Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Fotografia separata: Les Escaldes. Autor: Jaume Balanyá

Escaldes-Engordany, ciutat de futur MARIA JESÚS LLUELLES LARROSA Doctora en geografia

Evolució d’Escaldes-Engordany

Escaldes-Engordany, que té la consideració de parròquia des de l’any 1978, ha sabut trobar noves perspectives econòmiques integrades en un projecte nacional de futur, autèntic esforç col·lectiu i mostra d’imaginació, que es concreta en un programa que opta per l’aigua termal, com a element més característic de la parròquia. Així neix el projecte Caldea, amb l’aprofitament de l’aigua calenta, que en un passat llunyà era l’element aglutinador dels primers habitants d’Escaldes. Paral·lelament, en la vall del Madriu, que ofereix un paisatge de qualitat, es recupera el valor patrimonial necessari per consolidar d’una manera definitiva aquesta capacitat d’atracció de la qual ja havia donat mostra al segle XIX. Segons l’historiador Pere Cavero, la decisió del bisbat d’Urgell per la qual s’erigeix la parròquia eclesiàstica d’Escaldes-Engordany, sota l’advocació de sant Pere Màrtir, facilita la proclamació, el 14 de juny de 1978, de la parròquia civil d’Escaldes-Engordany.1 Abans d’aquesta data l’administració territorial quedava garantida pel Comú d’Andorra, format pels quarts d’Andorra la Vella i d’Escaldes. La competència del Comú comprenia els llocs habitats de les actuals parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. És evident que ha estat decisiu per dur a terme el projecte Caldea el fet de disposar de la seva pròpia administració. El territori d’Escaldes es troba situat entre dues àrees amb gran poder d’atracció turística, altament especialitzades i d’una importància econòmica indiscutible, que han dificultat el desenvolupament de la parròquia objecte d’estudi. Al nord, una important presència d’estacions d’esquí i, al sud, la capital del país amb una clara hegemonia comercial i hotelera. Escaldes-Engordany podia haver

quedat limitada a ser cruïlla de comunicacions, lloc de pas sense personalitat, si no disposés de dos pols de gravitació com són Caldea i la vall del Madriu. Aquesta posició de parròquia cruïlla, lloc de pas obligat, no ocasiona efectes exclusivament negatius. La capital centralitza la major part de serveis i llocs de treball de l’administració; en conseqüència, absorbeix una gran part de les energies econòmiques nacionals, cosa que repercuteix en les inversions públiques que es deriven més enllà dels límits estrictament parroquials. D’altra banda, tant Andorra la Vella com Escaldes-Engordany han iniciat un procés d’aproximació que comporta una mateixa visió en aspectes com la circulació i les vies de comunicació i fins i tot en activitats culturals, com ha estat la cavalcada de Reis de 1998. Factors de divers ordre, com compartir la mateixa unitat física, una vall d’origen glacial que per les seves dimensions ocupa una posició privilegiada al nivell nacional i el desenvolupament de l’administració en les dues darreres dècades, produeixen efectes rebot derivats de la mateixa centralització política de la capital. Alguns serveis de l’administració, com l’hospital del país i la policia, tenen per escenari Escaldes i en un futur proper es preveu ubicar-hi el Ministeri de l’Interior. L’assentament humà de la parròquia, que té una superfície de 25 km2, s’ha efectuat sobre la cubeta d’origen glacial més important del territori nacional, que comparteix amb Andorra la Vella, modelada posteriorment per l’acció fluvial el Valira d’Orient i el Valira del Nord, que conflueixen per donar lloc a el Gran Valira. Aquesta cruïlla hidrogràfica ha determinat que Escaldes-Engordany actuï al mateix temps de cruïlla de les comunicacions nacionals. La superfície parroquial no inclou ni l’espai destinat a camp de neu ni la capçalera del Madriu. Cal recordar que

1 Vegeu P. Cavero, «Segles XIX i XX. Institucions parroquials», a Caldea. Un projecte per a un país (1995), coordinat per M. J. Lluelles.

94

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

el 22 de desembre de 1987 es firmà un conveni per crear un camp de neu d’explotació conjunta i indivisa entre Andorra la Vella, Sant Julià i Escaldes-Engordany, amb accessos múltiples a través de les tres parròquies. La parròquia gaudeix d’un espai natural de gran valor, la vall del Madriu, que morfològicament parlant es correspon a una vall glacial penjada. Aquesta vall, que presenta el típic perfil transversal en forma de cóm, és recorreguda pel riu que porta el mateix nom. Aquest espai d’interès és travessat per dos senders de gran recorregut, a través dels Pirineus, com són el GR-7 i el GR-11. Antigament, al segle XVIII, hi havia una farga –les runes es troben per sobre del refugi de Font Verd– que treballava ferro dels meners de Querol. Aquesta activitat metal·lúrgica, amb quasi un segle de durada, va provocar importants transformacions en l’espai boscós. La presència de fonts termals a la parròquia està relacionada amb una falla o fractura profunda, a través de la qual emergeix l’aigua per efecte de la pressió hidrostàtica a què es troba sotmesa. Els estudis geomorfològics comptabilitzen un total de 32 fonts d’aigua termal a la parròquia, dues de les quals pertanyen al Comú i la resta són particulars. Les 30 fonts particulars proporcionen un cabal de 630.233 litres/dia i les dues comunals 500.000 litres més cada dia. Totes les fonts emergeixen a través de fractures mineralitzades als esquistos o de fractures situades als filons de quars. Les aigües termals circulen en profunditat a través de les fractures tectòniques que afecten el batòlit granític, amb filons de quars, i la coberta sedimentària o esquistosa. Aquestes fonts tenen en comú que totes proporcionen aigua calenta a una temperatura que varia entre 17 i 65º, segons la barreja que es produeix amb les aigües de superfície o del seu recorregut. Ni la temperatura ni el cabal no varien en el decurs del temps, cosa que demostra que posseeixen una gran estabilitat.

L’alimentació de la xarxa parroquial distribuïdora d’aigua termal es fa amb l’aigua procedent de la perforació del pont de la Tosca, on el Madriu conflueix amb Valira d’Orient. L’antiga xarxa distribuïdora ha estat substituïda per una altra de totalment nova que cobreix un sector de distribució més ampli. La instal·lació d’aquesta xarxa ha comportat unes inversions comunals que ascendeixen gairebé a 600 milions de pessetes. L’activitat econòmica tradicional ha determinat la localització dels nuclis habitats de la parròquia. Escaldes queda situada en el vessant obac de la vall per raó de l’aigua termal, necessària per a l’artesania de la llana. El barri creix al voltant de les fonts d’aigua termal i l’antiga fàbrica de mantes de llana. Sota el prisma de l’evolució històrica, es pot apreciar com la indústria tèxtil, el servei sanitari i l’activitat turística al voltant del termalisme són els elements que han configurat la utilització d’un recurs natural com és l’aigua termal; cadascun d’ells ha tingut el seu moment d’esplendor històric. Caldea ha tingut per finalitat dinamitzar una parròquia que necessitava un desencadenant que li proporcionés la personalitat necessària que, per situació geogràfica, li correspon. El doble vessant de Caldea es concreta a ser un projecte urbanístic parroquial i un projecte turístic nacional. El projecte urbanístic ha tingut com a primers resultats atraure empreses, tant públiques com privades, que han efectuat fortes inversions immobiliàries al seu voltant com són, entre altres casos, el nou hospital (1994), l’Escola Andorrana (1995) i l’edifici intel·ligent de BACASA (1995). Tanmateix, ha provocat canvis en l’estructura de la població, que es manifesten en la creació d’un nou centre nodal, del qual la parròquia estava mancada, i en l’organització gradual d’una nova xarxa viària. N’és un exemple el vial d’enllaç del parc de la Mola amb l’avinguda de Fiter i Rossell, les obres del qual van finalitzar l’octubre de 1996. 95

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

És indiscutible que Caldea ha esdevingut un atractiu turístic nacional, capaç d’actuar com a oferta complementària en qualsevol època de l’any. Les aigües de la parròquia havien estat utilitzades amb finalitat terapèutica pels hotels a la fi del segle XIX i a principi del XX. Les potencials virtuts curatives de les aigües van esdevenir motiu o justificació per efectuar un viatge. El termalisme d’aquesta època és un luxe en què la salut és la justificació per fer un turisme limitat geogràficament. Arreu d’Europa, la moda del termalisme decau a partir de la Primera Guerra Mundial. L’aprofitament de les aigües termals d’Escaldes és un punt de controvèrsia des del segle XIX. Segons la historiadora Carme Tudel2, la utilització de les fonts termals té un origen molt antic i no és fins el segle XIX que aquesta riquesa natural és objecte d’intents d’explotació amb finalitats turístiques. La crisi econòmica que travessa Andorra durant aquest període condiciona la necessitat d’una transformació econòmica. Aquests intents van estar revestits de fortes tensions polítiques i cap projecte no es va fer realitat. En general, avui hi ha una nova recuperació del termalisme al nivell mundial. La iniciativa pública i la privada de recuperar l’aigua termal de la parròquia amb caràcter lúdic s’insereixen en aquests nous corrents de donar un tractament diferent a l’aigua termal, basant-se en una oferta més àmplia. L’estació clàssica termal passa de moda i un centre actual com Caldea aprofita un recurs natural amb orientació lúdica que, amb el suport dels esports d’hivern i de la muntanya en general, respon a una lògica del medi on s’insereix el projecte. Tanmateix, cal destacar que es tracta d’una de les activitats turístiques més respectuoses amb el medi pel poc consum d’espai i per la seva implantació urbana, enfront d’altres ofertes turístiques que provoquen importants alte-

racions paisatgístiques, tot i que al mateix temps han contribuït al manteniment econòmic dels espais de muntanya. És evident que la presència de turistes beneficia el conjunt de la parròquia, ja que desencadena el consum de dues classes de serveis: els que deriven d’una estada curta, inferior a un dia, i els que deriven de la utilització de les estructures d’allotjament, en el cas d’estades superiors. Tant els uns com els altres donen activitat, llocs de treball i circulació de diners. Assentaments i usos del sòl

Diversos autors del segle passat mencionen la parròquia d’Escaldes-Engordany. Les seves descripcions, malgrat el grau de subjectivisme, ens aporten una informació d’interès geogràfic que permet reconstruir el paisatge de la parròquia. La percepció general és la d’un espai rural en què la propietat comunal ocupa la major part del territori. La zona agrícola és comparativament reduïda i, per tant, l’activitat ramadera constitueix la base econòmica. També hi ha petites àrees d’explotació industrial vinculades essencialment al treball de la llana i situades a Escaldes. Entre aquest autors, cal destacar B. Ulrich (1852), militar de carrera que actua de comissionat especial del govern d’Isabel II en territori andorrà entre els anys 1841 i 1848. Escriu un llibre en el qual fa una relació dels nuclis que configuren l’actual parròquia. Per referir-se a Escaldes utilitza el terme de vila, que té 160 habitants, on destaca la presència d’una església amb vicari, i es refereix a la seva indústria tèxtil de la següent manera: «Tiene telares para fabricación de mantas y paños burdos, y muchos batanes muy a la rústica, al aire libre sin cubiertas.» La prosperitat de les Escaldes, a criteri de l’autor, és relativa i diu que podria ser una població pròspera si el govern d’Andorra

2 Vegeu C. Tudel, «Problemàtica dels casinos-balnearis al segle XIX», a Caldea. Un projecte per a un país (1995), coordinat per M. J. Lluelles.

96

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

autoritzés construir edificis confortables per fer de balnearis. En aquest mateix sentit s’expressa un altre autor, L. Boucoiran (1851), citat per Guilera (1960). Boucoiran lamenta la inexistència d’un centre termal i critica la indiferència patriarcal del Consell General. La imatge que Ulrich té del nucli d’Engordany és la d’un poble de 150 habitants amb cases disperses i capella, on hi ha alguns telers per fabricar teixits. Completa la relació i hi afegeix Can Diumenge, amb 6 habitants, els Vilars, amb 18, i Can Nogué, amb 6. Posteriorment, l’any 1875, el geògraf francès J.F. Bladé calcula que Escaldes té 200 habitants i Engordany 110. A la primera localitat li dóna la categoria de vila i a la segona de llogarret, fet que ens posa de manifest quin és el centre econòmic i el focus d’atracció de la parròquia. D’aquestes observacions es dedueix que Engordany, amb una orientació agrícola i ramadera, i Escaldes, amb una clara vocació industrial, per la presència d’aigua termal, configuraven els dos nuclis més importants del territori de la parròquia actual. L’aigua termal desenvolupa una indústria manufacturera als segles XVI-XVIII i posteriorment és capaç de generar un corrent turístic. El termalisme va ser un factor primordial de l’oferta turística d’Escaldes a la fi del segle XIX, en què es practica el termalisme als hotels de la població, i a l’inici del XX. A final del segle XIX els autors ja fan esment de la incipient funció turística d’Escaldes. A partir de la dècada dels anys cinquanta, i especialment als anys seixanta, es produeixen al país una sèrie de canvis de gran transcendència. L’estructura demogràfica canvia radicalment, i Andorra s’obre a un mercat i a un sistema de relacions més ampli. El sistema ramader tradicional s’enfonsa com a conseqüència de la crisi de la transhumància i el paisatge s’urbanitza i es transforma pro-

fundament, mentre que l’element antròpic passa a ser el dominant. El sector primari és pràcticament substituït pel sector terciari. La irrupció d’un nou model econòmic en què el comerç i el turisme passen a ser els eixos fa d’Escaldes una de les primeres poblacions del país. Les vies de comunicació col·laboraran en el desenvolupament d’un centre comercial i a la resta del territori parroquial, on Engordany representa el nucli històric per excel·lència, la funció residencial serà la predominant. Al Solà d’Engordany i, per extensió, a la Plana i a Engolasters concorren les condicions necessàries per desenvolupar-se com a zones residencials que tenen en Escaldes el centre neuràlgic. De fet, existeix un espai urbà que presenta clares discontinuïtats en la seva distribució. Hi ha una percepció visual netament diferenciada entre les Escaldes i Engordany, fins ben entrat el segle XX. L’historiador Pere Cavero3 oposa la saturació hotelera d’Escaldes a Engordany, escenari de la representació del pessebre vivent que s’inaugura el darrer dia de l’any 1955 i neix, entre altres raons, per promoure un turisme d’hivern. Un sector comercial en via de creixement i una motivació cultural, com el pessebre vivent, marquen una època històrica de la parròquia. Aquell paisatge descrit pels autors del segle XIX i la imatge tradicional d’explotació del territori han canviat profundament; per a alguns, fins i tot de forma massa accelerada. El progressiu canvi en la gestió del territori ha originat la substitució i el naixement d’un nou paisatge, el paisatge urbà, en una concepció moderna del terme. Aquest nou paisatge ha evolucionat com a conseqüència dels canvis que es produeixen en la seva pròpia estructura. Les vies de comunicació s’han reestructurat, s’han construït nous edificis i la població ha crescut. De fet, el

3 Vegeu P. Cavero «Economia. Visions literàries», a Caldea. Un projecte per a un país (1995), coordinat per M. J. Lluelles.

