Compartir amb la natura

Com organitzar un campament ecològic

Jordi Miralles, Mireia Mena

05

Compartir amb la natura Com organitzar un campament ecològic Jordi Miralles, Mireia Mena

ISBN. 84-87064-27-2 DL- B-14832-2007 © Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona www.laic.org 4a. edició revisada Il·lustracions: Josep M. Navarro Fotografies: Acció Escolta de Catalunya Coordinació: Jordi Serrano i Gemma Martín Aquest llibre ha estat imprès en paper reciclat Primera Impressió. Sabadell Barcelona, 2007 Amb el suport de

2

Índex Campaments laics i progressistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4 L’atracció per la natura: a tall d’introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5 1. Algunes idees clau per preparar un campament sostenible . . . . . . . . .7 Introducció: tres en un . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8 1.1. Viatjar amb la imaginació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11 1.2. Viure els sentits amb profunditat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14 1.3. Conspirar contra la tecnologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16 1.4. Renovar el que és sagrat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19 2. La preparació d’un campament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .23 2.1. Triar el terreny . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .24 2.2. Preveure les instal·lacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32 2.3. Avaluar l'impacte ambiental . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40 2.4. Coneixements previs: saber o descobrir? . . . . . . . . . . . . . . . . . .43 3. Logística durant el campament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51 3.1. Com construir instal·lacions ecològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . .52 3.2. La intendència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .62 3.3. Consum d'energia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74 3.4. La gestió dels residus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .84 3.5. Usos de la natura: els productes del bosc . . . . . . . . . . . . . . . . . .91 3.6. El campament mòbil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .100 4. Activitats d’educació ambiental . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .107 4.1. Objectius bàsics educatius d’un campament . . . . . . . . . . . . . . .108 4.2. La natura dinàmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .119 4.3. La natura sensitiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .135 4.4. La natura silenciosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .152 4.5. La micronatura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .159 5. Recursos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .165

3

Campaments laics i progressistes No cal ser gaire espavilat per adonar-se que acampar és una de les activitats més antigues de l’ésser humà. Al llindar del segle XXI, davant la innovació tecnològica i la nova societat de la comunicació, acampar a l’aire lliure sembla una activitat revolucionària, d’insubmissió a tot. Els humans ens considerem molt superiors als habitants del planeta de fa cinc mil anys. Tan sols és necessari acampar per adonar-nos que, sense endolls, ens plantegem essencialment les mateixes coses. En uns campaments tornem a ser persones sense electricitat, sense televisió, sense telèfon, sense ordinadors, sense electrodomèstics, sense mobles, sense llits. Els "urbanites" necessitem, ara més que mai i durant uns quants dies, tornar a la terra de la qual vam sorgir. Viure ecològicament d’acord amb les hores del sol i la lluna. Un campament laic, progressista i ecològic ben planificat és la millor manera d’educar en la llibertat i la solidaritat. Educar en la llibertat perquè trenquem tots els convencionalismes establerts i aquesta nova situació ens obliga a replantejar-nos la nostra actitud. Educar en la solidaritat perquè, despullats de tots els enginys moderns, ens trobem amb nosaltres mateixos i amb qui ens envolta. El campament és doncs una gran ocasió per conèixer els nostres límits i tastar durant uns quants dies la natura i els amics. Els nens i els joves poden trobar en nosaltres uns mestres que els condueixin en l’aventura de la natura, l’amistat i la vida. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

4

L’atracció per la natura: a tall d’introducció En aquest darrer segle l’espai vital majoritari per als humans el constitueixen les ciutats. Actualment, al voltant d’un 55% de les persones ens amunteguem en àrees urbanes, i els estudis afirmen que en el pròxim mil·lenni s’arribarà al 65%. Les possibilitats d’intercanvi cultural, de comunicació i de facilitat per a l’adquisició de béns i serveis han convertit les urbs en espais privilegiats per a la convivència humana. Una ciutat no difereix gaire d’un formiguer. Ambdues són estructures que ocupen territori i serveixen de base per a l’intercanvi de béns i d’energia amb l’objectiu d’incrementar el benestar dels seus habitants, encara que sigui alterant l’entorn. Viure en ciutats significa allunyar-se de la natura, de l’ànima que encoratja el nostre ancestral instint silvestre. La natura continua essent una inspiració per superar les pròpies deficiències com a espècie. Aquesta és la raó per la qual, enmig de les nostres ciutats, hem edificat jardins que són tan sols reproduccions artificials que recreen les formes, els colors i les aromes de la natura. Sense natura no hi ha supervivència possible; per això una ciutat habitable ha de ser una ciutat amb espais verds, envoltada d’espais naturals periurbans. Entre les diferents funcions que esperem que compleixi la ciutat com a ens que ens facilita i ens dóna qualitat de vida, podem esmentar: la feina, l’habitatge, la comunicació, el medi ambient i el lleure. És en l’àmbit ambiental en què esperem que la ciutat ofereixi espais verds, una natura domesticada, però al capdavall, natura. En els darrers trenta anys la recerca de la natura ha portat a la contradicció urbanística i filosòfica d’edificar habitatges al cor dels boscos. Així van néixer i créixer les anomenades urbanitzacions de segona residència, que es van escampar per camps i muntanyes, maresmes i costes, degradant irreversiblement nombrosos hàbitats naturals. Aquestes urbanitzacions enmig de la natura amb habitatge de segona residència es venen com a espais per reviure la serenor i la noblesa dels paisatges naturals. Curiosament, en realitat, el mateix objecte del desig és el que és violat, destruït o, en el millor dels casos, ensinistrat. 5

Amb segona residència o sense, per a moltes persones, endinsar-nos en els boscos i muntanyes continua essent una de les opcions de lleure més apassionants que tenim. La forma més simple i econòmica de gaudir temporalment de la natura és la idea del campament o acampada. Es caracteritza perquè es tracta d’una activitat que consisteix a plantar el nostre cau particular, temporal i lleuger, enmig d’un hàbitat que, majoritàriament, ja no ens pertany. L’excursionisme, fenomen que nasqué a Catalunya a les acaballes del segle XIX i que es desenvolupà al llarg d’aquest segle, incentiva i respon a l’anhel de conèixer i estimar el patrimoni natural i rural des de l’enyorança urbana. La recol·lecció de productes forestals que no són fusta (bolets, fruits silvestres, plantes medicinals, etc.) és una altra de les activitats el pretext de les quals és acostar-se al que és natural. Els grups juvenils són cèl·lules bàsiques d’educació no formal que haurien de contribuir a la socialització dels futurs adults i a promoure nous canvis de conducta més progressistes. El món ja va massa accelerat i, per tant, les entitats juvenils dedicades als programes de lleure han de ser responsables no solament dels valors morals, sinó també de respectar l’entorn comú. Si ensenyem a valorar l’art, hem de fer el mateix amb la natura. Observar la natura és una activitat la visió de la qual aporta un dels estímuls bàsics de la nostra sensibilitat per l’art i la cultura. Perquè, en definitiva, estimar la natura és una qüestió de cultura i de vivències satisfactòries. Compartir amb la natura es presenta com un manual per facilitar l’organització d’un campament segons nous criteris que permetin convertir la nostra estada a la natura en una experiència única. No és un receptari, però aportem moltes idees per muntar un veritable bufet i assedegar la fam en un campament a la natura. Necessitem amb urgència augmentar els nostres coneixements perquè la nostra estada a la natura no sigui una nosa per a la vida silvestre i participem de forma activa a conservar-la. Jordi Miralles President de la Fundació Terra

6

1. Algunes idees clau per preparar un campament

Introducció: tres en un La preocupació bàsica en què se submergeixen els monitors, els caps escoltes, els responsables d’organitzar un campament és plantejar adequadament els objectius educatius. I és lògic que sigui així, perquè en realitat l’activitat dels esplais i dels grups juvenils se sustenta sobre la base de la formació no reglada dels futurs ciutadans. La nostra aposta és molt senzilla. Creiem que l’organització d’un campament és una activitat essencial per impactar en la quotidianitat dels infants i dels joves. En aquest sentit es tracta d’aprofitar al màxim els contrastos que ens ofereix aquest sistema de viure envoltats de natura i soscavar les bases mínimes d’alguns tòpics de la nostra civilització que no per amplis i acceptats són perjudicials. De ben segur, tothom amb la seva experiència podria oferir uns objectius adequats. Sense dubtar d’aquesta capacitat, permeteu-nos que insistim en la idea que els objectius definits per a un campament en la natura han d’actuar per canviar determinades situacions, ja siguin morals o ètiques; en d’altres paraules, que simplement modifiquin actituds. Recordarem un paràgraf de l’escriptor americà Jerry Mander –conegut pel seu al·legat contra la tecnologia en la seva magnífica obra En ausencia de lo sagrado– que ens explica la seva experiència juvenil durant els campaments d’estiu el 1945. La seva vivència ens dóna pistes sobre la importància personal d’aquest tipus d’activitat, encara que pugui ser fins i tot molt academicista. "Als estius anava a un campament de Massachusetts... Una vegada a la setmana, això no obstant, tocava el que anomenaven natura. El monitor de natura ens semblava raríssim a quasi tots perquè no practicava mai esport. Es dedicava a recollir falgueres i a treballar en el seu taller de natura. Ens portava a passejar pels prats pròxims: ens ensenyava les flors, ens en deia els noms llatins i ens feia agafar notes. Detestàvem aquells passeigs. Semblava que els féssim sempre els dies de més calor de la setmana; hi havia massa bestioles i nosaltres el que volíem era jugar a beisbol. Aquell monitor ens obligava de vegades a quedar-nos disseccionant granotes i escurçons, cosa que era estranyament fascinant. Vaig aprendre aleshores que els animals tenen pràcticament els mateixos òrgans que els éssers humans". Tot i que és una idea tan senzilla, el que és important és l’empremta que deixa (com ara valorar la vida animal pel que s’assembla a la nostra). Sigui com sigui, 8

avui dia es planteja la necessitat d’abocar tota la nostra imaginació per convertir els campaments en una experiència que afecti la moral del participant. Des del nostre punt de vista, hi ha tres oportunitats educatives que tots els campaments no haurien de desaprofitar i que mai no s’esgoten, encara que es repeteixin cada any. Tres idees que són els motors de la nostra formació com a persones i que, per tant, any rere any, com si es tractés de taules de gimnàstica, es poden perfeccionar o, simplement, exercitar per mantenir la forma. La primera taula de gimnàstica es basa en l’exploració. Explorar és anar a trobar noves realitats per tal de superar les nostres limitacions. La natura, els paisatges, l’empremta de la història humana ofereixen oportunitats úniques per endinsar-nos en noves experiències. Una exploració, com a concepte, és la nostra vida; això no obstant, aquí ens referim a l’exploració com a sinònim de recàrrega vital dels nostres vincles afectius amb l’entorn. La segona taula de gimnàstica es basa en la conspiració. Conspirar per arribar a una finalitat comuna, per aconseguir noves realitats. Vivim hipnotitzats per la tecnologia i patim una apoplexia crònica causada per l’excés de comunicació. Viure apartats dels mitjans de comunicació, viure aïllats del bombardeig mediàtic i sense dependència de la megatecnologia permet exercitar la capacitat crítica vers la nostra societat i ens predisposa per adoptar actituds sociomorals més respectuoses amb els nostres valors com a persones racionals. I, finalment, la tercera taula de gimnàstica estimula l’aptitud de la renovació de la qual emana el comportament alternatiu. Ser alternatiu significa conservar la capacitat positiva per afrontar nous reptes sense por del canvi. És una actitud vital que afecta tots els àmbits de la nostra vida en la mesura que ens prepara per ser capaços d’assimilar noves opcions de qualsevol tipus d’una forma crítica i raonada. El que és alternatiu es confon de vegades amb el que és marginal. La diferència és que la marginalitat és l’acceptació de la diferència per satisfer el propi ego. El comportament alternatiu se suporta sobre la generositat i, per això, valora el bé comú com a prioritat davant qualsevol proposta. Exploració, conspiració i renovació constitueixen els eixos de la nostra estratègia educativa per a les activitats infantils i juvenils de campaments. Les 9

activitats que es proposen en el capítol 4 parteixen d’aquests principis, encara que el seu objectiu és treure el màxim suc a la natura com a agent conspirador contra un estil de vida que amenaça la nostra pròpia capacitat de supervivència futura. Solament un coneixement i una especial sensibilització per la vida silvestre ens pot ajudar a redescobrir els valors que la civilització haurà d’adoptar si s’aprecia com a tal. Hem volgut que la nostra aproximació a la natura no fos conceptual sinó sensual. Aquest manual no pretén que siguem experts a ensenyar a reconèixer els gripaus raucadors de la granota vermella, sinó enamorar-nos jugant amb els seus cants nocturns i els seus salts acrobàtics en un llac de muntanya. Un campament és com un respir davant la trepidant vida consumista i malbaratadora. Un oasi artificial on recuperar forces per sobreviure en el desert tecnològic. Aquest respir amb la natura com a teló de fons s’ha d’interioritzar perquè el nostre esperit es renovi, encara que sigui solament de forma temporal. L’efecte relaxant i gloriós que podem aconseguir en menys de 15 dies potser ens pot semblar inútil, però el seu valor primordial és que ens dóna l’oportunitat de renovar el nostre codi moral, encara que no l’apliquem de forma immediata. Any rere any, campament rere campament, glopada a glopada, la natura ens obre un món sense comparació. L’única cosa que hem d’evitar és caure a les urpes del coneixement purament conceptual al qual ens té acostumada la nostra educació tecnocràtica. Una educació que té sempre un component egoista, que es basa en la competitivitat i que pretén premiar solament els més adaptats. Una educació que no fomenta la sensibilitat vers l’altruisme i la cooperació, qualitats imprescindibles per sobreviure. Davant aquest panorama, el campament en la natura ha de servir per fer renéixer el gust pel nostre medi ambient original. 10

1.1 Viatjar amb la imaginació Qualsevol aventura ha de començar primer en la nostra ment perquè, sens dubte, és gràcies a la racionalitat que som capaços de dilucidar els misteris del món que ens envolta i convertir-los en realitat. A les acaballes del segle XIX els progressos científics i tècnics, el desenvolupament dels mitjans de transport, la consolidació de la Revolució Industrial, l’ascens de la burgesia i l’expansió colonial van obrir nous horitzons a la societat europea. En aquest marc social hem de situar la literatura de viatges o aventures. Aquestes novel·les d’aventures, sovint, són el fruit d’experiències de viatges dels seus autors i de la voluntat de demostrar l’enginy del nou home maquinista davant la natura. L’exotisme i la capacitat d’estimular la nostra sensibilitat que té aquest gènere constitueix un dels avantatges que el converteix en una eina interessant per suscitar valors ecològics en els infants i els joves, en alguns casos més per contraposició que per assimilació. Es tracta, en general, de narracions amb prou força perquè no sigui cap problema endinsar-s’hi i reflexionar. En els esplais i els grups juvenils i en el marc d’una formació no reglada, els llibres de viatges i expedicions equivalen al refresc ineluctable que es necessita en l’aventura quotidiana de sobreviure. De la mateixa manera que la lectura estimula la imaginació i, per tant, la capacitat racional, l’observació de la natura estimula les nostres capacitats estètiques i de situació còsmica. Viure la natura com una aventura, descobrint-ne els enigmes o, simplement, especulant amb el seu poder, s’hauria de practicar durant les primeres etapes de la joventut en activitats pràctiques, però també com a exercici intel·lectual. Hi ha alguns autors i obres que haurien de ser de lectura obligada com a complement de la formació ambiental de la infància i la joventut. Sovint, quan ens imaginem un programa d’educació ambiental, en l’única cosa que pensem és en els conceptes bàsics que volem transmetre. Això no obstant, l’educació ambiental ha d’incidir especialment en les actituds que s’han de canviar. Molts esplais, agrupaments i grups juvenils no disposen d'experts en educació ambiental, amb la qual cosa s’afegeix una nova dificultat per no endinsarse en l’apassionant món de la biosfera i organitzar un campament totalment descontextualitzat de l’entorn natural. 11

Tal com s’ha dit al principi, l’important de l’acostament a la natura és que aquest es faci amb el cor, amb els sentits. I de cor, en tenim tots. En la bibliografia s’inclouen alguns manuals d’exercicis de sensibilització naturalista com els de Joseph Cornell. Però tornem al que dèiem abans. En general, els llibres de narracions d’un viatger o simplement de relats sobre exploracions contenen prou elements per motivar la preparació sensitiva dels participants d’un campament ecològic. En definitiva, podríem estar anant de campaments a un lloc que no coneixem de la mateixa manera que preparem una expedició a un lloc remot de la Terra. És important no confondre això amb desorganització o improvisació. Ans al contrari. Preparar un campament que en realitat sigui un simulacre d’expedició és molt més difícil del que sembla, però, en tot cas, és instructiu. Viatjar és una de les activitats més plàcides que podem imaginar la majoria dels humans. El viatge representa deixar volar el nostre esperit per paratges desconeguts o no quotidians que apaivaguen la set de la nostra imaginació. Un campament és un viatge i el podem convertir en una veritable aventura si l’hem treballat prèviament. De vegades, pensem que preparar una activitat significa donar a conèixer la geografia natural i humana del lloc que visitarem. La nostra tesi és que "preparar" significa, simplement, inquietar-se, estimular l’apetència pel que és silvestre, augmentar el desig per descobrir. Aprofundim doncs en aquest aspecte. Una bona part del que som ho devem a experiències impactants en la nostra infància i joventut. Devem, segurament, algunes de les nostres millors habilitats al mimetisme adoptat davant un tutor que ens arrossegava amb entusiasme. I, és clar, a les lectures. Aquestes són, doncs, una eina bàsica per preparar una activitat com el campament. Per això creiem que, si bé els monitors i els caps han de conèixer prèviament la zona i com més dades sobre l’ecologia, la història i la cultura de la zona millor, per als infants i joves que hi participaran el millor és simplement crear-los el cuc per endinsar-se en l’apassionant món natural. Sens dubte, una forma indirecta prèvia és estimular la lectura de llibres de viatges i exploradors. És una tècnica relativament senzilla sempre que es recomani amb un breu qüestionari o un guió d’activitats per orientar i millorar la comprensió del text. De vegades poden ser llibres de caràcter més antropològic i històric, però d’un tema apassionant. Se’ns ocorre, per exemple, per a un campament als Pirineus, que es podria preparar a partir de la lectura del poema Canigó de Jacint Verdaguer, o sobre la vida dels agricultors de la zona amb un relat costumista. 12

Lectures recomanades sobre viatges i exploracions – Arseniev, V. Dersu Uzala. Grijalbo-Mondadori (Mitos Bolsillo). Barcelona, 1999. – Bernatzik, H. Gari-Gari. Expedición etnológica al Nilo. Timún Más. Barcelona, 1997. – Carson, R. El mar que nos rodea. Grijalbo. Barcelona, 1980. – Chatwin, B. Retorno a la Patagonia. Anaya. Madrid, 1997. – Conrad, J. El cor de les tenebres. Empúries. Barcelona, 1996. – Cousteau, J. Y. El mundo silencioso. Juventud. Barcelona, 1963. (solament en biblioteques) – Defoe, D. Robinson Crusoe. Barcanova. Barcelona, 1992. – Doyle, A. C. El món perdut. La Magrana. Barcelona, 1994. – Durrell, G. Cómo cazar a un naturalista aficionado. Planeta. Barcelona, 1997. – Haggard, H. R. Les mines del Rei Salomó. Barcanova. Barcelona, 1991. – Heyerdhal T. L'expedició del Kon-Tiki. Joventut. Barcelona, 1989. – Heyerdhal T. Las expediciones Ra. Juventud. Barcelona, 1991. – Kipling, R. Rikki-Tikki-Tavi. Cruïlla. Barcelona, 2003. – Kipling, R. El llibre de la jungla. Edicions 62. Barcelona, 2002 – Lawrence, T.I. Los siete pilares de la Sabiduría. Ediciones B. Barcelona, 1997. – London, J. La crida de la natura salvatge. Barcanova. Barcelona, 1993. – London, J. La crida salvatge. Bromera. Barcelona, 2001. – Marco Polo. El llibre de les meravelles del món. Ed. Bullent. Barcelona, 1997. – Matthiessen, P. El leopardo de las nieves. Siruela. Madrid, 1998. – Mayle, P. Un año en Provenza. Omega. Barcelona, 1997. – Melville H. Moby Dick. Edicions 62. Barcelona, 2002. – Melville H. Les encantades. El Cau Ple de Lletres. Terrassa, 1998. – Scheurmann, E. Els Papalagi. (Els homes blancs). Integral, 1991, 2a edició" – Sienkiewicz, H. A través del desierto. Anaya. Madrid, 1983. – Theroux, P. En el gallo de hierro. Edicions B. Barcelona, 1997. – Verne, J. Viatge al centre de la Terra. Barcanova. Barcelona, 1992. – Verne, J. Cinc semanes en globus. La Magrana. Barcelona, 1991. – Verne, J. Viatges Extraordinaris. Di7. Binissalem, 2000. – Verne, J. El rayo verde. Editores, S.A. Barcelona, 1991. – Von Humboldt, A. Del Orinoco al Amazonas. Timún Más. Barcelona, 1997.

13

1.2 Viure els sentits amb profunditat Ja hem dit que apostem per un coneixement sensitiu de la natura. Tenim el convenciment que els nostres sentits són inerts davant l’entorn que ens envolta. Segurament, surt el sol i som incapaços de recordar les impressions lumíniques de l’alba. Els colors, les olors i la humitat matinal haurien de ser informacions vitals; més essencials que les notícies radiofòniques dels primers informatius del matí. Hem de ser capaços d’identificar el nostre entorn silvestre de la mateixa manera que som capaços de dilucidar el nostre entorn arquitectònic. I el primer patró de reconeixement ha de ser a partir dels nostres sentits. Una altra raó per la qual apostem per la gimnàstica sensitiva és perquè ens prepara per expressar millor els nostres sentiments. La natura ha estat una font bàsica per a la creació de la poesia i l’art en general. Les nostres capacitats artístiques poden ser estimulades per una dosi d’excitació sensorial davant la natura. El crepuscle i l’alba són moments especials tant per les seves llums com per la intensa activitat animal. Hem d’aprofitar aquests moments per organitzar activitats que ens obliguen a exercitar els nostres sentits. Sovint no considerem que l’expressió escrita o pictòrica siguin tècniques en l’educació no formal. Compartir els sentiments requereix primer interioritzar-los i per a això hem de propiciar impressionar-nos amb la força de la natura i ser capaços de plasmar-la sobre un substrat comú. I sens dubte les manifestacions artístiques són les que millor poden captar l’ànima dels nostres sentiments excitats per la natura. Uns troncs caiguts, uns pètals de flors, unes plomes perdudes, uns còdols rodons d’un rierol són alguns dels elements que ens ofereix el medi per fer petites obres d’art amb les quals engalanar i personalitzar el nostre campament. No hem de deixar que l’oportunitat de conviure amb la natura ens impressioni sense la possibilitat d’expressar-ho públicament. Obrir la nostra ànima als altres que comparteixen una mateixa experiència pot ser un important exercici d’humilitat i a la vegada d’amistat. La natura aporta elements que superen la nostra racionalitat i per això l’experiència i el contacte amb la natura ha de servir per fomentar els valors de la sensibilitat humana. Segur que tenim un cert escepticisme davant el poder de la natura, perquè vivim envoltats d’antinatura. Això no obstant, no hem de menysprear-ne la força. Per això hem de crear l’atmosfera que faciliti una nova visió, encara que sigui 14

fugaç i temporal, del món del qual sortim. Ens queden més calius del món silvestre en la nostra memòria històrica del que som capaços de recordar. Per això cal saber crear la brisa que els atiï. I això no succeeix per ell mateix sinó que hem de crear les condicions favorables. Un expert en educació ambiental comentava com és de fantàstic en llevarse cada matí reunir-se en grup davant les tendes de campanya abans d’anar a rentar-se i fer uns quants udols imitant els llops. Els joves, deia, expulsen la mandra i això els serveix per sintonitzar amb el medi que els envolta. És com una salutació que ens fa còmplices a tots. Hi ha moltes activitats que ens permeten identificar una experiència compartida i no hem de deixar d’utilitzar-les per crear un espai comú. Tampoc no es tracta de convertir el campament en un ritu iniciàtic per adorar la natura. Abans de res el campament ha de servir per a divertir-se i compartir l’amistat i el joc, però sense oblidar els necessaris moments per expressar els nostres sentiments davant la natura. Un espai per aguditzar els nostres sentits adormits. Olorar la terra humida per la rosada no solament ajuda a destapar un nas somnolent, sinó que ens prepara per a noves sensacions durant el dia. Tampoc no es tracta d’organitzar una sèrie d’activitats per descobrir la natura fins que l’avorreixin, sinó simplement deixar que aquesta ens sacsegi una mica. I per a això amb petits gestos en honor seu n’hi ha prou. En definitiva, no pretenem res més que millorar la nostra pròpia consciència com a espècie que comparteix un espai comú amb altres éssers. No hem de dubtar a basar-nos en les experiències d’altres persones. Encara que al nostre país sigui poca la literatura en la qual la protagonista sigui la natura com a ens educador o per al canvi, citarem alguns autors i obres que us poden servir per començar a ambientar-vos. – – – –

Carson, R. El mar que nos rodea. Grijalbo. Barcelona, 1980. Holden I. La joia de viure la natura. Blume. Barcelona, 1984. Thoreau, H. Walden. Parsifal Ed. Barcelona, 1989. Whitman, W. Fulles d'herba. L'Atzar. Barcelona, 1983.

