Hacienda concreten y propongan la subvención que ha de consignarse en el citado presupuesto para 1940 a la banda de música de la localidad”. El text dóna a entendre que subvencionar la banda resulta cosa habitual; segurament abans de guerra es feia, però no ho podem saber en haver sigut cremat l’arxiu municipal en 1936. Tot i això tarda en aparéixer la banda en les actes municipals. A la sessió ordinària del ple de 17 de juliol de 1944, el tinent d’alcalde Antonio Rancés Expósito proposa millorar l’educació musical dels components de la banda, facilitant la contractació d’un director, per a la qual cosa proposa un acord amb els gestors de l’entitat. Acaben aprovant una subvenció de 5.000 pessetes, tres mil per a l’actual director, Juan Soriano Adsuar, i les altres dos mil per a instruments i altres despeses. A continuació, i parlant de les festes als Sants de la Pedra Abdon i Senent, acorden que “debido a que la Banda Local no se halla todavia en condiciones de amenizar los actos que dicho dia se celebran contratar una banda forastera”. Un any després, en setembre de 1944, el mateix tinent d’alcalde fa saber de les gestions fetes i noves propostes. Proposa contractar un nou mestre, José Castañer Hidalgo, natural de Polinyà, per la quantitat de 6.000 pessetes, al temps que continuar amb les dos mils pessetes per a diverses despeses. També comunica que la banda es diu Agrupacion Musical Polinyanense, que estan preparant els estatuts i només estiguen formalitzaran un contracte a l’Ajuntament, que es compromet a no subvencionar cap altra banda que puga crear-se mentre aquesta complisca els compromisos. El contracte amb la banda serà aprovat al ple municipal de febrer de 1947. No cal dir que fins ara els diversos ajuntaments han donat a la Banda tot el suport possible. Les dades ací oferides són un apunt solament, una pinzellada per poder vore millor el dibuix del sorgiment de l’actual Banda de Música. Un origen i sorgiment que hem de reconstruir a partir de paraules i testimonis.

S’aconsegueix agrupar a més de 60 músics, jóvens de La Cega i de La Loca i crear així la Unió Musical Polinyanense. El seu primer president fou En Salvador Perpiñá Albentosa i li seguí en el càrrec En Carlos Escrivà Ventura. Gràcies a l’ajuda d’En Salvador Escrivá, fou uniformada. El següent director fou En Juan Soriano, trompeta solista, conegut com El Riolano, per ser original de Riola. Li seguiren en la direcció de la Banda En Salvador Barber, En José Castañer, N’Emilio Seguí, En Vicente Tortosa Terol i altres mestres de la Banda Municipal de València. L’avanç social, l’aparició dels primers signes de la societat de consum, fan que aquell ímpetu que aconseguí posar tan alt el pavelló de la nostra banda de música, vaja desapareixent. L’interés intel•lectual i de formació a la música donà pas a un sentiment materialista de la vida i, amb això, una deixadesa que afectà a la banda. Són altres temps i la joventut no vol perdre el temps amb classes de solfeig i assajos de banda. El problema és general i afecta també els pobles del voltant. A açò hem d’afegir l’emigració, temporal o no, que agreujà el problema. Però hi ha hòmens per als quals la música no és nomes un art, sinó un aliment necessari per al seu ésser i sense la música no són ningú. Així que es produí el miracle. Entre els nostres músics, molts senten el cuquet, es reuneixen i decideixen que la banda continue. Entre ells En Salvador Porcar Moll, que es posa a dirigir el projecte amb una gran força de voluntat que suplia la manca de coneixements de direcció. Quan allò es consolidà les actuacions en festes són contínues; aquest grup d’hòmens omplien els nostres carrers d’alegria en les festes, desgranant les notes de vells i nous pasdobles. Per això, per haver cuidat la sembra de músics més de tres lustres, En Salvador Porcar és ben recordat al nostre poble. Un fet destacable dins la història de la música a Polinyà té una data indeterminada. És la dècada dels setanta, però no sabem amb certesa l’any. Sabem que encara portava la banda Salvador Porcar Moll. Les dones volien incorporar-s’hi; tot i que semblava estrany i que sorgiren comentaris i anècdotes, prompte xiques jóvens començaren a formar part de la Unió Musical Polinyanense.