97

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

paisatge evoluciona constantment, tal com evolucionen la societat i el mateix ésser humà. Malgrat les possibles dificultats, és important pronosticar la futura evolució de la ciutat; per tant, no es pot concebre un paisatge urbà sense una planificació urbanística que tingui per objectiu aconseguir un ús i una organització del territori que proporcionin l’òptim de qualitat de vida al major nombre possible de ciutadans. Població

Per donar continuïtat a la metodologia emprada en l’estudi d’Andorra la Vella, que encapçala la sèrie d’estudis territorials que inclou la present publicació anual, es compara la informació de la parròquia d’Escaldes amb la d’Andorra la Vella, per la similitud entre ambdues localitats, que han donat origen a una aglomeració urbana formada per poblacions veïnes reunides a causa del seu creixement. També hi són presents les comparacions amb Catalunya, pel paral·lelisme que existeix en el comportament de les dades. Les dades que han servit de base per elaborar l’estudi demogràfic han estat proporcionades pel Ministeri d’Interior de Govern i pel Servei d’Immigració, mentre que la informació referent a Catalunya ha estat consultada a l’Anuari estadístic de Catalunya, 1997 de l’Institut d’Estadística de Catalunya. És evident que, al nostre país, cal superar les limitacions de les fonts oficials existents per fer els estudis de població. No es disposa de censos o sistemes de registre complets i elaborats, llevat d’un cens elaborat l’any 1989 i que no ha tingut continuïtat. La limitació de les dades prové del fet que han estat recollides amb una finalitat concreta que no preveu criteris científics. Les corporacions locals s’encarreguen del registre de població i passen la informació al Ministeri de l’Interior. El criteri emprat 98

és el de la residència «de iure», és a dir, la inscripció en el comú. Les primeres sèries cronològiques s’inicien l’any 1947 i corren a càrrec del Servei d’Ordre. Posteriorment, a partir de l’any 1979, l’administració edita el recull d’estadístiques de població, que, amb una periodicitat anual, proporciona informació relativa a la població del país en els aspectes més elementals, com són la distribució parroquial, l’estructura de la població per edats, sexes i nacionalitats, els naixements i les defuncions per edats i sexes i els casaments. Les dades referides al món del treball hi són absents. La informació recollida, que actualment depèn del Ministeri de l’Interior, es confecciona amb les dades comunals i fins a una data recent els sacerdots proporcionaven les dades de naixements i defuncions. Els capellans, responsables del registre eclesiàstic, amb el decurs del temps i el canvi de mentalitats, van assumir funcions pròpies d’un registre civil per manca d’aquest. El febrer de 1997 es va posar en funcionament el registre civil, que té per missió registrar els naixements del país i els que es produeixen a l’estranger de pares andorrans, així com les defuncions i els matrimonis civils. Pel que fa al món del treball, la informació es limita a l’afiliació a la Seguretat Social. Per tant, les dades que proporciona la CASS (Caixa Andorrana de Seguretat Social) queden reduïdes a la realitat d’aquesta empresa parapública d’afiliació obligatòria per a tots els assalariats, que té com a missió primordial gestionar els recursos dels seus clients, mentre que el fet de difondre estadística demogràfica passa a un segon pla. En conseqüència, no es disposa d’estadística relativa a la població activa, a la població ocupada, a les relacions laborals i a l’atur. Per aquesta raó, molts índexs són calculats sobre la base de la informació que proporciona la CASS, amb totes les restriccions i marge d’error que això comporta.

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

L’economia ha experimentat profundes transformacions i la població, íntimament lligada als processos econòmics, ha vist com el seu volum i la seva estructura han variat en la mesura que ha canviat el caràcter de l’economia. La dinàmica demogràfica, caracteritzada fa un segle per l’emigració, s’inverteix de signe i en el territori andorrà irrompen cultures diferents de la local. L’evolució de la població andorrana total, en els darrers cinquanta anys, ha presentat un creixement exponencial: de 5.385 habitants s’ha passat a 64.479 i d’una densitat de 12 habitants per quilòmetre quadrat a una de 138. En definitiva, la població, en aquest mig segle, s’ha multiplicat per dotze. L’antic equilibri demogràfic, propi d’un sistema econòmic tradicional, s’ha trencat amb l’economia actual, cosa que ha determinat que el 58% dels habitants d’Andorra s’ubiquin en un nucli central constituït per Andorra la Vella i a Escaldes-Engordany. Ara, si s’analitzen els valors

d’un seguit d’anys, s’observa que hi ha una tendència a l’equilibri, producte del creixement de la perifèria en aquests darrers anys.

Gràfic 1: Composició per edats i per sexes d’EscaldesEngordany i la resta nacional. 1996

Gràfic 2: Composició per edats i per sexes d’EscaldesEngordany i Andorra la Vella. 1996

+85 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4 4.000

Homes

3.000

2.000

+85 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4

Dones

1.000

Escaldes-Engordany Font: Servei d’Immigració. Elaboració pròpia.

0

1.000

2.000

Resta nacional

3.000

Estructura demogràfica La disponibilitat d’informació ha condicionat que aquest apartat destaqui únicament com a variables sociodemogràfiques l’edat i el sexe. Escaldes-Engordany presenta una piràmide d’edats en forma de bulb, com correspon a l’estructura demogràfica del país. El Gràfic 1 representa els valors d’Escaldes i de la resta del país, equivalent al conjunt de les sis parròquies restants. La suma dels valors d’Escaldes i de la resta dóna el total nacional. La forma de la piràmide d’edats del país presenta importants desproporcions en la seva estructura. El centre és ample, en relació amb la base, i de forma encara més exagerada en comparació amb la part alta de la piràmide,

4.000

4.000

Homes

3.000

2.000

Dones

1.000

Escaldes-Engordany

0

1.000

2.000

3.000

4.000

Andorra la Vella

Font: Servei d’Immigració. Elaboració pròpia.

99

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

especialment per un fort predomini de les persones d’edats compreses entre 25 i 40 anys, època de màxim rendiment laboral. De l’estudi de les dades referent a la composició per sexes, se’n dedueix que la proporció entre homes i dones, a la parròquia d’Escaldes, és desequilibrada en comparació amb la mitjana nacional, en què els homes superen les dones d’un 5%. El predomini dels homes sobre les dones, d’un 7,8%, també contrasta amb el valor d’Andorra la Vella, que no supera l’1,2%, el mateix any. Aquest component evidencia la gran repercussió que ha tingut la immigració en aquesta parròquia. Aquest decalatge, quant a la composició per sexes entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, s’observa de forma clara en el Gràfic 2. A Catalunya, les dades presenten valors de signe contrari, perquè les dones representen un 2,18% més que els homes. Quant a la distribució per edats, presenta les mateixes característiques que les de la capital: una piràmide regular en què la base i el centre no presenten disparitats acusades, com es pot observar en el mateix gràfic. S’han distingit tres grans grups d’edats que permeten adjuntar indicadors analítics, amb la finalitat de proporcionar una informació addicional sobre les variables esmentades. Els índexs s’obtenen amb càlculs elementals que fan referència al conjunt de la població i, de vegades, s’expressen per 100 habitants. Quant a la proporció de població menor de 15 anys, en relació amb el total parroquial, a Escaldes és del 12,9%, valor que s’incrementa a Andorra la Vella, amb un 15,6%, molt similar al català, d’un 15%. El grup comprès entre 15 i 64 anys presenta un comportament idèntic a l’anterior, però en sentit invers: del 75,5% d’Escaldes es passa a un 72,8% a Andorra la Vella, mentre que a Catalunya el valor s’allunya respecte als valors andorrans, situant-se en un 69,05%. Per sobre de 64 100

anys, les xifres es redueixen substancialment, amb valors similars Escaldes i Andorra la Vella, un 11,6 i un 11,5%, respectivament, mentre que a Catalunya són netament superiors, amb un 16%. En resum, es troba la mateixa proporció de gent gran a les dues parròquies, amb una proporció més elevada de gent en edat productiva a Escaldes i amb una relació més baixa de població de menys de 15 anys. L’edat mitjana a la parròquia d’Escaldes és de 37 anys, un any per sobre la mitjana nacional i la d’Andorra la Vella, que se situa en 36 anys, però per sota del valor català de 39,3 anys. L’índex d’envelliment, que resulta de dividir la població de més de 65 anys per la població compresa entre 0 i 19 anys, situa Escaldes amb un valor de 62,5%, per sobre d’Andorra la Vella. La població de la capital, amb un índex d’un 52,3%, és més jove, malgrat que totes dues parròquies presenten valors radicalment oposats als de Catalunya, on la població gran (65 anys i més) en relació Gràfic 3: Evolució de la població. 1947-1996 Nombre de persones

20.000

15.000

10.000

5.000

0 1947 1950

1955

1960

1965

Cens d’Andorra la Vella

1970

1975

1980

1985

1990

1995

Andorrans d’Escaldes-Engordany

Cens d’Escaldes-Engordany Font: Recull d’estadístiques (1976) i Estadístiques de població de diversos anys. Elaboració pròpia.

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Gràfic 4: Evolució de la població parroquial i nacional. 1985-1996 Nombre de persones 60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000

0

1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996

Escaldes-Engordany

Total

Font: Estadístiques de població de diversos anys. Elaboració pròpia.

amb la jove (19 anys i menys) quasi s’acosta a la proporció d’un a un. L’índex de dependència relaciona la població jove, fins a 19 anys, i les persones de més de 65 amb la població adulta, entre 20 i 64 anys. La presència de classes passives a Escaldes és menor que a Andorra la Vella, amb un índex de 0,47, enfront d’un 0,5, és a dir, més de dues persones en edat laboral per cada jove o persona gran a Escaldes i dues a Andorra la Vella. A Catalunya, els valors són similars als de la capital. Dins les variables socioculturals de la població, la nacionalitat és un element important. La informació continguda en el Recull d’estadístiques de l’any 1976 permet distingir la composició per nacionalitats, al nivell parroquial, des de l’any 1963 al 1975. Aquesta informació es perd i no es torna a recuperar fins l’any 1980, a les estadístiques de població que depenen actualment del Ministeri de l’Interior. La immigració ha estat la causa del fort creixement de la població d’Escaldes, que, juntament amb Andorra la

Vella, ha estat un dels focus d’atracció de la població immigrada. El Gràfic 3 mostra la ràpida transformació dels efectius demogràfics de les dues parròquies, que presenten el mateix comportament. El gràfic es refereix a l’evolució tant dels censos de les dues parròquies com dels andorrans d’Escaldes, amb una dinàmica de creixement d’aquests darrers per sota de la mitjana del creixement parroquial. Tal com passa a Andorra la Vella, el màxim demogràfic d’Escaldes s’assoleix l’any 1993. De l’observació de les dades de l’última dècada, es dedueix que hi ha una tendència a l’estabilització en ambdues parròquies, possiblement influïda per la tendència nacional i per un grau de saturació relativa, respecte a les altres parròquies. La participació de la població d’Escaldes-Engordany en el global nacional passa d’un 25% l’any 1986 al 23,9% l’any 1996. Encara que aquest creixement relatiu se saldi amb números negatius, la parròquia ha experiment un increment real de 3.448 habitants. Cal remarcar que, malgrat que la població nacional s’ha incrementat de 620 habitants l’any 1996 respecte a 1995, tant Escaldes com Andorra la Vella han vist disminuir els seus efectius. La pèrdua d’Escaldes-Engordany, aquest darrer any, ha estat de 78 persones. El pes específic d’Escaldes en aquesta darrera dècada no ha variat de forma tan substancial com el d’Andorra la Vella. L’evolució dels diferents grups nacionals a la parròquia, aquests deu darrers anys, ha estat marcada per un increment, en xifres absolutes, de tots ells, amb diferències de participació al nivell parroquial que evidencien dues tendències oposades, una de signe positiu, dels grups nacionals que incrementen la seva participació, i la contrària, de signe negatiu, dels que la disminueixen. Dins la primera tendència, els portuguesos tenen un creixement espectacular en la seva participació parroquial en deu anys, d’un 6,9%. El grup que integra múltiples naciona101

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Gràfic 5: Distribució parroquial de la població. 1986 i 1996 Composició per nacionalitats d’Escaldes-Engordany 1986

la Massana 6,9%

Ordino 2,3%

Encamp 12,3% Canillo 2,5%

Altres 4,1% Francesos 5% Portuguesos 4%

Andorra la Vella 39,3% Escaldes-Engordany 25%

Espanyols 57,2%

Andorrans 29,7%

St. Julià 11,8% 1996 la Massana 8,7%

Ordino 2,9%

Encamp 14,7% Canillo 3,8%

Altres 5,1% Francesos 4,1% Portuguesos 10,9%

Andorra la Vella 34,4% Escaldes-Engordany 23,9%

Espanyols 49,4%

Andorrans 30,4%

St. Julià 11,7% Font: Ministeri d’Interior. Elaboració pròpia.

litats -altres nacionalitats- i el d’andorrans situen la variació de la seva participació en increments d’un 1 i un 0,7%, respectivament. Cal remarcar que el 22,7% del total d’andorrans resideix a Escaldes, mentre que el 34 % ho fa a Andorra la Vella. Pel que fa a la segona tendència, de caràcter regressiu, tant els espanyols com els francesos han perdut participació, en proporcions d’un 7,8 i un 0,9%, respectivament. 102

Dinàmica demogràfica El creixement vegetatiu i la migració són els factors que determinen la dinàmica demogràfica. En el cas d’Escaldes, com pel que fa a la resta del país, el factor clau del creixement ha estat la immigració. El Gràfic 6 recull l’evolució de la migració d’una dècada, tant al nivell nacional com de les dues localitats més poblades.

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Gràfic 7: Naixements i defuncions. 1986-1996

Gràfic 6: Saldo migratori. 1985-1996 Nombre de persones 3.000

600

3.000

500

2.000

400

1.000

300

0

200

-1.000

100

-2.000

0

1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996

Andorra la Vella

Escaldes-Engordany

Total

Nombre de persones

1986

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

1995

1996

Naixements d’Andorra la Vella

Naixements Escaldes-Engordany

Defuncions d’Andorra la Vella

Defuncions Escaldes-Engordany

Font: Estadístiques de població de diversos anys. Elaboració pròpia. Font: Estadístiques de població de diversos anys. Elaboració pròpia.

Els valors negatius de l’any 1994, que mostra el gràfic, evidencien les conseqüències de la recessió econòmica que s’instal·la a principi de la dècada dels anys noranta. Com és habitual, els efectes en el domini demogràfic es deixen sentir posteriorment a la instauració de la crisi econòmica. Els valors del gràfic no sempre es corresponen amb la realitat migratòria, atès que de vegades es tracta de processos administratius de regularització d’inscripcions que falsegen la realitat. Així s’explica la disparitat entre les xifres nacionals i les parroquials, en alguns anys. L’any 1996 el valor de la migració al nivell nacional ha estat positiu, de 117 persones. No obstant això, a Escaldes presenta un valor negatiu de 167 persones, que, compensat parcialment per un creixement vegetatiu positiu de 89, origina una minva de 78 ciutadans, valor negatiu que a Andorra la Vella se situa en 263. Les taxes brutes de natalitat i mortalitat són indicadors d’ús habitual en l’anàlisi demogràfica. Els naixements i les defuncions anuals es relacionen amb el total de la població i el resultat s’expressa per 1.000 habitants. La

diferència entre els valors rep el nom de creixement vegetatiu. La taxa de natalitat per 1.000 habitants, l’any 1996, és d’un 8,6 i la de mortalitat d’un 2,8. Ens trobem davant una taxa de natalitats similar a la catalana i una taxa de mortalitat molt més baixa. Els valors relatius a la mortalitat són determinats pel fet que molts estrangers retornen al país d’origen a l’edat de jubilació. La taxa de fecunditat, que resulta de relacionar els naixements de l’any per cada 1.000 dones entre 15 i 49 anys, proporciona un valor de 31,5 naixements per cada 1.000 dones dins l’interval esmentat. Aquest resultat està per sota els valors d’Andorra la Vella i dels catalans, estimats en 34 naixements per 1.000. La relació nens/dones és una alternativa estadística a la taxa de fecunditat. El total d’infants entre 0 i 4 anys es divideix entre les dones de 15 i 49 anys. El resultat és de 0,15, valor similar al d’Andorra la Vella i lleugerament per sota del català. 103

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Economia

Gràfic 8: Liquidacions comunals. 1989 i 1996. 3.500.000

Finances comunals Els comuns tenen la missió de representar i expressar els interessos de les parròquies i dels ciutadans; en la Constitució es fa una relació de les matèries en les quals són competents per exercir la seva potestat. Els litigis sobre l’exercici de competències entre els òrgans de l’Estat han de ser resolts pel Tribunal Constitucional. Àmbits com el control dels censos de població, els recursos naturals que formen part del patrimoni parroquial, una part de la xarxa viària, les activitats culturals i esportives i serveis públics com la neteja i l’enllumenat públic, així com les normes d’urbanisme, formen part de l’activitat política dels comuns. El potencial econòmic d’un comú es fonamenta en les seves possibilitats de recaptar tributs, complementada amb les aportacions econòmiques que li transfereix l’administració central, des de l’any 1993, regulades per la Llei de Transferències. La justificació de la manera com s’administren els recursos econòmics es plasma en l’elaboració del pressupost anual. La capacitat tributària dels comuns és específica i es basa en la recaptació de taxes per serveis comunals, per autoritzacions administratives, pel dret d’exercir activitats econòmiques o per registrar la propietat immobiliària. L’elaboració d’un pressupost requereix una reflexió prèvia sobre els aspectes de política socioeconòmica, per part de l’equip que l’ha d’aprovar. El pressupost ha de plasmar els objectius polítics i ha de prioritzar els aspectes que, d’un punt de vista polític, resultin més necessaris o més interessants. La Llei de Transferències obliga els comuns a destinar, com a despeses d’inversió, el 85% com a mínim del total transferit, mentre que el 15% es dedica a despeses de funcionament. En l’assignació de les quantitats transferi104