15

1.3 Conspirar contra la tecnologia Hem apuntat que la conspiració hauria de ser el segon pilar dels campaments. L’experiència demostra que, per passar uns dies a la natura, hem de prescindir de determinats estris tecnològics per una qüestió purament logística (no sempre hi ha un endoll enmig del bosc!). Per a unes generacions que han nascut amb tot tipus d’aparells electrodomèstics no és fàcil acceptar que sigui possible viure d’una altra manera. El campament obre un espai no solament mental, sinó també de conducta que ens ha de servir de base per reflexionar sobre la influència de la tecnologia en les nostres vides. Una vegada més insistim que no s’entengui que, amb això, incitem al fet que el campament es converteixi en una cerimònia iniciàtica en contra de la tecnologia. Això no obstant, sí que és una oportunitat per debatre sobre alguna cosa quotidiana a la qual no donem cap importància: la nostra dependència vers la tecnologia domèstica, mare de la passivitat. Alguns autors diuen que aquest tipus de tecnologies multimèdies passives no són ni bones ni dolentes, sinó que simplement l’acabem utilitzant, més majoritàriament, per a propòsits negatius, encara que tingui aspectes positius. D’altres, com David Brower, expresident de l’associació ecologista Friends of Earth (Amics de la Terra) al·lega: "Caldria considerar totes les tecnologies culpables fins que se’n demostri la innocència". Jerry Mander també recomana: "No jutgis la tecnologia pels seus avantatges concrets per a tu. Procura analitzar-ne els efectes holísticament. La qüestió fonamental no és si et beneficia a tu concretament, sinó a qui beneficia més". En un campament, hem de prescindir de tecnologies com ara la televisió, la videoconsola i l’ordinador. Normalment, la vivència del campament no s’acompanya d’una reflexió sobre els hàbits diferencials que adoptem en funció de la falta de tant estri. Per exemple, com es pot passar una nit sense televisió i, a la vegada, passar-s’ho bé? Una vetllada explicant acudits, llegendes històriques, realitzant breus esquetxos teatrals o, simplement, jugant, pot ser reconfortant per als participants. No deixem que aquests moments de bona sintonia es donin sense fer-ho notar, com si formessin part de la màgia del campament. És bo remarcar que hem estat capaços de divertir-nos necessitant tan sols una bona companyia humana (el grup). Com també és bo fer notar que entre tots hem fet un esforç imaginatiu sense el qual la vetllada no hauria funcionat. 16

L’assumpció d’actituds favorables vers la conservació de l’entorn passa precisament per adonar-nos que aquestes tecnologies utilitzen mètodes del tot oposats a les fonts d’informació que ha utilitzat tradicionalment la societat per adquirir coneixements com ara l’observació, la interacció sensorial, la cooperació entre grups humans, el marc històric i geogràfic, les ensenyances transmeses per les generacions anteriors, etc. La tecnologia de les comunicacions ofereix la informació de forma passiva i sense necessitat d’intimar amb la realitat ecològica i humana que ens envolta. De la mateixa forma que un escolar pot pensar que les gallines solament existeixen penjades i desplomades a la carnisseria, ens pot semblar que la informació apareix per art de màgia. Com dèiem, aquesta prové d’una curiositat investigadora que els humans tenim igual que altres animals, però que nosaltres som capaços de racionalitzar. D’altra banda, cal tenir en compte que la descoberta d’alguna cosa pel nostre compte produeix una gran satisfacció. Aquest també és un aspecte que s’ha d’emfasitzar. Al campament serem descobridors i, per tant, potencialment agents d’informació. La televisió posa els nostres cervells en un estat de passivitat absoluta, anul·la els nostres processos mentals i destrueix els nostres impulsos creatius. Provoca desassossec per la seva rapidesa i crea una iconologia pròpia que no té res a veure amb la realitat que ens envolta. També és cert que permet la transmissió de notícies des de qualsevol racó del món quasi de forma instantània. Això no obstant, què ens aporta a la nostra vida quotidiana conèixer al moment el drama de les inundacions 17

anuals a Bangla Desh? La vida humana s’ha globalitzat gràcies a la tecnologia. Això vol dir que tenim tothom a l’abast de la nostra vista. Però el món és alguna cosa més que simples imatges. El pitjor de la televisió és que no transmeti les sensacions ambientals: fred, calor, humitat, etc. Viure el campament ha de servir per treballar precisament aquestes sensacions que no ens pot oferir cap tecnologia sense la nostra experiència al camp. La nostra societat és la primera de la història que podem afirmar que s’ha traslladat a l’interior dels mitjans de comunicació. La dependència és total; fins i tot ens costa viure sense saber res del que passa en el nostre entorn llunyà. El campament, repetim, ofereix un marc per convertir un entorn extern en un entorn mental intern, tal com fa la televisió però amb la diferència que aquest entorn extern és palpable amb tots els sentits. El plaer d’usar tots els sentits a la vegada és inenarrable si el sabem conduir. De la nostra societat tecnològica, finalment, ens quedaria l’acceleració amb què vivim diàriament. Vivim en la presó del temps, tancats en la cel·la de les hores, els minuts i els segons. L’experiència de sortir d’aquesta presó és pràcticament impossible; això no obstant, sí que és possible abandonar la cel·la de les hores, els minuts i els segons. Per a això el rellotge hauria de ser prescindible igual que la programació horària. Hauríem d’adaptar la nostra vivència diària als ritmes de la natura (també viure en la presó del temps però fora de tota cel·la!). Aleshores el temps es converteix simplement en un acompanyant i no en un vigilant. La diferència és essencial. Conspirar contra la tecnologia no és altra cosa que posar les bases per saber viure amb més gran llibertat. L’experiència del campament i la convivència amb la natura contribueixen a donar sentit a una nova forma de veure la vida i afrontar-la. Per al nostre desenvolupament mental és molt important haver pogut entendre que valorar el que és humà significa saber prescindir de l’artificialitat i estimar el nostre entorn natural.

18

1.4 Renovar el que és sagrat Sovint el tema dels indis ha estat el cor de molts campaments d’estiu. El seu exotisme serveix d’inspiració per a molts jocs, representacions, arguments. Però també és cert que normalment s’agafen els aspectes més anecdòtics d’aquestes cultures aborígens. Això no obstant, hi ha un aspecte fonamental d’aquestes cultures natives que és rellevant i que presenta un gran interès per posar el tercer pilar conceptual d’un campament organitzat per subvertir la realitat actual. Ens referim a la denominació de "Mare Terra" per designar l’entorn natural. La majoria dels pobles aborígens del món, des dels polars fins als nadius de les illes del Pacífic conceben que les plantes, els animals, tota la vida s’alimenta del planeta com si es tractés d’un pit matern. "Hem germinat en el seu si, en som part, en sortim a la vida i hi tornem per convertir-nos en nova vida". Conviure amb la "Mare Terra" és una forma de vida que determina el comportament de la comunitat que viu sobre el seu mantell. Pobles tecnològics • Es fomenta la vida fora dels límits de la natura. • Els humans són la forma de vida superior. • La natura es considera un recurs. • Societats grans en poblacions d’alta densitat. • Sistema polític jeràrquic i centralitzat. • Concepte d’estat. • Sistema monetari: valor abstracte. • Concepte de propietat privada com a valor bàsic. • Veneració per la joventut. • Concepte monoteista de déu únic, home. • Els difunts es consideren éssers perduts.

Pobles indígenes • Es fomenta la vida dins de l’ecosistema natural. • Relació de reciprocitat amb la vida no humana. Tots formem part de la mateixa trama vital. • La natura es considera un bé comú, un ésser com els humans. • Societats petites en poblacions de baixa densitat. • Sistema polític no jeràrquic: els caps no tenen poder coerciu. • Concepte de nació. • Sistema de permuta: valor concret. • No hi ha la idea de propietat privada, ni la venda de terra o herència. • Veneració per la gent gran. • Concepte politeista basat en la natura, la feminitat i l’animisme. • Els difunts es consideren presents i acompanyants.

19

Sens dubte, la diferència essencial entre els pobles indígenes i els pobles de cultura tecnològica rau en el fet que, mentre que per als primers la Terra és la seva essència i els caracteritza com a col·lectiu, per als segons és simplement un conjunt de recursos útils per satisfer necessitats personals. El concepte de terra com a ens femenina que professen els pobles indígenes va més enllà de la pura filosofia, ja que determina conductes i, per tant, una psicologia diferent de la terra. Aleshores, la "Mare Terra" mai no pot ser una màquina. El campament no deixa de ser una oportunitat per contrastar aquells aspectes que caracteritzen la nostra societat tecnològica respecte la dels pobles indígenes. Jerry Mander, en el seu llibre En ausencia de lo sagrado (Olañeta Editor, col·lecció Plenum-Madre Terra, 4. Barcelona, 1996) elaborà un extens quadre sobre algunes diferències entre aquests dos tipus de societat. A la pàgina 19 n’hem resumit algunes. L’objectiu és posar de manifest que no es tracta de contrastar ambdues societats per valorar quina és millor o pitjor sinó, simplement, de percebre que hi ha altres possibilitats, altres paradigmes de civilització diferents dels que hem viscut nosaltres com a occidentals. S’ha de ressaltar que el territori, l’aigua, el bosc són béns d’usdefruit comunal de la tribu. No es tracta d’explotar la Terra per treure’n beneficis, sinó de sol·licitar-li la seva col·laboració per sobreviure i millorar la nostra condició de vida. Una reflexió entorn d’aquestes idees contrastades ens pot permetre canviar la nostra posició egoista i favorable a l’explotació privada d’aquests béns naturals. Un altre aspecte important que aporten aquestes cultures basades en la "Mare Terra" és el seu sistema de govern. Totes les decisions de la tribu es prenen per consens, amb la participació de tots els membres la qual cosa dóna cohesió al grup indígena. Els caps exerceixen essencialment com a líders, mestres i guies i la seva sagacitat és favorable per a la supervivència com a poble. Sovint les seves obligacions es limiten a aspectes específics (medicina, cerimònies, relacions, etc.). En aquest sentit hem de fer notar que la nostra societat, massa sovint, es basa en el liderat coercitiu. En el campament s’han de posar en evidència les nombroses estratègies socials (regles) i polítiques que creen una jerarquització excessiva. S’han d’evidenciar els nostres propis comportaments insolidaris en el mateix campament. Cal organitzar sessions periòdiques per debatre amb el grup les decisions, les nostres frustracions i alegries. El campament ha de ser una experiència per compartir amb la comunitat, un espai on 20

els monitors i els caps escoltes són simplement els adults, els pivots que són el suport del pont del creixement juvenil. El campament ha de ser una experiència pràctica d’iniciació a la política en el sentit de responsabilitzar-nos davant la vida quotidiana. Cal instruir per a la participació com a estratègia en la presa de decisions i ensenyar les fórmules que ens permetin arribar al consens quan hi ha disparitat d’opinions. Aquests són valors sagrats que cal renovar.

Rompre amb l’imperialisme tecnològic Durant quasi deu segles hem lluitat per créixer a costa dels veïns. Europa és un trencaclosques que no ofereix cap interès per ser acabat, perquè les seves peces no encaixen amb la imatge d’una federació agermanada. El que és petit és bonic va escriure J. F. Schumacher i ací rau la clau de molts dels nostres conflictes socials i polítics. Una comunitat petita, on els seus individus es coneixen, té davant seu més possibilitats per entendre el que és el respecte pels béns comuns. En contraposició, l’imperialisme tecnològic imposa la uniformitat com a estratègia vital i coarta el desenvolupament de la diversitat, que és la base del funcionament de la Vida mateixa. Una bona part d’aquesta ideologia autoritària de la societat tecnològica més majoritària s’alimenta de la religió judeocristiana, que és el paradigma de la jerarquia per excel·lència: Déu està per damunt de tots i totes les coses. No podem amagar ni passar per alt que al llarg de la història, per tal d’expandir aquesta religió, s’ha assassinat, especulat, torturat, etc. Europa es va aixecar entorn del poder dels monestirs, va viure sota el terror de la Inquisició i continua suportant l’opressió religiosa davant qualsevol altra forma de pensament no sotmès a la jerarquia eclesiàstica (vegeu el paper de l’Estat del Vaticà en la política internacional i, sense anar més lluny, en el nostre país a través de la Conferència Episcopal espanyola). Encara avui, mantenim la nostra supèrbia enviant missioners a tots els llocs recòndits del planeta per destruir els valors i la cultura indígenes. L’amor fraternal cristià no hauria d’alimentar l’esclavitud de la ment davant la jerarquia papal. La llibertat d’expressió en la seva accepció més àmplia i noble, la llibertat basada en el respecte a l’altri (fins i tot el gran ésser viu Gaia1) i la cooperació com a única fórmula evolutiva per fer progressar la vida, són els pilars sobre els quals hem de fonamentar una nova societat laica i progressista. El 21

campament d’estiu ha d’afegir aquests valors en les seves activitats, però no solament en aquestes sinó en tots els seus procediments. Siguem honestos i reconeguem que, per dirigir un campament lliure, democràtic, progressista i laic, cada educador ha de tenir interioritzats aquests valors i posar-los en pràctica amb absoluta naturalitat. Cal no oblidar que les relacions entre els monitors, els caps o els responsabes de l'activitat determinen també el comportament dels participants. Per això, guiar un campament no és unes vacances pagades, sinó un veritable exercici d’humanitat. No deixem a la improvisació ni un sol debat sigui quin sigui el tema. Tinguem un guió i assenyalem uns objectius per poder-los avaluar al final de cada activitat. No es tracta d’aconseguir nous coneixements, sinó noves actituds, noves mentalitats, que siguin obertes i tolerants, capaces de dialogar i de consensuar amb tot el grup. Recuperar la idea de la "Mare Terra" a Occident és l’única medicina per guarir les ferides de la tecnologia salvatge que practiquem. Això no significa que hàgim de renunciar a millorar el nostre benestar; però, sí que exigeix que compartim les responsabilitats col·lectives i disposem d’una cultura que ens faci solidaris i conseqüents davant la democràcia i la gestió del que és comú. Així doncs, són molts els objectius amb els quals dissenyar un campament d’estiu. La nostra hipòtesi es basa en tres eixos solament que permeten descriure una estratègia conceptual basada en etapes assumibles no solament amb la raó sinó, especialment, amb el cor. Quan ens plantegem una llista d’objectius no fem altra cosa que obrir un ventall d’opcions. Però hem de procurar que, per damunt de tot, potenciem aquells que possibilitin flexibilitat per assumir noves realitats. Hem de contribuir a formar persones respectuoses amb el seu entorn i els seus semblants. Potser no és senzill, però ser progressista significa precisament possibilitar l’evolució. Aquest manual és un canal per portar noves aigües a la bassa de la societat tecnològica que contribueixi a diluir l’egoisme i la supèrbia amb el nostre entorn i els nostres semblants. La resta són ximpleries! Atreveix-te a entrar!

1. Gaia fou el nom suggerit pel novel·lista i premi Nobel William Golding al biòleg britànic James Lovelock, per designar la seva hipòtesi sobre el comportament orgànic de la terra. Segons la primera formulació de Gaia, el conjunt de tots els organismes vius del planeta pot ser considerat com una única entitat vivent.

22

2. La preparació d’un campament

2.1 Triar el terreny Un dels pilars del campament, que canalitzarà moltes de les activitats, és el lloc per acampar. Trobar-lo no és una tasca fàcil i demana temps, per la qual cosa molts grups opten per repetir cíclicament dos o tres llocs i fora complicacions. Fins i tot, els més agosarats s’atreveixen a plantejar-s’ho un parell de mesos abans de la data. Si al grup ja hi ha experiència i el material necessari, no hi ha grans problemes. Segurament el lloc de sempre reuneix unes condicions mínimes per dur-hi a terme un campament, i les tendes i els estris de cuina estaran emmagatzemats i llestos per al trasllat. Gaudir d’aquesta rutina inacabable de repetició d’escenaris, que ningú posa en dubte per ser una solució ràpida, és tota una opció. Nogensmenys, hi ha l’alternativa d’intentar trobar altres llocs, més adequats als nostres objectius. És important no caure en la rutina, però és cert que cada vegada és més complicat trobar terrenys per anar d’excursió i acampar. Les normatives cada vegada més estrictes i les males conductes d’alguns acampadors estan fent que molts propietaris i ajuntaments prohibeixin l’acampada. Per això el nostre paper és molt important quan organitzem una acampada, ja que aquesta ha de deixar una bona impressió en benefici de tots. Això no obstant, encara que hi hagi un gran magatzem de memòria històrica del grup, hi ha dos aspectes clau irrenunciables que hem de considerar: fixar-nos que no estem creant una excessiva pressió sobre un determinat espai i avaluar si els nostres programes educatius estan relacionats amb la realitat d’entorn o marc paisatgístic de l’àrea del campament.

Trobar llocs nous Segons quins siguin els objectius plantejats per al campament, mitjans i edat dels nois i noies, podeu tenir interessos diferents a l’hora de triar un lloc: – Alta muntanya, zones mitjanes, pla o mar. – Lloc pròxim a Parcs o Reserves Naturals en què es pugui participar en alguna tasca de conservació. – Més o menys a la vora de casa (en funció de l’interès del lloc i del pressupost). – Pròxim a la vida rural, per poder acostar-nos a algun dels seus aspectes. 24

De fet, hi haurà tantes condicions com casos particulars. Amb aquesta pinzellada general ja podeu començar a triar. La primera cosa que cal fer és proveir-nos del mapa de la regió on emprendrem els esforços de recerca del lloc idoni per al campament d’estiu. Podeu descartar directament les zones que comporten algun risc important, com incendis, allaus, inundacions, o bé que estiguin protegides legalment i no permetin l’acampada. Mapes de risc. On informar-se’n La Unitat de Protecció Civil de Barcelona (93 482 05 00) ha de saber tot el que fa referència a riscos: telèfons d’informació, mapes de risc i consells d’actuació a la ciutadania en publicacions escrites, el teletext. També al ciberespai trobareu webs, oficials i no oficials, que publiquen aquestes informacions. Per exemple, els mapes de risc de Catalunya es poden trobar a: www.gencat.net/mediamb/incendis/maparisc.htm També podeu disposar de la pàgina editada pel Laboratori de Teledetecció de la Universitat de Valladolid, que publica mapes de risc sobre incendis, per comunitats autònomes, en temps real encara que no estan del tot actualitzats: www.latuv.uva.es/incendios/incendios.html). – Preguntant a la gent del lloc. Són els que millor coneixen el lloc, encara que només sigui per pròpia necessitat! – Bombers, guardes forestals. Us poden advertir i aconsellar professionalment. Bombers de Catalunya al telèfon 93 582 03 00 (085 en cas d’emergències). – L’ajuntament, òbviament, també ha de saber-ho.

Per cercar un terreny on instal·lar-se es poden encetar diferents accions que, malgrat que ens ocupin algun temps, són importants per a l’èxit total: 1. Trucar als ajuntaments de la zona. De vegades disposen d’alguna zona condicionada o potser us donaran alguna informació que us sigui d’ajut. 2. Recórrer vosaltres mateixos la zona, amb l’ajut del mapa, i analitzar les possibilitats acudint directament als propietaris per demanar-los l’autorització. 3. Dirigir-vos al servei d’informació juvenil de la vostra localitat. 4. Contactar amb Entorn, sccl, la cooperativa de serveis de lleure del Moviment Laic i Progressista: tel. 936 011 600, a/e: [email protected] 5. Dirigir-vos a altres entitats d’educació en el temps lliure. Algunes vegades gestionen terrenys, i hi ha la possibilitat de llogar-los o, fins i tot, si vosaltres també en teniu, de fer un intercanvi. 25

6. Preguntar a altres persones que coneguin aquesta zona. Gent de la vostra entitat, o d’altres, que ja hagi fet un campament a la zona. Recordeu que les sol·licituds s’han de fer amb molt temps d’antelació (uns 6 mesos abans). Tampoc us adormiu tramitant els permisos!

Visita de reconeixement De tota manera és imprescindible conèixer el lloc al qual es va, per poder preveure les necessitats i les possibilitats que ofereix per fer-hi activitats (això és millor saber-ho abans que després de triar el lloc). Per aquesta i per mil raons més, que comentarem en tot el manual, volem incidir profundament en aquest missatge. Anar a un lloc sense visitar-lo abans seria com llogar una habitació sense saber si té finestra, si queda lluny del metro o si hi ha problemes amb els veïns. I podem afegir, encara, que la manca de precisió ens pot disparar el pressupost. La visita ajudarà a fer una millor planificació en tots els sentits i preparar millor els aspectes relacionats amb les activitats i les infraestructures.

Com valorar un possible lloc d’acampada Ja està. Ara teniu a les mans diverses opcions, triades amb els criteris de partida, i cal decidir-se solament per una.

26

Descartar directament: – Lleres seques o zona de policia (100 metres d’amplada) de rius, o terrenys negables, per molt secs que estiguin. – Camps sembrats. – A la part baixa d’un pendent del qual puguin desprendre’s pedres o neu. – Llocs de pas de persones i/o animals (carrerades o vies pecuàries, camins o senderes). – A la vora dels llocs de reproducció d’espècies susceptibles. – A menys d’1 km d’un nucli de població o d’un càmping, i a menys de 100 metres de qualsevol carretera. – A menys de 300 m d’un punt de captació d’aigua potable. – Llocs que, per exigències d’interès públic, siguin d’accés limitat.

Preguntes tècniques i logístiques – Com es pot arribar fins allà? – Com aconseguir l’aigua potable? – On és el nucli més pròxim per a una emergència o, simplement, per a l’avituallament? – Hi ha un lloc apropiat per a cada instal·lació? (Hi ha ombra, està arrecerat del vent, lloc protegit de la pluja...) i material per fer instal·lacions (troncs caiguts, pedres...)? – És accessible el lloc amb un vehicle de motor? – En el cas que hi hagi una font o una riera, d’on penseu abastir-vos? Cal assegurar-se que sigui aigua potable. La gent del lloc us ho indicarà, però és una premissa obligatòria, a més d’una garantia, sol·licitar un certificat de potabilitat del farmacèutic de la zona o qualsevol altra entitat autoritzada.

Transports Triarem preferentment el lloc que ens faci més independents del cotxe. Això significa que puguem arribar-hi per transport públic (tren o autocar), a peu, en carro, en bici, o en mula, i que els intendents no hagin de fer gaires quilòmetres per arribar al punt d’avituallament més pròxim. Estudiem la possibilitat d’abastar-nos a les granges, o anar a comprar d’una manera alternativa al cotxe (vegeu capítol 3). Si no hi ha altre remei que fer-lo servir, intentarem programar els àpats de manera que tan sols hàgim d’utilitzar el vehicle les vegades indispensables per reomplir el rebost. 27

A més de ser molt menys contaminants, aquestes mesures ajuden a eradicar la idea que tenim tan clavada en l’ànima: que no es pot fer res sense un cotxe. D’aquesta manera estarem creant hàbits ecològics amb poc esforç. Pensem que el que fa que el món sigui com és es fonamenta bàsicament en la nostra idea del consum, així que si ho volem canviar (perquè ho volem, oi?), hem d’incidir en aquests hàbits, i això s’ha de fer començant per nosaltres mateixos, per les nostres accions quotidianes; en aquest cas, en la manera com organitzem el campament.

Visita de pares i mares Si hi ha dia de visita, es pot mirar d’organitzar un autocar pels pares i mares. Així s’evita la contaminació que causa el desplaçament de molts cotxes amb un o dos ocupants, i el problema que suposa sovint l’aparcament de tots aquests vehicles al mig de la muntanya. Una altra cosa que es farà saber als visitants és com funciona el campament, si hi ha algun sistema de recollida selectiva o alguna altra norma que cal respectar, com no tirar puntes de cigarreta al terra, ni deixar posades les ràdios del cotxe.

Aigua Aquest punt és fonamental per a un campament. En un lloc sense aigua no ens hi podem instal·lar. Penseu com seria de ridícul estar fent un meravellós taller de construcció de caixes niu per a ocells insectívors i d’una altra banda consumir tota l’aigua en garrafes de plàstic.

28

Escombraries A l’hora d’escollir un lloc, valorarem les facilitats que tinguem per tal que les nostres deixalles no vagin a parar directament a un abocador o a una incineradora. Valorarem positivament d’un municipi candidat a acollir el nostre campament: – que es faci la recollida selectiva de les escombraries; – que les restes de menjar es puguin portar a alguna granja per donar-les als animals; – que es puguin aprofitar els residus orgànics per fer compost. Com és lògic, com més iniciatives de reutilització i reciclatge estiguin disponibles, menys dificultats tindrem per minimitzar el nostre impacte.

Farmaciola Abans de marxar a la muntanya cal revisar bé la farmaciola, comprar el que faci falta i revisar els medicaments que puguin estar caducats. En aquest cas mai no llençarem mai els medicaments caducats a les escombraries, sinó que els portarem als contenidors que hi ha per aquest ús a les farmàcies.

Permisos i autoritzacions Hi ha una sèrie de normes que regulen la realització dels campaments. Ens demanaran que complim alguns requisits, marcats per la llei, i que presentem documents. En general, els documents necessaris poden ser: • Permís per fer el campament. Per acampades de més de tres dies caldrà omplir i lliurar, en el termini corresponent, la notificació del campament a la Secretaria General de Joventut. Sol·licitarem informació al servei de joventut. Normalment s’ha de lliurar un dossier explicant els detalls del campament, a més de les autoritzacions paternes dels menors assistents, titulació dels monitors/caps escoltes, permisos del terreny, etc. • Permisos per al terreny. Inclou el permís del propietari, el permís de l’ajuntament i, en alguns casos, el del Consell Comarcal. • Permís per fer foc. Si hem pensat fer un foc de camp, haurem de dema29

nar el permís corresponent sempre que sigui fora del període de risc d’incendis (generalment de març a novembre). Fora d’aquest període està absolutament prohibit, i no val la pena ni intentar-ho si ens trobem en una zona forestal. Heu de saber, a més, que per condicions meteorològiques puntuals, poden fins i tot prohibir-se les activitats recreatives en algunes zones. Així doncs, és millor mirar-se els mapes de risc de tant en tant.

• Certificat de potabilitat de l’aigua. Per a l’aigua que consumim. Per obtenir-lo ens haurem de dirigir directament a l’ajuntament o al farmacèutic de la zona. Encara que pensem que tota aquesta paperassa és un enrenou, complir amb aquestes obligacions ens pot eximir de moltes responsabilitats en el cas d’accidents. El cert és que si tot això es comença a tramitar a principis d’any, s’arriba a principis d’estiu amb tots els permisos i sense gaire enuig. No dubtem tampoc a preguntar els nostres dubtes legals a les autoritats, per això hi ha els departaments, els ajuntaments i la resta d’entitats. Recordeu... • Els tràmits demanen temps. Anticipem-nos-hi! • Trobar el lloc i obtenir el permís encara necessita més temps. Anticipem-nos-hi més! • Llegir-se bé tota la documentació ens evitarà problemes. • I, finalment, tinguem present que contraurem una gran responsabilitat!

30

Telèfons d'interès No ha de mancar, entre els papers de documentació diversa, llistats de material i menús, una llista telefònica que ha d’incloure els noms següents: – – – – – – – –

pares o tutors dels participants responsables de la vostra organització companyia asseguradora del campament ajuntament propietari del terreny bombers mossos d’esquadra hospitals més pròxims, centres d’atenció primària.

Cal conèixer els punts més pròxims per trucar per telèfon en cas de necessitat.