LA SOCIETAT MUSICAL I LA BANDA. Arribem a 1975. Aquell interés d’abans per l’estudi de la música com a possible mitjà de vida ha canviat. Els jóvens de 1975 necessiten estudiar música, aprendre, interpretar-la amb algun instrument; és més una necessitat anímica i intel•lectual que un simple buscar un treball. Aquesta inquietud fructifica en l’assemblea d’un grup d’hòmens que, sense ser universitaris ni tan jóvens, tenen condicions humanes per a ser el pilar d’un nou renàixer de la banda de música. Es forma la Junta Rectora. Es lloga com a mestre-director de la banda una jove promesa de la interpretació i la direcció de banda, En Juan Gonzalo Gómez Deval, nascut a Benissanó, poble valencià pròxim a Llíria; amb 17 anys va obtindre el títol de mestre de clarinet al Conservatori Superior de Música de València i després d’haver començat els estudis de direcció d’orquestra es feu càrrec de la Banda Unió Musical Polinyanense. Aquesta Junta Rectora donà pas a la Junta Directiva; el president elegit per votació fou En Salvador Perpiñá Ventura. Aquesta directiva ha d’afrontar dos problemes principals: l’adquisició d’un instrumental més adequat per a la Banda i aconseguir un local per a la Banda. Es va produir l’adquisició d’una casa de camp situada al final del carrer Sant Antoni coneguda popularment com La Casota. Dins les seues activitats cal destacar l’Escola d’Educands, per on han passat més de cent alumnes, molts d’ells hui es dediquen professionalment a la música. Pel que fa als instruments, alguns foren comprats pels propis músics i els més cars per la pròpia Societat. Al poc de temps la banda participa en nombrosos festivals, realitza gires per Palma de Mallorca, Madrid, Àvila, Conca. Participa en el Certament de Bandes de Música Ciutat de València, en la Fira de Juliol, aconseguint un tercer premi de la Secció tercera l’any 1982 i un segon premi l’any següent en la mateixa secció. En 1985, en el Certamen Musical de Cullera guanyen el primer premi de desfilada i el segon del Certamen. L’any següent, 1986, deixa la presidència En Salvador Perpiñá Ventura i es fa càrrec d’aquesta N’Andrés Escrivà March, vicepresident de la Junta Rectora i fundador de la Societat. Participà de nou en el Certamen de València amb un tercer premi en la secció tercera. Continuaren intentant-ho i en 1987 aconseguiren el primer premi, repetint un segon premi en 1987. Les activitat i viatges són continus i l’any 1989 viatgen a Itàlia, participant al III Premi Internacional Líric Giacomo Lauri Volpi i actuen a Roma i Florència. També realitzen actuacions en el programa Nueva Gente de RTVE, programes de ràdio a València o en la II Setmana Cultural de València a la ciutat de Terol.

S’acosta un gran repte: el 50 aniversari de la Banda, l’any 1990. Les noces d’or omplin el calendari d’activitats, destacant el Primer Cicle de Concerts de Primavera, amb actuacions durant cinc dissabtes seguits. A més en juliol d’eixe any fan una gira per França i participen al I Festival de Música de Vents a l’Havre (França), amb brillants actuacions al Theatre de Verdure i al Forum Espace Oscar-Niemeyer. El 1991 aconsegueixen actuar al Palau de la Música de València dins del programa Bandes 1991, participen en el Festival de Bandes de Novelda, així com al VIII Certamen de Bandes del Mediterrani, amb un primer premi. Durant el bicentenari de la mort de Mozart es fa un viatge a Àustria, oferint concerts a Insbruk i Bregenz. Serà en 1995 quan la banda fa un intercanvi cultural i es desplaça a Galícia, a El Rosal. L’any següent s’afronta un procés de renovació per deixar la direcció En Juan Gonzalo Gómez Deval, passant a ser el director En Nicolàs Esteve Colomina, que comença la seua etapa amb la creació de la Banda Juvenil de Polinyà. L’any 2000 deixa la presidència N’Andrés Escrivà March. Es ací quan després de 17 anys a la Junta vaig tindre el gran honor de ser el nou president de la nostra Banda. Però abans vaig tindre el plaer de viure la banda d’una forma especial en ser fill d’En Salvador Porcar Moll, un dels directors de la Banda. Ell va ser qui m’ensenyà a estimar la música i a tots els qui la fan possible. L’any 2003 es fa una viatge a Eivissa i es participa a les processons de Setmana Santa . S’actua també entre altres, a la Biennal de València. Serà en l’any 2007 quan deixa la direcció de la Banda En Nicolas Esteve Colomina i es fa càrrec com a mestre director En José David Ramírez Valero.

L’any 2009, en el XXXIII Certamen Provincial de Bandes de Música de València, al Palau de la Música s’aconsegueix el primer premi i menció d’honor de la Tercera secció. A l’octubre d’eixe any, a Xest, tindrà lloc el XXXI certamen de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana i s’aconsegueix el Primer Premi. A finals del 2011 deixa la direcció de la banda José David Ramírez Valero. A començament de l’any 2012 vaig deixar la presidència de la Societat amb la resta de membres de la Junta Directiva, deixant pas a un grup de gent jove, músics de la nostra banda. Es feu carrer de la presidència César Puig Escrivá, music de la banda durant molts anys. Es fan proves durant un temps per seleccionar el nou director de la banda. En agost del 2012 elegiren com a nou director a Enrique Sapiña García, clarinet de la S.M.I. Santa Cecilia de Cullera i de la Banda Municipal de València i director de la Banda Juvenil Santa Cecília de Cullera. Són temps difícils i tant la Junta Directiva, amb el seu president, com el nou director de la Banda tenen una important i difícil tasca, per a la qual els desitge tota la sort del món. D’ací a pocs anys, el 2015, la Banda Unió Musical Polinyanense celebrarà el 75é aniversari, però altres bandes de Polinyà anteriors han contribuït a aconseguir més de 100 anys de música al nostre poble: Primer fou la Banda de Polinyà a principis del segle XX, després es va partir en dos, l’Ateneo Musical i la Unión La Patriótica i per últim es va formar l’actual Unió Musical Polinyanense. Història i música de més de 100 anys que s’entrellacen amb la historia del nostre poble. El pas del temps, les circumstàncies, costums, tradicions han anat unides a l’esdevenir de les nostres bandes. És per això que aquesta xicoteta història és part de Polinyà, dels seus hòmens, les seues dones i especialment d’aquells que estimen la música.