Milers de pessetes

3.000.000 2.500.000 2.000.000 1.500.000 1.000.000 500.000 0 Canillo

Encamp

Ordino la Massana Andorra St. Julià Escaldesla Vella Engordany

Ingressos 1989

Despeses 1989

Ingressos 1996

Despeses 1996

Font: Conselleria de Finances, Comerç i Indústria, Estadístiques 1990. Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, Informe Econòmic 1996.

des es tenen en compte dos paràmetres, que són la superfície parroquial i els habitants, com a fórmula per intentar un major equilibri entre les parròquies centrals, més poblades, i les perifèriques. La situació que ocupa la parròquia d’Escaldes-Engordany al nivell nacional, en funció dels seus recursos econòmics, es pot valorar a partir de la informació relativa a les liquidacions comunals de les set parròquies, dels anys 1989 i 1996, reproduïdes al Gràfic 8. L’any 1989 la parròquia estudiada ocupa la tercera posició, tant al nivell de les despeses com dels ingressos, a continuació d’Encamp i d’Andorra la Vella. Aquesta situació no ha variat en set anys pel que fa als ingressos, on continua en la tercera posició, mentre que s’ha posat capdavantera al nivell de les despeses, l’any 1996. La despesa liquidada pel Comú d’Escaldes l’any 1996, segons es desprèn de l’Informe econòmic 1996 de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, ha experimentat un fort increment, d’un 26%

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Gràfic 9: Liquidació del pressupost d’Escaldes-Engordany. 1989 i 1996

Gràfic 10: Pressupost comunal d’Escaldes-Engordany. 1997-1998 3.500

1989

Milions de pessetes

Ingressos 40,5% 3.000

Transferències 1.082,8

2.500

Inversió 547,9

2.000 1.500 1.000 Despeses 59,5%

500

Inversió 1.424,1

Transferències 908

Funcionament 1.736,5

Ingressos propis 1.921,1 Funcionament 1.579,4

Ingressos propis 1.142,3

0

ingressos 1997 1996 Ingressos 38,6%

Despeses 61,4%

Font: Conselleria de Finances, Comerç i Indústria, Estadístiques 1990. Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, Informe Econòmic 1996.

respecte a l’any anterior, i els ingressos han disminuït d’un 6%. Aquest increment de la despesa està relacionat amb les inversions patrimonials realitzades per adquirir actius de Caldea. El Gràfic 8 presenta dos models o dues polítiques diferents al nivell del pressupost, a l’any 1996: d’una banda, Encamp, la Massana i Sant Julià, on els ingressos pressupostaris superen les despeses, i de l’altra, Canillo, Ordino, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, on passa el contrari.

despeses 1997

ingressos 1998

despeses 1998

Font: Departament de Finances del Comú d’Escaldes-Engordany.

El dèficit d’Escaldes ha estat de 1.121 milions de pessetes, el més elevat des de l’any 1991. Aquesta situació deficitària no és nova i ja l’any 1989 es constaten 270 milions de dèficit als pressupostos comunals. Els valors pressupostaris de 1989 s’han incrementat de forma notòria en aquests set anys, en què els ingressos s’han multiplicat per 3,3 i les despeses per 3,6, mentre que la posició de la parròquia ha variat substancialment al nivell pressupostari, perquè ha adquirit major rellevància dins el conjunt nacional. El Gràfic 9 dóna mesura d’aquest canvi produït en set anys en els valors del pressupost, amb una relació similar entre ingressos i despeses. Segons l’actual cònsol major –Sra. Lydia Magallón–, l’orientació pressupostària de l’actual equip comunal seria intentar reduir el deute que arrossega la corporació, mitjançant la disminució de la despesa, en especial la de funcionament, i orientar les inversions a la mateixa localitat. Els pressuposts de 1997 i 1998 proporcionen informació més recent respecte a les polítiques del pressupost. La despesa de 1997 es reparteix a raó d’un 76% a funcionament i d’un 24% a inversió, segons mostra el Gràfic 10. A 105

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Quadre 1: Recursos humans del Comú d’Escaldes-Engordany. Període 1993-1997 Any Persones

1993 178

1994 185

93/94 3,9%

1995 198

94/95 7%

1996 216

95/96 9%

1997 256

96/97 18,5

Font: Departament de Finances, Comú d’Escaldes-Engordany.

diferència d’aquest, el 1998 és marcat per la tendència a l’equilibri i les inversions de funcionament disminueixen en valors absoluts, mentre que la quantitat destinada a inversions augmenta de manera considerable. Paral·lelament, el dèficit de 151 milions de pessetes és substituït per un superàvit de 248.280 pessetes. Els ingressos per transferència, l’any 1998, s’incrementen d’un 19,2% respecte a l’anterior, mentre que els ingressos per tributs, drets i legalitzacions dupliquen el valor i assoleixen la xifra de 1.576 milions de pessetes. Pel que fa a les despeses comunals de funcionament, en bona part es destinen a cobrir la massa salarial dels empleats. Es pot considerar la política de contractació de personal com un dels puntals bàsics de l’orientació social de qualsevol equip comunal. Quant a la capacitat de contractació del comú, queda reflectida en el quadre 1, que inclou els valors dels darrers cinc anys. El volum de personal contractat a Escaldes l’any 1997 se situa en un 20% per sota del comú de la capital, mentre que les diferències al nivell pressupostari són d’un 34,3% en el pressupost d’ingressos i d’un 28,7% en el pressupost de despeses, el mateix any. Caldea Caldea constitueix la culminació d’un procés de canvi que fa d’Escaldes un nou centre de serveis, en funció del qual s’ha creat un eix amb una nova centralitat, desvinculat del nucli històric de la ciutat. Vincles espacials entre empreses i institucions han donat lloc a un espai on domi-

nen els serveis administratius, financers i de lleure. La seva construcció és simultània a importants novetats urbanístiques, com l’hospital, l’escola andorrana i BACASA. El col·lectiu comunal, conscient d’aquesta capacitat de polarització que té Caldea, vol crear una zona coherent en termes urbanístics. En si mateix, consideren el factor termolúdic com a element amb capacitat per generar propostes. Actualment Caldea és un element fonamental de l’oferta turística complementària del país i juga un paper actiu, tant en les temporades altes com en les baixes. Atreu, entre altres, uns segments turístics que visiten el país sense una activitat clara a desenvolupar-hi. Des del seu naixement, s’ha buscat una idea original, que es distingeixi per les seves peculiaritats. Segons opinió del seu arquitecte, Jean Michel Ruols, Caldea proporciona una identitat ben afirmada4. Com a producte turístic rellevant, treballa tot l’any, llevat dels períodes de revisió tècnica obligats. Als llogaters de Caldea se’ls demana que ofereixin un producte que s’integri en un tot, és a dir, crear un paquet. El Rocòdrom, espai dedicat a l’escalada que s’orienta tant a l’aprenentatge com als professionals d’alt nivell, i el bar-mirador Sirius són alguns dels exemples d’aquesta oferta diferenciada que forma un tot coherent. La SEMTEE, creada el 12 de gener de 1992, és la societat propietària del centre, constituïda amb l’aportació de capital per part dels diferents accionistes. El capital social és de 4.200 milions de pessetes, dividit en accions de

4 Vegeu M.J. Lluelles «Caldea com a projecte turístic», a Caldea. Un projecte per a un país (1995), pp.163-164.

106

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Gràfic 11: Estat de les accions de la SEMTEE. 1992-1998

estatuts més un paquet important amb caràcter subsidiari. En mans de particulars, en el moment actual, la xifra quasi no arriba al 21%. En opinió de l’actual equip comunal, Caldea genera un corrent inversor que s’orienta al mateix centre. Tant els locals comercials com l’edifici en general són objectius financers. L’interès per Caldea origina moviment empre-

1992

1994

1998

0%

20% Particulars

40%

60%

80%

100%

Comú i garantia subsidiària

Font: SEMTEE., S.A.

100.000. El comú va ser el promotor del projecte. El marc jurídic està constituït per una societat anònima amb uns estatuts propis i els contractes escaients que permeten el funcionament del centre. El consell d’administració, format per un mínim de deu membres, controla la gestió econòmica i la qualitat de les prestacions. Segons els estatuts, és una societat d’economia mixta que resulta de la intervenció del capital de l’administració pública en el terreny mercantil, mitjançant la subscripció d’accions o l’aportació de béns. Aquesta societat té un doble caràcter, públic i privat, del seu capital i manté l’estructura ordinària de societat anònima, ja que es constitueix per explotar una empresa i realitzar un projecte que requereix l’aportació de grans capitals. La societat es declara d’interès públic i per aquesta raó ningú no pot tenir-hi més accions que el Comú d’Escaldes ni pot superar el 25% d’aquestes. Les accions tenen caràcter nominal. La fórmula de repartició de les accions és fixada pels mateixos estatuts de la societat, que estableixen cinc grups diferents d’accionistes. El Gràfic 11 reflecteix la situació de les accions en mans del comú, que assumeix les que li corresponen per

sarial, es tracta d’un bon lloc i les ofertes en el domini lúdic són una realitat. Caldea desperta projectes i ganes d’inversió, actua de pol d’atracció del lleure5. Les empreses de serveis situades al seu voltant són també una realitat. El Comú actual va decidir sanejar la SEMTEE i, en data 30/06/1996, va assumir els deutes de Caldea per eliminar el dèficit existent. En contrapartida, el Comú es quedà l’aparcament de tres nivells amb 352 places, 10 plantes de la torre, un espai de 1.000 m2, denominat locals no afectats, i l’espai destinat a discoteca. La quantitat lliurada per dur a terme la liquidació dels deutes va ser de 4.200 milions de pessetes. Amb aquesta finalitat, la corporació negocià amb l’Associació de Bancs i Banquers, l’any 1996, per fer front a les despeses generals i en especial a les de Caldea, un crèdit de 6.000 milions de pessetes amb l’interès indexat sobre LIBOR de la pesseta més un 1,25 %, a vint anys. A més, es negociaren de nou les condicions del préstec, per un valor de 1.200 milions, atorgat anteriorment pel Crèdit Andorrà, que va exigir hipotecar el terreny del Prat Gran. Hi ha el desig de deshipotecar-lo enguany. Actualment el Comú té el 80% de les accions, que es venen al preu inicial de 100.000 pessetes, per sobre del valor real, que és de 80.000 pessetes. El 20% es troba distribuït entre 1.600 accionistes, entre els quals es destaquen el Servei de Telecomunicacions Andorrà (STA) i el Crèdit Andorrà.

5 Entrevista mantinguda amb Lydia Magallón, el 13 de gener de 1998.

107

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

La freqüentació de Caldea demostra l’èxit assolit en aquests primers anys. Inaugurat el març de 1994, veu incrementar l’afluència de forma progressiva, amb uns valors més elevats a les èpoques de màxima concurrència turística. La correlació entre el grau d’ocupació de Caldea i Gràfic 12: Sectors comercials d’Escaldes-Engordany. 3.000

Nombre d’activitats registrades

2.500 2.000 1.500 1.000 500 0

Alimentari Resta país

No alimentari Escaldes-Engordany

Automòbil Andorra la Vella

Font: Registre de Comerç, 18.12.1997.

Gràfic 13: Places hoteleres. 1998 St. Julià 6,6% Andorra la Vella 22,1%

Escaldes 22%

la Massana 12,7%

Canillo 12,2%

Ordino 4,7% Encamp 19,7% Font: Ministeri de Turisme.

108

l’estacionalitat de la demanda turística al nivell nacional són un fet que afecta igualment el conjunt del país. Les hipòtesis de freqüentació del que es denominava gran públic als estudis previs s’han acostat a la realitat. Per contra, s’han allunyat de les previsions els valors relatius a socis del club Caldea, que resulten molt inferiors als previstos. Sectors econòmics parroquials El sector comercial i l’hoteler de la parròquia s’han adaptat a la nova situació creada a l’espai urbà. Hi ha una gran artèria econòmica ben consolidada –l’avinguda de Carlemany– i, pel que fa a la resta, el Comú creu que l’element potenciador demana crear places d’aparcament. L’ampliació dels espais de vianants és considerada, igualment, imprescindible. A partir de la informació que proporciona el Departament de Comerç, en data 18 de desembre de 1997, es pot establir que les activitats que es poden considerar comerç al detall, a la parròquia d’Escaldes-Engordany, representen el 19% del total nacional. Per contra, Andorra la Vella posseeix el 44,5% de les activitats considerades com a tals. El Gràfic 12 ha estat elaborat a partir de les dades del Registre de Comerç i, per obtenir una imatge de la posició relativa de la parròquia en el context comercial, s’hi han agrupat les activitats en tres grups, que fan referència al comerç alimentari i de tabac, al comerç no alimentari, com les botigues de roba, les joieries i les perfumeries, i al comerç de l’automòbil, que engloba els establiments que es dediquen a la venda de vehicles i recanvis, sense incloure els tallers de reparació. Escaldes posseeix el 18,1% de les activitats englobades en el sector alimentari, amb la tercera posició al nivell nacional, després d’Andorra la Vella i Encamp; el 20,7% del sector no alimentari, amb la segona posició, després de la capital, i el 10% del sector de l’automòbil, amb la quarta posició.