Documentació a portar al campament En el moment d’anar al campament cal portar a mà i de forma ordenada la documentació següent: – llistat general de participants – documentació de cada infant o jove (fitxa personal, fitxa mèdica que inclogui al·lèrgies, medicacions, incompatibilitats amb medicaments..., fotocòpia de la targeta de la Seguretat Social, llistat de vacunacions, permís per fer intervencions en cas necessari i per ordre del/la metge/ssa, autorització paterna/materna/del tutor/a) – comprovants de les titulacions dels monitors, caps, educadors – fotocòpia de tots les permisos – fotocòpia de la notificació del campament (en cas que s’hagi demanat) – programa del campament, objectius i horaris – llista del menú

31

2.2 Preveure les instal·lacions De petits, a tots ens ha agradat embolicar-nos en jocs constructius com el Tente, Exin Castillos o altres de l’estil. El resultat d’aquest tipus de vici infantil (molt sa i recomanable, malgrat tot) pot ser que de més grans ens quedi en forma de passió per construir instal·lacions quan anem d'educadors en un campament. L’urbanisme d’un campament juvenil pot arribar a extrems insospitables. En més d’una ocasió haureu assistit a una àrea on s’ubicava un campament que més aviat semblava un poble de lona i fusta. Sobretot si heu participat en algun campament internacional. La veritat és que una bona taula, una latrina ben feta, una cuina aïllada correctament, són molt d’agrair quan s’està al camp, lluny de totes les comoditats de casa. Però no es tracta de buscar un certificat de "qualitat", que no expedeix cap organisme. L’urbanisme del campament ha de tenir un impacte ambiental localment moderat. Per saber muntar un campament no s’ha de tenir un títol d’arquitecte o d’enginyer, ni ser un crack del nus, el clau i el martell. Abans d’embolicar-se a apilar troncs i pedres de qualsevol lloc, cal reflexionar: – El que es necessita muntar i el que és superflu. Poques vegades serà necessari crear totes les instal·lacions. Cal tenir en compte el lloc i les característiques del campament, activitats i grup per preveure quines instal·lacions farem. – Quin material necessitarem; no es tracta d’aprofitar-se del que hi hagi al lloc, sinó més aviat d’aquell que ens emportarem de la civilització per ubicar-lo enmig del camp. Això ens ha de recordar, a més, la necessitat de revisar que tot el material estigui en perfecte estat. Això afecta especialment les tendes (cosir els estrips, revisar el nombre de piquetes, etc.). – Cada instal·lació ha de solucionar un problema o donar un servei, per tant preguntem-nos si el servei val l’esforç, ja sigui el nostre o de la natura. – Si el lloc triat per ubicar la instal·lació és el més idoni, o pot haver-hi altres alternatives que disminueixen un hipotètic impacte sobre l’entorn. Però, sobretot, pensem una vegada més en la possibilitat d’emportar-nos elements artificials, articulats o modulars, que ens serveixin per a tots els campaments de la nostra organització. Això serà la solució més adient amb 32

els postulats de respecte ambiental. Per exemple, una estructura de mecano-tub predissenyada serà sempre més ecològica que llançar-se a tallar troncs, obsessionats per la rusticitat (un concepte "urbanita"). No obstant això, fer instal·lacions amb elements de l’entorn, en algunes ocasions, es pot valorar com una activitat ja que estimula la creativitat, ajuda a veure els elements naturals com recursos amb possibilitats i suposa un exercici de treball en equip, d’esforç i finalment de satisfacció per la feina ben feta. Per exemple, anar a buscar troncs al bosc, caiguts per la pluja o la neu, ajuda a netejar el sotabosc evitant o minimitzant possibles incendis. Però només es tallen troncs si és necessari i sabent del cert que són morts. Davant del dubte, no es toquen. No hem d’oblidar que tot el que construïm s’ha de poder desmuntar abans de marxar. Si a més ens ha de ser útil durant molts anys, fantàstic. Després es tracta tan sols d’imitar els nòmades indis de l’Amèrica del Nord i no deixarem cap senyal de la nostra presència en aquest lloc: taparem els forats, recollirem la brossa, apilarem els troncs fets servir per deixar-los per altra gent o per facilitar-ne la recollida i recuperarem tota la corda, sobretot la que pugui estar en els arbres. Tot això no és difícil si posem molta cura en la neteja del darrer moment. S’ha de procurar disposar de prou temps perquè no quedi res de res. Per a això cal saber crear una actitud especial en els participants.

33

En parlar en aquest capítol d’instal·lacions, no solament ens referirem a les construccions amb fusta, pedres, teles i cordes, sinó a una solució per a cada una de les necessitats que comporta la vida quotidiana al campament: – dormir – menjar – cuinar – guardar el menjar – fer les necessitats – rentar plats i olles – reunir-nos – ocupar-nos dels residus Posarem un exemple. Sense anar més lluny, el safareig pot consistir, simplement, en dos recipients que omplirem d’aigua i que apartarem del riu, per no contaminar-lo amb el sabó. No necessitarem cap branca, ni cap pedra per a això, ni haurem de fer cap nus. Tan sols s’ha de programar un espai i material per a una determinada funció.

Hi ha vida a les branques i les pedres... Qualsevol amant del camp, monitor o excursionista que es preua, sap que no ha de tallar mai una branca d’un arbre, ni clavar-hi claus o treure les pedres del mur d’una feixa, per a les seves necessitats. Aquest és un punt de comportament bàsic que suposem que està assumit per la majoria. De totes maneres, s’ha de ser sincer i admetre que la nostra sensibilització ambiental és solament moderada i que la vivim de forma intermitent. El nostre caràcter està fortament influït pel comportament social més majoritari que té més aviat poca cosa d’ambientalment correcte. La natura és aquí per ser utilitzada, però de vegades simplement n’abusem, perquè la utilitzem malament. El nostre món té encara una connexió molt directa amb el medi ambient. El problema és que no sempre es percep aquesta proximitat. Un tronc enmig del bosc ens pot semblar una deixalla inútil. Aquesta és, però, una ocasió immillorable per plantejar la circulació cíclica de la matèria en la natura en contrast amb el cicle obert del medi urbà. Els elements més comuns que ens subministra la natura són troncs i branques que trobem a terra, a més de les pedres. Hem de saber que un tronc caigut compleix una missió ecològica, sens dubte important, dins del funcio34

nament del bosc. Les branques seques són aports minerals per als mateixos arbres quan es descomponen sobre el sòl forestal. Un tronc vell que podem veure com una soca de llenya, serà la llar d’una nodrida fauna d’insectes i de microorganismes que es dediquen al reciclatge dels nutrients que la vegetació retorna al sòl abans de morir. El que per a nosaltres és un perfecte seient per a la latrina, per a l’entorn és una botiga d’aliments que esperen ser tornats a la terra lentament; per a molts insectes, el tronc vell serà un amagatall, un lloc segur on pujar; per a una molsa o un liquen serà un veritable verger on desenvolupar-se. Sense anar més lluny, a sota d’una pedra hi ha un microhàbitat preciós que també aprofiten molts animals i plantes. Especialment animals que requereixen una humitat més elevada o no els agrada la llum (fotofòbics). La natura és la primera obra d’art que s’inventà. L’espectacularitat del cine, la televisió d’alta resolució i el vídeo estèreo no poden superar l’observació detallada de la vida en un tronc podrit. De totes maneres tampoc no s’ha de ser un purista i un teòric de la geometria euclidiana referida a l’exacta disposició en l’univers de les pedres. A sota de qualsevol pedra poden arrecerar-se alguns animals verinosos, que encara que a les nostres latituds siguin molt pocs, són suficients per donarnos un bon ensurt. És bo acostumar-se a fer voltar una pedra amb el peu i no amb la mà. Si finalment ho feu amb la mà s’han de fer servir guants. Aixequeu les pedres col·locats sempre des del darrere. Així estarem protegits davant l’eventual atac d’un escurçó. Compte, doncs, i recordeu que a qualsevol ésser a qui li interrompin el son o el treguin del seu despatx s’en-

35

furisma, i amb raó. Deixem amb cura les pedres damunt el mateix substrat. Però l’entorn tampoc no és un museu. No volem emplenar-vos de la desagradable sensació que s’ha de trepitjar fluixet, parlar amb signes per no molestar i, sobretot, no tocar res. Ni molt menys. Simplement volem recordar-vos que no estem sols al campament. I aquesta consciència ens farà fer les coses millor. Potser si sabem això, trobarem més lògic fer instal·lacions que necessitin menys material del camp, oi?

...i tenen amo que la protegeix Doncs sí. Per utilitzar qualsevol element que trobeu allà, heu de demanar permís específic al propietari. La majoria dels animals i les plantes silvestres estan protegides per la llei. Això significa que no es pot atemptar contra la seva vida, ja sigui directament o indirectament. Per exemple, en el cas dels animals, els ous d’un ocell, una sargantana o un escarabat rinoceront estan tan protegits com el mateix animal. De totes maneres, ja hem insistit en el fet que la idea per deixar en pau els nostres col·legues de biosfera és que cadascú té la seva funció i ningú no s’hauria de posar amb ells per pura distracció o qualsevol altra apetència.

Una corda, i no una soga Ja ens imaginem que haureu desterrat de la vostra imaginació constructora clavar els troncs dels arbres amb claus o embardissar un tancat metàl·lic en una branca. El més corrent és utilitzar cordes, aplicant coneixements més o menys erudits del que és l’art de fer nusos. Val la pena recordar que qualsevol element que afegim, ja sigui una corda o una altra cosa, l’haurem de treure abans de marxar. No ha de quedar ni un sol tros de material penjat per allà. I, sobretot, no es pot deixar mai, mai, una corda lligada al voltant d’un tronc o d’una branca. Oblidar una cosa tan senzilla com aquesta pot fer que l’arbre mori ofegat per la soga, quan, amb el temps, les noves fibres que circulen per l’escorça quedin estrangulades i s’impedeixi el flux d’aigua i de sals minerals bombejades des de les arrels.

Consultar als nadius Hi ha algunes coses importants que cal saber a l’hora de preveure i de muntar les instal·lacions. Són coses que no podreu conèixer a priori si no domineu bé la zona. Per posar un exemple, d’on ve principalment el vent; si s’as36

seca la font; si la zona és molt freqüentada; si fa molt de fred a la nit; si hi passen els ramats. Podeu preguntar totes aquestes coses a algú que visqui del camp a la vora del terreny. No dubteu a buscar els habitants nadius, ja sigui un camperol, un pastor o un guarda del bosc. De vegades el propietari, la persona que us facilitarà el permís, pot ser que no visqui a la zona. Aquí rau la importància de parlar amb la gent del lloc.

Desar la catifa Cada vegada que cavem un forat per a alguna de les instal·lacions estarem generant una petita agressió al sòl, si aquest està cobert de vegetació. El que podem fer en aquest cas és separar acuradament els primers 10 cm de terra, la part amb plantes i arrels, i mantenir-los en bon estat durant el temps que duri el campament. Com qui treu una catifa i la desa en un armari, vaja. Procurarem que tingui humitat, i que es conservi bé perquè el dia que desmuntem el campament i tapem el forat, puguem col·locar-la una altra vegada al seu lloc. I aquí no ha passat res.

Requisits essencials de cada instal·lació Tendes – On: lloc arrecerat, lleugerament inclinat, apartat de massa forestal. – Material: tendes, claus i martells, cordes. – Observacions d’ús: moveu les tendes cada 5-6 dies. No feu canals de drenatge (reguerots). Menjador- congrés – On: lloc arrecerat del vent i el sol. – Material: pedres, fustes i cordes, o bé emportar-nos una taula muntable, tendal, i cordes per hissar-la. – Observacions d’ús: procureu que sigui un lloc que suporti bé el trepig. Cuina – On: lluny dels arbres o matolls, aïllada del vent, a sotavent del campament. – Material: pedres, caixes, tendals. – Observacions d’ús: pot ser útil aprofitar una terrassa del terreny. L’objectiu principal és un màxim aïllament del vent. S’ha de mantenir sempre neta. Revisar les mànegues de conducció del gas i mirar que no estiguin caducades. 37

Magatzem – On: lloc sec i fresc. – Material: tenda vella, caixes, cordes. – Observacions d’ús: net i endreçat. Bany – On: a la vora del desguàs, si n’hi ha, apartat del curs fluvial. – Material: mirall, corda i pinces d’estendre roba, gibrells. – Observacions d’ús: procureu no negar la zona. Eviteu que l’aigua amb sabó arribi al riu. Latrina – On: lluny de l’aigua (riu, font, canal), a sotavent del campament, lloc discret. – Material: pala de jardiner (per aixecar la primera capa, i desar-la a part), pales i pics normals, teles, tendals o similars, com una mampara, cordes, tronc (seient), paper higiènic, bossa opaca per a les compreses. – Observacions d’ús: tapeu els excrements amb terra. No utilitzeu zotal. Safareig – On: apartats de l’aigua (riu, font, canal, llac) – Material: cubells, galledes – Observacions d’ús: mirar d’aprofitar bé l’aigua i fer servir la indispensable. Vigilar l’ús del sabó. Utilitzar detergents ecològics (tipus Ecolino, Ecover, etc.) Estenedors – On: lloc discret però assolellat – Material: cordes, troncs – Observacions d’ús: recollir la roba quan estigui seca, no deixar-la penjant. Assegurar-se de treure tota la corda en marxar. Forat de líquids – On: lluny de corrents d’aigua, fonts o llacs i en un lloc discret que no quedi al mig del pas – Material: pic, pala, pedres, grava – Observacions d’ús: deixar que cada vegada s’absorbeixi el líquid i que no vessi.

38

Preguntes educatives – Hi ha un lloc de bany amb prou condicions de seguretat? – Hi ha un espai prou gran per jugar? – Hi ha possibilitats de ruta, visites culturals, contactes amb gent de la zona? – És un lloc freqüentat, o estarem sols? – Hi ha zones properes perilloses per a la seguretat? (barrancs, cascades...) – Hi ha hagut i hi haurà altres campaments abans o després del nostre? Aquestes preguntes ens han d’ajudar a valorar els pros i els contres, però a més, i això és molt important, a fer una previsió del que necessitarem. Per exemple, si triem una zona massa deshabitada i amb accessos difícils, això pot dificultar una evacuació en cas d’emergència o simplement ens serà impossible el contacte amb la gent de la zona.

39

2.3 Avaluar l’impacte ambiental d’un campament Els impactes ambientals d’un campament no es poden comparar amb els paràmetres que tècnicament defineixen aquest concepte. Això no obstant, no cal ser gaire observador per endevinar quan una zona ha estat ocupada per un campament durant més d’una setmana. Segurament, ens pot semblar que no té importància i que resulta exagerat parlar de l’impacte dels campaments. Aquest tipus d’activitats es concentra en uns espais molt determinats de forma majoritària amb la qual cosa sens dubte hi ha un impacte qualitatiu calculable. No hi ha dubte que la previsió de l’impacte serà més gran si els participants no tenen conductes ambientalment correctes. No oblidem que les activitats de temps lliure en la natura deixen una empremta, que en determinats ecosistemes pot ser rellevant. Altrament, multipliquem aquests petits impactes en el nom de joves que passen uns dies acampats en una determinada serralada o espai natural.

Els tipus d'impactes que es poden donar Per excés de visitants: – compactació del sòl, pèrdua de porositat i capacitat d’infiltració de l’aigua – erosió Per mala gestió dels residus: – eutrofització del sòl i les aigües – degradació de l’entorn Per molèstia a la fauna i a la flora: – invasió de zones de reproducció o descans d’espècies sensibles – espoli dels recursos – enrenou

Respecte a la ubicació Una de les primeres coses que cal tenir en compte és evitar trepitjar el darrer reducte d’una planta protegida o envair amb tendes i enrenou el lloc de cria d’una espècie en extrem perill d’extinció. Com que vosaltres no sou especialistes, ningú no us pot demanar que conegueu exactament totes les 40

espècies i la seva situació, però podeu intentar seguir unes mínimes orientacions generals per evitar de convertir-vos en una agressió per a l’entorn que us acull. Afectar espècies sensibles és una situació que ni tan sols s’hauria de donar, en teoria. Hi ha una legislació que protegeix els hàbitats i les espècies silvestres tant de flora com de fauna. De tota manera, la possibilitat d’impacte sobre la fauna no és tan alarmant, ja que alguns grups, com els ocells i els mamífers, no estaran, probablement, al nostre abast. En canvi, rèptils, amfibis i insectes sí que es poden convertir en víctimes del maltractament i l’odi ancestral que provoquen en algunes persones. Està comprovat que alguns llocs, pel seu interès o per la seva accessibilitat, reben la majoria de les visites. Es calcula que més del 50% dels campaments tenen lloc en un 10% de l’espai natural. I aquestes sortides se solen concentrar en unes èpoques molt concretes de l’any. Per això, aconsellem evitar les zones massa concorregudes, sobretot per evitar la pressió global que s’ocasiona en aquests llocs, però també per facilitar la logística del vostre campament i donar més intimitat al grup. Per això: – Eviteu col·locar el campament en els camins utilitzats per mamífers silvestres. Són fàcils d’identificar perquè són petits túnels entre els arbustos o canals petits damunt les pastures. – En l’època de cria de les rapaces (de gener fins a juny), eviteu situar-vos a la vora de cingles muntanyosos, ja que habitualment pot ser una zona de cria per a aquestes espècies rupícoles. Heu de tenir present que són aus gens acostumades a la presència humana i, per tant, molt temorenques. Poden abandonar la seva nissaga pel sol fet de tenir-nos a la vista. – Si hi ha alguna cova o construcció en ruïnes als voltants, recordeu que poden tenir habitants la tranquil·litat dels quals haurem de respectar, com ratpenats i aus nocturnes. El lloc de bany és també una zona susceptible de ser alterada de forma important, si no es té en compte el seu grau de sensibilitat, amb la qual cosa cal adaptar les activitats que farem. Això significa que: – Respectarem la vegetació natural de les riberes o de dins de l’aigua. – No arrancarem plantes ni aixecarem pedres, que són llocs on la fauna és especialment rica. 41

– Evitarem l’ús de bronzejadors atès que les seves substàncies orgàniques es poden dissoldre en l’aigua i contribuir a contaminar una zona impol·luta. – Mai no ens rentarem amb sabó dins l’aigua. Per això utilitzeu una mànega sobre la zona de serveis de l’acampada triada per a aquesta finalitat, o transporteu galledes d’aigua lluny de la llera. – Tampoc no rentarem els plats, els estris de cuina ni la roba al riu. Feu servir galledes lluny de l'aigua.

A escala educativa i social Un fenomen que no podem deixar de considerar és l’anomenat impacte cultural. Normalment, les causes que el produeixen són la incomunicació amb la gent del lloc i la nostra valoració basada en idees preconcebudes. El resultat es pot plasmar en un xoc entre les formes de vida, o en incòmodes molèsties de tipus de trencar el silenci nocturn, vandalisme gratuït... Si no som benvinguts, hauríem d’acceptar canviar de plans i anar a un altre lloc. Ens hem d’adaptar a les regles locals encara que ens puguin semblar anacròniques, i no pretendre que sigui al revés. Tenim tendència a pensar sovint que no podem aprendre res de les persones del camp, tan rústiques per a nosaltres. Però el pastor, l’olivater, el pagerol, o la gent d’aquell poblet, tenen grans coneixements! Són coneixements de tipus tradicional que acumulen una bona càrrega de saviesa. Però també poden estar enverinats per relats sense fonament. Sigui com sigui, ja que som en la seva terra, els hem d’agrair la seva hospitalitat i guanyar-nos el seu respecte i confiança. L’esperit obert i les ganes d’aprendre són les millors mesures contra l’impacte cultural. De fet, preguntar-los coses sobre la seva terra i interessar-nos pels seus quefers quotidians serà fonamental a l’hora de preparar el campament. Pot ser, fins i tot, que sorgeixi la possibilitat de participar o col·laborar en les seves tasques, cosa que resultarà enormement instructiva i integradora per al grup. De totes maneres, sovint el que s’observa són nanos maleducats que, amb llargues enquestes, converteixen en un joc una cosa que no és gens banal. Qualsevol activitat d’aquest tipus interactiu amb la gent del lloc ha d’estar preparada amb cura tant formalment com conceptualment. No s’hi val lliurar un qüestionari i disseminar la mainada per tot un poble. Això és francament lamentable i demostra una gran insensibilitat cultural. 42

2.4. Coneixements previs: saber o descobrir? Preparar bé les parts tècniques del campament i tenir organitzades les instal·lacions, la recollida de residus o el subministrament d’aliments naturals és un molt bon començament del que serà el campament. Per als educadors en el temps lliure no hi ha dubte que la seva satisfacció principal és poder organitzar les activitats amb els nois i noies més que pensar llistes de material, buscar localitzacions, etc. Tot i això l’èxit d’una activitat de temps lliure, com és el cas del campament, ha de tenir ben resoltes tant la part tècnica com l’educativa. Una part important de l’esforç durant la preparació serà per a la informació necessària per programar jocs, tallers, excursions, activitats diverses... Només quan haguem elaborat el programa final estarem perfectament al dia de tot allò que ens ofereix el lloc on anem, tant pel que fa als recursos naturals, com socials i històrics. Encara que un equip de monitors o caps escoltes molt experts podria muntar un programa estàndard, independentment del lloc on anem, la veritat és que seria lamentable no aprofitar les petites però sens dubte preuades singularitats locals. Per exemple, com es pot concebre no aprofitar la presència d’una comunitat de cigonyes? O no reptar el cim d’una muntanya?

Sempre exploradors Que la natura és fascinant i que ofereix una infinitat d’espectacles sense altra necessitat que obrir els ulls és una realitat més que òbvia. Però també és cert que aquesta natura exultant que s’obre davant els nostres ulls té la seva pròpia programació i, per tant, hem de conèixer-la si volem gaudir dels seus espectacles. De la mateixa forma que per anar al cine o al teatre consultem la cartellera, abans d’anar de campaments hauríem de conèixer el programa ambiental de la zona. Quan parlem de conèixer no ens referim a estudiar o preparar-se per escriure una tesi doctoral de la comarca abans d’anar de campaments. Estar al corrent de la programació ambiental d’una localitat resulta tan senzill com fer les preguntes adequades a la gent del lloc, visitar una llibreria local i explorar el terreny amb ulls curiosos. L’objectiu d’aquesta informació serà, més que conèixer a fons tot el que hi 43

ha i s’hi cou, produir una explosió d’emocions. Un veritable detonador que ha de fer esclatar la nostra imaginació i provocar les nostres ganes de descobrir. Descobrir és apassionant: el que aprenem pels nostres propis mitjans és el que ens queda marcat més profundament. Podem oblidar el nom de les coses, o el seu funcionament, però sabem com trobar la resposta, i allí on anem sempre podrem fer servir aquest potencial. La saviesa rau a ser capaços de descobrir l’essència de les petites coses que intervenen al teatre de la natura. Descobrir és també, i sobretot, impressionar-se: tan sols si els nostres sentits se sorprenen podrem estar preparats perquè la nostra experiència pugui ser amplificada, i impacti amb força en els nostres receptors. S’ha d’interioritzar la natura: massa sovint, l’entorn natural supera la nostra capacitat d’enteniment amb el qual tendim a tancar-li els canals per on s’expressa. Interioritzem aquestes impressions, perquè seran clau per al bon desenvolupament d’una feliç convivència amb la natura que ens facilitarà el campament. Tradicionalment, els aspectes que hi ha a continuació constitueixen l’índex teòric de les informacions en biogeografia. Són els temes que ens poden servir per facilitar una aproximació al medi natural: Geografia i geologia: Formacions de relleu interessants: pics, tallants, barrancs, falles, coves, jaciments de fòssils. Hidrologia: Tram fluvial de rius i rierols, llacs, estancs, zones humides continentals o litorals; ens interessarem vivament per la seva qualitat ambiental (grau de contaminació). Paisatge i vegetació: Unitats de paisatges propers: boscos, prats, zones agrícoles, zones humides, litoral, rambles, alta muntanya. Paisatges vegetals silvestres de l’àrea: alzinars, conreus, bosquina, erms, pastures, boscos de ribera i comunitats aquàtiques, boscos de fulla caduca, boscos de coníferes, comunitats de l’alta muntanya, litoral, espais subdesèrtics, etc. Fauna: Còdols i rastres que identifiquin els animals, costums i curiositats de la vida animal, infraestructures que danyen la fauna, les microcomunitats d’invertebrats, el reciclatge a la natura i les influències de l’ambient sobre el 44

comportament animal. Població: Principals activitats de la zona. Presència d’oficis interessants encara vius com ara: mestre de pipes de fumar, recol·lector de resina, pastor, terrissaire, apicultor, olivaters, llenyataire, pelador d’alzines sureres, agricultor, cisteller, carboner, etc.; fires, festes; músiques i danses populars. Monuments històrics: Dòlmens, ermites petites, masies, castells, pobles abandonats. Per assabentar-nos de tots aquests aspectes podem buscar informació prèvia de gran ajuda en: – Mapes topogràfics, mapes de vegetació, topoguies, guies comarcals – Visites personals al lloc aprofitant l’obligada sortida per a la preparació tècnica, preguntant a la gent de la zona – Monografies locals, informació facilitada per grups naturalistes de la zona, escoles de natura, etc.; aquest tipus de centres ens poden oferir una informació molt interessant. Amb tots aquests elements informatius estarem en condicions de SABER o RECONÈIXER. Però, per DESCOBRIR també hem de despertar les nostres percepcions emotives.

Reconèixer els senyals de la natura Antigament, quan érem caçadors-recol·lectors, sabíem reconèixer els senyals de la natura. És clar, era qüestió de vida o mort. Si no sabies reconèixer quan en una cova l’ós era a dins el resultat podia ser inexplicable. Avui la nostra evolució civilitzada ha aconseguit desprendre’ns d’aquest coneixement ancestral de la dinàmica ecològica en la seva manifestació més eloqüent. La nostra retirada construint els nuclis urbans ens ha convertit en reconeixedors d’un altre tipus de senyals. No sabrem reconèixer el corredor d’una guineu, però som especialistes en els senyals de trànsit, en la cerca de pistes per aconseguir una feina, en la cerca de subvencions o el reconeixement dels rituals d’aparellament a les discoteques. Evidentment, aquestes informacions són les que ens fan falta en el dia d’avui per sobreviure en la nostra particular jungla d’asfalt. Això no obstant, quan per satisfer la nostra dosi de lleure triem participar en un campament a la natura, en realitat s’inverteix la nostra posició dominant. Moltes de les habilitats i dels coneixe45

ments ens seran superflus. Encara que disposem d’un aprenentatge cultural prou dotat per saber adaptar-nos a noves condicions, descobrirem que en realitat no és tan senzill tornar a la natura sense supèrbia. En qualsevol escenari els seus actors deixen un rastre capaç d’excitar els nostres sentits. Els moviments íntims posen en evidència la gran festa que cada dia succeeix en la natura. Una estada al centre de l’escenari ecològic ens permetrà poder aprendre a estimular la nostra capacitat d’observació. Aquesta oferta té un gran atractiu per als joves. Els itineraris d’un depredador buscant la seva presa deixaran un camí de petjades que recorrerà una determinada àrea obrint senderes a través de les pastures o túnels per l’espès sotabosc mediterrani. Podrem conèixer la seva alimentació i la seva salut a través dels excrements i l’olor de l’orina que observarem o olorarem damunt una roca, al costat d’un camí, etc. Les zones de repòs de les aus rapaces ens seran indicades per la presència inusual o l’acumulació d’egagròpiles que són només regurgitats amb tot el pèl i els ossets que no poden digerir quan es mengen la seva presa. Un buit en una soca vella o la boca d’una excavació en un camí revelarà el cau o el refugi d’un mamífer o algun rèptil. En canvi, a les capçades dels arbres o entre els arbusts els nius ens facilitaran la identificació de la presència d’un ocell esquiu. Una acumulació de plomes en un camp ras no solament ens indicarà l’existència de l’ocell que les ha perdudes, sinó que, pel trencament dels canons de les plomes, sabrem quin depredador va protagonitzar la cacera. D’altra banda, un tros de pell de serp, una banya perduda o una simple embalum a sota d’una pedra ens estaran oferint dades íntimes sobre la personalitat del propietari, com ara la seva possible edat, l’època de reproducció o el seu estat de salut. Viure l’experiència de descobrir la natura de vegades es converteix en una activitat quasi detectivesca perquè els senyals són sovint poc conspicus. Aquest seria el cas dels cants i els sons silvestres. Poden ser molt útils per reconèixer la presència de molts animals que molt poques vegades ens donarien l’ocasió de poder-los observar o fins i tot d’imaginar-nos ni tan sols que existeixen. Veiem doncs que hi ha moltes formes de saber distingir tots els col·legues que tenim al nostre voltant encara que no en detectem físicament la presència. A primera vista pot semblar-nos que la natura és un escenari amb actors 46

invisibles als nostres ulls. En realitat, podríem sorprendre molts d’aquests protagonistes si disposéssim d’aparells que ens permetin anticipar-nos a la seva percepció. Aquesta és l’única manera per observar en directe les estrelles de l’espectacle multisensacional de la natura. Els prismàtics i les ulleres de llarga vista ens permeten acostar la visió i, per tant, veure abans de ser vistos. Els cassets ens permeten reproduir la veu dels animals per familiaritzar-nos després amb aquestes. La lupa ens permet visualitzar els organismes que configuren el microcosmos ecològic o, simplement, escrutar els òrgans sexuals d’una flor. Finalment, les guies d’identificació, compostes de làmines que reprodueixen les característiques morfològiques d’un animal o una planta, acaben essent la clau de tota la nostra fascinació per la natura. Aquestes guies específiques de flora i fauna ens donaran tot tipus d’informació per conèixer la natura sense necessitat de ser un professional. De fet, hi ha guies de quasi tots els éssers vius i les seves manifestacions: d’ous i/o pollets, de plantes amb o sense flor, de baies seques i madures, de bolets verinosos i comestibles, de mamífers terrestres i marins, d’ocells de muntanya i de camp, d’organismes d’aigua dolça, d’insectes i aranyes, etc. El problema és que la varietat biològica supera l’imaginable i no es poden tenir totes al cap per recordar-les. La majoria de guies poden tenir l’inconvenient de ser traduccions d’obres elaborades a l’Europa central. Això provoca de vegades que algunes espècies no coincideixen amb les del nostre país. En el món de les flors i els insectes és on es donen més variacions locals. De totes maneres aquestes guies de camp serveixen per a tenir una idea de la família o el gènere al qual pot pertànyer un determinat ésser viu. El que és genial és aconseguir una guia local especialitzada en la flora i la fauna, però al nostre país no n’hi ha gaires, encara que estan en auge. També ens hem d’assegurar que qualsevol descoberta del medi ambient no es converteixi en una experiència aclaparadora on plantes i animals traspuïn com l’escuma en una copa de cava. Recordem que els costums dels animals varien d’una regió o país a un altre. Per això les guies són sempre aproximacions. El que val són les observacions sobre el terreny i les notes de camp que prenem per després furgar en llibres més especialitzats si volem. En definitiva, reconèixer la natura és una habilitat, que no una capacitat innata. Per això, la natura s’aprèn amb el temps, practicant, acostant-nos-hi i 47

observant-la hores i hores. Com dèiem cal conèixer-ne la programació, la cartellera particular. El material que ens serà útil per fer les nostres investigacions és: – – – – – – – –

prismàtics lupes (estil Sherlock Holmes, o comptafils) pinces pinzell petit aparell fotogràfic cinta mètrica llibreta per anotar les observacions alguna guia

Bibliografia: consulteu la bibliografia del Manual Ecología para entidades juveniles, editat per la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Sentir la força de la vida Hi ha una eterna discussió entre els educadors sobre si el nom fa la cosa o són les emocions les que ens fixen els conceptes. És clar que el circumloqui no es desbrossa tan fàcilment. El corrent generalitzat del pensament occidental és de tipus científic, o sigui inspirat en el fet que l’observació del fenomen és el que ens dóna les pistes sobre la seva natura íntima i ens permet formular una afirmació de caràcter racional. Amb aquest mètode aprenem la majoria dels coneixements que tenim. Això no obstant, alguns pedagogs s’inclinen a pensar que qualsevol coneixement après per la via del raonament deductiu pren més força si abans o després ha estat ferit per alguna experiència sensorial impactant. Així doncs, aquesta és l’oportunitat que ens ofereix un campament a la natura: experiències sensorials. No hi ha com viure una tempesta de llamps i trons per prendre consciència de la petitesa humana davant la natura, o perdre’s pel sotabosc mediterrani per captar la seva gran diversitat en comparació amb els boscos de tipus centreeuropeu com les fagedes. Volem insistir que es pot viure intensament la natura sense saber ni un sol nom de cap espècie, però essent capaços de recordar totes les combinacions de colors de les flors, de reconèixer la melodia vocal d’una dotzena de cants 48

d’ocells, d’identificar els diferents paisatges ecològics des d’un balcó panoràmic per les irisacions de les capçades dels arbres tremolant amb el vent. Podríem continuar donant exemples, però l’important és valorar que la riquesa biològica i les seves manifestacions sobrepassen la dimensió cognoscitiva i que és sobretot en el nostre cor que hem de fer-los un forat. Aquesta és la raó per la qual per preparar qualsevol experiència a la natura no és tan important ser biòleg o naturalista expert, sinó tenir una exquisida sensibilitat. Algunes vegades, precisament, aquest tipus de coneixements impedeix que aquests experts visquin emocionalment la vida i són incapaços de transmetre més enllà de l’exacte nom tècnic d’una subespècie endèmica de la zona. La natura no hauria de regir-se per principis pedagògics diferents de l’art o la literatura, encara que la classifiquem en l’apartat de les ciències. És més important pintar les taques de colors d’un prat alpí en plena floració que saber el nom i la família de cada una de les espècies que componen aquest tipus de comunitat. És més important saber reconèixer que es tracta d’un prat alpí i no d’un camp de carxofes, que no conèixer totes les flors que hi creixen. El secret és a les emocions.

Descobrir el rostre humà de la gent Una frase cèlebre diu: "Enterrar un home és com enterrar una biblioteca". Es podria afegir, a més, que si aquest home és una persona que ha viscut al camp, a la seva biblioteca hi haurà molts llibres que poca gent, a ciutat, podrà llegir mai. Llibres que expliquen com fabricar coses, en lloc d’on anar a comprar-les, que expliquen com tenir cura de les oliveres, com obtenir mel, narren històries i contes antics, expliquen velles tradicions. El campament pot ser una bona ocasió per llegir alguns d’aquests llibres. Per això, hem de tractar d’atansar-nos a la vida quotidiana i participar en alguna de les seves activitats. Això 49

solament serà possible establint un contacte previ per localitzar els possibles punts d’interès. Una vegada més, és evident que la visita de prospecció al lloc serà imprescindible per obtenir informació i poder treure més partit al campament. Pregunteu directament a la gent del lloc. La vida de les persones del camp no és res d’exòtic o una cosa que cal conservar. Algunes vegades s’ha donat una imatge de reserva d’indis de la gent del camp. Aquesta visió és prepotent i pertany a les persones de ciutat. Una visió, això no obstant, absolutament errònia, ja que ara com ara la nostra alimentació segueix depenent de comunitats d’aquest tipus de persones. És important que ens interessem per la seva forma de vida, però potser és molt més interessant poder apreciar l’abast dels productes agraris d’una zona determinada. Descobrir que les vaques pirinenques de l’alt Aragó acaben al mercat central de Madrid, per posar un exemple fictici, ens permet d’aprehendre la dependència i les relacions que s’estableixen entre les persones. Però, lògicament, hi ha un altre aspecte que és el de les habilitats. A ciutat podem ser capaços de ballar els darrers ritmes de discoteca. Al camp, per a un pastor, saber xiular amb força i amb diferents modulacions pot ser un recurs bàsic per estalviar temps i diners. Un altre aspecte essencial del medi cultural rural són les tradicions. Els contes i les llegendes constitueixen un patrimoni de primera magnitud que s’està perdent a marxes forçades. En l’era dels recursos multimèdia, les cançons i les narracions populars encara es perden perquè no es troba ningú que les enregistri en casset o vídeo per a la posteritat. En tot cas, apuntem que totes les formes i les manifestacions de l’art popular ens ofereixen oportunitats per millorar el nostre bagatge com a poble solidari i modern. Precisament, un signe de modernitat és el respecte per la història i la singularitat cultural i humana. La comprensió camp-ciutat és també un exercici de tolerància imprescindible en tot campament l’objectiu del qual sigui realçar la necessària convivència i coexistència pacífica que ha d’haver-hi entre ambdues.

50

3. Logística durant el campament

51

3.1 Com construir instal·lacions ecològiques Els humans no anem amb la casa físicament a coll com si fóssim cargols, però la nostra personalitat està profundament lligada al cau. La nostra casa no és només una paraula familiar, sinó que és un concepte clau per designar alguna cosa de la nostra essència vital com qualsevol necessitat fisiològica. La casa, el cau, tant li fa! són dues realitats de la mateixa idea ancestral de protegir-nos de les inclemències climatològiques. Per als humans, la construcció de la llar és una idea quasi sagrada, fins i tot per als pobles nòmades. La nostra cultura està profundament arrelada a la construcció d’habitatges i a totes les altres infraestructures. Sigui com sigui, històricament, la idea del campament a la natura durant uns quants dies o setmanes ha desenvolupat una profusió de tècniques constructives de tot tipus i, a més, a partir dels materials del bosc. Avui dia estem convençuts que la idea no és com adaptar-se a l’entorn i, per tant, com sobreviure en l’entorn durant uns quants dies. Hem de superar aquesta aspiració per transcendir a la mateixa natura. En d’altres paraules, sense renunciar a la nostra civilització i als seus estris, l’objectiu serà crear les condicions mínimes de comoditat per obrir la nostra ment als fenòmens de la natura. Per això, a diferència del que segurament esperaríeu, l’objectiu d’aquest capítol és facilitar-vos consells perquè la nostra presència en una determinada àrea on acampem sigui imperceptible al cap de poc temps d’abandonar-la. És a dir, rebutgem tota la tecnologia d’ús dels elements de la natura per construir el nostre habitacle temporal.

Col·locar les tendes Encara que pugui semblar obvi, després de donar un cop d’ull al terreny, ens hem de fixar on ubicarem els nostres petits refugis portàtils: les tendes. Per començar a reduir possibilitats, descartarem els llocs que comportin algun perill: – els que puguin quedar embassats, com ara: zones deprimides, que recullen les aigües zones totalment planes, també susceptibles de quedar inundades zones massa pròximes al riu, que a més de poder inundar-se, estaran infestades de mosquits 52

zones de sòl poc o gens permeable, de tipus argilós. – els que poden atraure els llamps: llocs destacats del relleu a sota d’un arbre – els que estiguin situats als vessants exposats a la fúria de les allaus de neu o dels quals puguin desprendre’s pedres: a sota d’una paret, un barranc, d’un pendent molt fort – els envoltats de massa combustible, per als casos d’incendis (es recomana un espai no forestal de 150 m en tot el perímetre del campament). També ens fixarem si hi ha formiguers, termiters, eixams, caus d’animals, nius, i si és així, procurarem apartar-nos-en.

Un lloc ideal serà: – Quasi pla (però no del tot, saltarà a la vista el que ho sigui o no). – Arrecerat (evitarem els llocs alts i desprotegits, buscarem la protecció d’un talús o una mata –o sigui, que hem de conèixer quin és el vent dominant de la zona–) orientarem la tenda d’esquena al vent. – Segur. – Amb les premisses inicials. – Ben situat respecte de les altres instal·lacions (que no sigui enmig del lloc de joc, ni a la mercè d’olors provinents de la latrina o les escombraries, ni rebi les aigües de la dutxa o dels safareigs). – Tranquil (lluny del camí o llocs de pas de persones o animals). El lloc ha de continuar essent ideal quan en marxem, i per això hem de tenir en compte un parell de coses. La primera, que no podem eliminar el fantàstic llit herbaci que tan amablement ens fa de matalàs. Compte!, un campament dura entre una i dues setmanes. Així doncs, és molt aconsellable, sobretot a les estades més llargues, de moure les tendes de lloc cada 5 o 6 dies, per evitar que les plantes que eren a sota passin del verd groguenc al marró sec que en precedeix la mort. Es tracta, tan sols, d’avançar les tendes de posició perquè el lloc aixafat quedi al darrere, i lliure de trepig durant un temps. Així, amb aquest canvi les plantes podran recuperar les seves funcions normals, sense el pes i l’obscuritat imposades, i no hi haurà altres conseqüències que el seu pàl·lid aspecte temporal. 53

La segona cosa que cal tenir en compte és la de no excavar els tradicionals canals de drenatge o reguerots al voltant de les tendes. En primer lloc perquè no serveixen de res (l’aigua sempre acaba mullant) i, sobretot, el que sí que aconsegueixen és una alteració notable del sòl, facilitant-ne l’erosió, dificultant-hi les feines agrícoles i infligint-li una degradació estètica. És una pràctica antiquada que s’ha d’eradicar perquè ja no té sentit, ja que les tendes actuals porten un terra aïllant.

El WC i el bany Al campament és imprescindible una bona higiene personal, encara que higiene no ha de ser sinònim de degradació de l’entorn. Un impacte important que podem fer si no anem amb compte és contaminar les aigües amb els nostres efluvis domèstics, és a dir, els procedents de la nostra neteja i la nostra activitat excretora en el sentit més ampli del terme. Aquest sistema d’arrossegar la brutícia amb l’aigua water closed, diluintla i portant-la lluny de la nostra vista, fou tota una revolució en el segle XIX. Tanmateix, fou una revolució que es va imposar sobre el sistema més racional que eren els earth closed o vàters compostadors. Amb aquests els excrements humans es converteixen en matèria orgànica fèrtil per adobar la terra. En canvi, amb els water closed cal dotar-se de sistemes de depuració perquè mentrestant es produeix la contaminació d’aigües subterrànies i dels rius. Al món moren cada any més de 5 milions de persones 54

per beure aigües infectades amb microorganismes fecals. És evident que el vàter d’aigua en les aglomeracions urbanes actuals s’hauria de replantejar. Pensem, per altra banda, que les aigües grises de la dutxa i els lavabos es poden reutilitzar per regar les plantes o rentar la roba. Els excrements es poden digerir i produir biogàs o compostar i fer adobs. En el model urbà de la fi del mil·lenni, aquest model d’evacuació de les deixalles ha quedat obsolet i decadent. És lamentable que acceptem que la millor depuració és la dilució. Hauríem d’estar compostant directament els nostres excrements en lloc d’enviar-los a una depuradora per una extensa xarxa de clavegueres infectades de rates. Però, vaja, no us volem avorrir amb visions sobre el futur perquè allotjar-se enmig del bosc ja és prou complicat. El que sí que és cert és que hem de parar atenció al tractament dels nostres residus líquids. El WC. Per començar amb bon peu el campament, una latrina en condicions és un punt clau i indispensable. I el que n’apreciarem serà que: – hom s’hi assegui en la intimitat – estigui sempre neta – no porti males olors al campament Aconseguir una sensació de lloc arrecerat i íntim és purament una qüestió de disseny. Es pot aprofitar el mateix relleu del terreny, afegir un tendal com si fos una mampara, i posar un rètol d’ocupat/lliure. Que estigui net és sinònim de manteniment, de no desprendre males olors ni estar plena de mosques i altres sapròfits. Que les femtes i l’orina caiguin on han de caure és essencialment una qüestió d’habilitat. Potser us sembla una bajanada, però l’activitat excretora humana forma part dels nostres coneixements culturals per facilitar la convivència; és per això que hi ha molts d’insults i renecs sobre aquesta activitat biològica. Un aspecte amb què insistir als joves és que, de la mateixa manera que no ens atrevim a embrutar el lavabo particular, hem de ser molt respectuosos amb el comú; cal inculcar la idea que el lavabo col·lectiu, en aquest cas la latrina, mereix el mateix respecte. No oblidem que la nostra cultura judeocristiana ha fet de l’excrement un tabú i també un signe d’agressió. Potser cal explicar com tracta la natura els detritus per descompondre’ls, i aleshores corregir les pràctiques incíviques. 55

El més senzill per afavorir la descomposició d’aquesta matèria orgànica producte de l’activitat excretora és dipositar una pila de terra –prou preparada– para anar tapant l’obra. No oblidem doncs, deixar preparat la pila de sorra amb la pala al costat. S’ha de calcular que no s’ompli el segon dia. En fi, la lògica. Les olors, en principi no han de sortir si es fa un bon ús de la latrina. En qualsevol cas, per a les males pràctiques es pot llançar una mica de desinfectant que pot ser perfectament el vinagre. No aprovem en absolut l’ús de zotal o similars, productes tòxics per al medi ambient. De totes maneres, per assegurar-nos que a la resta del campament no ens poden molestar les possibles males olors, situarem la latrina a sotavent. Si no tenim en compte aquestes coses bàsiques, pot passar que ningú no faci servir la instal·lació i que comencin a proliferar latrines pirata pertot arreu. Aquesta situació, prolongada durant un parell de setmanes, pot arribar a cotes bastant insalubres. Llevat d’una evident qüestió d’imatge que pot dir molt de la incultura dels acampadors. També és important que la presència de la instal·lació no pugui, en cap cas, afectar l’aigua de consum. Així doncs, com a mesura de seguretat, també la posarem aigua avall del lloc d’abastament, i del lloc de bany. En cap cas no es pot trobar a menys de 150 m d’un riu, pou o font. També val la pena recordar que, per a les compreses i tampons, s’hauran de facilitar bosses de plàstic opaques per tal que seguin dipositades al contenidor de les escombraries, i mai no haurem de llançarles a la latrina. El bany. Aquest és un lloc per al qual no es necessiten grans instal·lacions. Fer preses al riu pot canviar-ne les característiques i afectar les condicions de vida dels 56

seus habitants. Un mirall, aigua i unes cordes per estendre les tovalloles poden ser suficients. Per evitar que tot el terra quedi embassat es pot fer una petita canalització que travessi una rasa amb sorra. O pot ser suficient un recipient amb aigua, que una vegada usada tindrem la cura de llençar al forat de líquids. En el cas que hi hagi algun sistema de recollida d’aigües, sempre serà millor instal·lar el bany allà. Una bona idea és deixar cubells negres amb aigua al sol i d’aquesta manera a l’hora de rentar-se al matí li haurem tret una mica la fredor. Recordem que hi ha sistemes de dutxa o d’escalfar aigua calenta amb el sol molt senzills basats, precisament, en dipòsits negres i aïllats perquè conservin la calor. El que no ha de passar mai és que l’aigua amb el sabó vagi a parar directament al curs fluvial més pròxim. Aquest és un punt prioritari per poder ubicar-lo. És convenient fer servir desodorants i cremes d’afaitar de barra, rebutjant els aerosols. Una bona idea és portar el sabó per rentar-se de forma comunitària; amb un pot gran es poden substituir els individuals.

El menjador i el congrés Recordem que disposar d’una taula amb bancs per seure-hi còmodament a l’hora de menjar no és una necessitat vital. Si hi ha poc material podem prescindir d’aquesta instal·lació. Tot i això és aconsellable poder estar, si més no, ben asseguts, perquè això facilita la funció digestiva. De totes maneres el menjador pot ser una àrea en la qual haurem de passar una bona estona cada dia, per la qual cosa és interessant que no sigui un lloc ventós i que estigui arrecerat del sol. Si no ho és, hi haurem d’instal·lar un sostre, que pot ser un tendal (com el que hi ha a les obres, o els que fan servir els camions) o similar, penjat alt, amb una orientació que faci tota l’ombra possible durant el dia. Si és impermeable tindreu, de passada, un lloc per poder reunir-vos en cas de pluja. Aquest aspecte també és important. Si, al contrari, fa més aviat fred, haureu de triar un lloc més assolellat. El menjador, en el moment que no s’està fent servir coma tal, es converteix en el congrés o lloc de reunió, de xerrada, de tallers, per la qual cosa es consideraran aquestes dues instal·lacions com una de sola. 57

La cuina Hem d’instal·lar els fogons que portem per cuinar en un lloc al més pla possible, per facilitar la tasca als intendents. Fixarem les bombones al seu lloc, amb l’ajuda de pedres o altres elements inerts, perquè no es puguin tombar. Abans de res s’ha d’evitar que a les proximitats no es trobi cap arbre o matoll, herba seca o fulles que es poden cremar i iniciar un incendi. A més procurarem d’aïllar-la al màxim del vent, muntant algun artefacte, o bé situant-la en un lloc molt protegit. Un bon disseny de la cuina és fonamental per estalviar temps i energia quan es cuina. Si la flama se’ns apaga constantment, perdrem temps i molta energia absurdament. Serà necessari disposar d’una superfície neta en què es puguin disposar els aliments que es cuinaran, que tingui a mà l’aigua potable. Per evitar que tot el campament s’impregni d’aromes (com el del pollastre fregit), procurarem que estigui a sotavent de les tendes i del menjador. Una experiència interessant des del punt de vista de l’educació ambiental és

58

mostrar les possibilitats del sol en l’elaboració dels aliments. Aquest és el cas de les cuines solars que a l’estiu tenen un bon rendiment fins i tot en les nostres latituds. En el cas que es vulgui instal·lar una cuina solar, les precaucions antiincendis seran innecessàries, ja que no genera flama o combustió. La cuina solar ha d’estar orientada adequadament per al seu òptim rendiment i perquè concentri millor la radiació solar cal mantenir-la perfectament neta. També es pot aprofitar la radiació solar per escalfar l'aigua: si deixem les olles amb aigua o les mànegues al sol, l'aigua no estarà tan freda i bullirà abans, estalviant temps i energia. Compte amb la neteja orgànica a l’àrea del menjar. Si no tenim cura a mantenir la instal·lació de la cuina neta, sigui solar o no, i els seus voltants, molt aviat apareixeran tota classe de bestioles disposades a devorar el que trobin, i inundaran tot el material. Recordeu que és millor fer servir draps de cuina que papers i reduïu al màxim l'ús de film transparent i el paper d'alumini.

La cuina solar En el mercat es disposa de diferents ginys per cuinar amb el sol, ja siguin els forns solars o les cuines solars parabòliques. El forn solar pot ser un giny d’autoconstrucció fet amb capses de cartró i vidre o plàstic i que pot servir per fer activitats pedagògiques en el campament relacionades amb la cocció dels aliments. Les cuines solars parabòliques es poden adquirir ja prefabricades i precisen d’unes sis hores de muntatge. Un cop muntades som davant d’un dels estris solars més eficients quant a captació solar i permeten bullir aigua amb molta facilitat. Una cuina solar parabòlica de 140 cm de diàmetre bull 3 litres d’aigua en uns 20 minuts. La cuina solar en els campaments cal contemplar-ho com una activitat de caire pedagògic i de sensibilització que ens permet mostrar com cap altre els beneficis de les energies renovables: el menjar solar incorpora a l’energia renovable el plaer del sabor de la bona cuina. En el capítol 3.3 es comenten amb més detall els aspectes relacionats amb la cuina solar.

El magatzem Aquest lloc és el més susceptible de ser tafanejat pels intrèpids petits lladregots del bosc. Heu de tenir el menjar sempre ben desat, en recipients hermètics, si és possible. Si un animal (una guineu, un gat salvatge, un teixó, etc.) troba una sola vegada menjar al seu abast, podeu estar segurs que tor59

narà una altra vegada a buscar la seva oportunitat en el vostre magatzem. Penseu que la majoria dels animals s’acosten al menjar per l’olfacte. Igual que els insectes, amb altres mecanismes sensitius als quals no se’ls escapa res. Així doncs, compte! El lloc més corrent per emmagatzemar el menjar i altres objectes per al campament acostuma a ser una tenda vella (però sense forats). Procureu instal·lar-la molt, molt bé (principalment el sobresostre, per la pluja), en un lloc sec i fresc per evitar que tot faci olor d’humitat. També és una bona idea mantenir el menjar a una certa alçada del terra, penjat, de manera que les bestioles que arribin per via terrestre no puguin pujar-hi.

La pica i els assecadors La pica és un lloc que requereix una certa cura, perquè és on aniran a parar les aigües més brutes quan es rentin els estris. Aquestes aigües, sobretot les de rentar les paelles, contindran a més greixos i restes de sabó. Per això no es poden llençar en qualsevol lloc. Es recomana dipositar en un forat especial, construït per nosaltres mateixos. La missió que tindrà serà alentir l’en-

60

trada d’aquestes substàncies a la terra, per la qual cosa haurà de tenir elements que n’interceptin el pas, com palets, herbes seques, fullaraca de pi, còdols, i les parets hauran d’estar revestides per una capa de pedres. El construirem lluny de qualsevol lloc amb aigua, per evitar que pugui arribar de seguida a la capa freàtica. Acostarem l’aigua que necessitem per rentar amb uns gibrells, que a més, serviran també de piques. No caldrà llençar-hi totes les aigües del rentat, solament les més brutes. La resta podrem llençar-la a prop, en un racó amb algunes plantes, en un sòl no gaire porós, perquè l’aigua entri a la terra lentament. Procurarem que no sigui un lloc de pas, per evitar que la gent es pugui posar enmig.

La foguera Sobre aquest aspecte tan sols us recordarem que està terminantment prohibit fer foc al bosc i que la legislació sobre prevenció d’incendis forestals no pot ser transgredida sota cap concepte. Actualment, la tradicional foguera que amenitza una vetllada nocturna no pot ser considerada com una activitat d’un campament i s’han d’explicar les causes que han impulsat la legislació a ser rigorosa en la seva prohibició i per què com a membres de la societat hem de respectar aquesta norma.