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Les inversions en millora de les instal·lacions hoteleres i l’ampliació de l’oferta són trets característics del sector. Quant a la indústria hotelera, cal destacar que la proporció de places entre Escaldes i Andorra la Vella és similar. Aquestes dues parròquies, que posseïen els dos terços de l’hoteleria nacional el 1963, han reduït la seva participació a favor de la resta del país on les parròquies amb estacions d’esquí han incrementat la seva participació. L’activitat constructora es destaca en aquests dos darrers anys, en què Escaldes passa a ocupar una primera posició, l’any 1997, pel que fa a metres quadrats de superfície autoritzada, amb 28.029, que representa el 22,9% del total atorgat. Ara, la tendència dels darrers anys és vers l’estabilització del sector en aquesta parròquia. Pla d’embelliment i d’ordenament parroquial

El pla d’embelliment que preveu l’actual equip comunal té dos grans objectius: l’ampliació dels espais destinats als vianants i la recuperació del nucli antic. La concreció del primer objectiu és fer de l’artèria comercial de la parròquia –avinguda de Carlemany– un carrer de vianants. Per aconseguir aquest objectiu és necessari que l’administració central classifiqui de nou les carreteres nacionals i faci de l’avinguda de Carlemany un carrer urbà i no una carretera general com és ara. Aquest primer objectiu que encara no ha estat assolit, i que és una autèntica assignatura pendent de la parròquia, no ha impedit actuar en els aspectes en què es pot incidir, com en l’amplada de les voravies. Les voravies de la parròquia, que presenten una estretor remarcable, són objecte en el moment actual d’eixamplament per aconseguir una circulació més fluida i segura per als vianants. La voravia de l’avinguda del Pessebre ha estat remodelada i en el pressupost comunal d’enguany es preveu actuar al carrer de Santa Anna i a l’avinguda de

Carlemany. Es tracta de portar a terme un procés de transformació en zona de vianants al nivell parroquial, que permeti passejar-se i gaudir de la ciutat. També es pot considerar part del programa d’embelliment extremar la higiene pública i fer complir la normativa establerta. Reduir la presència de contenidors comunals al carrer, que hauran de ser substituïts per contenidors particulars, i posar dispensadors de bosses de plàstic, destinades als propietaris d’animals domèstics, són exemples que deriven del programa. És evident que les accions generals del Comú queden limitades per la presència d’urbanitzacions privades, on la política en aquest domini s’escapa del seu control. S’ha ampliat la zona de jardins públics, de forma especial al voltant del Valira, i es vol fer el mateix a Engordany, on s’han creat espais de lleure. Aspectes d’ordre purament estètic relatius a les façanes, com la roba estesa i la lletjor de la façana mitgera, formen part de les preocupacions de l’equip comunal, que vol fer més atractiu el lloc de residència on transcorre la major part de la vida dels ciutadans. Un gran segon objectiu és recuperar el nucli antic, on, a més de dur-hi a terme les actuacions corresponents en matèria urbanística, es vol potenciar un centre d’artesans, atès que és un lloc idoni per a tallers i activitats manuals. Com a manifestació d’aquesta política, l’arxiu històric del Comú d’Escaldes-Engordany, actualment situat al centre cultural, passarà a la casa Jaume de Roca, propera al pont d’Engordany. Per donar a conèixer la parròquia i com a activitat complementària de lleure, el Comú i la Unió Pro-Turisme han establert conjuntament un itinerari eminentment urbà que engloba elements culturals, com el museu de l’escultor Viladomat (1987) i el de maquetes de l’art romànic (1986), i el conjunt del nucli antic. Paral·lelament al pla d’embelliment, hi ha un pla d’ordenament amb uns objectius generals que tenen per 109

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

finalitat bàsica fer un replantejament de l’actual zonificació urbanística. Es vol anar més enllà d’unes pures normes de construcció i arribar a definir els diferents usos del sòl. Aquest pla va lligat al projecte de gestió conjunta ja esmentat i a una llei del sòl d’àmbit nacional. Dins els projectes comunals amb repercussió sobre la xarxa viària i la mateixa expansió urbana d’EscaldesEngordany, queda pendent de resolució definitiva el Clot d’Emprivat, espai urbà, al bell mig d’Escaldes, declarat no construïble des de fa més de vint anys, el qual es denominat popularment el triangle d’or. El Comú aspira a establir, per a aquest espai, un pla urbanístic parcial consensuat amb els propietaris. Vol arribar a un pacte definitiu i establir els eixos de circulació viària parroquial. Amb aquesta finalitat s’ha fet un nou aixecament topogràfic del Clot d’Emprivat per conèixer de forma més acurada l’estructura de la propietat i poder-hi fer una parcel·lació definitiva. Els propietaris cediran el terreny per construir els vials i més 15.000 m2 per crear espais verds. En contrapartida, el Comú assumirà les infraestructures. La voluntat comunal és crear-hi un pulmó i evitar una certa mena d’errors urbanístics. Vall del Madriu L’actual equip comunal ha declarat d’interès ecoturístic la vall del Madriu. Aquesta declaració s’ha plasmat en un projecte que va més enllà dels límits parroquials i que té per objectiu establir una zona patrimonial de gestió conjunta. S’hauran de definir els usos turístics i de lleure i establir unes normes que permetin conservar una zona d’interès natural que va més enllà d’uns límits parroquials i que, per tant, exigeix la coordinació de totes les administracions locals implicades en el projecte. Es tracta de l’espai situat entre les carreteres generals 1 i 2 i la frontera amb Espanya i França, situada a l’est i sudest del país. Sectors com la Rabassa, la vall del Madriu i els 110

Pessons són alguns dels indrets afectats pel projecte de gestió conjunta, que implica cinc parròquies, les quals han constituït una taula de treball integrada per representants de l’administració i dels sectors més representatius de la societat civil. En el decurs de l’any 1997 s’ha establert un trajecte d’interpretació del paisatge que se segueix amb guies professionals. El punt de partida és a Engolasters i a través de Coll Jovell s’arriba a les bordes de Ràmio, continua cap a la part baixa de la vall del Madriu i finalitza a la carretera de la Plana. Es tracta d’un primer itinerari, organitzat pel Comú i la Unió Pro-Turisme, que tindrà continuïtat amb altres itineraris que s’establiran en el mateix sector. En definitiva, els itineraris de descoberta de la natura amb punts d’informació constitueixen un objectiu a assolir per a la vall del Madriu. Pel que fa a la proposta, tan controvertida, de construir una carretera per accedir amb vehicle a les propietats privades de la zona, l’equip comunal considera que el pas ha de quedar limitat a l’actual camí, amb un amplada màxima de tres metres i de terra permeable, per a un sol vehicle i amb eixamplaments en determinats punts per permetre la maniobrabilitat o l’encreuament de dos vehicles. Aquesta solució ha estat ben acceptada pels propietaris, que d’aquesta manera podran accedir amb vehicle a les seves bordes i propietats rústiques. És lluny de l’ànim del Comú declarar urbanitzable l’únic pulmó de la parròquia, que, a més, representa un capital patrimonial d’un interès indiscutible. La part no edificable s’iniciaria des del pont de la Plana. La col·laboració entre comuns en qüestions medioambientals ha donat lloc a una campanya de conscienciació envers la natura, que té per lema «El bosc és vida, respecta’l.» Igualment s’ha tractat de la recollida de vidre, que sembla immediata. En definitiva, s’intenta aprofitar la potestat legislativa en qüestions d’interès conjunt.

Comunicacions i aparcaments El dèficit de places de pàrquings és una constatació que exigeix una solució. L’opció escollida pel Comú és l’aparcament vertical, compatible amb l’estretor dels carrers i de les voravies. Com a actuacions immediates, es crearan 120 places a l’avinguda de Fiter i Rossell, davant del centre social i recreatiu del Comú, que es va inaugurar el 30 de setembre de 1995. Amb la construcció d’un pàrquing al Prat Gran es disposarà de 320 places per a turismes i de 27 per a autocars; actualment aquest aparcament n’ofereix 248, únicament per a turismes. Actualment hi ha 1.734 places d’aparcament comunal, la majoria situades en terrenys llogats, i 491 a la via pública. Entre els aparcaments propietat del Comú es destaquen el de Caldea, amb 352 places, i les 160 places a les Teulades. Amb la dotació de noves places, el Comú vol alliberar la via pública i aconseguir el procés de fer-ne zona de vianants. Quant a vies de comunicació, s’ha inagurat recentment el vial d’enllaç del parc de la Mola amb Fiter i Rossell, que ha condicionat una reorientació de bona part dels fluxos circulatoris parroquials, i hi ha projectes comunals de millora de la circulació que afectaran Engordany.

Oferta cultural i esportiva

L’oferta cultural del Comú d’Escaldes-Engordany, que s’adreça al conjunt de la població nacional, té per lema no entrar en concurrència amb localitats properes, com Andorra la Vella, que posseeix una oferta àmplia. Per tant, l’especialització en aspectes concrets, lligats alguns d’ells a la realitat cultural de la parròquia, marca la política cultural i esportiva del Comú. L’Àrea de Cultura del Comú ha promogut la creació de tallers o escoles que s’orienten a un públic molt divers, que va més enllà de la mateixa parròquia. Es destaquen, entre altres, l’escola -taller tèxtil, el denominat espai d’art, amb aquarel·la, dibuix i arts plàstiques, i l’escola de dansa i balls de saló. Una menció especial mereix el taller tèxtil (1984) pels seus lligams amb la tradició manufacturera de la parròquia. La finalitat va ser crear un taller obert a tothom per donar a conèixer les tècniques tradicionals del treball dels teixits. Disposa de 10 telers i la seva oferta s’amplia d’any en any; a conseqüència del bon acolliment, el nombre d’alumnes inscrits, s’ha incrementat fins a 85 a partir dels 25 de l’any de la inauguració. A banda el treball dels teixits, imparteix cursos sobre tints, elaboració de paper maché i vegetal, tre111

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

ball del vidre amb tècniques com la vitrofusió i termoformat i realització de vitralls, ofertes variades que marquen la tònica d’aquest taller. També inclou la punta al coixí i el treball de tapissos. Dins l’àmbit de l’Àrea d’Esports, cal fer esment de les escoles orientades al futbol, al tennis i a la natació. La piscina comunal, que ofereix cursos de natació, vol complementar l’oferta amb classes de gimnàstica. Fora de l’àmbit estrictament comunal, els clubs esportius de la parròquia gaudeixen del suport de la corporació i de les instal·lacions comunals. Els períodes de vacances escolars, les àrees comunals d’esport i de cultura amplien la seva oferta d’activitats i de tallers, orientada preferentment als infants de la parròquia entre sis i catorze anys. Com una ampliació d’aquests serveis que s’ofereixen des del Comú, cal destacar la creació de l’Àrea de Joventut, que vol ser una alternativa als nois i noies entre dotze i divuit anys, que de moment disposen d’un espai de trobada situat al Prat del Roure. A tall informatiu, diguem que Escaldes centralitza el 15,6% dels escolars al nivell nacional, el curs 1996-1997, distribuïts a les

112

escoles de maternal i primària andorrana, espanyola, francesa i Sagrada Família. Hi ha un intercanvi cultural bianual des del 1991 per a nens de deu a onze anys amb l’illa de la Reunió. Aquest intercanvi, amb un doble objectiu, cultural i turístic, ha tingut un gran impacte entre la població. Quant a les instal·lacions de què disposa el Comú, cal fer referència a l’edifici poliesportiu, que continua tancat al públic per un litigi amb els arquitectes i l’empresa constructora. La cònsol, Lydia Magallón, d’aquest antic espai polivalent en voldria fer un espai vendible i, en contrapartida, crear una pista poliesportiva i polivalent al Prat Gran. En aquest indret, en un període no excessivament llarg, es disposarà d’un aparcament subterrani i d’una planta baixa destinada a poliesportiu. En una fase ulterior s’hi construirà l’edifici administratiu comunal. Finalment cal parlar del festival de Jazz d’EscaldesEngordany, que l’estiu del 1998 ha celebrat el catorzè aniversari. El ressò obtingut pel festival, totalment consolidat, ha col·laborat a la imatge cultural de la parròquia.

Escaldes-Engordany, ciutat de futur

Bibliografia

L’autora manifesta l’agraïment a la senyora Lydia Magallón, cònsol primer d’Escaldes-Engordany, pel seu amable acolliment i per les informacions facilitades. A continuació indiquem algunes de les obres que han estat útils per a la preparació del treball i que poden servir al lector per ampliar la informació: Anuari estadístic de Catalunya 1997 (1997). Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya. Barcelona. Calvo R., Martínez G. i Gasch N. (1989), Recull estadístic general de la població. Andorra 90. Conselleria de Treball i Benestar Social. Andorra. Ferrer, J. (1985), Aproximació a la història d’EscaldesEngordany, Comú d’Escaldes-Engordany. Andorra. Informe econòmic 1996 (1997). Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra. Andorra. Lluelles, M.J. (1993), “L’entorn geogràfic”, dins Engordany, la vida al solà. Govern d’Andorra. Andorra. Lluelles, M.J. (1995), Caldea. Un projecte per a un país. Comú d’Escaldes-Engordany. Andorra. Recull d’estadístiques (1976). Treballs Públics del M. I. Consell General. Andorra. Recull d’estadístiques de població del Principat d’Andorra. (1977-1996). Govern d’Andorra. Sáez, I.X. (1997), “Informe sobre l’economia andorrana 1996”, dins Andorra. Anuari socioeconòmic 1997. Banca Privada d’Andorra. Andorra.

113

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

Fotografia separata: Caldea. Autor: Jaume Balanyà

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX JOAN VILÀ-VALENTÍ Professor emèrit de la Universitat de Barcelona, membre de l’Institut d’Estudis Andorrans i membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans

Són indubtables els canvis profunds soferts per Andorra en el transcurs de la centúria actual. La majoria dels possibles lectors d’aquest treball en tenen, en un sentit o un altre, en un aspecte o un altre, unes experiències personals. Com més llarg hagi estat el contacte amb les terres i la gent del país andorrà, més palès i punyent es mostra aquest canvi. D’altra banda, es tracta d’unes transformacions en nombrosos sentits, alguns d’ells ben visibles i cridaners: en el paisatge, fins i tot en part del natural; en la població i el poblament; en les activitats econòmiques; en les comunicacions; àdhuc en les condicions estrictament socials i polítiques. Bona part d’aquests fets, especialment alguns, es reflecteixen clarament en les publicacions que sobre Andorra han anat apareixent al llarg del segle actual. Ens trobem amb un conjunt d’observacions, diagnòstics, projectes i judicis ben diferents, d’acord amb els canvis dels temps i amb la personalitat i objectius de cada autor. Diguem unes «visions» ben diverses, sovint contrastades, algunes vegades clarament oposades. D’aquestes visions d’una Andorra canviant, al llarg de la centúria, hom en té també experiència a través de la premsa, de les declaracions oficials i conferències científiques i literàries, potser d’unes converses privades. Almenys aquest és el nostre cas, després de més de mig segle de contacte —i sovint d’estudis— amb el país andorrà i els seus habitants. Parlar de tot representaria escriure un llibre, possiblement un llibre voluminós. Forçosament per al present treball hem hagut d’escollir. Ens reduirem en especial a unes visions respecte a la població andorrana –nombre, algunes característiques i atribucions, problemes de conjunt– i a les activitats econòmiques, en especial a les que podem considerar preponderants en cada època. Els contrasts fonamentals es donen entre les dues meitats del segle. Respecte a la primera meitat, la que en principi podem anomenar l’Andorra «tradicional», poden veure 94

un article nostre, publicat en aquesta mateixa col·lecció (vegeu la nota 1). Una obra fonamental, que val la pena llegir una vegada i una altra, amb un bon tractament de qüestions ben diverses, físiques i humanes, és la del geògraf Salvador Llobet (vegeu també la nota 1). Dos llibres més presenten nombroses dades i reflexions, quant a l’evolució i característiques econòmiques, sobre la segona meitat de la centúria: ens referim al que dirigí l’economista Josep M. Bricall i al que escrigué i publicà, a començament de l’actual decenni, la geògrafa Maria Jesús Lluelles (vegeu les notes 2 i 3). La primera meitat del segle: una Andorra encara tradicional

Com ja indicàvem en el nostre treball suara citat, l’Andorra del cinquè decenni del segle XX pot ser considerada encara una «Andorra tradicional». Representaria un país i un poble profundament arrelat al passat, malgrat algunes innovacions, tímidament apuntades en la centúria anterior i ja manifestes, en alguns i concrets sentits, durant els decennis segon al quart. En el sentit que acabem d’indicar, probablement els dos fets més importants són la construcció de la carretera que sortint de la Seu d’Urgell arribà a Andorra la Vella l’any 1916 i, per la banda francesa, l’acabament de tots els trams de la carretera que, pel Pas de la Casa i el port d’Envalira, es dirigeix a les Escaldes i Andorra la Vella, l’any 1933. Estàvem en uns moments de «modernització», segons un sentiment que diversos autors expressen i que es manifesta objectivament en altres sentits: l’any 1934 inicià la producció elèctrica la companyia Forces Hidroelèctriques d’Andorra, S.A. (FHASA); és també llavors quan sorgeix significativament la primera emissora radiofònica (Ràdio Andorra). Però la guerra civil espanyola (1936-1939), d’una banda, i la Segona Guerra Mundial (1939-1945), d’una