61

3.2 La intendència Comprar o no comprar? Aquesta no és la qüestió. Les compres abans i durant el campament són un dels punts clau per posar en pràctica aquest compromís de respecte ambiental que us proposem per a l’organització dels campaments. El dia a dia és el que revela si som conseqüents o no amb les idees ecològiques que intentem inculcar als nostres joves participants, durant aquests dies d’acampada. Qualsevol taller, xerrada, col·laboració amb grups ecologistes, etc., perdria gran part del seu sentit en el moment en què les accions de la nostra quotidianitat contradiguessin els nostres pensaments. Hem d’acceptar, malgrat que no resulti gens fàcil, que canviar certes rutines significa introduir novetats de conducta que a primera vista poden, fins i tot, semblar utòpiques. Hem d’adonar-nos que haver fet alguna cosa de la mateixa manera durant tota la vida, no significa necessàriament que sigui encertada. El nostre cervell necessita pautes mecàniques per executar la majoria de les accions, perquè no pot romandre totes les hores plantejant-se profundament cada una de les coses que fem. Per això hi ha les rutines. Però de tant en tant es fa necessària una reflexió, un debat en el si del nostre grup sobre aquests fets tan quotidians com, per exemple, comprar o menjar. Podem iniciar així rutines noves, més sostenibles per al medi ambient i millores per a la nostra salut. Si volem treballar en una veritable educació ambiental no cal desviar-se del tema. Per això proposem un cert esforç metòdic que ens permeti millorar l’eficiència ecològica de la nostra tasca. En el tema del consum, certament, encara hi ha molt per pensar, i també alguns tòpics. La majoria dels grans problemes (augment incessant dels residus, esgotament de recursos naturals, contaminació de l’aigua, desequilibris nordsud...) són l’altra cara de la moneda de la nostra feliç societat de consum. En el nostre propi món, feliç i con62

sumista, ens costa acceptar que alguna cosa no funciona. I malgrat tot, així és. Quan triem un producte, no solament el triem, sinó que li donem confiança i l’afermem dins el mercat. En definitiva, estem determinant el mercat, encara que pugui semblar-nos ridícula la nostra selecció en proporció al gran nombre de consumidors. La responsabilitat ambiental és la millor baralla per sobreviure en el futur. A Alemanya, per exemple, les associacions de consumidors tenen una gran força per incidir en el mercat. Justament, aquesta és la raó per la qual tots, inclosos els centres d’esplai, els agrupaments i els grups juvenils, hem de ser responsables amb el consum i començar a modificar els nostres hàbits de compra, començant a valorar la qualitat per damunt del preu. El fet que modifiquem els nostres hàbits de compra en favor de nous valors fa que els productors es vegin obligats a acomodar-se a les noves demandes. Les etiquetes ecològiques, els envasos ecològics, els productes de comerç just o el màrqueting ambiental són exemples d’aquesta adequació del mercat emergent a les noves pautes del consum responsable. El nostre ritme de vida trepidant no afavoreix la reflexió. Per aquesta raó, no és rar que els nostres intents de ser conseqüents amb les nostres idees a l’hora de comprar no siguin fàcils de dur a terme. Així doncs, més que consignes de consumir o no consumir això o una altra cosa, hem d’aprendre a ser crítics per contribuir a un consum més responsable. No hem d’acceptar les coses perquè sí, ens hem d’acostumar a expressar la nostra opinió i a buscar nosaltres mateixos els elements per emetre els nostres propis judicis de les coses. En aquest capítol volem que feu la vostra pròpia reflexió, a partir d’una nova visió de l’avituallament: d’on, de com i de què comprar, per aconseguir fer una compra respectuosa amb el medi ambient, saludable i integradora del lloc on som. La lectura del llibre Rebelión en la tienda. Opciones de consumo, opciones de justicia del Centro Nuovo Modello di Sviluppo, editat per Icària (1997) de Barcelona a la col·lecció Milenrama ens aportarà raons sobre el poder del consum i de l’estalvi.

Molt, bonic, barat... La inèrcia, la manca de temps o l’objectiu de minimitzar el pressupost ens porten, la majoria de vegades, a fer una batuda de productes a preu reben63

tat a les grans superfícies comercials de la nostra ciutat. Després carreguem el cotxe (o la furgoneta, segons la mida de l’activitat) a tope, recorrem doscents quilòmetres de carretera, camins tortuosos, i, finalment, descarreguem les bosses i les caixes de menjar per a tota la setmana, juntament amb la tenda d’intendència. Això no obstant, en lloc de plantejar-nos l’avituallament com un problema tècnic que s’ha de resoldre de la forma més ràpida i econòmica possible, el podem convertir en un recurs educatiu i d’integració al lloc on anem, i també d’aprenentatge dels infants i joves. Si els participants no són gaire joves, podran participar en aquestes tasques. Es pot afegir als clàssics grups rotatius de manteniment del campament (aigua, parar taula, rentar els plats, netejar el campament), un nou grup per a l’avituallament, que s’encarregaria d’ajudar els intendents a planificar i anar a comprar, a buscar la llet, el pa. Aquesta possibilitat és més viable si els punts d’avituallament no són gaire llunyans. Tampoc no es tracta d’entorpir la resta d’activitats en què han de participar els nois i noies. La tria del lloc per comprar marcarà enormement les nostres possibilitats respecte d’aquests objectius. Així doncs, en lloc d’anar a una gran superfície comercial, podem: – programar les compres als nuclis rurals de la zona – adquirir alguns productes directament dels mateixos agricultors, ramaders, cooperatives, etc., de la comarca. Ens podem imaginar fàcilment que, en primer lloc, haurem de contactar amb els possibles subministradors per no deixar sense menjar tot el poble, ni trobar-nos sense algun dels aliments bàsics de la nostra dieta. Els avisarem que pensem passar uns dies a la seva comarca, i que ens agradaria saber si podem encarregar les coses bàsiques allí mateix. Segurament, agrairan que els trieu com a proveïdors. Si hi ha alguna cooperativa agrària fins i tot podem demanar-los si podrem visitar les instal·lacions. Una altra idea que us proposem és intentar investigar si a la vora d’on sou hi ha algun centre d’agricultura o ramaderia ecològica o que no facin servir productes artificials per portar endavant la seva producció. Per això us ajudarà saber que el Consell Regulador de l’Agricultura Ecològica (CRAE) edita regularment una recopilació dels llocs on es practica aquest tipus d’agricultura, i on es detallen totes les adreces dels productors. Com podeu veure, una vegada més, sorgeix la necessitat de la visita prèvia 64

al lloc d’acollida. Capítol rere capítol repetim aquesta idea, i cada pas que fem ens permet observar la importància que té el contacte humà amb els pobletans. A partir de les indagacions de qüestions tècniques que podem iniciar buscant informació, podem començar, encara que sigui sense voler-ho, un contacte personal amb els pobletans que podria donar com a fruit alguna col·laboració conjunta, algun intercanvi d’informació interessant, la possibilitat de participar en alguna de les seves tasques, festes, etc. En altres paraules, tenir una bona acollida i obrir-nos a la possibilitat de participar en la vida quotidiana del lloc. Sens dubte, això donarà un aire completament innovador al campament. De ben segur no s’assemblarà a cap altre campament que haguem fet abans. Aconseguir-ho dependrà de les ganes, del nostre grau de sensibilitat per aquestes coses, del do de gents i de la receptivitat dels pobletans. Sigui com sigui, quan parlem de medi ambient, no podem oblidar que nosaltres també Llet de granja, per què no? Hi ha experiències en alguns països europeus, com abans a les nostres latituds, de grups d’acampadors que es posen en contacte amb una granja per anar-hi a buscar la llet fresca tots els dies. Segons que van explicar els mateixos educadors, als nois els encantava l’excursió, cosa que no s’esperaven (perquè els encarregats havien de llevar-se més d’hora per arribar d’hora amb el valuós líquid). En el cas de Bèlgica, aquesta novetat s’emmarcà dins el programa Vert de Terre, que donà orientació a prop de 20.000 animadors per promoure una gestió ecològica dels campaments. Segons el lloc on aneu, és possible que pugueu fer el mateix. I si no és per a la llet, pot ser per a la verdura, la fruita... Alguns diuen que aquests productes adquirits sobre el terreny tenen més bon gust. En qualsevol cas, el que sí que permeten és viure més a fons l’experiència del campament.

en formem part i, per tant, les poblacions locals són els principals protagonistes de les percepcions que ens transmetrà el paisatge rural.

El carro d’anar a comprar Si ens dirigim a una gran superfície comercial no serà gens fàcil sortir sense un reguitzell de bosses de plàstic i embalatge superflu. Un dels nostres primers objectius serà evitar al màxim aquest tipus d’embalatge; per tant hi anirem carregats de cistells, bosses per al pa i caixes de cartró o plàstic, o altres 65

elements reutilitzables per emportar-nos les nostres vitualles al campament. Hi ha caixes plegables de plàstic que poden ser molt útils per minimitzar l’excés de bosses de plàstic i, a més, són molt útils per mantenir l’ordre en un rebost de campament. Hem de recordar que a la nostra cultura donar una bossa de plàstic està considerat com fer un favor. Durant dècades aquest ha estat un convencionalisme social. Per això, actualment, rebutjar aquest tipus d’embalatges pot

66

resultar fins i tot descortès (especialment, si ja han començat a posar les coses a dins, per ajudar-te a anar més ràpid). Seria ideal, per arrodonir l’acció, poder fer el transport fins al campament de la forma menys contaminant possible. És bastant impossible fer-ho a peu, sobretot perquè les quantitats acostumen a ser importants, i aquí no volem promocionar l’aparició de cap màrtir ecològic. Això no obstant, es poden fer algunes consideracions: – Si el terreny i les distàncies ens donen la possibilitat de buscar algun sistema de transport alternatiu al cotxe, potser podem aprofitar l’ocasió per aguditzar l’enginy i construir algun artefacte pràctic i divertit. Podria ser una bici-carro amb tracció a les quatre rodes, un sistema de politges, llogar un animal de càrrega o qualsevol altre invent a discreció. – Si finalment hem de fer servir el cotxe, podem programar les compres de manera que solament haguem de desplaçar-nos cada tres o quatre dies, cosa que ens farà optimitzar el consum de combustible. – O podem combinar el cotxe amb un altre sistema no-contaminant, reservant per al segon les compres d’elements de difícil conservació com els ous, la carn o la llet, que també s’adquiriran en quantitats més petites i amb més freqüència. Això dependrà, en part, de les condicions meteorològiques, que afectaran la conservació dels aliments, i de si tenim un lloc fresc per guardar-los o no. Això sí, hem d’evitar l’ús freqüent del cotxe per a qualsevol ximpleria.

La bellesa no ho és tot L’aparença de les coses que comprem sembla que té molta influència sobre nosaltres, per la qual cosa els fabricants han optat, per tal de vendre més, per posar-los coloret, rímel, cera abrillantadora i fins i tot fer-los la cirurgia estètica. Moltes fruites precioses són totalment insípides, cosa que ja ni tan sols ens sorprèn. La carn, tan vermella que ens sembla que és viva, té moltes vegades un toc secret de pintura artificial. Siguem cauts i no fem cas de l’aspecte, perquè en realitat serem presa de tàctiques comercials de seducció dels nostres sentits. Si ens deixem dominar per aquests criteris més aviat estètics, podem arribar a rebutjar una carn d’un animal una mica més vella, però que sigui fresquíssima i acceptar, en 67

canvi, una carn d’animal jove una mica passada. En la nostra societat, encara vivim amb massa força una certa hipocresia social. Curiosament, la bellesa i el concepte fisonòmic que tenim de la qualitat dels aliments pot ser un aspecte molt interessant a tractar durant el campament. De fet, la nostra societat llença grans quantitats d’aliments perquè tenen taques, són boteruts, tenen un color lleig, unes característiques que no suposen defectes qualitatius. Alimentació, agricultura, consum i medi ambient s’entrellacen de forma absoluta i no sempre som conscients que la nostra actitud pot ser determinant per minimitzar la degradació ecològica.

Frescos tot l’any Si ens alimentem amb productes frescos, i encara millor, fets a la mateixa comarca, tenim més possibilitats de trobar més qualitat. En general, aquest tipus d’aliments s’estalvien l’enorme pressió del transport i, sovint, també alguns dels convencionalismes ridículs com prendre cura artificialment del seu aspecte. De totes maneres, el més interessant és analitzar com la bellesa no sempre és sinònim de qualitat organolèptica o vitamínica. El campament pot ser una bona oportunitat per reflexionar i viure de prop l’origen dels aliments i la seva importància en la vida rural. Avui dia, estem acostumats a veure tot tipus d’aliments durant tot l’any. Oblidem que molts dels vegetals són estacionals, i que la seva distribució al llarg de tot l’any solament és possible si es guarden en cambres frigorífiques o si es conreen en hivernacles sotmesos a condicions forçades amb una important despesa d’aigua, fertilitzants, plaguicides, energia, etc. Aquí no teixirem un panegíric sobre l’agricultura ecològica, això no obstant no podem deixar d’advertir que és bo d’adaptar els menús a la fruita i la verdura del temps. Podem recórrer a les fruites i verdures de la zona i de l’època i, si pot ser, adquirir-les directament del productor. Fins i tot podem tenir l’oportunitat d’assistir a algunes de les tasques agrícoles que s’estiguin desenvolupant en l’època que ens agafi de campaments.

Productes sí, residus no Com veurem més endavant, una gran part dels residus generats en un campament són envasos i embalatges. Una part important els podem reduir comprant a l’engròs, o prestant atenció al que escollim. Per exemple, no cal 68

comprar les vint porcions de xoriç en safates de porexpan o foam, es pot comprar la fruita en caixes, i no en bosses. La llet també la podem adquirir a les granges sempre que es pugui, o en envasos retornables. Entre els envases no retornables, trieu preferentment, sempre que pugueu, els que es puguin reciclar més fàcilment, tenint en compte les possibilitats que estiguin al vostre abast. És clar que el reciclatge és una de les millors opcions entre les solucions menys dolentes. En la nostra cultura d’usar i llençar s’ha fet molt poc per reduir els residus. Això no obstant, el reciclatge existeix, i podem fer ús dels seus dispositius, si hi tenim accés. Determinem la nostra compra en funció de les possibilitats de reduir les deixalles. Encara que sigui sense mirar prim, podem fer un petit càlcul d’on anirà a parar el nostre producte, embalatge i contingut, si podem reutilitzar-lo, si tenim manera de reciclar-lo. Decidim-ho amb els participants del campament després de pensar-hi. Els productes de neteja també són de difícil elecció. Per començar, recorrerem als que no tinguin fosfats, i procurarem que no continguin elements tòxics. No és gens fàcil saber quin tipus de detergents cal fer servir, per això el més recomanable és fer-los servir amb moderació. Finalment, procurarem tenir en compte alguns d’aquests criteris a l’hora de comprar el material de papereria típic del campament. Un punt que pot ser important és el de l’ús de pintures ecològiques. Procurem que aquestes siguin de base a l’aigua, que no continguin elements tòxics. Farem una política d’estalvi. Hem de provocar que la idea del malbaratament de material estigui mal vista. La selecció de productes més respectuosa amb el medi, resumint el que s’ha dit fins ara, tindrà en compte coses com les següents: – – – – – –

Comprar qualitat i no estètica Optar pels aliments del temps Preferir aliments propis de la zona Comprar a l’engròs, sempre que puguem Evitar embalatges superflus Mirar la composició dels productes, per evitar, en la mesura del possible, elements tòxics i els additius innecessaris – Evitar productes i recipients d’un sol ús 69

– Donar prioritat als envasos retornables o reutilitzables – Afavorir els productes que provenen de l’agricultura biològica. Menú del dia Quan preparem el menú, haurem de tenir en compte diversos punts: – l’edat dels participants – el nivell d’activitat o esforç físic que hem d’imposar per tal d’establir una dieta equilibrada a les seves necessitats. – les quantitats necessàries, ja que hem vist, amb pena, moltes vegades llençar quantitats industrials d’espaguetis a les escombraries, cosa totalment evitable. També cal no oblidar que es pot dur a terme una política de reaprofitament. Moltes de les restes de menjar sobrant poden recuperar una nova forma, Menjar diari durant una ruta Relació en pes d’alguns aliments bàsics utilitzats durant una travessa Galetes: 150 g Un sobre de sopa Codony: 100 g Nous: 20 g Xocolata: 20 g Mantega: 25 g Litines

Formatge: 40 g Embotit: 200 g Llet de tub: 50 g Avellanes: 20 g Te: 1 sobre Torró: 150 g

Extret de: Com viure el camp d’estiu, ME-GSJ de Catalunya.

molt abellidora, gràcies a la famosa truita de tot, les croquetes i empanades, els purés... En fi, cosa vostra i... la imaginació al poder! S’ha de tenir en compte: – Hem de fer servir recipients amb prou volum per a la quantitat de participants. – Procurarem que recipients i fogons tinguin un diàmetre semblant. Si hi ha molta més olla que foc, l’aigua no s’escalfarà mai. En el cas invers, la flama sortirà pels costats del recipient, i aleshores s’escalfarà l’aire del voltant, però no el contingut. 70

– Els plats de plàstic costen més de netejar... sempre queden una mica greixosos. – S’ha de mirar el menú que es vol fer i descartar aquells utensilis que no serveixin, o que poden ser substituïts per d’altres. – S’ha de pensar que els nens més petits menjaran menys quantitat. – Una vegada al campament, reguleu les quantitats a partir de l’experiència dels primers dies. – Com més bé es faci el menjar, menys se’n llençarà. Mesures dels aliments, per no passar-se: Pasta: Podeu calcular uns 60-70 g per persona. Arròs: Semblant. Es pot calcular per punys: dos per persona, i li correspon dues vegades i mitja de volum d’aigua per coure’l. Sopes, llet: un quart de litre per persona. És el que hi cap en una tassa, més Material per a la cuina Recipients grans per bullir Recipients petits per bullir (olles i cassoles) Plats, fondos i plans (de plàstic no) Escorredor Pinces per a la carn Ganivets Obrellaunes Fregalls Draps de cuina Llum per a la cuina Cafetera Recipients per guardar la sal, la farina... Opcional: Manual pràctic de cuina

Paelles grans Paelles petites Safates grans Colador Cullera de fusta Cullera per servir Ganivet per al pa Tisores de cuina Baietes Detergent Llumins, encenedors... Setrill

o menys. Material general. Galledes, vaca per a l’aigua, bidons, gibrells, tendes, fogons, fanalets, pics, pales, corda. 71

72

Additius Són substàncies sense poder nutritiu que s’afegeixen a un aliment amb diferents finalitats (conservants antioxidants, modificadors de la textura física, sabors artificials, color). La veritat és que desperten una gran controvèrsia perquè alguns no estan prou estudiats i no se’n coneixen les conseqüències per a la salut. D’altres poden ser necessaris per a determinats aliments, i encara hi ha els que, tot i ser innocus, no tenen cap altra utilitat que la d’embellir el producte. Són les famoses E que sempre llegim a les etiquetes, seguida de tres nombres. Han circulat diverses llistes d’additius que poden danyar la salut. No hem d’analitzar aquí la veracitat de les fonts, això no obstant, pot ser molt educatiu establir un petit fòrum de debat informatiu per analitzar l’abast del tema i comprovar-lo en els aliments que prendrem. Com a mesura de prevenció hem de minimitzar la ingestió d’aliments amb additius autoritzats perquè proliferen cada vegada més els plats precuinats, productes exòtics (que han de ser madurats artificialment) i tenen una aparença de qualitat de productes que no la tenen. Com que nosaltres no volem comprar per l’aspecte (enganyós) sinó per la qualitat dels productes, no necessitem per a res els additius, i molt menys si són font de dubtes per a la nostra salut. Colorants: E-100 a E-199 Els colorants són el resultat del caprici del consumidor. Són absolutament innecessaris, el seu ús no té cap justificació tecnològica. Alguns són considerats dubtosos, per la qual cosa entre un producte amb colorant i sense, ens decidirem pel segon. Conservants: E-200 a E-299 Eviten que l’aliment es corrompi i, per tant, lluiten contra la proliferació de bacteris. Alguns són catalogats com a nocius (E-210 a 252, E-250 a 252) i altres són dubtosos; se salven de l’E-200 a l’E-203, de l’E-260 a l’E-299. Si tenim l’alternativa de comprar el mateix producte en fresc, no cal dubtar ni un segon. Antioxidants: E-300 a E-399 Ajuden a la conservació de greixos i conserves. Els lípids que contenen els greixos en contacte amb l’aire, la humitat o la calor es descomponen en àcids grassos que tenen una olor desagradable. Sembla que només presenten problemes els galats (E-310 a 321, E-338 i E-341). Intentem evitar aliments que continguin aquestes E. 73

Emulgents i espessidors: E-400 a E-499 Maquillatge dels productes, que en modifiquen la textura. Eviteu els E-450a, b i c, de l’E-470 a l’E-483, ja que són dubtosos. Potenciadors de sabor: E-600 a E-625 Passa el mateix. La majoria són dubtosos, especialment l’E-621 o glutamat sòdic o conegut també com a H5805. Com en el cas dels colorants i els espessidors, millor si no ens prenen el pèl. Recordem: encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda. Si un producte és de bona qualitat no hauria de necessitar aquest maquillatge.

Adreces d’interès: – Consell Regulador de l’Agricultura Ecològica. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Tel. 933 046 700. Us pot facilitar la relació de les finques que es dediquen al conreu o a la ramaderia ecològica. – Associació Vida Sana. Clot, 39. 08018 Barcelona. www.vidasana.org Tel. 932 450 661. Fax. 932 652 445. Per demanar una inspecció d’aliments dubtosos, etiquetes poc fiables... aquesta informació també es pot demanar a les oficines municipals de consum, o a les associacions de consumidors. A principis del mes de maig organitzen la fira de les alternatives i el consum responsable "Biocultura" www.biocultura.org. Hi ha alguns distribuïdors de productes ecològics als quals ens podríem atansar per fer la compra d’alguns aliments. – Natursoy. Josep Gallès, 36-52. 08183 Castellterçol. Tel. 938 666 042. – Hortec, sccl. Fruites i verdures ecològiques. Tranversal, 8, 47 Mercabarna. 08040 Barcelona. Tel. 932 634 304. – Central de Productos biológicos. S.A. Ctra Sabadell a Granollers, km 12.7, nau 3. 08185 74

Lliçà de Vall. Tel. 938 436 517. – En el portal www.terra.org hi ha una secció dedicada a "Serveis ecològics" que recull adreces d’establiments que subministren aliments ecològics. Bibliografia específica – Gil, Alberto. Guía para vivir sin contaminar en España. Cirene. Madrid, 1996. – Guía práctica sobre los aditivos, conservantes y colorantes. Obelisco. Barcelona, 1992. – Massanés, Ralf i Miralles, Jordi. Ecología de cada día. Naturart-Blume. Barcelona, 1995. – Posa't verd. Guia de consum responsable. Acció Escolta de Catalunya, 2003.

3.3 Consum d’energia Sense energia no hi ha vida. De fet la biosfera és una immensa màquina de transformació de l’energia solar. Això no obstant, les persones humanes hem après a utilitzar formes externes d’energia de les que genera el nostre cos a partir dels aliments. L’ús d’aquesta energia s’anomena exosomàtica i, sens dubte, ens ha permès situar-nos en una posició avantatjada dins de la biosfera. Però a la vegada, per una implacable llei termodinàmica, l’ús d’energia comporta una degradació més gran de l’entorn en augmentar l’entropia. Vivim consumint grans quantitats d’energia que es tradueix en contaminació. Aquesta és la raó per la qual s’ha de reduir el consum energètic: hem de gastar menys i amb més eficiència si volem reduir la degradació ambiental i mantenir la salut de l’entorn. Ja hem comentat que anar de campament, en cert sentit, és com tornar a la natura. És com un retorn a la vida senzilla de l’home primitiu, no tant perquè en reproduirem els comportaments, sinó per les emocions i els sentiments que deriven del contacte amb el medi. L’home primitiu vivia amb aproximadament unes 2.000 kcal al dia. Avui, nosaltres gastem al voltant de 1.000.000 kcal al dia. Quan anem de campaments hem de procurar que sigui un exercici de minimització del consum energètic. I alhora ens obligarem a exercitar pràctiques que millorin l’eficiència de l’escassa energia disponible en un espai a l’aire lliure. 75

Sovint, podem observar, sobretot si hem anat a un càmping, que algunes persones s’emporten l’estufa, l’assecador i fins i tot la torre de música. Aquests usuaris de la natura no seran en absolut l’exemple a seguir, sinó tot el contrari. Si realment volem disposar d’aquests espais de comoditat artificial hem d’acudir a cases de colònies o a centres de turisme rural, que permeten aproximar-se a la natura sense patir-ne les molèsties (ni gaudir intensament de les emocions de la vida del campament). L’objectiu de passar 10-15 dies vivint en tendes de campanya no és reproduir les condicions d’una casa. Entre lones, hem d’aconseguir integrar-nos al màxim en el medi que ens acull. Però tampoc és qüestió d’anar a patir les inclemències del temps com si fos un acte penitenciari. Per això s’ha de triar bé el lloc del campament en termes de característiques climatològiques. Assegurem-nos doncs que es porta prou roba d’abric i sacs de dormir de qualitat. El fred nocturn és un veritable malson. Fins i tot a l’estiu, la nit pot ser freda i humida a la muntanya. Tot i això, viure al campament durant uns quants dies suposa una necessària despesa d’energia per a funcions imprescindibles com cuinar els aliments i il·luminar a la nit. Els artefactes productors d’energia que es requereixen, en general, per a aquestes funcions són: – les bombones de càmping-gas per cuinar – els fanalets, per il·luminar – les piles per a llanternes i, ocasionalment, altres aparells. El que qualificarà el nostre campament d’ecològic, serà: 1. La nostra actitud a l’hora d’utilitzar l’energia, les mesures d’estalvi energètic que prenguem. Ens referim a hàbits com apagar la llanterna quan no s’està fent servir. 2. L’ús d’alternatives, per exemple, la innovació de fer servir, encara que sobre la base de les seves possibilitats, una cuina solar per cuinar. O invertir en un senzill sistema d’il·luminació fotovoltaica en substitució dels tradicionals llums de gas. Òbviament, en el tema de les actituds cal ser molt transparent i conseqüent. Una característica bàsica del campament ecològic és la de minimitzar els residus. Per tant, és important el tipus d’envàs del combustible. Entre una bombona recarregable i una que no ho és, és millor escollir la primera. El 76

mercat ofereix molts productes per proporcionar fonts d’energia per a acampadors. Entre aquests us aconsellem utilitzar aquells que: – us ofereixin més independència de la xarxa elèctrica (per una qüestió eminentment pràctica) – es basin en un consum menor (per reduir la despesa) – produeixin menys residus (millor reutilitzable que reciclable) – no continguin elements tòxics. A continuació us suggerim algunes idees fàcils d’aplicar (no sereu els primers, però es necessita valor) en un campament, que faran que l’activitat es converteixi en una experiència que sensibilitzi sobre l’ús i l’abús d’energia.

Fora els rellotges! Podem començar, simplement, per adaptar-nos a l’horari solar, desterrant tots els rellotges del campament... Per què els volem? El rellotge condiciona els nostres hàbits culturals. Per als mediterranis veure les deu de la nit ens sembla que és quan comença la festa nocturna. En realitat, a aquesta hora a l’estiu s’esvaeixen les darreres pinzellades de blau marí. Fora doncs els prejudicis de si a les 6 del matí és massa d’hora per llevar-se, o a les 10 és massa d’hora per anar-se’n a dormir. Farem igual que els caragols, les sargantanes i els natzarens. Ens llevarem amb el sol i d’aquesta manera aprofitarem totes les hores de llum, amb l’estalvi consegüent. I és que les bestioles són molt llestes. Elles estalvien perquè saben de quin mal pateixen! A més, viure sense l’esclavitzant ritme del temps mecànic és una experiència que revitalitza els nostres sentiments. Ens pot ser útil per exercitar la mesura del temps amb recursos naturals: medició de la projecció d’una ombra, o adonar-nos que en un dia plujós, sense la referència del sol, el temps s’estira.

El sol a la meva pila Precisament, en les nostres condicions de vida urbana, de vegades utilitzar aparells recarregables amb energia solar ens pot semblar poc pràctic, perquè pel fet d’estar tancats mig dia a l’institut o a la feina, acabem pensant que no hi ha sol. A més, el campament, amb un règim de pressió psicològica per 77

afavorir l’estalvi energètic, pot ajudar a fomentar actituts favorables a la utilització d’aquets aparells. Actualment, hi ha piles recarregables, de níquel-metall hidrur (NiMH) de fins a 2.300 mAh, que podrem reomplir fins a 1.000 vegades amb els raigs del sol o l’electricitat. Amb aquests artefactes no solament contribuirem a reduir aquests residus tòxics que són les piles, sinó que, a més, mesurarem el poder de l’energia solar. Pensem que les piles són un problema important i sobre el qual encara no hi ha solucions sostenibles. Per cada mil piles (moltes encara amb dosis letals de mercuri) que hauríem llençat al contenidor, nosaltres en posarem només una. I, a més, l’energia que estarem fent servir no vindrà de cap central nuclear, tèrmica ni hidroelèctrica, que augmenta la contaminació o el risc nuclear. Res de tot això: les nostres piles seran com organismes fotosintètics. A viure del sol. Insistim, el campament és una oportunitat única per agafar el vici dels carregadors solars per a les piles. Hi ha carregadors solars per reomplir aquestes piles recarregables d’alt amperatge però han de ser d’una certa qualitat perquè es requereix un bon panell fotovoltaic. També cal valorar que un bon carregador elèctric per a piles recarregables de qualitat és una molt bona alternativa. Donem doncs impuls a les piles recarregables. Es pot considerar de disposar d’un carregador solar col·lectiu de qualitat com el Batpack i un panell fotovoltaic de 10 a 20 W. Podríem pensar en aquest aparell com a material bàsic de l’activitat com ho són les tendes o la farmaciola. Us proposem, doncs, que demaneu informació. Valoreu els pros i els contres, feu càlculs de rendibilitat. No podem menysprear el pes educatiu d’aquests petits gestos, el valor de la coherència amb les idees, de la salut global del planeta, i de suport a les iniciatives alternatives que vagin sorgint.

Llanternes i frontals solars Seguint en la mateixa línia, us direm que hi ha llanternes, llums fixos i fins i tot frontals que funcionen sense piles, directament amb energia solar i d’altres que ho fan amb impulsos magnètics. A més de poder substituir la llanterna piladependent, algunes són prou potents per poder fins i tot substituir 78

el fanalet, focus lluminós habitual, quasi indispensable, durant la vetllada. No n’hi ha prou amb la llum de la lluna, encara que ens sorprendríem del que els nostres ulls són capaços de percebre quan s’han acostumat a la llum tènue. Durant el dia haureu de col·locar les llanternes amb panell fotovoltaic de cara al sol, perquè s’emplenin. I si està núvol? Doncs és clar, en aquest cas a penes poden recarregar-se, però tant és, adaptem el nostre programa a l’evolució meteorològica dels dies. Això no obstant, una llanterna d’aquest tipus pot aguantar més d’un dia sense ser recarregada. A més, normalment, tenen l’alternativa de les llanternes magnètiques que només cal sacsejar un minutet i obtenir llum durant uns 15 minuts. Finalment, una llanterna amb piles recarregables ens permet tenir-ne un joc recarregat per substituir quan s’esgota un i no el podem recarregar. Una altra possibilitat o alternativa que es pot estudiar és adquirir una petita placa solar d’uns 45 w amb una bateria i algunes bombetes fluorescents de baix consum. Ens podria servir per il·luminar el menjador durant el sopar. És molt interessant aprofitar aquest tipus d’experiències a la natura per sensibilitzar-nos sobre la dependència energètica que tenim, nosaltres que mai no hem hagut de preocupar-nos pels talls de llum diaris. Kit fotovoltaic. La Fundació Terra ofereix un kit fotovoltaic equipat que permet instal·lar quatre punts de llum, endollar l’equip de música i fer anar una bomba d’aigua. Aquest kit portàtil es pot llogar a través d’Entorn, sccl. Tel. 936 011 600. Noctisolar Ecolight. Així mateix, la Fundació Terra ha desenvolupat uns llums portàtils solars amb el nom Noctisolar Ecolight que fan la funció d’un llum de gas i que es carreguen amb l’energia del sol. També té a la venda llanternes magnètiques. Es poden adquirir a través d’internet www.terra.org o per telèfon: 936 011 636. 79

Cuinar de forma eficient Tapa l’olla El dia de l’arribada, en muntar les instal·lacions, segurament haureu reservat un raconet, aïllat del vent i la pluja, per cuinar. El vent fa que es perdi la calor molt de pressa, per la qual cosa el mer fet d’aïllar la cuina és, no solament una comoditat per als intendents, sinó una mesura d’estalvi molt important. Però tot i això, l’ambient fred (a l’hora de sopar, encara que sigui a l’estiu, si som en una cota una mica alta, farà fred) us farà perdre molta calor. En definitiva, tapeu els recipients que feu servir. El fet de posar la tapadora farà que l’aigua o l’oli s’escalfin molt més de pressa, o que la sopa i la verdura estiguin preparades cinc minuts abans. Això és l’estalvi energètic pur. La cuina de capsa o forn solar No es tracta del darrer refinament inventat pels ecologistes del segle XX. Al contrari: és alguna cosa conceptualment tan antiga com posar-se a prendre el sol per escalfar-se. Com a artefacte, fa més de doscents anys que va ser fabricat per primera vegada pel naturalista Horace Saussire. El van seguir savis tan savis com Lavoisier o Herschel. Però arribà el petroli. I tothom se’n va oblidar... Una cuina solar de capsa és un enginy realment simple. Els seus elements principals són: – – – –

Capsa de doble paret aïllant Coberta transparent Parets interiors reflectants Fons de color negre

La llum entra per la cara transparent i és absorbida pel color obscur de l’interior. L’energia solar es transforma així en calor. I aquesta calor es queda tancada a la capsa, per l’efecte hivernacle. Es pot augmentar la quantitat de radiació que entra a la capsa si afegim un reflector, amb què s’assoleixen temperatures de 100 a 135 ºC. A les escombraries trobareu quasi tot el material per fabricar-la: 80

– – – –

Cartó per a l’estructura Paper d’alumini per a les superfícies reflectants Diaris gastats per al material aïllant Vidre per a la tapa transparent

Només us faltarà comprar cola, tisores i pintura negra. Es pot fer amb material molt divers, això és un exemple molt senzill. Potser no pugueu creure que hi ha gent que es faci uns bons ous al plat, o peix rostit, o una pizza, amb aquest sistema. Us animem a provar-ho. Al campament es pot servir, a més, per pasteuritzar l’aigua, o per desinfectar venes. Actualment, la Fundació Terra distribueix el forn solar comercial Sun Cook que tot i no ser barat pot ser un recurs interessant. La capsa de palla L’anomenada "capseta màgica" us pot servir per coure llegum, fer arròs, o fabricar iogurt, entre altres funcions. Es tracta simplement de muntar un sistema d’aïllament tèrmic, de manera que en introduir-hi una cassola que ha bullit a foc lent durant uns quants minuts, la cocció continuï, de forma passiva. Aquest sistema pot ser una capsa amb massa aïllant per tots els costats (a les primeres versions, va ser de palla, i d’aquí ve el nom), però una altra forma de fer-la és cavant un forat a terra. La capsa de palla aïlla del fred o la calor, segons el que s’hi introdueixi a dins. Per això pot fer la funció de forn o de nevera, a partir del mateix principi. La cuina solar La cuina solar parabòlica és un estri que permet cuinar fent servir només la llum del Sol. Per tant, necessita d’insolació i un espai obert protegit del vent. El reflector parabòlic concentra els raigs del sol a l’olla i l’escalfa. Les cuines 81

parabòliques poden aconseguir gairebé les mateixes temperatures que les cuines convencionals (prop de 200 ºC) i, per tant, a més de cuinar permeten fregir i fer fornades. L’olla és fàcil de manipular. Els cuiners poden preparar les seves receptes habituals sense gaire canvis. Les cuines solars parabòliques es subministren dins una capsa plana en la qual hi trobarem tots els elements per construir-la. N’hi ha essencialment dues mides, la KSOL 14 de 140 cm de diàmetre i la KSOL 10 de 100 cm de diàmetre. A l’interior de la caixa incorpora les eines bàsiques com ara les claus angleses, els cargols, i una llima per facilitar el seu muntatge. Seguint els dibuixos del manual de muntatge amb atenció no tindrem cap problema per muntar la cuina. És possible cuinar des del matí fins la tarda perquè el reflector es pot orientar respecte al Sol. Es poden aprofitar els curts períodes d’insolació. La cuina parabòlica es idònia per fer àpats familiars a l’aire lliure. Per causa de la profunda corbatura del reflector, el focus calòric està en una posició segura dins de la paràbola de la cuina. Cada 15 minuts s’ha de reorientar per seguir el Sol i així obtenir la màxima eficiència. És recomanable combinar la cuinar solar amb els recipients aïllats (p.e. cistella de fenc) atès que així podem acabar la cocció amb el calor emmagatzemat a la cassola i alliberar la cuina parabòlica per preparar altres plats. La cistella aïllant, a més, permet conservar la temperatura del menjar fet unes hores abans i servir-lo encara calent. En dues dècades s’ha promogut la fabricació d’unes 15.000 cuines parabòliques repartides per més de 80 països arreu del món. S’han iniciat programes escolars per aprendre a muntar i fer servir les cuines parabòliques. Les cuines solars contribueixen a la solidaritat i l’ecologia. Cuinar amb el Sol no té cap complicació. Si fa un dia clar i asoleiat la cuina solar parabòlica ens permet cuinar gairebé amb els mateixos temps de cocció que una cuina convencional. El menjar no pren cap sabor especial però el fet que la temperatura no sobrepassi els 200 ºC dificulta que el menjar se’ns pugui cremar. Podem preparar plats amb fregits, bullits o al forn. Si desplacem avançant la cuina solar uns 7º podem posar l’olla a la paràbola i no haver d’orientar-la fins al cap d’una hora i, per tant, anar fent altres coses. Un dels plats més senzills de preparar potser són unes patates al forn. 82

Netegem la pell de la patata i la posem dins l’olla negra. Amb una cuina KSOL 14 uns 2 kg de patates es fan en 30 minuts. Aquest mateix procediment el podem seguir per fer boniatos, peres o pomes ja sigui senceres o farcides. Per fer una escalivada no cal que les albergínies i els pebrots es cremin amb brasa. Els podem posar dins l’olla sense aigua. En cosa d’una hora estan ben fetes. Si a la base de l’olla hi posem una reixeta l’aigua que desprenen aquests aliments no els tocarà i evitarem que bullin. Fer una truita amb una paella és d’allò més fàcil. Els ous batuts es vessen sobre la base de la paella quan ja està una mica calenta i no cal fer res més ja que si és una paella negra i amb base difusora no cal girar-les perquè es fan tant per sobre com per sota: les flames solars couen l’ou per la part superior. Per fer un pastís només ens cal preparar la massa amb la recepta que més ens satisfaci i dipositar-lo al fons de l’olla. Amb les cuines parabòliques es submnistra una barnilla metàl·lica amb la qual podem fer un suport perquè els motlles no toquin la base de l’olla i l’aire calent del seu interior escalfi per igual tota la massa. Una coca o pa de pessic es pot fer en menys d’una hora. Si col·loquem el motlle dins d’un estri com el Grill-Gas no s’eleva la temperatura i la coca es fa millor. El cuiner solar, com en la barbacoa de llenya cuina a l’aire lliure mentre gauDiferències amb una cuina convencional: – – – – – –

el menjar ni es crema ni s’enganxa triga més a coure’s es conserven millor les propietats dels aliments necessita menys aigua no es pot fregir es conserva calent fins que consumim els aliments cuits.

Consells: – – – –

posar el menjar a la capsa a mig matí i a l’hora de l’àpatr ja estarà calent fer servir recipients foscos per cuinar no afegir aigua a les verdures fer servir agafadors per no cremar-se.

83

deix d’una activitat que pot fer la delícia dels amics i familiars. Si s’empren ulleres de sol s’evita l’enlluernament. Cal recordar que la paràbola es pot girar i posar d’esquena el Sol quan cal remenar el menjar o retirar i posar l’olla del punt focal. Les cuines parabòliques KSOL s’han d’emprar sempre amb recipients negres o foscos. L’olla solar és una olla amb l’exterior esmaltat en negre o un color fosc. Per a les cuines parabòliques KSOL 14 l’utensili que emprem no pot medir més de 26-28 cm de diàmetre. En canvi, la KSOL 10 necessita d’una olla o recipient de màxim 18-20 cm. L’olla solar és un accessori imprescindible per fer de forn, atès que sense cap líquid s’hi escalfa l’aire calent i amb aquest podem fer pujar la pasta d’un pastís o de pa. Es pot cuinar amb paelles i altres estris de cuina sempre que siguin de color negre per fora o de colors foscos. Si són de parets altes es taca menys el reflector i s’aprofita part de la radiació difusa emesa per la paràbola. Hi ha tota una col·lecció d’estris de cuina de metall negres amb puntets blancs que són molt barats i molt adequats per cuinar amb el Sol. Per altra banda, n’hi ha una gran diversitat per preparar tota mena de receptes. La cuina parabòlica no funciona els dies amb núvols. Per guardar-la al jardí només cal donar la volta a la paràbola i per posar-la cap per avall. Per usar-la i conservar-la cal que seguiu les indicacions del manual que porta.

84

I si finalment us convertiu en veritables gourmets solars podreu participar en el concurs de cuina solar que se celebra tots els estius a Benicarló (Castelló) i que podeu consultar a http://encuentro.terra.org. Més informació a: – Fundació Terra. www.terra.org. Email: [email protected] – Intiam Ruai: www.intiam.com – Solar Cooking, Archive, www.solarcooking.org/ Bibliografia – García, Joan. La cocina solar. El nuevo arte de cocinar de modo saludable y ecológico. Progensa. Sevilla, 1999. – Roca, Lali. “Cuina solar” a Perspectiva Ambiental, 25. Fundació Terra. Disponible en format pdf a www.ecoterra.org – Varis autors. Cocinas solares. Manual de uso y construcción. CensolarProgensa. Sevilla, 1994.

3.4 La gestió dels residus Els sòlids

Teniu idea de quina quantitat de residus es generen durant un campament? Nosaltres no coneixem cap estudi al respecte, però podem aproximar una xifra a partir dels càlculs fets a les ciutats. En realitat semblaria que el valor ha de ser més baix, perquè en fer les compres per a un gran grup la tendència serà comprar a l’engròs, cosa que disminueix molt el nombre d’embalatges. Però això no és tan clar, perquè també dependrà moltíssim de les possibilitats que ofereixi el lloc d’avituallament, així com de la conscienciació dels compradors. Les xifres actuals, molt variables, parlen d’entorn el quilo per persona cada dia, i més o menys està distribuït així: 45-50% de matèria orgànica 25% de paper i cartró 7% d’envasos i plàstics 8% de vidre 4% de metalls 85

11% altres Si apliquem això a un campament de 25 persones, durant 15 dies, obtenim 375 kg de residus, o sigui, una bossa de 25 kg tots els dies. Encara que les xifres de cada fracció poden ser diferents per a un campament, a grans trets estarien distribuïts així: Matèria orgànica: 11,25 kg/dia (Total: 168,75 kg) Paper i cartró: 6,25 kg/dia (Total: 93,75 kg) Envasos i plàstics: 1,75 kg/dia (Total: 26,25 kg) Vidre: 2 kg/dia (Total: 30 kg) Metalls: 1 kg/dia (Total: 15 kg) Altres: 2,75 kg/dia (Total 41,25 kg) Si volem fer una bona gestió del campament, haurem de començar per MINIMITZAR tant com podrem l’arribada d’envasos i embalatges inútils, o substituïbles pels altres envasos que siguin reutilitzables. Aquest tema s’ha tractat en el capítol anterior, però cal recordar-ne la importància, sobretot si tenim en compte que la tendència general de les xifres és que s’incrementen els percentatges de plàstic, paper i cartró (cosa que correspon sobretot als embalatges) i a una disminució de la matèria orgànica. Això ens està dient que, per comprar la mateixa quantitat d’aliment: – Cada vegada hi ha més i més capes de papers, plàstics, safates i proteccions diverses, en una dubtosa defensa de la qualitat i la higiene. – Cada vegada hi ha menys oportunitats de trobar aliments en envasos retornables. Per tant, sembla que estem avançant en direcció contrària a la que hauríem de prendre. A nosaltres ens toca valorar els pros i els contres de totes aquestes informacions i opinions que aportem i establir les nostres pautes de consum i gestió del campament amb criteris ambientals.

Els líquids A més d’aquests residus sòlids, també hi ha els 86

líquids, que són, essencialment, les aigües brutes i l’oli sobrant dels menjars. En parlar de les instal·lacions ja hem abordat una mica què hem de fer-ne, quan explicàvem les aventures i les desventures del pou de les aigües greixoses. Si s’hi llencen les aigües brutes dels menjars, que només contenen matèria orgànica i restes de sabó (i suposem que sense fosfats ni elements tòxics), els microorganismes de la terra aniran produint un procés de depuració natural, en aprofitar la matèria orgànica i els nutrients per al seu creixement. Per això és imprescindible que no hi hagi elements tòxics juntament amb l’aigua, perquè aleshores deturaríem el procés de depuració. Aquesta és una de les raons per les quals cal tenir cura quan triem els detergents, procurant llegir bé les etiquetes i comprant el més adequat, encara que sigui una mica més car. I en tot cas, moderar la dosi de sabó.

Una minidepuradora Algunes persones s’entretenen ideant un sistema de depuració de les aigües sanitàries en el mateix campament. Tot i que, en realitat, més que ser sistemes eficaços de depuració, tenen sobretot un sentit pedagògic. Es tracta, en general, de recollir les aigües brutes dels plats i fer-les viatjar per uns circuits de forma que vagin passant diferents tractaments, molt rudimentaris. Us descrivim a continuació un sistema de depuració que s’ha experimentat en campaments, i que per tant, és factible. Es tracta de fer una depuració fisicoquímica. El primer pas és normalment un filtre gruixut que pot ser de sorra, o un entrellaçat de troncs i herbes seques. A continuació s’entra en una cubeta de decantació i flotació. Els greixos queden a dalt, i els precipitats, més densos, cauen al fons. Per provocar més precipitats es poden afegir un parell de cullerades d’alúmina (ho trobareu en adroguers, o es pot intentar sol·licitar-ne una mica en alguna estació de depuració d’aigües). Així doncs, l’aigua ha de sortir sense precipitats ni greix, que serà l’aigua més neta. El tercer pas intenta retenir els ions. Es pot utilitzar carbó actiu (qui tingui un aquari a casa segur que el coneix), o simplement, palla com a element absorbent. L’aigua resultant no es llença al riu directament, sinó que és millor que sigui filtrada pel sòl, que realitzarà la seva depuració natural, amb l’alleujament que li haurem tret una part de la seva càrrega de brutícia. L’aigua ha de circular lentament i perquè sigui efectiu, els tolls han de tenir una capacitat moderada. Per això, en el campament, tindrà un valor més demostratiu que efectiu, però de totes maneres important.

Tancar el cicle

87

Com hem vist, més de la meitat dels residus sòlids del campament seran orgànics. És a dir, restes de menjar. Això significa que, si podem buscar un sistema de gestió adequat, rebaixarem de forma important l’impacte. Aquests tretze quilos i mig per jornada aproximadament no són una quantitat que podem plantejar-nos reduir gaire, ja que hem de menjar tots els dies. Tan sols, això sí, tenir en compte que no s’ha de malgastar menjar i calcular bé les quantitats. Però el que tenim, ho tenim, i alguna cosa haurem de ferne si no volem que acabi en un abocador, en una incineradora o a la muntanya, malmetent la bellesa d’algun racó amagat. S’ha d’acceptar, tot i això, que trobar-los una altra destinació tampoc no és una tasca fàcil, però us llancem el repte perquè ho intenteu. Per exemple, podeu posar-vos en contacte amb alguna de les granges dels voltants, per tractar de veure si els podrà ser útil alguna part de les vostres restes de menjar. És molt fàcil que les puguin donar als seus animals, o bé posar-les a la pila de compostatge, perquè puguin convertir-se en terra bona per a les seves hortes. Serà important, per tant, que el mateix granger o agricultor us aconselli per veure quines coses li serveixen i quines no. És a dir, a la pràctica, per veure com heu de separar aquesta part orgànica perquè sigui útil de nou. Per exemple, si el pagès té interès a donar-ho com a menjar a les seves aus, no haureu de barrejar les restes de peix, ni els macarrons amb les pells de les fruites i les restes de verdura, que sí que els poden servir. En canvi si ho volen donar als porcs aleshores acceptaran més varietat. Ells mateixos, doncs, us diran com heu de fer-ho perquè els vagi bé, i també per organitzar la recollida del material. Amb vistes, doncs, a aquests plans per als vostres residus, comenceu a pensar a emportar-vos uns quants cubells per separar les diferents fraccions. El que ja podeu anar esborrant de les vostres ments és tot allò que suposi cremar els residus, o bé enterrar-los. Sovint hem vist amb horror descripcions d’atrocitats semblants en l’apartat de gestió de residus d’algun manual de campisme tot just sortit de la impremta recentment. Relíquies? Doncs no. Nosaltres també crèiem que unes idees tan desgraciades ja no estarien presents en els manuals moderns, però amb sorpresa hem comprovat que encara persisteixen. En fi, aquesta és la nostra petita contribució perquè arribin a desaparèixer.

L’oli és una mina! 88

L’oli del campament pot ser font d’una molt important pol·lució. Si s’aboca directament a les aigües, evidentment, la destrossa serà esgarrifosa. Però també és molt nociu, encara que no es vegi, llençar-lo al forat dels greixos. Allí solament hi haurien d’anar a parar les aigües brutes dels menjars, que poden contenir una mica de greix: però mai hi llençarem l’oli sobrant de fregir. Hi ha la temptació d’aplicar la dita “d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol”, pensant que ja es filtrarà sol, encara que no n’estiguem segurs del tot. Desenganyem-nos-en: podem estar ocasionant una agressió al medi tot i que es pot evitar. Com a norma general, doncs, optarem per no llençar-lo a cap forat, sinó que el guardarem per tornar-lo a la civilització. Hi ha, a més, Recepta per fabricar sabó Ingredients: 6 litres d’oli, 6 litres d’aigua, 1 kg de sosa càustica granulada. Instruments: recipient resistent a la calor, amb capacitat per a uns 15 litres, cullera de fusta, capsa de cartró –com les de posar la fruita–, diaris vells, guants de cuina o draps. Procediment L’oli usat de la cuina es posa en un recipient que suporti temperatura, mai en un de plàstic. No és necessari filtrar-lo, i es poden barrejar olis de peix amb els de la carn. S’hi afegeix l’aigua, i a continuació s’hi posa la sosa càustica, començant a barrejar amb una cullera de fusta. Dins l’olla es produeix, en aquell moment, una forta reacció de la sosa amb l’oli. La temperatura pujarà molt i en sortiran vapors que poden ser molestos per als ulls i la respiració. És millor mantenir, doncs, una certa distància amb l’olla i que el monitor que s’encarregui de barrejar-ho vagi una mica protegit. Es continua removent fins que el líquid qualli (triga uns 10-15 minuts), i amb l’ajut d’uns draps de cuina, s’aboca el contingut a la capsa de fusta. Aquesta caixa ha estat prèviament recoberta a l’interior amb paper de diari (al fons i als costats) de manera que no en pugui sortir el sabó líquid. Es deixa a l’aire lliure fins que es refredi (1 o 2 dies) i després ja es pot tallar a trossos més petits per ser utilitzat. (Recepta: Sra. Rosario Barquín, Granollers)

diverses idees que poden convertir el problema en menys problema, i fins i tot, com veureu, en un recurs educatiu: 1. Podem emmagatzemar-lo perquè sigui recollit per alguna de les empreses gestores d’olis de cuina. A casa nostra, cal contactar amb la Junta de 89

Residus de la Generalitat de Catalunya (Tel. 935 673 300). Alguns ajuntaments disposen d’un servei propi de recollida d’olis usats. 2. Podem fer la volta a la truita, i convertir aquest material en matèria primera per fabricar sabó o llums d’oli.

Els inorgànics En la nostra visita prèvia al lloc d’acampada ens hem de preocupar per saber què podrem fer amb aquest tipus de residus. El més normal és que no hi hagi cap servei de recollida selectiva, però potser sí que hi ha un drapaire, que ens pot ajudar a gestionar els quasi 10 quilos que cada dia generarem (menys, si prestem atenció a la manera de comprar). Segur que els quatre quilos de paper i cartró seran benvinguts. El vidre, probablement també. Però la resta, potser no tant... La resta d’inorgànics (llaunes, plàstics, tetrabriks) és possible que no puguem facilitar-ne la recuperació o reciclatge a l’àrea del campament. La millor opció seria portar aquestes fraccions a alguna ciutat important o tornar-les a casa per evitar que s’acabin llençant aquests residus a una incineradora o a un abocador que no sempre compleix les normes legalment establertes per a aquest tipus d’instal·lacions.

Un cicle que no es tanca

Ja hem parlat de com són de contaminants les piles. És bàsic que inculquem la idea que el seu consum s’ha de reduir al màxim, i fins i tot hauria d’arribar a eradicar-se. Amb les piles, el cicle mai no es tanca, solament s’acumulen i es converteixen en un gran problema, sobretot veient que cada vegada n’augmenta el consum. Però en qualsevol cas, probablement no serà en el pròxim campament que cap nen no s’emporti una llanterna de piles. Per tant, hem de recordar-nos de preparar un dispositiu de recollida, i algun punt de recollida selectiva o entitat responsable.

90

Plàstics i tetrabriks La legislació vigent ens obliga a pagar més per cada envàs que consumim i així es financen els contenidors grocs per a tot tipus d’envasos o específics per a la seva valorització o reciclatge. Per tant, és important que si utilitzem líquids envasats en ampolles de plàstic o en tetrabriks, guardem aquests envasos (desplegats i premsats 50 tetrabriks ocupen l’espai d’un cubell d’escombraries) per tornar-los a la ciutat o en algun punt proper de reciclatge (deixalleria o punt verd) a fi que puguin ser recollits selectivament. El nostre consell seria que intentem minimitzar l’ús d’envasos no retornables ja que no sempre se’n garanteix el reciclatge, encara que sigui obligatori per llei. Pregunteu en quines ciutats i pobles dels voltants aquests materials es recullen específicament. Recordem que: • Actualment hi ha tecnologia per a l’aprofitament integral de les matèries primeres que componen el tetrabrik i altres envasos plàstics amb la qual es recuperen les matèries primes amb un saldo energètic positiu. • Els plàstics de tipus PET (que vénen assenyalats amb el nombre 1 dins de les fletxes del reciclatge) es poden rentar i, per tant, ser retornables com si es tractés d’un envàs de vidre. • Actualment, existeixen diferents formes de reciclatge dels envasos tetrabrik. Podeu consultar-ho a internet a http://www.cartonbebidas.com.