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

altra, tornen a estancar el país andorrà i tornen, en bona part, a aïllar-lo. Per això el contrast serà encara més cridaner, contemplat des d’avui dia, si és que en un futur es dóna, com així fou, un ràpid i posterior creixement poblacional i econòmic. Un singular poble de muntanya Vist des de la Catalunya interior, des del Bages o la Segarra, posem per cas, els andorrans són un dels quatre pobles muntanyencs que apareixen a la banda meridional del Pirineu oriental o català. Els altres serien, és clar, de llevant a ponent, els cerdans o cerdanyols, els pallaresos i els aranesos. Tots ells són gent de Muntanya, designació que implica una visió unitària de les altres terres septentrionals, dels relleus i de les valls pirinenques. Països de boscos i pastures, d’estius frescos, plujosos i gemats, d’hiverns freds i nevosos, de vegades d’una gran duresa. No és pas estrany que la gent jove en marxés a l’època hinvernal i busqués feina temporera cap a les terres del sud, més acollidores: són, per exemple, els cerdans –el mot pot ser genèric i no tan sols referent a la població de la Cerdanya– els que a l’hivern solien arreglar les parets de pedra seca o els bancals o les barraques dels sectors vinyataires de la plana. Tampoc no és estrany que el treball i les emigracions temporeres es converteixin en definitius. Les valls muntanyenques fàcilment esdevenen uns centres emissors d’homes. L’andorrà queda involucrat sens dubte dins d’aquest apel·latiu «d’home de muntanya». Acostumat a una vida dura –sigui pastor, bosquerol o pagès–, se’l presenta com un home fort, auster i tenaç. Està habituat a una natura aspra: valls engorjades, viaranys costeruts, relleus elevats i esquerps; no són pas excepcionals les pluges, les nevades, els vents. L’andorrà es vist també, és clar, com un home treballador i esforçat, que aprofita els possibles recursos econò-

mics, sovint migrats. «Andorra no és una terra on fou precisament fàcil la vida a través dels temps; les possibilitats de treball es mostraven reduïdes i difícilment modificables», varen escriure A. i J. Puigoriol (vegeu la nota 4). Aquests dos mateixos autors ens presenten l’andorrà, lapidàriament, com un «treballador aferrissat». Ja Salvador Llobet ens havia parlat, mostrant les tasques agràries com un combat continu i dur, de «la lluita per la terra» –al·ludeix a l’ampliació de les pastures o especialment a la formació de boïgues– i de la «batalla del fenc». La personalitat de l’andorrà queda encara més ben dibuixada pel fet de pertànyer no sols a una comarca de muntanya netament individualitzada –«les valls d’Andorra»–, sinó de fruir d’un estat polític ben singular. No és pas com la Cerdanya, «meitat de França, meitat d’Espanya». És precisament tot al contrari: Andorra queda configurada com una neta individualitat, ni de França ni d’Espanya. Però sovint amb nombroses dependències i vincles, de tota mena (socials, culturals, econòmics, fins i tot polítics), amb gent dels dos estats. Com a home de muntanya, un xic introvertit i desconfiat enfront de l’home de la plana o de la ciutat, encara se li accentuen aquests trets quan, especialment a partir del segle XVI i XVII, queda Andorra configurada com una minúscula unitat política, un miniestat —de poc més de 450 km2 i d’uns quants milers d’habitants— entre dos grans regnes, França i Espanya, amb centenars de milers de quilòmetres quadrats, amb milions d’habitants cadascun. Em perdonareu la metàfora comparativa: un ratolinet de muntanya i dos lleons? Un lleó al nord i un lleó al sud. Encara avui hi ha diversos exemples que el lleó simbolitza o ha simbolitzat el que són o pretenen ser uns grans estats, en població, en riquesa i en poder. Sols les virtuts de l’andorrà, l’home –i la dona– del microestat o miniestat andorrà, encastat i enclavat entre dos grans estats, encavallat a muntanya, permetran solcar 95

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

els temps i els segles sense perdre la seva singularitat humana i política. El Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell, escrit a mitjan segle XVIII, és ple de savis consells i ponderades advertències i recomanacions respecte a la qüestió de què tractem i també quant al propi govern: conservar les antigues resolucions i ordenacions, ja comprovades; tolerar i fer el desentès, si es vol evitar un gros perjudici o aconseguir algun profit; aparèixer més aviat com a pobre i necessitat, no sigui que es desperti la cobdícia aliena. Els autors estrangers solen destacar la prudència, la discreció, l’habilitat política dels andorrans: el català Pare Junoy subratllava, en el quart decenni del segle XIX, que sempre temen enraonar massa, quan es tracta d’assumptes que afecten els seus propis interessos o els col·lectius; el francès Jean August Brutails, historiador i jurista, es meravellava a La Coutume d’Andorre, obra publicada l’any 1900, de la diplomàcia dels representants d’aquest petit poble de muntanya enfront dels poders superiors estrangers i dels diplomàtics d’altres països. Quadre 1: La població andorrana. 1845 -1944 Any

1845 1875 1889 1897 1913 1920 1932 1944

(publicació o font utilitzades) (P. Madoz) (J.-F. Bladé) (A. Osona) (J.A. Brutails) (M. Sorre) (F. de los Ríos) (G. Combarnous) (cens oficial)

Nombre d’habitants

5.000 - 6.000 5.800 - 6.000 5.900 -------5.500 - 6.000 4.309 4.038 5.291

Nombre de cases

1.042

Font: Segons dades facilitades i publicades (1947) per Salvador Llobet, El medio y la vida en Andorra.

Crida realment l’atenció el manteniment, durant un centenar d’anys, d’una xifra semblant d’habitants, al voltant de 5.500 de mitjana. Sembla força versemblant que els mínims del tercer decenni i de part del quart, reflectits en les obres de Ríos i Combarnous, siguin deguts a la importància de les emigracions temporals i definitives cap al territori francès.

96

Una població arrelada, però estancada en nombre L’anàlisi demogràfica, geogràfica o econòmica de la població andorrana en el passat arriba a conclusions semblants a les relatives a d’altres comarques muntanyenques properes. Sembla que s’aconsegueix el que podríem dir-ne un sostre poblacional, al voltant de 5.000 habitants, durant la segona meitat del segle XVIII, quan es posen en conreu (artigues o boïgues) els sectors més elevats, guanyats al matollar o al bosc. Malgrat un aprofitament minuciós i gairebé exhaustiu dels recursos i les possibilitats que ofereix el territori andorrà, d’acord amb les tècniques i els sistemes d’explotació llavors aplicats –ramaders, forestals, agrícoles o artesanals–, no sembla que es pugui ultrapassar un sostre de 5.000 o 6.000 habitants. Salvador Llobet conclou, potser amb un excés de rotunditat, que aquesta xifra representa una mena de topall que en definitiva mostra «una saturació del territori». Després dels primers decennis del segle XIX, amb una situació política i militar convulsa en els dos estats veïns (campanyes de Napoleó, guerra dita de la Independència a Espanya, lluites internes), tenim algunes dades sobre la població andorrana. Encara que, especialment algunes d’elles, no són pas massa fiables, ens donen una idea de la possible evolució de les xifres absolutes del conjunt poblacional. Una d’aquestes primeres dades és la que apareix en el volum inicial del conegut Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Pascual Madoz, publicat a mitjan cinquè decenni. Durant la primera meitat de la centúria actual continuem disposant d’una certa informació respecte a aquest punt, fins a arribar al cens de 1944 (vegeu el Quadre 1). Tan sols amb una ràpida anàlisi d’aquestes xifres, la conclusió aconseguida és ben clara: al llarg d’aquests cent anys de què disposem de dades, de 1845 a 1944, la població absoluta andorrana es manté amb un mitjana d’uns 5.500 habitants. Ens trobem evidentment davant el cas d’una població estancada. Aquesta constatació pot resultar

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

força sorprenent, ja que les poques dades que tenim respecte a la natalitat mostren que la taxa corresponent era ben alta i, d’altra banda, el nombre d’infants per família era també ben elevat. Donades aquestes circumstàncies, les hipòtesis de treball no poden ésser altres que suposar una forta mortalitat i una acusada emigració definitiva. El destacat paper que juguen les emigracions definitives sembla indubtable. És corrent presentar, potser amb una generalització un xic abusiva i mecanicista, les comarques de muntanya com a emissores d’homes, especialment al llarg de certes èpoques, pel fet d’emetre, com un degoteig constant, el que podríem considerar «un excedent poblacional». En certes èpoques i en certes circumstàncies –l’existència per exemple de ciutats o de llocs de treball en àrees relativament properes–, i sense la regularitat amb què alguns autors ho presenten, aquest moviment migratori pot respondre a una realitat. En el cas d’Andorra, els vincles constants que manté amb França i Espanya, ja assenyalats anteriorment, han col·laborat sens dubte a la importància d’aquestes emigracions definitives. Respecte a diverses comarques catalanes i a la ciutat de Barcelona, n’hi ha referències a partir de la segona meitat del segle passat. Aquest nucli urbà fins i tot s’hi instal·len alguns professionals i membres d’algunes famílies benestants andorranes. L’emigració definitiva creix, és clar, en els moments d’avenç econòmic d’algun dels estats veïns: aquest és el cas de França, després de l’anomenada Gran Guerra (1914-1918), de la qual el país i el poble francès sortí victoriós, però amb la necessitat imperiosa d’una ràpida reconstrucció en molts sentits, indubtablement també en el poblacional i econòmic. Un poble de pastors muntanyencs Qualsevol estudi de caràcter econòmic de l’Andorra tradicional –recordem-ho, un miniestat encavallat– destacarà el paper preponderant de la ramaderia. Així ho feia

Salvador Llobet, referint-se a l’Andorra de mitjà cinquè decenni, en el mateix títol del capítol corresponent –“La ramaderia, principal ocupació geoeconòmica”– (vegeu la nota 1). Les principals regulacions econòmiques, l’ordenament de la majoria dels treballs rurals al llarg de l’any, els acords i pactes, les discussions i disputes giren sovint al voltant de l’explotació d’herbes i pastures. Divergències i convergències entre els quarts d’una mateixa parròquia, entre parròquies andorranes, entre algun comú andorrà i alguna col·lectivitat o municipi estranger eren també sovint resultat de l’explotació ramadera. Els moviments de la gent –horitzontals en un sistema ramader de transhumància, verticals cap a les pastures mitjanes o altes– eren també efectuats en funció de l’esmentada activitat, de la cura i l’explotació del bestiar. Realment bé es pot dir que durant segles el poble andorrà ha estat fonamentalment un poble de pastors muntanyencs. En el mateix paisatge s’hi reflecten la notaQuadre 2: La cabanya ramadera cap al 1945 Parròquia

Canillo Encamp Ordino la Massana Andorra la Vella Sant Julià de Lòria TOTAL

Bestiar oví i cabrum 9.200 2.100 3.100 3.100 3.000 1.000 21.500

Bestiar vacum i boví 450 225 225 225 175 100 1.400

Bestiar cavallí i mular 225 300 200 200 100 100 1.125

Font: Segons dades facilitades i publicades per Salvador Llobet (1947), amb algunes modificacions pròpies. Les xifres, aproximades i arrodonides, semblen en conjunt més aviat baixes, però les proporcions entre les parròquies semblen força versemblants. Estimacions efectuades a mitjan cinquè decenni.

El bestiar cabrum no arribava, en total, a un miler de caps. Es destaca, sens dubte, la importància de la cabanya ramadera de la parròquia de Canillo, amb amplis sectors de prats alpins. Sembla que el bestiar cavallí anava augmentant, des de feia pocs anys, a la parròquia d’Encamp. Les condicions naturals, no tan favorables com en els termes parroquials septentrionals, expliquen suficientment la menor importància de la ramaderia de Sant Julià de Lòria. 97

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

ble importància i transcendència de les àrees dedicades a un aprofitament ramader: les àmplies superfícies i cams (probablement derivat de «calms» o «calmes») dels prats alpins, a més de 1.100 – 1.200 m d’altitud, amb sectors (comes) ben rics en herbes; les pastures de sotabosc o dels replans o vessants de la muntanya mitjana (rebaixants), aprofitats a la primavera; els prats regats, sovint amb bordes per guardar-hi el fenc, que serà aprofitat a les estacions equinoccials o a l’hivern. A Sant Romà de les Bons, hom prega el patró per la gent i pels pobles («vetlleu la vila arrupida»), però també especialment pels pastors i ramats, després d’una bella al·lusió a l’erosió dels temps i dels homes: «Els segles i les petjades han fet graons al rocam; vetlleu pastors i ramades de malures i del llamp» El bestiar era evidentment la gran riquesa d’aquests pastors. En aquest cas era una realitat, com suggereix el Quadre 3: Bestiar oví transhumant, procedent d’Espanya. 1890-1914 Any

Nombre de caps

Any

Nombre de caps

1890 1891 1893 1894

18.606 20.186 25.734 35.077

1910 1911 1912 1913 1914

25.658 39.739 34.966 29.498 26.922

1901 1902 1903 1904 1905

25.720 23.573 24.608 26.882 28.027

Font: Recollim dades d’un quinquenni de final de segle XIX (1890-1894) i de dos de començament de l’actual centúria (1901-1905 i 1910-1914). Segons l’Estadística del Comercio Exterior de España, amb xifres elaborades i publicades (1991) per Maria Jesús Lluelles.

Cal remarcar les altes xifres de 1894, més de 35.000 capstranshuments, i de 1911, propera a 40.000.

98

mot «pecunia», que els ramats constitueixen el veritable capital, l’autèntica fortuna. Salvador Llobet féu unes estimacions del conjunt de la cabanya andorrana, per a mitjan cinquè decenni, respecte als diversos tipus de bestiar (oví i cabrum, vacum i boví, cavallí i mular) i a les sis parròquies (vegeu el Quadre 2). El bestiar oví, sotmès a un règim o sistema de transhumància horitzontal, com ja hem explicat altres vegades (vegeu la nota 1), es dirigia tradicionalment, a través del camins ramaders (cabanyeres), cap a les pastures d’hivern, en terres catalanes o aragoneses o en àrees del sud de França. Aquests camins o passos ramaders eren també aprofitats, a la primavera, pel bestiar oví estranger, que pasturava en els alts prats alpins després d’haver efectuat el corresponent arrendament (conlloc). L’herba, llavors, es convertia també, per als andorrans, en una autèntica riquesa. Per mostrar la importància que podia tenir aquest bestiar transhumant forà, hem assenyalat el nombre de caps que varen transhumar des de terres de l’estat espanyol cap a Andorra durant tres quinquennis, de final del segle passat i començament d’aquesta centúria (vegeu el Quadre 3). Observeu les altes xifres dels anys 1894 i 1911-12, molt properes o superiors a 35.000 caps anuals. Un país llunyà i tancat És tota la muntanya la que, en realitat, queda tradicionalment allunyada. Més lluny encara el país andorrà per les poques i difícils comunicacions: el camí del fons de la vall de la Valira, des del sud, des d’Espanya, no estava pas massa ben condicionat; des de l’arc septentrional de les terres franceses, forçosament calia aprofitar els alts colls i ports de muntanya, a través de senderes i viaranys ben irregulars i plens de dificultats, quan no eren completament impracticables, per la pluja o per la neu. A l’hivern, les mateixes relacions internes entre els diversos nuclis de poblament no eren pas fàcils.