91

3.5 Usos de la natura: els productes del bosc Com tots els organismes, la nostra adaptació als diferents ecosistemes terrestres ha estat possible gràcies a la capacitat d’utilitzar la natura com el nostre subministrament de matèries primeres. El nostre èxit evolutiu ha estat possible gràcies a l’aprenentatge de convertir la natura en un veritable magatzem, imprescindible per sobreviure. La nostra cultura no és altra cosa que l’evolució i la sistematització dels coneixements adquirits per cada generació i llegats a la següent. La natura, i amb aquesta les pautes de convivència que hem establert en aquest procés i esdevenir cultural, ha estat sempre protagonista. Fruit d’aquesta convivència s’han desenvolupat tasques i oficis molt diversos i usos quotidians variats a partir dels recursos naturals propis de cada lloc. És el que coneixem per cultura popular, etnologia o ecohistòria. La vida al camp no és que sigui ni millor ni pitjor que altres estils de vida. Únicament, pel fet de la seva antiguitat, és l’àmbit on s’ha forjat la part més important de la cultura tradicional. La vida urbana és encara jove respecte a la vida rural, encara que avui dia monopolitzi i imposi el seu propi estil. No es tracta de valorar quin és millor o pitjor, sinó simplement de reconèixer que en ambdós àmbits hi ha valors positius i negatius; en altres paraules, que arreu floreix la cultura. Això no obstant, insistim, per una simple qüestió d’història, el camp és una veritable mina de saviesa acumulada, de coneixements –bons i dolents– però que tenen com a valor principal que han estat comprovats al llarg dels segles. Precisament, sense anar més lluny, el bagatge d’un poble amb una llengua comuna es caracteritza per l’existència d’un patrimoni d’expressions la base de les quals conforma el coneixement etnològic. En el cas que s’organitzi un campament a la natura, en realitat, també constituïm un assentament humà, encara que temporal. I encara que té unes característiques molt peculiars, cal comprendre algunes regles bàsiques. Viure uns dies a la natura no és el mateix que viure de la natura. Nosaltres no ens abastim del mateix medi en què som, sinó que ens emportem la majoria de coses que necessitarem. Fem l’avituallament en els nuclis de població més pròxims, o en granges, sense cap necessitat de buscar menjar al bosc. No extraurem les nostres medicines de les plantes silvestres, ni seleccionarem l’argila per modelar una cassola. 92

Tot i que en tot el que hem parlat de la preparació dels campaments, hem preconitzat l’ús de diversos elements naturals per al nostre ús com ara la terra, la fusta i pedres (en la menor mesura possible), ara el tema és incidir en el paper que té la natura com a recurs en el nostre campament.

Sobreviure o reviure La nostra cultura és una cultura d’inflexions. De cop apareixen fenòmens socials més o menys intensius en el temps i l’espai. Els anomenen modes, però en realitat són comportaments col·lectius que tenen com a característica el seu alt poder de penetració entre els hàbits de les persones. Fa un parell de llustres va irrompre amb força la visió de la natura com a escenari en el qual lluitar per sobreviure. Les pel·lícules sobre el tema, lligades normalment a temàtica bèl·lica, il·lustraren el fenomen i van servir per identificar des del vestidor propi fins a eines singulars. Avui dia subsisteix, encara que assimilada i domesticada, aquesta idea d’heroi dominador de la natura i resistent a les seves batzegades. De fet, fins i tot hi ha una cadena de botigues especialitzades en la supervivència, o en llenguatge culturalment correcte, en l’aventura. El terme aventura és la versió light de la supervivència, en definitiva, de l’acció d’enfrontar-se a les lleis naturals i al perill. És clar que l’esperit d’aventura a la natura s’ha reforçat a causa de l’avorriment que adorm la nostra societat. En tot cas és una reacció lògica davant d’una realitat social concreta. Al concepte d’aventura caldria contraposar el de visita. Viure una aventura és lluitar contra totes les inclemències i sobreviure a aquestes. Ser un visitant és descobrir i respectar tot allò que ens és aliè i nou. Quan som a la natura hauríem de comportar-nos com si fóssim a casa d’un amic. Difícilment se’ns acudiria amagar-nos darrere les cortines, amb una daga, a l’aguait d’emocions i aventures. Ni encendríem una foguera enmig del parquet perquè el seu gat faci voltes damunt les brases. Resulta tan irracional plantejar un campament en què haguéssim d’aconseguir el menjar del bosc amb els nostres propis mitjans, com imaginar-se viure a la ciutat basant-nos en el robatori i el furt. La supervivència, com a activitat lúdica, no és sinó un capritx bastant fora de lloc. Un exercici d’enginy i risc, una cosa que a la nostra vida quotidiana sovint rebutgem de forma covarda. I és que resulta més fàcil llançar-se a la selva tropical amb un coltell i un joc de botiga d’aventura que conviure amb un grup de nois i noies del 93

nostre barri, als quals no coneixem, i compartir l’amistat durant quinze dies. Ningú no discuteix, d’altra banda, que és interessant saber reconèixer els recursos naturals per pal·liar aquesta cultura de supermercat de la societat actual. És positiu que un noi sàpiga que tant és un all el que surt espontàniament en una rocalla mediterrània com la cabeça que es troba a la botiga. O que algunes de les plantes que envolten el camí són boníssimes en una amanida. Fins i tot la temible ortiga pot ser un gran àpat. Això no obstant, una cosa és enriquir el nostre bagatge cultural i l’altra fomentar comportaments de supèrbia ambiental i insolidaris. Massa sovint el que anomenem esports d’aventura no deixa de ser una explotació de la natura. Provar és una cosa inherent a la curiositat natural en tota experiència nova. Però en tota nova sensació és important que aquesta es produeixi en un marc conceptual que ajudi a entendre el perquè. En aquest cas, es tractaria de captar que el que és genial no és el consum d’un nou sabor culinari sinó assimilar que la natura ens és alguna cosa pròxima i amigable. És clar que aquí cal tenir molt d’ull, perquè és molt fàcil donar la sensació al grup que som en un restaurant natural, i que tot es pot tastar. Els experiments de cata poden ser molt, molt perillosos. Hi ha la idea arrelada que si un animal es pot menjar un fruit, a nosaltres tampoc no ens farà mal. Fals! això no té per què ser així. I encara que hi ha molt poques plantes i animals verinosos, ja siguin tòxics o mortals, tampoc no es tracta d’acabar en un hospital perquè ens facin un rentat d’estómac; això en el millor dels casos! Recordem que cada any hi ha enverinaments mortals per ingestió imprudent de bolets (o sigui, sense conèixer-los a la perfecció). No hem de posar-nos a la boca res que no coneguem perfectament. Per identificar les espècies comestibles, podem acudir a alguna de les moltes obres especialitzades que hi ha, i encara millor si preguntem a la gent d’allà, que són els més interessats a conèixer els seus propis recursos, o ens fem acompanyar per algú que conegui bé el tema.

Bocins de natura A continuació us oferim una llista d’algunes plantes silvestres que poden servir per a preparar alguns menús naturals. Hem relacionat plantes comunes i fàcils de trobar fent una passejada al voltant del campament. És clar que les plantes presents depenen de l’ambient ecològic on hem situat el campament. Per tant, aquesta llista és simplement orientativa. 94

Us demanem, de totes maneres, que sigueu molt respectuosos amb aquestes espècies. Encara que no estiguin protegides, desenvolupen una funció en els ecosistemes i hem de ser moderats. Un bocí és sempre un bocí, no una bacanal. No seria gens coherent amb els objectius d’aquest manual que intentem elaborar una amanida per a 25 persones arrasant un rabeig fluvial ple de créixens del rierol més proper. Insistim, que quedi clar, que es tracta de bocins per experimentar sabors silvestres, i no de descobrir nous ingredients per a una reformulació dietètica. Tampoc no podem oblidar que no som els amos de tot el que trobem al nostre pas, i que hi ha altres éssers al bosc que sí que ho necessiten per sobreviure. Respecteu, a més, la voluntat del propietari, a qui haureu de demanar permís exprés per fer qualsevol activitat recol·lectora de grup; i penseu que cada vegada més hi ha gent que, a més de l’explotació de la fusta als boscos, intenta explotar de forma sostenible també la recol·lecció de fruits silvestres, plantes medicinals, bolets, etc. Siguem doncs respectuosos, la natura sempre té propietari i els beneficiaris en som tots. Aquí trobareu, doncs, quatre idees d’ingredients culinaris silvestres.

...al costat del camí • Borratja (Borago officinalis): planta espontània bastant freqüent en erms. Se’n poden consumir les fulles, en amanides o arrebossades. Les flors també es poden posar en amanides. En infusió té propietats diürètiques. • Mores de bardissar (diferents espècies del gènere Rubus): les trobem pertot arreu, especialment en tanques al costat de conreus i a les riberes fluvials. Els seus fruits, negres quan són madurs, tenen molt bon gust, i els encanta als nens... Compte amb els empatxos de mores i molta precaució a no confondre-les amb el fruit del roldor (Coriaria myrtifolia); aquest arbust de fulles ovals verd clar amb tres nervis molt marcats a vegades es barreja amb els esbarzers i, per tant, els seus fruits poden trobar-se junts. • Tàpera (Capparis spinosa): és una planta baixa típica d’ambients ruderals. Neix en murs i marges amb molt sol. És pròpia de zones del sud d’Espanya i molt freqüent a les Illes Balears. Els seus fruits i flors emergents són comestibles, i poden fer-se servir per fer salses, o com a condiment. Quedarà ideal a la nostra pizza. 95

• Dent de lleó (Taraxacum officinale): viu en prats de muntanya, encara que també creix als marges de camins. Les seves fulles tendres són aptes per a amanides. • Malva (Malva silvestris): és abundant al costat de camins tant a la muntanya com en terres de conreu. Les seves fulles tendres donen sabor a sopes, ja que contenen un mucílag que proporciona textura als bullits. • Fonoll vulgar (Foeniculum vulgare): es considera que les seves llavors són capaces d’alleugerir la sensació de fam. Per això, antigament, se les menjaven els pobres o s’afegien al pa.

...ens endinsem al bosc • Fruits de carrasca i alzina surera (Quercus coccifera i Q. suber, que té més bon gust que Q. ilex): abans es menjaven igual que les avellanes i les nous. Són una mica aspres i amargs. • Repunxó (Campanula rapunculus): creix en prats i marges de camins una mica humits fins a mitja muntanya. Tota la planta és aprofitable: els fulls, que tenen un cert gust dolçàs, han de recollir-se abans de la floració i són comestibles igual que les de la pimpinella (herba forrera) més gran (Sanguisorba officinalis). • Espàrrecs (Asparagus acutifolius): qui sap trobar-los pot fer-se un bon àpat amb aquests deliciosos brots, però són de temporada.

...anem fins al riu • Verdolaga (Portulaca oleracea): creix en llocs amb terra humida i rica. Molt abundant com a mala herba en conreus de regadiu. Les fulles, un cop se n’ha tret del pecíol, són delicioses a l’amanida. Bullida amb carn, li dóna un gran sabor. Diuen que és menjar de reis. • Créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum = Nasturtium officinale): freqüent en aigües corrents, més o menys netes. Tot i això, ens assegurarem que no hi pugui haver cap focus de contaminació aigües amunt, com per exemple una granja. Els fulls es mengen en amanida. 96

No hem inclòs les plantes aromàtiques, tan freqüents en tota la zona mediterrània, com són la sàlvia, el romaní, l’orenga, el llorer o la farigola. Una branqueta d’aquestes plantes pot condimentar qualsevol menjar. Una mica de bibliografia sobre el tema – Divincenzo, M. V. Guía de frutos de la tierra. Grijalbo. Barcelona, 1989. – Fernández-Pola, J. Recetario de plantas medicinales. Omega. Barcelona, 1992. – Ripoll, L. Herbes i remeis casolans. Ed. HMB. Barcelona, 1985. – Dr. C. Norman Shealy. Enciclopedia ilustrada de Remedios Naturales. Köneman. Barcelona, 1999.

Detergent per rentar Hi ha substituts naturals del sabó i el fregall. Es poden improvitzar fregalls amb corda d’atzavara. Hi ha dues plantes que creixen, a més, a la vora dels cursos d’aigua. • Equiset o cua de cavall (gènere Equisetum): conté una gran quantitat de sílice al seu interior, cosa que li dóna poder abrasiu; a més conté saponines. Així doncs, aquests descendents de les plantes prehistòriques poden ser útils per rentar paelles, olles i altres objectes de metall. • Herba sabonera (Saponaria officinalis): conté saponines, que redueixen la tensió superficial de l’aigua i són un succedani del sabó.

Les plantes i la farmaciola Antisèptiques • Romaní (Rosmarinus officinalis): la seva reïna es cremava per purificar l’aire de les habitacions amb malalts. En tissana és un bon elixir bucal. • Farigola (Thymus Vulgaris): en gargarismes la infusió alleugeix el dolor de gola i les inflamacions bucals. • Calèndula (Calendula officinalis): la tintura de calèndula pot substituir els antisèptics habituals. 97

• Heura (Hedera helix): útil per rentar les nafres i ulceracions amb fulls tot just recollides, una mica bullides. Analgèsiques • Herba foradada (Hypericum perforatum): si es prepara en infusió, l’herba fresca ajuda a alleugerir el mal de cap. També s’utilitza per alleugerir cremades, en forma d’oli. Per això, cal macerar les flors amb oli vegetal durant uns 40 dies a l’aire lliure. • Celidònia, herba d’orenetes (Chelidonium majus): se li atribueix una acció sedant de l’extracte d’arrel. Contra el refredat • Orenga (Origanum vulgare): en tisana, es pren contra la tos i els refredats bronquials. Contra la diarrea • Roure (Quercus sp): la tisana de la seva escorça alleugereix les inflamacions gàstriques relacionades amb la diarrea. Es pot preparar un cafè fet de glans torrats, que és adequada per als nens amb diarrea. Insecticides • Alfàbrega (Ocimum basilicum): es pot penjar un ram a l’entrada de la tenda d’intendència. • Lavanda (Lavandula angustifolia): el mateix. Llagues a la boca 98

• Esbarzer (Rubus sp.): escaldant tres petits brots d’esbarzer i després mastegats lentament. Irritació per ortigues • Malva (Malva officinalis): s’ha de fregar la zona afectada amb flors de malva. Bibliografia – Grau, J; Jung, R. Plantas medicinales. Bayas, verduras silvestres. Blume. Barcelona, 1990. – Font Quer, P. Plantas medicinales. Península. Barcelona, 1999. – Juscafresa, B. Guía de la flora medicinal. Aedos. Barcelona, 1985. – Polunin, M; Robbins, C. La farmacia natural. Acanto. Barcelona, 1993.

Herbaris, insectaris i altres col·leccions Durant els segles XVIII i XIX proliferaren com a tècnica d’estudi de la natura les col·leccions d’animals i plantes. Atès que els estudis d’espècies es devien bàsicament a caràcters morfològics era necessari conservar l’exemplar descrit com a prova per a ulteriors comprovacions. Els museus d’història natural del món estan plens a vessar de bestioles i plantes recollides amb finalitats científiques. No cal dir que també en aquella època van prosperar les il·lustracions naturalistes com a suport a les descripcions tècniques. Avui dia, malgrat les tècniques audiovisuals, continua essent necessari que als centres d’investigació es conservin animals en formol o plantes herboritzades. Això no obstant, en el nostre país, el ressorgiment de l’esperit en favor de la natura a finals dels anys seixanta va propiciar l’elaboració d’herbaris i col·leccions d’insectes com a tècnica per conèixer la flora i la fauna d’una zona determinada. La introducció d’aquesta metodologia fora dels àmbits universitaris va resultar del tot antieducativa. De fet, fins fa poc, algunes zones silvestres concretes patien veritables atacs depredadors per part d’alumnes animats pels seus professors. Lamentablement, l’hàbit encara continua en la mentalitat de molts professionals i docents de les ciències naturals. Ara com ara, l’herborització i el col·leccionisme no haurien de ser considerats com a recurs ni d’investigació ni educatiu. L’instint de moltes persones de col·leccionar objectes i éssers vius naturalitzats continua essent poderós i, per això, cal argumentar-ne 99

l’eradicació. Des del dibuix, passant per la fotografia o el vídeo disposem de prou eines per ajudar a conèixer la flora i la fauna d’una àrea sense haver de matar cap ésser viu. Una altra cosa és la col·lecció de pells, plomes, esquelets, etc. d’animals atropellats o accidentats. Tampoc no hi ha problema amb els nius vells i altres rastres. Tot i això, hem de tenir en compte que, sense semblar-ho, tenen la seva funció: per exemple, un niu vell de garses es pot convertir en el refugi hivernal d’un esquirol. En general, la nostra opinió és que el col·leccionisme naturalista no resulta una activitat gaire adequada per a un campament. Hauríem de postergar per sempre el fet que una pila de nanos amb tisores de podar, carpetes i papers de diari comencin un herbari o qualsevol altra forma de col·leccionisme campestre. Sempre és millor conèixer les plantes vives que les mortes. Si ens estem quinze dies en un lloc, probablement tindrem l’ocasió de saber-ne alguna cosa, els seus colors, les seves olors, els insectes que les visiten, si se’ns

GR - Gran recorregut - Marques blanques i vermelles PR - Petit recorregut - Marques grogues i vermelles

100

enganxen al jersei... Hauríem de concentrar els nostres esforços a percebre els missatges que ens transmet que no pas tractar de recollir qualsevol espècie amb flors i fruits per poder-lo guardar amb una etiqueta, un cop sec, premut i sense color. Probablement, de les 25 col·leccions que suposadament podrien iniciar-se, la majoria acabaran a les escombraries quan la mare o el pare vegi aquesta pila de porqueria que el seu fill haurà portat del campament. Podem gaudir de la presència dels éssers que ens envolten observant-los, dibuixant-los, fotografiant-los... fins i tot els podríem filmar amb una càmera de vídeo! Però sobretot, l’essencial és que cada ésser viu ens deixi una empremta en els nostres sentiments. Això solament és possible si plantegem les activitats de descoberta del medi més en un to emotiu que científic. Els educadors tenim molta responsabilitat de no perpetuar els errors del passat, reparar-los i forjar noves actituds.

3.6 El campament mòbil Viure la natura és un sentiment cada cop més necessari en la nostra societat. El paisatge és una realitat la percepció del qual millora a mesura que ens hi endinsem. En aquest sentit, la ruta naturalista ofereix importants al·licients per viure la natura en tota la seva esplendor. Requereix, això sí, una preparació diferent tant pel que fa a l’organització com a l’entrenament personal. Encara que aquest manual està, bàsicament, orientat al campament fix, no podíem deixar d’esbossar algunes idees entorn de la possibilitat de la ruta naturalista i, per tant, del campament mòbil. La ruta pot ser una de les formes més respectuoses i emocionants d’acostar-nos a la natura. L’èxit d’una ruta depèn d’una exquisida organització. Lentament, en caminar, descobrirem el paisatge, haurem, això sí, de donarnos temps per captar-lo amb tots els nostres sentits. És també una ocasió perfecta per establir amistat, parlar de trivialitats, filosofar... La ruta afegeix un component de socialització gens menyspreable que contribueix a millorar la convivència entre els joves. L’esforç físic, el cansament, ens faran apreciar molt millor com és de deliciós un entrepà de pernil i si n’és de fresca l’aigua de la font. Durant el camí, pot101

ser sentirem remugar alguns nois, però segurament després seran aquests mateixos nois els que amb més fervor explicaran l’aventura.

Muntar la ruta Es tracta ara de decidir on hem d’anar. Com en el cas del campament fix, ens hem de plantejar que la zona triada s’adeqüi als nostres objectius, mitjans i edat dels nois, considerant també, en aquest cas, l’entrenament del grup: – Objectius de la ruta: ens pot interessar conèixer una zona determinada, o trobar determinades activitats rurals. – Mitjans: és important disposar de suport logístic, transport per al material comunitari (tendes, material de cuina, etc.). Sense suport es requereix una preparació més detallada, tant per a l’allotjament com per a l’avituallament. – Edat i entrenament: cal tenir en compte la qüestió tant del quilometratge com del nivell de dificultat. Són els factors limitants de l’èxit. Aquest darrer punt és fonamental. Hi ha molta gent que ha avorrit les rutes perquè ho han passat malament. I això haurà estat, segurament, fruit d’una manca d’adequació de la dificultat a les possibilitats dels participants. Una vegada determinades aquestes opcions, podem començar a marcar-nos un itinerari, buscant i indicant per a cada etapa: – Punts d’abastiment d’aigua. – Llocs on podrem comprar menjar, o on podrà arribar el vehicle de suport amb l’avituallament. – Allotjament: zones d’acampada, refugis de muntanya on poder passar la nit. – Quilometratge, conèixer al detall el temps aproximat de camí al dia. Com podeu veure, hi ha un important treball d’informació que s’ha de portar a terme abans de començar la ruta. El lloc on es passarà la nit és el que ens obligarà a definir la ruta d’una manera determinada. Per exemple, si creuem un espai natural protegit, és molt fàcil que hi hagi solament unes zones molt concretes on es permeti l’acampada per passar la nit, amb la qual cosa la nostra ruta consistirà a anar d’u102

nes zones a les altres, sense cap elecció possible. L’aigua també pot obligar a definir un itinerari, si l’opció inicial no ens permet abastar-nos-en. Una ruta no s’ha de convertir en una prova d’obstacles a superar. Tampoc no ha de ser una aventura. Cal pensar que el cansament s’acumula i, sobretot, que es tracta d’un viatge a l’interior dels nostres propis éssers. Curiosament, les rutes de muntanya continuen essent una de les activitats preferides pels joves de vint anys. La forma més simple i segura de fer la ruta és fer servir algun dels camins senyalitzats que hi ha. En aquest cas podem pensar en les opcions que ofereixen els Camins de Petit i Gran Recorregut (PR i GR), que viatgen per més de 5.000 km al llarg de tota la Península. Aquest tipus de camins predefinits han estat estudiats per eludir zones industrials i cascos urbans i minimitzar els trams de carretera. Estan convenientment marcats, i compten amb les anomenades topoguies, uns llibrets que descriuen amb tot tipus de detalls en el seu recorregut, tots els passos de la ruta, calculada per a un caminant estàndard. En espais naturals protegits, a més, hi ha rutes específiques per facilitar que el visitant pugui conèixer la zona, i a més, a vegades compten amb una xarxa de refugis de muntanya que ens pot ser útil. Per definició, en aquests espais protegits, si hi ha un organisme gestor ens pot facilitar l’obtenció de permisos i, en general, la gestió de la ruta, sense que això ens eviti la lògica preparació tècnica dels aspectes logístics de l’activitat. Actualment, planejar rutes no és una tasca difícil, perquè en aquests darrers anys s’han publicat nombrosos materials impresos i cartografia d’una gran quantitat de zones de muntanya, ja sigui pel seu creixent interès turístic, ja sigui perquè han estat promocionats com a espais per a l’ecodesenvolupament. Buscarem aquesta informació a les llibreries especialitzades. Hem seleccionat algunes guies o narracions d’experiències en aquest àmbit: – Alejos, L. Rutas y cumbres del Alto Pirineo. Pyrenaica. Biscaia, 1988. – Costa, E. Viatges amb els pastors transhumants. Montblanc. Barcelona, 1987. – Federación de Amigos de la Tierra. Guía de las zonas de montaña de la Península 103

Ibérica. Miraguano. Madrid, 1987. – Jaumot, R. Excursiones per la Península Ibérica, Baleares y Canarias. Integral. Barcelona, 1991. – Valiña, E. El camino de Santiago. Guía del Peregrino. Everest. León, 1990.

Suport logístic És molt més difícil fer una ruta si no es compta amb un vehicle de suport. Aquest serà fonamental per solucionar qualsevol situació d’emergència i proporcionar independència dels nuclis poblats a l’hora d’aconseguir menjar. També serà útil per reduir el pes de les motxilles, si pot portar les tendes i el material comunitari i portar les escombraries als contenidors. En el cas que no es compti amb vehicle, haurem de programar una ruta molt més en contacte amb la civilització.

Instal·lacions? No tindria gaire sentit construir una taula, una cuina i una latrina de dos metres cada vegada que arribem en un nou lloc de descans. A més de no ser gens pràctic (passaríem tant temps muntant i desmuntant com en ruta), ens exigeix arrossegar una sèrie de material que dilapida l’espai vital del nostre vehicle de suport. Dormir. No canvia gaire del que teníem en compte a l’hora de decidir on plantarem la tenda en el cas del campament fix (vegeu l’apartat 2.3). De totes maneres, no sempre serà imprescindible anar en tendes. Si la ruta es fa a l’estiu podem emportar-nos solament el sobresostre, per evitar mullarnos si plou. Però fins i tot ni això: si es programen bé les etapes segur que cada nit podrem comptar amb un sostre (refugi, cova, paller d’un pagès). Cuinar. Es farà imprescindible l’ús del fogonet de gas. Durant el camí, segurament haurem menjat coses fredes i, per tant, el nostre estómac exigirà menjar calent. Seguint els criteris de minimitzar el consum d’energia, buscarem el màxim aïllament del vent possible, encara que sigui sense fer servir tendals. Menjar. Es menja de meravella asseguts a terra, en un lloc pla a la vora de les tendes. Durant el camí serà aconsellable menjar cada 2-3 hores aliments que donin prou energia, però mai no farem un àpat copiós, ja que després ens sentiríem abatuts (el nostre cos estarà concentrat a fer una bona diges104

tió i no a seguir caminant). Higiene. Més que fer una construcció estable de lavabo i WC, es tracta de determinar una zona amagada de possibles mirades, i demanar als nois que no deixin al descobert els seus excrements. En cap cas no ha de ser un lloc freqüentat per la gent del lloc, encara que sigui discret. I ha de quedar tal com el trobem en arribar. Per a aquests casos, s’ha de disposar d’una petita aixada perquè cadascú pugui fer un petit forat per enterrar-hi els propis excrements. Rentar. Simplement, rentarem els plats en un lloc en què l’aigua bruta i el sabó no puguin anar a parar directament a l’aigua. Per això al furgó de suport portarem si més no un gibrell de plàstic per poder-nos situar lluny d’un curs d’aigua natural. Les escombraries. No enterrarem ni cremarem res. Si no hi ha contenidors a prop, el cotxe podrà fer de gestor de residus i emportar-se’ls fins al lloc adient. Així doncs, procurarem separar el que es pugui separar, i no deixarem res al lloc.

Impacte ambiental Les conseqüències negatives del nostre pas per un lloc es poden reduir moltíssim prenent tan sols unes simples mesures, i fent que esdevinguin costums o hàbits. Si els visitants fóssim pocs, l’impacte no seria gens apreciable. Però com que tothom té el mateix dret a gaudir de la natura, i cada vegada aquestes visites als espais naturals són més populars, procurarem minimitzar els efectes del nostre pas pel lloc. Els principals aspectes que s’han de considerar són: Erosió del terreny En un camí difícilment neixen plantes. Això és degut a l’acció del trepig, que compacta el terreny, n’augmenta l’erosió i no dóna la possibilitat que puguin néixer-hi noves plantes. Això és normal: com ja va dir el poeta, el camí es fa en caminar, i encara que ho pronuncià en un altre sentit, el literal també és vàlid. El camí es fa en ser trepitjat. Però si sortim del camí, començarem a crear-ne un altre, innecessari, que suposarà solament que allí s’accelerin els processos erosius. En el cas dels prats d’alta muntanya, en què l’herba creix 105

molt lentament, aquestes conseqüències poden arribar a fer-se molt patents. Per això recomanem: – – – –

Seguir els camins. Caminar en petits grups. Evitar les àrees molt fràgils. En el cas que no se segueixi el camí, no passar tots pel mateix lloc: dispersar-se per no crear una nova traça de camí.