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

Normalment aquests difícils corriols i aquests alts ports eren aprofitats i travessats pels pastors i ramats transhumants de fora del país, a la primavera quan es dirigien cap als prats alpins de l’interior d’Andorra i a la tardor quan tornaven cap a les planes septentrionals o meridionals. Seguien també aquests camins, fins i tot els més dificultosos, aquells andorrans que aprofitaven la peculiar posició del país per efectuar transaccions i vendes entre les terres franceses i les espanyoles. Hi havia també sens dubte el moviment quotidià de traginers i rècules d’animals. Però, a part de la transhumància, eren moviments curts, de poca empenta i poc valor, que simplement asseguraven la subsistència d’una vida quotidiana d’un nivell ben limitat. La visió d’Andorra, evidentment, és la d’un país de muntanya llunyà i d’accés difícil. És curiós i potser simptomàtic que algú afegís estranyament i posteriorment a una dita d’origen musulmà, per indicar el llarg itinerari que algun agosarat i infatigable viatger havia seguit, el nom del nostre país. En efecte, hom parlava que havia anat «a la Ceca (un lloc secundari de pelegrinatge?; una al·lusió a la ciutat de Còrdova?), a la Meca (el centre del gran pelegrinatge)» i algú hi afegí, ja suposem com a mostra de definitiva llunyania, «i a la vall (o les valls) d’Andorra». Es tractaria d’un altra mostra de la consideració llunyana i remota d’aquestes terres? El resultat, en definitiva, és que l’Andorra tradicional queda allunyada i força aïllada. Fins i tot podríem sospitar que aquest aïllament és buscat, almenys de vegades, pel mateix andorrà. Si cal vendre algun producte (ramader, agrícola, de l’artesania del ferro) ja ho farà quan i on convingui. Les fires importants de bestiar són totes a fora del propi país. Els ramats i els pastors forans, amb el benefici dels possibles pactes i dels conllocs, amb l’aprofitament en certes èpoques de pastures d’altres contrades, vindran i marxaran en èpoques ben concretes. Per a la resta, quedar com un país tancat, amb un control sobre les possibles

intromissions foranes i estrangeres –potser perilloses, pot esdevenir de vegades ben convenient. De la cinquantena de màximes del Manual Digest, la quaranta-cinc es refereix als «camins dels ports» i el consell significatiu és que no cal pas que reuneixin condicions massa bones ni donin gaires facilitats. D’aquesta manera el país resta tancat, venturosament, a possibles entrades i accions no desitjades, com pot ser, per exemple, la penetració d’un exèrcit estranger. Per a l’andorrà tradicional no devia ésser pas mala cosa restar tancat i amatent a qualsevulla entrada que pogués considerar-se perillosa. Vint anys després: l’inici dels canvis

L’Andorra de mitjan cinquè decenni és encara, com hem vist, una Andorra que podem anomenar tradicional. Avui dia queda ben clar que, en definitiva, així pot ésser vista i valorada en conjunt. Però objectivament és ben veritat que pocs anys després comencen uns canvis que podien ésser, com així foren, ben significatius i ben decisius. Ens referim, és clar, a una evident evolució poblacional, social i econòmica, amb l’inici al mateix temps d’una certa crisi d’actituds i formes tradicionals. Alguns autors mostren ja clarament aquest dinamisme inicial. El geògraf Jean Sermet, professor a la Universitat de Tolosa, parla ja l’any 1953 –ara sabem que amb una certa precipitació, però amb una intuïció ben destacable–d’una «nouvelle Andorre». Serien nombroses les publicacions i escrits que podríem adduir i que al·ludeixen a aquests canvis. Ens detenim a mitjan setè decenni, quan diverses visions d’Andorra mostren una clara consciència de les transformacions efectuades. En realitat, llavors s’han posat ja les bases de les grans transformacions que s’esdevindran a partir dels anys 1965-70. Un llibre significatiu és el d’Albert i Jacqueline Puigoriol (vegeu la nota 4). No es tracta pas d’un obra volumi99

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

nosa ni de recerca científica. Simplement vol mostrar, a un possible viatger o persona interessada, els aspectes que considera fonamentals dels andorrans. Malgrat el seu aspecte senzill i planer, és una obra ben documentada i que vol reflectir amb força i vivor al mateix temps, com a resultat d’observacions i consultes personals i de diverses converses i entrevistes, el parer dels autors i d’uns quants andorrans i alguns estrangers bons coneixedors del país i dels seus habitants. No cal dir que, donats els objectius d’aquest treball nostre, l’esmentada publicació ens afecta força. La impressió de conjunt, en aquells moments, és que enfront de la llarga etapa tradicional, amb una Andorra que en gran part ha restat tancada i estàtica, s’ha iniciat clarament una fase d’una Andorra oberta i dinàmica. Oberta –o relativament oberta– a la gent i als corrents, de tota mena (poblacionals, econòmics, culturals), que procedeixen de fora. El caràcter dinàmic es mostra sens dubte en diversos aspectes fonamentals per a un país, especialment en el poblacional i en l’econòmic. Un dinamisme espontani, que respon en bona part a uns factors aliens, un moviment força imprevist i tumultuós, que provoca ja en aquells moments, junt amb les indubtables satisfaccions de molts, la prudent reflexió d’alguns. El creixement poblacional, una cara del dinamisme Durant uns anys (1947-1954) la xifra total de la població es mou al voltant de la mitjana tradicional, uns 5.500 habitants. Sols alguna vegada és ultrapassat el «sostre» de 6.000 (vegeu el Quadre 4). Però el creixement poblacional és ben palès a partir de mitjan sisè decenni: l’any 1955 ultrapassa definitivament el «sostre» de 6.000 habitants, per assolir els 8.392 cinc anys després (vegeu el Quadre 6). D’una manera sorprenent i ràpida l’augment continua en els anys següents: el 1967 es triplica gairebé la 100

xifra mitjana de la població andorrana tradicional i arriba a 15.563 habitants. En molt pocs anys s’havia produït un «envol o arrencada poblacional» d’un efectiu humà que es mantenia, feia un segle i mig, pràcticament estancat. Cal dir que al mateix temps aquest creixement poblacional s’efectua, en bona part, en benefici de la capital i del nucli proper de les Escaldes. L’any 1955 representaven ja més de la meitat de l’efectiu humà d’Andorra (50,9%). El percentatge augmenta al llarg dels anys següents: el 1960 la població sumada de les parròquies d’Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany constitueix el 56,9% i set anys després el 66,1% de tots els habitants d’Andorra i ambdues parròquies assoleixen una població conjunta de 10.290 habitants (vegeu el Quadre 6). El geògraf francès François Taillefer, de qui parlarem tot seguit, en dóna un clar diagnòstic: «une ville-champignon au coeur de la montagne.» Podríem afirmar que en un món profundament rural com era l’Andorra tradicional de feia pocs anys s’anava dibuixant un procés «d’urbanització», fet que es fonamenta i materialitza, és clar, en un notable i ràpid creixement de la indústria de la construcció. Les poques anàlisis demogràfiques efectuades, que sens dubte caldria encara profunditzar, mostren clarament que aquest augment poblacional és degut, més que a un creixement vegetatiu, a un moviment immigratori. El fet, d’altra banda, era evident: Andorra rebia un gran nombre d’immigrants estrangers, especialment d’espanyols, que ràpidament seran superiors en nombre als mateixos autòctons. Més endavant tornarem a parlar d’aquest aspecte i quantificarem aquest nombrós corrent immigratori i la seva diversitat. Ara voldríem insistir només en dos aspectes. D’una banda, un centre emigratori de muntanya com era secularment l’Andorra tradicional, es converteix, de manera para-

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

Quadre 4: Evolució de la població d’Andorra. 1944-1954 Any Habitants

1944 5.291

1947 5.385

1950 6.176

1952 5.866

1954 5.503

doxal i amb una gran rapidesa, en un centre d’atracció poblacional, en un centre immigratori muntanyenc. Un «pôle d’immigration», conclou François Taillefer, professor de la Universitat de Tolosa (vegeu la nota 5). Resulten també sorprenents, d’altra banda –i ho resultaran encara més en el futur, més enllà de mitjan vuitè decenni–, la força i la rapidesa del corrent immigratori, a voltes una veritable allau, una imatge ben fàcil d’entendre en un clima de muntanya com l’andorrà. Si a nosaltres ens interessa remarcar aquestes noves característiques demogràfiques és perquè constitueixen uns fets en si mateixos importants, fins i tot decisius, i al mateix temps simptomàtics. Encara més si tenim en compte que aquesta tendència poblacional continuarà amb força en els decennis següents. És ben cert que resulta sorprenent i inesperat si pensem en les circumstàncies que feia una quinzena o vintena d’anys es donaven. La continuïtat d’aquest moviment immigratori provocarà una colla de problemes socials, com és el de l’allotjament, i a més el curiós resultat d’arribar a predominar fortament sobre la població autòctona, pel fet d’incidir sobre un efectiu poblacional inicial molt reduït. La importància d’aquest moviment immigratori resulta per a nosaltres, al mateix temps, un símptoma ben clar d’un fenomen al qual hem d’al·ludir immediatament. Parlem, és clar, del creixement econòmic. És aquesta tendència la que anirà sol·licitant els immigrants com a mà d’obra i ells, per la seva part, es convertiran en factors del futur creixement. Repetim-ho, un dinamisme poblacional i laboral que hauria resultat sorprenent i inesperat amb la visió que d’Andorra es tenia feia solament un parell de decennis.

El creixement econòmic, la veritable cara del dinamisme En totes les publicacions d’aquesta època, a final del sisè decenni i a mitjan setè decenni, hi ha consciència del creixement econòmic. A. i J. Puigoriol recorden la imatge de pobresa que la casa rural podia donar, a les acaballes del segle XIX, al jurista francès J.A. Brutails, bon coneixedor del dret andorrà: «La llar andorrana apareix ennegrida pel fum, miserable.» Hi contraposen les característiques econòmiques i socials de mitjan setè decenni de la centúria actual, època a la qual ens referim en aquest apartat: «Avui dia, el turisme i les indústries que s’hi relacionen directament, han permès d’anivellar la seva vida, posant-la a to amb la dels països veïns» (vegeu la nota 4). No es tracta tan sols del turisme, certament. Fins i tot incloent-hi, en el mot «turisme», tota la diversitat de formes que anava prenent i desenvolupant, com les recents i cridaneres activitats turístiques al voltant de l’esport de la neu. Fins i tot incloent-hi el comerç de botigues especialitzades que donaven lloc a viatges ràpids d’un parell de dies o de final de setmana. Ha sorgit el mot «comerç» i hem de dir immediatament que anava adquirint una diversitat i una empenta ben notables, tant l’interior com l’exterior, aquest últim especialment respecte, és clar, a les importacions. Més endavant en parlarem de nou i efectuarem així mateix algunes precisions i algunes referències oportunes. De moment no cal insistir-hi, tot esperant que, en uns pocs decennis, acabin de desenvolupar-se totes aquestes activitats econòmiques, juntament amb altres de paral·leles, com la indústria de la construcció, ja esmentada. Però cal tenir en compte que, des d’ara i d’una manera o una altra, els mots «comerç» i «turisme» apareixeran sempre que hom vulgui al·ludir al dinamisme econòmic que es desenvolupa a Andorra a partir del sisè decenni del segle actual. Una forma senzilla i ben eloqüent d’aquest desenvolupament econòmic podria mostrar-se a partir de l’evolució 101

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

Quadre 5: Evolució del consum d’electricitat. 1944-1972 Any

Milions de kW/h

Any

Milions de kW/h

1944 1945 1950 1953 1955 1958

4,00 4,25 6,30 9,00 10,50 18,00

1960 1963 1965 1968 1970 1972

24,00 34,25 39,00 52,75 60,90 76,29

Font: Segons dades de Forces Hidroelèctriques d’Andorra, S.A. (FHASA), publicades a J.M. Bricall (dir.), Estructura i perspectives de l’economia andorrana, 1975.

Els anys 1944-1945 el consum encara era molt reduït. Durant uns quants anys augmentà amb una certa lentitud: fins a 1958 no s’ultrapassà el quàdruple del consum de 1944. Després va créixer ràpidament: el consum de l’any 1965 s’acostava a deu vegades l’efectuat l’any 1944 i el de 1972 representava ja dinou vegades més.

del consum d’electricitat: mentre que l’any 1944 era tan sols de 4 milions de kW/h, el 1958 s’ha quadruplicat amb escreix (18 milions) i el 1965-66 s’ha decuplicat (vegeu el Quadre 5). De les visions idíl·liques a les visions preocupades És en aquests moments de dinamisme i expansió econòmics quan apareixen les visions i els judicis més contrastats, fins i tot fortament oposats. Més encara en el cas d’Andorra, una tranquil·la vall pirinenca fins feia poc, en moments en què, d’altra banda, poden renovar-se antics sentiments històrics i d’identitat i s’obren pas noves possibilitats respecte al patrimoni cultural i especialment, molt especialment en aquests anys, en tot el que fa al patrimoni natural, tan esplèndidament representat en el nostre cas. Algunes visions ens resulten, ja en els decennis sisè i setè del nostre segle, massa idíl·liques i bucòliques. Fins i tot referides a una Andorra que en bona part realment ha existit, però en les quals se subratllen més alguns trets superficials, simplement plaents i gairebé ficticis de vega102

des, que la duresa i l’esforç de la vida i dels treballs quotidians. Les visions que reflecteixen aspectes folklòrics i de costums inclinen el lector, quan són presentades adequadament, cap a una valoració i cap a un sentiment de respecte i estima envers la població estudiada. Ens ajuden, en definitiva, a la formació del concepte de «patrimoni cultural», que podrà unir-se a la que els naturalistes –botànics i zoòlegs, especialment– ja havien format respecte al «patrimoni natural». En moments de transformació i precisament a muntanya, visions com aquesta poden encetar una ampla via a la reflexió sobre la conducta dels homes, tant en els membres de la pròpia societat, en el nostre cas l’andorrana, com en els d’altres societats alienes que, com a visitants, turistes o residents temporers, sojornen durant unes hores, uns dies, potser unes setmanes en el país. En els anys venidors, ja en els decennis vuitè i novè, aquestes tendències de respecte i valoració dels patrimonis natural i cultural adquiriran encara més força. Algunes visions són crítiques respecte a les mateixes transformacions econòmiques, per la seva parcialitat o per la manca de preparació i previsió adequades. A. i J. Puigoriol, ja citats, aporten el testimoni d’un veguer francès, Étienne Veysset: «Alguns problemes han estat resolts. Altres, esbossats. Però, queda encara molt per fer... en el domini de l’organització del comerç, de les obres públiques i de la preparació turística.» Més endavant continuen: «Andorra ha estat sorpresa pel fenomen imprevisible del gran volum i de la brusca expansió comercial... Però, tot just hi ha hagut temps d’alegrar-se, que cal interrogar-se sobre la durada d’aquesta eufòria... D’ací la urgent necessitat d’organitzar la xarxa telefònica, la refecció de la xarxa de distribució d’electricitat, la millora de les vies d’accés...» És evident que les observacions pretenen endegar el que s’ha fet i obrir camins complementaris i nous al desenvolupament d’un futur immediat, que d’aquesta manera podrà

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

quedar assegurat en la seva solidesa econòmica i fins i tot social. Altres visions són fruit d’una reflexió, en uns moments de profunds canvis de tota mena, inclosos també els culturals, amb la possible pèrdua de certs valors units profundament a l’originalitat històrica i col·lectiva del poble i el país propis. No hi ha en joc, potser, la mateixa identitat? Els autors citats recorden textualment les paraules d’un dels herois de la novel·la d’Isabel Sandy, Andorre ou les hommes d’airain (Andorra o els homes d’aram), publicada a París l’any 1923, quan algunes millores econòmiques i en comunicacions potser podien posar en perill algunes característiques autòctones: «Carreteres, totes les que vulgueu...., però romanguem andorrans»; en definitiva, «posem tots el mitjans al nostre abast perquè no mori la vella Andorra». Sols caldria aclarir, ens sembla, que «una nova Andorra» implica evidentment la desaparició forçosa d’una part de la «vella Andorra.» Però el que aquests autors subratllen és que cal conservar, sens dubte, els patrimonis i els valors originals i nobles del passat i molt especialment el sentit de la identitat pròpia. Se’n tornarà a parlar més endavant, quan el perill de certes pèrdues s’acreixi. L’Andorra recent: consolidació dels canvis

Andorra la Vella i a les Escaldes –precisament els nuclis que hem estudiat en l’anterior número (1997) i en aquest mateix (1998) de el Anuari socioeconòmic d’Andorra–, les avingudes de la Mare de Déu de Meritxell i de Carlemany, respectivament, que tenien tendència a formar un eix únic i continu, constituïen ja un exponent ben clar, fins i tot espectacular, del creixement esmentat. Però no faltaven, almenys en certs aspectes, unes visions crítiques, fins i tot preocupades. És lògic que fos així, en un país de territori reduït –més encara si tenim en compte els sectors i indrets realment habitables–, de població creixent –que es va doblar l’any 1962, que es va tornar a doblar els anys 1971-1972– i en plena expansió econòmica. Amb problemes, en primer lloc, dins d’aquest mateix augment en béns i en riquesa, realitzat en bona part d’una manera desequilibrada i desordenada. Amb problemes també, d’altra banda, que presenten més aviat un caràcter territorial i social. De tot això n’hem de parlar, d’una manera forçosament breu, a voltes esquemàtica, al llarg d’aquesta tercera part del nostre treball. No ens referirem a altres disfuncions o problemes que poden plantejar-se, com per exemple els impactes ambientals i la deteriorització del medi ambient, qüestions a les quals probablement dedicarem un altre estudi.

Cap a mitjan vuitè decenni l’ambient que es viu a Andorra és, en general, d’eufòria, un terme que va utilitzar el veguer francès Étienne Veysset al·ludint a aquests moments i que acabem de fer-ne citació. Sens dubte predomina, en conjunt, tant entre els mateixos andorrans com entre els estrangers coneixedors del país, una visió optimista ben evident. L’any 1975 la població era superior ja a 26.500 habitants, pràcticament quintuplicant la xifra mitjana tradicional, i continuava creixent. Els dos motors del creixement econòmic, el comerç i el turisme, seguien augmentant. A

La visió d’uns experts en economia: un balanç i una possible planificació És el mateix Consell General de les Valls qui sol·licita una anàlisi de l’economia andorrana del moment, a mitjan primer quinquenni dels anys setanta. Es tractava de definir amb exactitud les característiques que realment presentava llavors, en un clima d’una certa eufòria, com abans assenyalàvem, però també d’una certa desorientació, el singular i sorprenent fenomen del «creixement andorrà». Un conjunt de fets que s’han donat «contràriament al que ha succeït a les altres valls pirinenques» i que han motivat una 103

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

evolució econòmica –de la qual pot donar-se com a clara arrencada el 1958, feia llavors uns quinze anys– que ha seguit veritablement «uns ritmes espectaculars». No es tracta pas, és clar, simplement d’unes certes «visions», en el sentit que hem donat fins ara al terme. El que aquest mot pugui tenir de subjectivisme se substitueix ara per una anàlisi a càrrec d’uns experts i uns tècnics en economia i el que hom cerca precisament és la màxima objectivitat. El treball s’encarregà a un equip del Centre d’Estudis de Planificació, dirigit per Josep M. Bricall, catedràtic de la Universitat de Barcelona, i constituït per C. Camps, J.M. Cullell, E. Farré-Escofet, A. Petitbó, J. Sogues i R. Tomàs (vegeu la nota 2). L’obra es publicà amb la finalitat de servir de base a un millor endegament de les activitats econòmiques d’Andorra, com «un estudi preparatori de planificació». L’anàlisi efectuada, que és «serena i lúcida», segons declara el síndic general, Julià Reig, vol ser també, respecte als andorrans, «un bon punt de partida per a una reflexió personal, per a un diàleg colà·lectiu... per a assajar de solucionar tots plegats... i preveure... les estructures necessàries per a fer possible una vida social i econòmica saludable». El treball, doncs, realitzat dins d’un marc rigorós i amb l’objectiu de definir el model seguit i proposar possibles i diverses millores, vol ser aplicable al mateix present i al futur immediat de la vida andorrana. Del creixement econòmic d’Andorra en els tres últims quinquennis, no n’hi ha el menor dubte. Podríem tornar a recordar, simplement com un símptoma, l’evolució del consum d’electricitat: dels 34,25 milions de kW/h de l’any 1963 s’ha passat a 76,29 deu anys després (vegeu el Quadre 5). Tota la primera part de l’estudi «Demanda exterior i estructura productiva» ho confirma, tant en els sectors inductors del creixement com en els induïts. En la segona i la tercera parts («Renda, distribució de la renda i circulació financera», «El marc institucional») 104

apareixen nombrosos enfocaments i aspectes nous, com la transcendència i singularitat de la circulació financera i l’originalitat també de la política econòmica i de les bases jurídiques de la vida econòmica. La quarta part del llibre és una anàlisi i un conjunt de propostes de millora i endegament econòmic («Perspectives d’evolució i de creixement econòmic»). En realitat, unes propostes de futur, unes «opcions alternatives de desenvolupament». Ens trobem, respecte al lector, en aquelles possibles situacions d’informació i reflexió, prèvies a les decisions, a les quals abans ens referíem. Som molt lluny, evidentment, de les simples «visions»; ara es tracta d’escollir curosament i de decidir-se, d’acord amb els objectius prioritaris. Josep Ll. Sureda ho assenyala d’una manera ben palesa en la cloenda del pròleg: es formulen unes decisions inspirades en una criteri bàsic «que és el de triar el creixement no pas per la taxa d’augment de la renda sinó pel tipus de societat que crea». D’aquesta manera l’estudi econòmic, pel fet de motivar unes determinades decisions, fomenta i estimula unes possibles actituds i activitats que podran anar més enllà, fins i tot molt més enllà, de l’economia estricta. El fort augment poblacional: significacions i problemes El clima d’eufòria i espontaneïtat que en bona part predomina fa difícil, però, redreçar tendències, malgrat els esforços d’algunes persones, algunes entitats i especialment alguns organismes polítics, com l’anomenat Gabinet de Planificació i Coordinació de les Valls d’Andorra, que fou el promotor de l’estudi «preparatori d’una planificació» que acabem d’assenyalar. En gran part, si no per complet, els corrents immigratoris continuen efectuant-se d’una manera espontània, d’acord amb les creixents necessitats del mercat laboral. És aquesta immigració el que motiva, d’una manera que caldria estudiar encara amb més cura i exactitud, l’acusat augment poblacional.

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

L’any 1973 el nombre d’habitants era de 23.072. Tretze anys després, el 1986, la xifra s’ha duplicat: 46.976. El creixement continua essent posteriorment ben acusat (més de 50.000 habitants el 1988, prop de 60.000 el 1991), fins a arribar a la xifra més alta fins ara assolida, l’any 1993: 65.227 (vegeu el Quadre 6 i les dades publicades per Xavier Sàez en els tres volums, inclòs aquest mateix, d’Andorra. Anuari socioeconòmic). Cal observar també, d’acord amb les xifres i el comentari que hem efectuat en el Quadre 6, que aquest creixement es fa en benefici especialment dels nuclis d’Andorra la Vella i les Escaldes: l’any 1955 representaven ja el 50,9% de la població total andorrana i l’any 1977 arribaven al 69,6%. Aquest important corrent immigratori incideix evidentment sobre una població andorrana reduïda i procedeix, és clar, d’altres estats polítics. Es tracta, doncs, d’un corrent immigratori estranger. Els andorrans, és a dir, els qui tenen la nacionalitat andorrana, no arriben pas al 20%, això és, a la cinquena part de la població total, en els darrers quinze anys. El Quadre 7 dóna unes xifres de 1985 i 1993, quan s’assolí el màxim de població, segons dades del Servei d’Estudis del Ministeri de Finances, publicades per Xavier Sáez en aquest mateix Anuari socioeconòmic, dient «andorrans» els nats a Andorra, els fills d’andorrans o els residents a qui s’ha concedit la nacionalitat andorrana i «nats a Andorra» els fills de residents estrangers que no han adquirit el dret de nacionalitat andorrana. La suma dels estrangers i els «nats a Andorra» continua representant i mantenint un percentatge molt important en una població que ha crescut fortament en vuit anys, més de 20.600 habitants: el 82,53% de la població total l’any 1985 i el 82,26% l’any 1993. El creixement poblacional s’efectuà especialment, com hem assenyalat, en benefici dels nuclis d’Andorra la Vella i les Escaldes, amb una certa reducció d’aquesta

Quadre 7: Població registrada. 1985 i 1993

Andorrans Nats a Andorra Estrangers Població total

1985

1993

7.789 4.507 32.300 44.596

11.571 6.948 46.708 65.227

Quadre 6: La població andorrana. 1955-1988

Any

Parròquia d’Andorra

% (1)

1955 1960 1962 1967 1971 1973 1975 1977 1980 1983 1986 1988

1.600 2.463 3.434 6.067 8.062 9.639 10.932 11.370 13.825 16.189 18.463 19.566

25,9 29,3 33,3 39,0 39,2 41,8 41,1 40,5 39,0 38,9 39,3 38,7

Parròquia de les Escaldes 1.542 2.314 2.840 4.223 5.830 6.421 7.372 7.866 9.846 10.967 11.734 12.305

% (2)

Població absoluta total

25,0 27,6 27,5 27,1 28,4 27,8 27,7 28,0 27,7 26,3 24,9 24,3

6.179 8.392 10.317 15.563 20.550 23.072 26.558 28.082 35.460 41.627 46.976 50.528

(1) Percentatge de la població de la parròquia d’Andorra la Vella sobre la població absoluta total (2) Percentatge de la població de les Escaldes-Engordany sobre la població absoluta total Font: Segons dades dels arxius parroquials i del Departament de Població del Govern d’Andorra, publicades a J. M. Bricall (dir.), Estructura i perspectiva de l’economia andorrana (1975), a i M. J. Lluelles, La transformació econòmica d’Andorra (1991).

Hem escollit els anys que ens han semblat més significatius: l’any 1967 s’ultrapassa els 15.000 habitants, el 1980 els 35.000 i el 1988 els 50.000. Les parròquies d’Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany no tan sols creixen acusadament en xifres absolutes (de 3.142 habitants en conjunt l’any 1955 passen a 31.871 l’any 1988) sinó també en els percentatges respecte a la població andorrana total (del 50,9% en conjunt de l’any 1955 al 69,6% l’any 1973; després disminueix l’esmentat percentatge, però encara representa el 63,0% l’any 1988).

tendència a partir de final del vuitè decenni: si els anys 1971-1973 la suma de la població de les esmentades parròquies arribà a acostar-se al 70% de l’efectiu poblacional andorrà, el 1988 era del 63%. Una xifra ben alta encara, però que mostra que altres nuclis han augmentat 105

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

en població notablement en els darrers vint anys (vegeu el Quadre 6). Respecte a la composició d’aquest corrent immigratori, sobresurt especialment la gran quantitat d’espanyols, que sovint han representat el 75% o més dels estrangers residents a Andorra. Ja molt allunyats dels espanyols (24.930 l’any 1985), apareixien els francesos (3.120 el dit any), però aquests últims han estat superats pels portuguesos en l’actual decenni. En xifres absolutes, l’any 1993, quan la població total andorrana era de 65.227 habitants, els espanyols eren 30.043, els portuguesos 7.368 i els francesos 4.900 (vegeu el Quadre 8). L’Andorra actual se’ns presenta, doncs, des d’un punt de vista poblacional, com un país completament obert i receptiu respecte a corrents immigratoris que, de moment almenys, es mostren en gran part com a definitius. Però el conjunt de corrents poblacionals es mostra com un ventall de gran diversitat: una part dels qui prenen part en els corrents immigratoris ho fan de manera temporal; d’altra banda, hi ha les nombroses entrades i sortides dels residents estacionals o dels qui, en funció del comerç o el turisme, simplement hi passen uns dies o un cap de setmana. Encara hi ha els qui tan sols travessen Andorra, amb Quadre 8: Composició per estats d’origen de la població resident estrangera. 1985-1993

Espanyols Francesos Portuguesos Altres Total d’estrangers

1985

1988

1991

1993

24.930 3.210 1.731 2.519 32.300

26.734 3.932 2.480 3.379 36.525

28.028 4.395 6.075 3.900 42.398

30.043 4.900 7.368 4.397 46.708

Font: Segons dades del Servei d’Estudis del Ministeri de Finances, recollides i comentades per Xavier Sáez a Andorra. Anuari socioeconòmic (1996 i 1997), publicat per la Banca Privada d’Andorra.

Observen la considerable importància dels habitants procedents d’Espanya (77,18% del total d’estrangers l’any 1985; 64,32% l’any 1993) i el creixent valor que ha anat adquirint la immigració portuguesa (5,35% l’any 1985; 15,77% l’any 1993).

106

estades d’unes quantes hores, sobretot de França cap a Espanya. Som, d’aquesta manera i respecte a la població, davant un país obert i receptiu, des d’una impressionant immigració que, almenys en bona part, sembla definitiva fins a corrents temporers i travesses simplement de pas. Les visions respecte a aquest creixement poblacional són ben diverses. A part els problemes d’instal·lació i allotjament que una massa tan considerable d’immigrants pot presentar, especialment en certs casos, hi ha un conjunt ben divers de consideracions, fins i tot amb visions oposades, positives algunes, preocupades altres. No podem oblidar respecte a les primeres, com ja hem apuntat, que certes consideracions s’inclouen dins d’una eufòria general i que, d’una manera més o menys conscient, tenen en compte que en definitiva aquesta immigració constitueix, d’una banda, un símptoma clar de l’expansió econòmica i que, d’una altra banda, aquests immigrants són subjectes agents de l’esmentat creixement. Les visions preocupades giren en especial al voltant de les dificultats d’integració d’aquesta massa immigrant, d’orígens ben diversos i amb irregularitat en els fluxos, dins de la població andorrana. Sorgeixen així, d’una manera ben palesa, un conjunt de problemes socials, culturals i fins i tot polítics, dels quals parlarem, forçosament d’una forma breu, més endavant. Les visions econòmiques de perspectiva i comparança Queda ben clar que en el vuitè i el novè decenni hom té una percepció ben clara del creixement econòmic, de l’augment poblacional i, en conjunt, d’una notable millora i modernització del país. Predomina una extraordinària sensació d’obertura: una Andorra receptora –d’homes i productes fins a informació i idees– i també una Andorra emissora. És llavors quan –per aportar un cas ben allunyat aparentment dels aspectes i problemes econòmics– una quan-

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

titat important de joves andorrans segueixen estudis universitaris a l’estranger (a Tolosa o a Perpinyà, a França; a Barcelona especialment, a Saragossa, fins i tot més tard a Lleida, a Espanya). Sigui’ns permesa una exageració: és que un poble de pastors s’ha convertit, d’una manera paradoxal, en un poble de treballadors i tècnics en serveis i d’universitaris? A més, efectuat tot aquest procés d’una manera inesperada i sorprenent en diversos aspectes, ja que, a tall d’exemple, Andorra no té universitat. De fet, continua havent-hi, encara que no gaires malauradament, estudis, notes o referències a aquests canvis, especialment als econòmics o a fets estrictament lligats a aquest creixement. Una línia de recerca o reflexió gira al voltant d’una cerca de perspectiva i comparança entre l’Andorra tradicional, la que comença a transformar-se clarament a partir del cinquè-sisè decenni i l’Andorra recent o fins i tot l’Andorra estrictament actual. En aquest sentit, nosaltres férem un estudi d’aquest tipus en aquest mateix Anuari socioeconòmic, ara fa dos anys (vegeu la nota 1). Dins d’aquesta línia de perspectiva des del passat i de comparança amb l’Andorra actual, el treball més interessant fet fins ara és el llibre de la geògrafa Maria Jesús Lluelles. El títol és ben explícit: La transformació econòmica d’Andorra (vegeu la nota 3). Arrenca d’una tesi doctoral presentada per l’autora a la Universitat de Saragossa, l’any 1989. Ens semblava i ens sembla, d’acord amb ella, que «el que calia era subratllar el nou caire que el país presenta ara, després de sofrir profundes transformacions econòmiques». Perdoneu-nos la continuació de la citació pròpia, però que encaixa perfectament en la línia argumental d’aquest treball: «És ben explicable fer-ho en aquests moments, ja que a final de segle podem estudiar el viu contrast que amb el passat presenta una “nova” Andorra, després del pas d’uns decennis que han resultat transcendentals per al país i per a la gent.»

En una primera part, Maria Jesús Lluelles estudia les «formes de vida tradicionals» i a la segona les transformacions econòmiques cap a l’actualitat. Tant en aquesta part com en la tercera («Formes de vida actuals») hi ha unes anàlisis ben conduïdes i amb un aparat estadístic ben complet, tant sobre l’evolució interna (branques econòmiques, política comercial i fiscal) com respecte als processos d’adaptació a les noves circumstàncies d’Espanya i França i també a la Comunitat Econòmica Europea. Les característiques de les formes de vida actual són presentades a través de les tres funcions fonamentals, que, com ja hem tingut ocasió d’assenyalar, poden concretar-se en el comerç, el turisme i la funció financera. Repetim que tant en el text com en l’apèndix es pot trobar una abundant informació estadística que arriba fins als darrers anys del novè decenni. Es pot completar la informació fins al moment actual amb les xifres i els comentaris de l’economista Xavier Sáez publicats a partir del primer volum (1996) d’aquest Anuari socioeconòmic. Per facilitar al lector un exemple de la diversitat del comerç interior, hem adjuntat a aquest treball nostre unes dades, extretes del llibre de Maria Jesús Lluelles, referents a mitjan novè decenni (vegeu el Quadre 9). Respecte al turisme, i per obtenir la perspectiva completa d’un altre aspecte econòmic, presentem un quadre amb l’evolució de la capacitat hotelera al llarg de trentacinc anys (1960-95): el nombre d’hotels s’ha multiplicat per 3,67 i el nombre d’habitacions per 4,4. També, com en el cas de la població, la concentració és acusada a Andorra la Vella i les Escaldes, que l’any 1975 arribaren al 67% d’habitacions de tot el Principat (vegeu el Quadre 10). Algunes visions des d’angles socials, polítics i culturals Les transformacions econòmiques i l’augment poblacional donen lloc a uns canvis profunds i inesperats en la societat andorrana. Un andorrà ens deia, ja fa una colla 107

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

Quadre 9: Diversitat del comerç interior. Mitjan novè decenni Nombre d’empreses

Nombre d’assalariats

Vestir Teles i gènere de punt Pelleteria i cuir Calçat Merceria Confecció infantil Vestits i confecció Altres

18 15 11 8 6 46 2

48 69 27 9 20 341 3

Total

106

517

Articles comuns Ferreteria o armeria Papereria, llibreteria Drogueria Farmàcia, òptica Mobles Electrodomèstics Tabac Articles per a la casa Mobles

4 7 5 24 11 10 11 12 4

39 57 10 162 29 31 39 57 26

Total

88

450

Articles diversos Grans magatzems Ràdio, discos, TV Foto Antiguitats, porcellana Basars Esports Joguines Perfumeria Articles de viatge Joieria, rellotgeria Altres Total

Quadre 10: Capacitat hotelera. 1969-1995 Andorra la Vella

13 40 26 18 84 36 8 11 4 34 11

1.532 207 167 52 342 293 37 186 32 170 26

285

3.044

Font: Caixa Andorrana de Seguretat Social, Estadístiques Sòcio-professionals, any 1986. Dades elaborades i publicades per M.J. Lluelles, a La transformació econòmica d’Andorra, 1991.

En el quadre original hi ha, a més, informació sobre el comerç a l’engròs i l’alimentació al detall. Cal observar la considerable importància de grans magatzems i empreses d’articles diversos i basars (1.874 empleats) i de diverses especialitats: vestits i confecció (361 empleats), esports (293), perfumeries (186), joieries i rellotgeries (170) i farmàcies i òptiques (162).

108

d’anys: «Realment no estàvem pas preparats per a tot això.» Llavors un bon nombre d’aspectes de la societat andorrana actual es presenten com un present més o menys conflictiu i dinàmic i amb un futur immediat més o menys incert. Llavors apareixen o augmenten curiosament les visions preocupades, a les quals ja hem al·ludit fent referència al setè decenni. Hi ha, sens dubte, unes millores socials i culturals indubtables, individuals i col·lectives, que resten com a fonament de visions ben positives i fins i tot eufòriques, com hem vist. Endegar i preveure l’evolució de certs aspectes econòmics resulta, però, una tasca no pas gaire fàcil. Endegar i preveure l’evolució de certs aspectes poblacionals i socials esdevé encara més agosarat. Ja abans apuntàvem que l’augment poblacional en si mateix planteja certs problemes, encara més tenint en compte la peculiar composició de la població actual del

Any 1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995

Hotels Habitacions 25 47 58 69 69 67 68 65

1.043 1.752 2.274 2.726 2.556 2.713 2.803 2.708

Escaldes-Engordany Hotels 20 28 39 43 47 47 48 47

Total Andorra

Habitacions Hotels Habitacions 889 1.411 1.912 2.714 2.228 2.463 2.544 2.805

74 122 162 210 231 243 266 272

2.752 4.566 6.353 8.126 8.692 9.496 11.075 12.153

Segons fonts i publicacions diverses, recollides per M.J. Lluelles, La transformació econòmica d’Andorra, 1991. Per al 1995, vegeu Xavier Sáez, Andorra. Anuari socioeconòmic 1996.

Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany constitueixen els nuclis hotelers més importants, i arriben a un màxim l’any 1975 (5.440 habitacions, que representan una concentració del 67% del total d’Andorra). Posteriorment, però, altres nuclis han augmentat de forma considerable el nombre d’instal·lacions hoteleres. Durant la temporada 1996-1997 (vegeu Andorra. Anuari socioeconòmic 1997), Andorra la Vella i les Escaldes presentaven un 45,6% en places hoteleres, mentre que Encamp arribava a un 21,3% i la Massana i Canillo a un 12,7 i un 10,7%, respectivament.

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

Principat. Llavors ens referirem ja a unes dificultats de veritable encaixament dels immigrats dins del cos poblacional i l’estructura social existent a Andorra. Tenint en compte l’estatus laboral i el context econòmic favorable, podien i poden establir-se amb certes facilitats uns ajuts i prestacions socials, serveis sanitaris per exemple, de forma temporal o definitiva. Certs aspectes culturals (llengua, ensenyança) és possible que sigui més difícils establir-los. Encara és més complicat l’aspecte polític. Recordem que l’immigrat és un estranger, una persona procedent d’altres estats, de territoris amb altres sobiranies polítiques. Com encabir-lo dins de l’àmbit social i polític del Principat? Les visions que en tenen alguns autors estrangers van de la comprensió a una certa sorpresa i perplexitat. François Taillefer escriu, amb una comparança suggestiva, però que probablement no és pas del tot exacta: «Tan sols els ciutadans andorrans, nats a Andorra de pares andorrans, una minoria, frueixen, com a l’Atenes de Pèricles, dels drets polítics... El pes enorme de la població estrangera planteja qüestions que encara no han estat resoltes, en particular aquelles que es refereixen als drets dels estrangers de la segona generació, nascuts a Andorra. L’esdevenidor del país depèn en part de la resposta que es donarà a aquests problemes, dins d’un context internacional certament ambigu» (vegeu la nota 5). El problema plantejat ens condueix a parlar de les consideracions que Andorra ha tingut com a estat polític, que per cert han canviat força en els darrers quinquennis, més exactament en els darrers anys, com a resultat d’uns canvis objectius realment notables. Les visions del passat, que no sempre eren del tot exactes, solien inclinar-se cap a una infravaloració d’Andorra com a entitat política. Les mateixes presentacions del Principat ajudaven a aquesta interpretació: «Andorra és un país petit... amb una escassa població... de difícil accés... d’origen feudal... d’origen medieval.» No és pas que aquests mots fossin objectiva-

ment inexactes, però algunes afirmacions insuficientment explicades conduïen a concepcions errònies o simplistes. D’altra banda, mots com «feudal» o «medieval» contribuïen a crear un cert halo de llunyania temporal, d’antigalla i fins i tot d’un cert misteri. Però l’error és més greu si aquesta visió continua respecte a la situació política actual. Els geògrafs en sabem força de la perduració de certes imatges sobre uns determinats països o regions, malgrat l’existència de canvis que invaliden, de vegades completament, els judicis anteriors. Sens dubte partint de les transformacions econòmiques i socials ja descrites i tenint en compte també les evolucions polítiques sofertes en estats propers, especialment a Espanya, i en el conjunt de l’Europa occidental, Andorra ha efectuat també una ben notable evolució en el sentit que indiquem. El signe més clar indubtablement, el constitueix l’aprovació pel poble andorrà, el març de 1993, de la Constitució adoptada pel Consell General del Principat i ratificada, sancionada i promulgada pels dos coprínceps, el mes següent. Potser val la pena evocar les circumstàncies en què va tenir lloc la redacció, aprovació i promulgació de l’esmentada Constitució, que consten, de la manera explícita que a continuació indiquem, en el seu mateix preàmbul: «Conscient (el Poble Andorrà) de la necessitat d’adequar l’estructura institucional d’Andorra a les noves circumstàncies que comporta l’evolució de l’entorn geogràfic, històric i sociocultural en què es troba situada, així com de la necessitat de regular les relacions que, dins d’aquest nou marc jurídic, hauran de tenir unes institucions que troben els seus orígens en els Pareatges... aprova sobiranament la present Constitució.» Pot tenir-se la visió que així quedava completat, en les seves línies mestres, un procés de canvi i transformació, en definitiva, de modernització, del Principat d’Andorra, de tot un país i de la seva gent. Uns canvis i unes transforma109

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

cions que quan es promulga la Constitució, l’any 1993, feia una quarantena d’anys que havien començat. Uns canvis i unes transformacions que, d’una manera ben palesa, havien afectat nombrosos aspectes (poblacionals, econòmics, socials i polítics). Les visions optimistes insistiran en la rapidesa i en la profunditat dels canvis, en la millora en conjunt i en la radical modernització que aquests camins presenten. Ara sí que podem dir, quaranta anys després, que es tracta d’una altra Andorra, d’una «nova Andorra», d’una «Andorra definitivament moderna». Visions que són potser més prudents insisteixen en concretes evolucions i tendències que plantegen o poden plantejar problemes i dificultats, en el mateix present, i no cal dir en un futur immediat. Altres visions més globals poden plantejar-se qüestions més de fons, que afecten el poble andorrà en conjunt: és que aquesta altra Andorra, aquesta Andorra diferent, comporta la desaparició del nexe d’unió profund amb l’Andorra del passat? La pregunta, és clar, es refereix a aspectes socioculturals, que són, d’una banda, un xic fugissers –al·ludim ni més ni menys a l’esperit, al Geist, d’un poble– però que, per un altre costat, poden materialitzarse en la llengua, en l’ensenyança, en les conductes, en certes disposicions i actuacions. Una visió global: l’andorranitat Ens recordem d’aquella recomanació d’Isabel Sandy quan sols apareixien alguns indicis aïllats del gran canvi d’Andorra i que al seu moment ja hem assenyalat: «Carreteres totes les que vulgueu... però, romanguem andorrans.» Aquest crit, una mica angoixós, el recollien i el qualificaven «d’admirable reflexió» Albert i Jacqueline Puigoriol en un llibre ja citat (vegeu la nota 4), redactat en la primera part del setè decenni, en unes ratlles escrites amb el cor, sens dubte. Què podrien i podríem dir ara, a la fi del segle? 110

Visions i reflexions com les que acabem d’apuntar tenen curioses originalitats en el cas d’Andorra. Són problemes sobre el manteniment i el desenvolupament d’identitat en un país independent, del qual, per tant, a diferència d’altres casos, no es tracta de cercar i definir la identitat política. Ara es tracta que l’originalitat d’un país i d’un poble no quedi dissolta en la massa d’una població en bona part inicialment aliena o sota la força impressionant d’unes llengües i unes cultures d’altres estats propers, contigus, d’una manera o una altra sempre presents. Recordem tan sols, per reduir-nos de nou al país estricte i a l’any 1993, que mentre que els andorrans pròpiament dits sols s’havien doblat, en aquells moments, respecte als andorrans tradicionals, la massa d’immigrats representava vuit vegades més la xifra de l’esmentada població històrica. Aquestes visions, aquests enfocaments i consideracions, es mostren amb claredat a partir del vuitè decenni. Algunes persones, algunes entitats i alguns organismes oficials en prenen consciència. La resposta a la pregunta que suara formulàvem consisteix en el que en podríem dir un reforçament del «sentiment d’andorranitat». Un sentiment que es plasma i materialitza en una colla de decisions d’un evident caràcter colà·lectiu. Aquest reforçament de l’andorranitat s’expressa especialment en el camp de la llengua i de la cultura. En un treball ben interessant, Montserrat Badia ens recorda que ja en el maig de 1898 –fa exactament cent anys del moment que redactem aquestes línies nostres– «lo Sr. Sindich mane imprimir los pasaports y guías ab lo lenguatge català y no castellà, per ser aquell lo propi idioma de les Valls» (vegeu la nota 6). En el mateix treball indicat hom parla del que es considera «els tres pilars bàsics», en el sentit que ara assenyalem, i respecte a cadascun dels quals van apareixent les diverses disposicions de l’Administració: «la formació andorrana», quant als infants i també als adults, amb un

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

sistema d’ensenyament propi (1982); la constitució de l’Institut d’Estudis Andorrans (1976), amb objectius científics i també uns vessants educatius i pedagògics, i el Servei de Política Lingüística (1988). Disposicions complementàries van adequant les decisions a noves circumstàncies o a nous matisos que aquestes presenten o arriben fins i tot a la definició de nous objectius. L’any passat, per exemple, es va renovar l’Institut d’Estudis Andorrans i aquest mateix any ja s’apliquen les recents disposicions. Cal tenir en compte que paral·lelament hi ha hagut i hi ha, al llarg dels dos darrers decennis i especialment en els últims anys, diversos moviments i centre culturals «que s’esforcen a mantenir viva la identitat del país». El reforçament d’aquests aspectes culturals que representen un desplegament dels coneixements i sentiments que responen a una clara consciència de l’andorranitat –estudis «del medi, de geografia i història del país, de música i llengua catalana»– pot allunyar l’andorrà de la «lleugera sensació de desarrelament, de ser estrangers i sentir-nos estranys a casa» de la qual ens parlava, fa tan sols un parell d’anys, Joan Ramon Marina, responsable de Formació d’Adults (vegeu la nota 6). Heus aquí, doncs, una visió global preocupada, que acaba evidentment amb una actitud positiva, d’esperança, de cara als problemes del present i respecte al futur. Vol ésser una visió «realista» –destaquem els mots i conceptes que apareixen en els escrits corresponents– i que per això serà favorable a unes anàlisis de les realitats socials i culturals objectives. Vol ésser una visió positiva, que insistirà en el reforçament de l’andorranitat, però que no desitja «anar contra ningú» i busca, en canvi, «bandejar les ruptures» i «evitar riscos de crispació social». Resulta que, d’acord amb el fil conductor del nostre treball, un cop oberta Andorra als homes, als productes i a les concepcions modernes, ha resultat un país «petit i fràgil». Voltat, d’altra banda, d’uns estats molt més forts i

poderosos. Però «no és per ‘oposició a ‘que l’Estat andorrà ha de fer el seu camí», sinó per «l’enfortiment i l’expansió» dels trets que es consideren «signes d’identitat, tot cercant mantenir viva la identitat del país». Tenint en compte també que no es pot creure «que les lleis puguin solucionar-ho tot» i que «calen altres actuacions i fins i tot respostes personals», a més de les col·lectives i de les corresponents a l’Administració. Caldria afegir-hi, per part nostra i respecte a aquesta visió, que no podem reduir-nos a pensar tan sols en els canvis soferts per Andorra mateix. També cal tenir presents les transformacions econòmiques, socials i àdhuc polítiques dels estats contigus i propers. No és pas possible oblidar l’existència de la Unió Europea. Però hom pot pensar, certament, que amb el manteniment de l’andorranitat queda assegurat també el poder d’adaptació i de reacció positives a noves i complexes circumstàncies exteriors, fet que precisament sempre ha caracteritzat, al llarg de la història, els habitants del Principat d’Andorra. Unes consultes complementàries Indiquem a continuació algunes publicacions que considerem fonamentals respecte a les diverses qüestions tractades i que han estat expressament citades en aquest treball: (1) Salvador Llobet, El medio y la vida en Andorra. Estudio geográfico. Barcelona, Instituto Elcano y Estación de Estudios Pirenaicos, 1947. Amb pròleg de Lluís Solé Sabarís. N’hi ha traducció catalana. Vilà-Valentí, «Andorra, ara fa cinquanta anys», a Andorra. Anuari socioeconòmic 1996. Banca Privada d’Andorra. (2) Josep M. Bricall (dir.), Estructura i perspectives de l’economia andorrana. Barcelona, Edicions 62, 1975. Amb pròleg de Josep Ll. Sureda. 111

Visions d’una Andorra canviant al llarg del segle XX

(3) Maria Jesús Lluelles, La transformació econòmica d’Andorra. Barcelona, L’Avenç, 1991. Amb pròleg de Joan Vilà-Valentí. (4) Albert i Jacqueline Puigoriol, Els andorrans. Barcelona, 1965. (5) François Taillefer, «Un pôle d’immigration dans la haute montagne pyrénéenne: l’Andorre», a Revue géographique Pyrénées et Sud-ouest. Tolosa, 1984. – Id., L’Ariège et l’Andorre. Tolosa, Privat, 1985. (6) Institut d’Estudis Catalans i l’Institut d’Estudis Andorrans, Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Andorra (Barcelona-Andorra la Vella, 1996). Destaquem pel seu interès, respecte al nostre estudi: Joan Ramon Marina, «De la nostàlgia a la dignitat, tot passant per un final de segle», pàgs. 85-89, i Montserrat Badia, «Llengua i administració al Principat d’Andorra», pàgs. 91-99.

112