Molèstia als habitants del bosc Pèrdua del seu estat salvatge. Podem estar enutjant els animals que són al bosc amb els nostres crits, per furgar en els seus amagatalls, o fins i tot per voler acostar-nos-hi massa. Hem: – d’informar-nos dels animals que ens podem trobar en el lloc on anem, per conèixer les èpoques en què són més sensibles i prendre precaucions. – No hem de fer un excessiu xivarri durant el camí. – No intentar acostar-nos massa als animals, especialment si podem comprovar que ja s’han adonat de la nostra presència. Una conseqüència del nostre contacte amb la vida més o menys salvatge pot ser que perdi aquest caràcter lliure que ens fascina de la fauna silvestre. És necessari evitar que es converteixin en animals-escombra, o captaires de menjar. Per això és millor: – No donar-los aliments ni intentar atraure’ls. – Emportar-nos totes les restes de menjar, no deixar res, ni tan sols enterrat. Impacte cultural Podem deixar una mala imatge de l’excursionista si no prenem cura d’alguns detalls. Una mica de lògica i de mà esquerra ens faran guanyar el respecte dels habitants de la zona. – Seguir les normes de cortesia generals, en trobar-nos amb la gent del lloc. – Demanar permís als propietaris abans de fer servir una cosa que no és nostra. – No trepitjar mai un terreny conreat. 106

– No fer marques als arbres. – Deixar les portes per al ramat tal com les hem trobades. – Emportar-nos els residus generats fins a un contenidor i, fins i tot, si no anem gaire carregats, els que anem trobant pel camí. Adreces d’interès – Federació d'Entitats Excursionaistes de Catalunya La Rambla 41, Pral. 08002 Barcelona. www.feec.org – Federació Europea de Senderisme. Reichstrasse, 4.D-6600 Saarbrücken.

4. Activitats d’educació ambiental

108

4.1 Objectius bàsics d’un campament Tot i que no ens ho creguem, o que siguem massa humils per acceptar-ho, solament compartint les nostres il·lusions i projectes amb els vint trepes del nostre grup d’esplai fent salts pel campament ja estem tenint un paper en la seva educació. La nostra experiència durant la infància i la joventut s’escampa en assolir l’edat adulta com un líquid valuós i desitjable o bé com patates podrides que ens deixa impregnada la seva pútrida olor. Educació no és rebre consells ni ensenyar a raonar. Educació és la suma de vivències que atresorem per poder sobreviure a la quotidianitat. Per això, un campament és un esdeveniment educatiu. La transcendència que poden tenir totes les vivències durant deu o quinze dies són capaços en una sola vegada de canviar radicalment la nostra percepció de la vida. Els nens i nenes entenen millor els conceptes quan els aprenen per experiència directa i personal. Les emocions i els sentiments són els motors més poderosos per canviar la nostra psique. Creiem fonamental que un campament enmig de la natura es converteixi en una galàxia d’impressions directes amb allò silvestre, que sigui un radar que estimuli la nostra sensibilitat innata i la nostra capacitat de comunicació respecte als nostres semblants. En definitiva, una activitat en la qual convertim un pensament en acció quan som capaços de comunicar-lo. L’objectiu és compartir els sentiments que ens provocaran els misteris de la natura silvestre.

Impressions i no bones raons Ens eduquen les impressions al carrer, els gestos de les persones, els jocs, les converses que sentim, la televisió... mil coses. I per descomptat, les vivències del campament. Per això és important no oblidar quin és el missatge que podem estar donant amb la pròpia organització del campament. I en aquest context se situa el programa d’activitats que organitzem. No infravalorem l’impacte educatiu que poden tenir les activitats educatives d’una simple estada de deu dies a la natura. Més o menys conscientment, el nostre objectiu final és formar ciutadans actius, crítics i autosuficients, que sàpiguen prendre les seves pròpies decisions, que tinguin idees i actituds més respectuoses amb l’entorn i que sàpi109

guen afrontar la resolució dels problemes ambientals. En resum, formar ciutadans capaços de participar en la construcció d’un món millor. L’educació ambiental no es pot aïllar d’altres aspectes com l’educació per la pau i la cooperació. Són els diferents vessants de la mateixa visió filosòfica que empara la sostenibilitat com a paradigma per a una nova relació entre les persones i el medi. No podem renunciar a aquest món sostenible definit a l’Agenda 21 aprovada a la Cimera de Rio de Janeiro el 1992. Potser poden semblar objectius massa ambiciosos per a una simple activitat de tot just dues setmanes. De cap manera. Estem convençuts que la influència de la natura és prou poderosa per alterar el curs de la vida d’un infant o d’un adolescent si n’amplifiquem totes les energies. Estem volant molt amunt, i des d’aquí encara no podem veure el perfil de la nostra vall. Hem d’intentar enfocar, aleshores, una visió una mica més concreta. Solament així coincidirem en molts dels objectius que podem proposar-nos pel que fa a l’actitud dels nois envers la natura. Una de les persones que més influència ha exercit en matèria d’educació en favor de la natura a partir del treball amb grups juvenils ha estat sens dubte el nord-americà Joseph Bahrat Cornell. La seva particular metodologia de comunicar la natura ha captivat un gran nombre d’educadors juvenils arreu. Els seus jocs sensitius no solament ens entrenen a valorar la natura, sinó també a aprendre conceptes complexos sobre els sistemes ecològics i els nostres valors morals. En volem recordar els eixos bàsics que mouen la seva metodologia educativa. La seva forma d’ensenyar a l’aire lliure es resumeix en cinc principis: • Ensenyar menys i comunicar més. Quan un adult comunica els seus sentiments a una persona jove l’inspira per despertar les seves capacitats i que interioritzi els seus 110

propis sentiments com alguna cosa exclusiva. • Captar constantment les ones de la natura. Cada instant viscut al camp és un món d’impressions al nostre abast si som capaços de manejar el nostre magnífic receptor sensitiu. Minut a minut la natura escampa totes les seves energies que solament hem de recol·lectar adequadament. • Concentrar tota l’atenció del nen en l’observació. Les capacitats dels nostres sentits (vista, oïda, tacte, etc.) estan infravalorades atès el món materialista en què vivim. La natura és com un immens escenari on expandir els nostres sentits. • Mirar i experimentar primer, parlar després. Massa sovint som prolífics en raonaments que oblidem al cap de poc temps. Els noms dels animals i les plantes no són sinó les etiquetes. Però el que és veritablement interessant és la gran diversitat de comportaments per observar. Deixem que la dinàmica de la natura ens sedueixi i després ja raonarem sobre les qüestions i les curiositats racionals que ens plantegen. • Entusiasmar l’esperit dels nens. Ens agradi o no la nostra felicitat com a educadors és aconseguir que el nostre entusiasme envaeixi els nens i que aquests ho percebin. La seva atenció i la credibilitat dels nostres programes és proporcional a la capacitat de contagiar la nostra alegria de viure la natura.

Enamorar No és possible estimar si un no s’enamora prèviament. Aquest estat naixent que és l’enamorament ens estremeix els sentiments. Quan som amb el nostre enamorat, els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada es converteixen en poesia, en màgia que ens captiva i ens eleva a un estat de plaer. Es diu que una de les condicions que faciliten l’enamorament és la frustració. La nostra vida a la ciutat, plena de sorolls, contaminació, estrès i alienació pot ser fàcilment subvertida pel silenci, la puresa i la màgia de la natura. Aquí hi ha doncs el poder del nostre humil campament. El campament representa trencar la quotidianitat en tota la seva dimensió. Aquest hauria de ser l’objectiu del nostre primer contacte amb el lloc triat per instal·lar el campament. Normalment, la primera activitat en un campament és muntar les tendes en el lloc elegit pels responsables. Això no obstant, la nostra primera impressió hauria de ser sentir l’energia que emana de l’espai natural triat. Solament després d’un primer contacte sensitiu serem molt més receptius per com111

partir amb la natura la seva força vital. Després ja podrem col·locar les tendes i observarem que la nostra elecció serà sobretot un sentiment concretitzat sobre un espai volgut. Segurament, ens podem plantejar molts objectius nobles en preparar un campament. La nostra tesi és que s’intentin minimitzar els objectius cognitius per potenciar els valors i les actituds. En aquest sentit, valorarem com a primordial: – – – – – –

la curiositat l’amor per la natura la capacitat per escrutar, descobrir i analitzar la comprensió dels cicles vitals la percepció de la imatge global de la natura (Gaia) el sentit de la responsabilitat com a espècie racional que som (proacció davant dels problemes ecològics i socials).

Amb 10-15 dies no ens serà possible assolir totes aquestes metes. Hem de pensar que el campament és com si ens portessin a l’estudi d’un pintor ple de pots de pintura i ens posessin davant d’una tela. La nostra tesi és que no intentem ensenyar pintura en el sentit clàssic del terme (habilitat en el dibuix, comprensió de la teoria dels colors, tècniques per donar volum, etc.). Apostem més aviat per experimentar voluptuosament amb la impressió que el color exerceix sobre la nostra retina i com influeix sobre els nostres sensors emocionals. En realitat estaríem provocant els participants a utilitzar la tela per expressar pau, odi, alegria, llum, tristesa, agressivitat, etc. Un campament és una oportunitat massa preuada per convertir-la en un curs accelerat d’educació ambiental. Un campament és una vivència única en el sentit que, habitualment, no en gaudim més d’una vegada a l’any i amb una durada de menys del 4% del temps d’un any. No es tracta tampoc d’estar estirats damunt la gespa flirtejant amb papallones i orquídies sensuals. Hem de divertir-nos en el sentit més lúdic del terme. Una part de la nostra capacitat per enamorar-nos depèn precisament del gaudi sense més. De la mateixa forma que en acabar el campament la nostra última activitat no hauria de ser el desmuntatge de les tendes. Cal saber-se acomiadar com a enamorats. 112

Continuarà? No és el mateix organitzar un campament per a infants i joves que participen cada any en un campament que aquells que formen part d’un col·lectiu cohesionat durant un any d’activitat com grup. Si a més la nostra organització treballa amb els mateixos nens i nenes des que són petits fins als 15 o 16 anys, és clar que el campament exigeix planificar els objectius més a llarg termini, assignant fases diferents a cada una de les edats. De totes maneres, seguint amb la tesi de l’enamorament, no menysprearem repetir una mateixa metodologia on l’única cosa que varia és la protagonista de la nostra enamorada. De fet, els mateixos passeigs en silenci, la descoberta pel riu, etc., res no té a veure si és en un paratge pirinenc o és en un paratge mediterrani. Aquesta hauria de ser la diversitat del programa més que una correlació de conceptes i habilitats. Això no obstant, és bo plantejar-se seriosament l’organització del campament com a experiència vital en funció de: – l’edat, les motivacions i els coneixements dels nois i noies; – la continuïtat plantejada dins de l’esplai o de l’agrupament per a aquest tipus de treball; – la formació o habilitat, l’experiència i la conscienciació dels educadors.

Vol rasant Forçarem una mica més el prisma de la nostra anàlisi, per enfocar amb més gran precisió la realitat quotidiana entre turons i prats. Intentarem ara situarnos des d’una altura des de la qual ja podem veure el campament, i pensar realment quines són les metes que ens podem marcar per al nostre cas concret. Podem veure que hi ha alguns objectius sense els quals els altres no són realitzables. És perfectament estúpid plantejar-se que els participants acabin coneixent perfectament els noms i els costums de les aus que hi ha al bosc del costat. És cert que podríem aplicar la tècnica de l’engolida de dades naturalístiques. Alguns educadors i escoles de formació basen la seva proposta educativa en la informació ecològica. Nosaltres defensem que, per obrir la gana, no hi ha res com servir un bon aperitiu. En altres paraules, una feliç experiència a la muntanya facilita que potser més endavant es prengui interès pel tema ecològic. En realitat un campament hauria de ser com un aperitiu. Lamentablement, el més habitual és que esdevinguin tiberis que acabin amb una mala digestió. En ambdós casos pot ser que totes les parts s’ho hagin pas113

sat bé, s’hagin divertit. Però aquí rau la dificultat d’avaluar un campament i, per tant, de poder introduir nous canvis que puguin permetre nous plantejaments. El plaer de viure la natura es troba en el sentiment de comunió amb l’entorn com a espècie pròpia que som i en reconèixer les nostres capacitats per descobrir la nostra posició en el seu si. Per això, tants caps tants barrets. Des del nostre punt de vista, el més important és generar curiositat i aconseguir despertar sentiments, positius, per descomptat, vers l’entorn. A partir d’aquí sorgirà la necessitat d’obtenir explicacions. És important que controlem el nostre orgull i no els ofeguem amb informació. Hem de començar per donar-los eines perquè puguin realitzar els seus propis descobriments. Que els seus sentits es converteixin en les terminals que els motivin a formular-se noves preguntes; aquest és l’eix de la roda que es comença a moure. És fàcil, doncs, que en algun moment es requereixi arribar a una fase de comprensió del que s’observa, perquè tota aquesta emoció qualli en un nou coneixement de la natura. Aquí serà important la vostra ajuda, que haurà de partir del que els nois i noies han experimentat, de premisses i informacions simples, per arribar a idees més complexes, o més abstractes. És positiu, una vegada creat el clima adequat, portar el grup a una reflexió, però sobre tot hem de fer-los conscients que tota emoció i coneixement ha de ser la base per canviar els nostres hàbits o comportaments. Ens sorprendrem com són de filòsofs els joves quan estan impregnats de l’amor i la poesia.

Feelings Com crear aquesta motivació i aquests sentiments, imprescindibles per a tot el treball posterior? Les vostres armes més poderoses seran: el joc, l’aventura, l’ús dels sentits, la imaginació, l’enginy, la sorpresa, la participació, la convivència. El vostre paper és principalment crear aquest ambient de cosa divertida, fer de guia de les activitats, però no de protagonista, i aportar la informació necessària en el moment oportú. Això difereix radicalment de les classes magistrals de ciències naturals que s’imparteixen de forma velada en molts campaments perquè pensem que coneixent la natura l’estimarem. La natura solament s’estima quan la persona s’hi rebolca, quan la persona es fa petita amb la fúria d’una tempesta o la bravura d’un riu. Hem d’oblidar la facultat! 114

Ni som en una aula, ni ens hem d’assemblar a un professor. Perquè us pugueu il·lustrar una mica més en el tema de l’educació ambiental us oferim un llistat, ni molt menys exhaustiu, d’obres que han inspirat més o menys la línia que segueix aquest capítol. Algunes contenen jocs i altres recursos. Però us aconsellem no aplicar-les al peu de la lletra, sinó adaptarles a la vostra situació particular. De fet, amb quatre idees que veureu se us n’acudiran moltes més. – Cornell, J. Compartir el amor por la naturaleza : juegos y actividades para todas las edades. Editorial Ibis. Sant Boi de Llobregat, 1994. – Cornell, J. Sharing nature with children. Dawn Publication. Nevada City, Califòrnia, 1989. – Saez, F.J. Descubrir, conocer y disfrutar la naturaleza a través del juego. Col. Temas transversales. Naturaleza y recreación ediciones. Murcia, 1999. – Vaquette, P. Le guide de l’éducateur nature. 43 jeux d’éveil sensoriel. Ed. Le souffle d’or. Barret-le-Bas, França, 1989.

Així ho han afirmat alguns Mestres de l’educació ambiental: "L’home no ha teixit la xarxa de la vida, és solament un fil d’aquesta xarxa. El que en faci, s’ho fa a si mateix". Cap Seattle (1855). "L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot; i d’entrada ha de situar el nen en la via ampla i directa de la investigació personal". F. Ferrer i Guàrdia (1903). "Si els fets són les llavors que produeixen el coneixement i la saviesa, aleshores les emocions i les impressions dels sentits són el terreny fèrtil en què les llavors han de créixer". R. Carson (1956). "L’actitud de l’home envers la natura té avui importància crítica simplement perquè hem adquirit el funest poder per alterar-la i destruir-la sense que en sigui possible la regeneració. L’home és part de la natura i la seva guerra contra aquesta és inevitablement una guerra contra si mateix". R. Carson (1963). "Hem d’intervenir perquè cada home sigui, tant és de quina manera, responsable de la situació actual i futura del planeta". A. Moroni (1977). "L’educació ambiental estimula la conscienciació i la preocupació sobre la 115

interdependència econòmica, política, social i ecològica a les àrees urbanes i rurals; proporciona a cada persona l’oportunitat d’adquirir el coneixement, els valors, les actituds i les capacitats necessàries per a la protecció de l’ambient; promou nous patrons de comportament dels individus, dels grups i de la societat envers l’entorn". Conferència de Tbilisi (1977). "Sense una educació política per a la joventut, hi ha el perill que l’educació moral ens prepari únicament per a la frustració. Una vegada s’han identificat els problemes ambientals clau, els joves han de rebre la capacitació per actuar políticament de forma que els permeti influir en la vida pública i buscar canvis per mitjà de les regles de la democràcia". J. Huckle (1980). "La pedagogia ambiental no podria concebre’s sense estudis concrets sobre el terreny. No es pot aprendre sobre natura en els llibres, i menys encara de simples il·lustracions". P. Giolito (1982). "Pot arribar a ser més important ensenyar a estimar la natura que pretendre ensenyar a comprendre-la". F. González Bernáldez (1984). "A través de l’aventura, el màgic, el fantàstic i les activitats exploratòries, s’aconsegueix captar l’atenció dels nens... s’han de dotar les activitats d’un aspecte lúdic". J. Benayas i C. Lucio (1989).

Implosió ambiental Les activitats d’educació ambiental es poden plantejarse des de marcs molt diferents i amb estratègies variades. Aquest no és l’espai per teoritzar, però sí que volem argumentar quin lloc pot ocupar el campament dins d’un programa d’educació ambiental en el nostre esplai o grup de joves. Un campament ha de servir bàsicament per esfondrar els murs de la nostra racionalitat tecnocràtica i deixar al descobert el nostre cor. A aquest fenomen físic se l’anomena implosió. Les activitats que plantejarem en aquesta part del manual estan encaminades a invitar-vos a difondre la implosió ambiental. Volem formar verita116

bles dinamiters de l’educació per als conceptes, capaços de saber enfonsar el fastigós edifici de coneixements memorístics en què s’ha convertit la nostra vida racional. Volem crear un corrent de persones que conreïn la sensibilitat per la natura i que, per tant, la valorin per les impressions que ens deixa a la nostra ment. És més important saber apreciar la melodia dels ocells que ressonen en un bosc que identificar el cant d’un corriol pit-roig en zel per diferenciar-lo del d’una mallerenga carbonera.

El tema del campament

Hi ha una certa tradició a donar un enfocament temàtic a la programació d’activitats per a un campament. Habitualment, la natura ha estat més un afluent que el cabal principal de les activitats. Des de la nostra òptica creiem que la llera del campament ha de ser la natura sempre, tot i que triem decorats no silvestres. Per exemple, si hem decidit dedicar el campament, com passa sovint, al tema dels indis, no resulta difícil que aquest no sigui altra cosa que una façana. El que caldria seria endinsar-se en la vertadera essència dels indis com a cultura absolutament integrada en el medi i enamorada de la natura, com a cultura democràtica i no antropocèntrica. Avui sortosament disposem d’una gran quantitat de literatura sobre el pensament dels indis que ens serviria per al nostre propòsit. Lamentablement, insistim que normalment no arribem ni al llindar del tema. També pot ser que el mateix tema del campament ja estigui completament relacionat amb la natura i la majoria de les activitats se centrin en la seva percepció. Un campament podria estar dedicat, per exemple, a un tema com el circ i ser, en canvi, molt educatiu ambientalment. Això no obstant, la nostra opinió és que no hauríem de menysprear el propi encant de la natura per convertir-lo en l’eix principal. De totes maneres, queda clar que, no només compta l’etiqueta ambiental que pugui tenir un tema, sinó la manera de fer i plantejar-se les coses.

Alguns eixos d’animació per a un campament d’educació ambiental Més que proposar una llista de temes per als campaments, detallarem algunes idees suggeridores. En realitat, la diversitat pot ser tan gran, que qualsevol intent de fer una llista de possibles fonts d’idees serà incompleta. Però com que el que podem escriure a continuació no deixa que cadascú es pugui imaginar el que vulgui, aquí trobareu algunes idees: 117

• Inspiració biogeogràfica: els accidents geogràfics o les peculiaritats paisatgístiques de la zona poden constituir l’ànima per simular algun aspecte d’aquesta realitat. Per exemple, organitzar el campament imaginant com a escenari el període juràssic o pleistocènic i simular l’evolució de la història de la vida. • Comunitat animal o ecosistema com a protagonista: podem tractar d’assumir la personificació d’una comunitat animal, com poden ser les formigues o un ecosistema, com pot ser una fageda. • Etnològic: podem aprofitar la riquesa de temes associats que poden tenir, per exemple, els mites i les tradicions d’una zona o bé a partir de conèixer un ofici artesà relacionat amb la natura. Serà molt millor si s’ha conservat en el lloc on anem, o sigui, si podem viure’l en viu i en directe... • Reivindicatiu: podem incidir sobre una problemàtica ecològica concreta en involucrar-nos en un programa de sensibilització sobre els residus al poble on som acampats, o participar en la restauració d’unes terrasses agrícoles de pedra, o col·laborar amb algun programa de conservació d’un espai natural protegit. • Personatges exploradors: podem convertir-nos en un equip de científics, de reporters, arqueòlegs, ser una tribu salvatge en un nou terreny, ... • Altres: podem dedicar el campament als colors, al silenci, a la pau, a la música... idees més abstractes, però potser també més originals.

Participació ciutadana En qualsevol cas, serà important que els mateixos nois i noies participin en l’organització del campament. Segurament això és una cosa que ja tenim assumida dins de la pedagogia del nostre grup, però massa sovint ens resulta molt més fàcil i ràpid muntar nosaltres mateixos les activitats, en lloc d’intentar fer entrar els interessats en el procés de preparació i decisió. No serà gaire positiu obligar-los a fer el que a nosaltres ens fa il·lusió, perquè això pot sumir en el fracàs la millor de les idees. Sobretot, aquest principi cal respectar-lo en els grups de més edat. I amb aquesta participació, a més, ens pot permetre treballar algun d’aquests objectius globals, que ens semblen de 118

vegades tan incalculables, com són el de ser autosuficients, valorar el treball en equip, etc. És clar que si passen de ser consumidors d’activitats ja preparades a creadors del propi campament, del seu temps lliure, aquests deuquinze dies es convertiran en alguna cosa pròpia que els haurà costat un esforç, però que serà íntima. L’empremta que podem enregistrar en el seu interior serà així molt més profunda. Un campament, insistim, ha de ser una activitat un dels objectius de la qual sigui la implosió ambiental; en altres paraules, convertir la informació percebuda pels nostres sentits en una emoció capaç de canviar els nostres hàbits per ser més responsables amb el medi ambient.

Com distribuir les activitats al llarg del campament Serà molt interessant que en els primers dies hi hagi jocs, excursions i tallers que permetin al grup veure on es troba, una primera presa de contacte. Acostuma a funcionar molt bé un joc de pistes que els obligui a recórrer la zona i a observar els seus voltants. En aquesta fase inicial és quan més hem d’activar els seus mecanismes de curiositat per l’entorn. Recursos per a l’educació ambiental implosiva: • el joc • el conte, la faula • la música i les cançons • els itineraris d’interpretació, descobertes de la zona i entorn • les excursions, els raids… • la llibreta de camp: podem fer una llibreta de camp col·lectiva, com qui fa el seu diari del campament, però en el qual escriurem les coses que hem observat, anècdotes de cadascú en relació amb la natura, etc. • la fotografia • la creació artística • la col·laboració amb entitats. Com suggerirem més endavant (vegeu l’apartat 4.4), una proposta altament impactant pot ser la de fer un itinerari de reconeixement la primera nit del campament. Especialment, si els nois i noies no han tingut encara l’ocasió d’inspeccionar els voltants, de situar-se. La nit, especialment si no és amb lluna nova, desprèn prou llum per percebre relleus i edificar un paisatge subjectiu que després ens servirà de referència al matí següent. Aprofitar la 119

màgia de la nit per captivar-los és solament una de les moltes possibilitats...

120

4.2 La natura dinàmica Segurament existiran milers de raons per les quals ens atrau la natura. L’estètica, la psicologia, la sociologia, la biologia, cada una ens donarà la seva versió, més o menys erudita, més o menys esotèrica, del que representa l’entorn ecològic per als humans. Per a algunes persones, es tracta primordialment d’un bell escenari, per ser vist de lluny; una postal, una fotografia. Per a d’altres és simplement una pedrera prodigiosa d’on surt tot tipus de béns naturals. També és una font d’inspiració que alimenta la vena artística. Sigui com sigui, en aquest escenari natural del qual formem part encara que no ho vulguem, res no és fix. Des de la roca que aflora fins a les formigues que desfilen en ordre pel seu camí, tots tenim el nostre futur. Així és!, ni el terra que trepitgem s’està quiet; ni tan sols això. La nostra nau planetària avança a tota velocitat per l’espai, alhora que va fent girs sobre si mateixa. La nostra estimada Terra no té res de ferm: el seu sòl sura, trossos de roca a la deriva sobre un mar de magma incandescent, i a sobre la nostra humil cabana... com veritables nàufrags perduts. Moltes de les espècies que hi ha aquí, vivint aquest breu segon en el temps geològic, ni existíem abans, ni ningú ens assegura que continuarem existint d’aquí uns milers o milions d’anys (que, per cert, és un no-res per a la història de la Terra). Constantment, les fulles, el sòl, l’aire, les pells, els alès, es transformen inexorablement. A cada segon neixen i moren éssers, es muden en elements simples, i tornen a reconstituir-se per ser, potser ara, una ploma, un tros de roca, una sola de sabata... Ni per un segon les coses són iguals! Podríem continuar filant encara més prim, però això més val fer-ho in situ, i amb exemples vius al nostre abast. El món és un miler de coses, que no paren de canviar, que no han de ser iguals pertot arreu, ni haver estat sempre les mateixes. Entre totes aquestes, l’espècie humana és tan sols una anècdota. Aquesta visió hauria de fer-nos humils i situar-nos en el nostre veritable lloc. Però també ens hauria de mantenir a l’aguait, amb una enorme set de nous descobriments, de noves realitats amb les quals satisfer la nostra curiositat innata. En aquest capítol volem abordar la dinàmica de la natura, perquè és un aspecte fonamental per sorprendre els nostres joves visitants. Totes aquestes facetes del món no es poden deglutir a còpia d’explicacions. Deixar-se 121

empresonar pel remolí imparable de la natura serà important per poder racionalitzar alguns dels misteris naturals que ens envolten. Interioritzar el ritme de la Vida ens permetrà una comprensió més gran del paper de la nostra espècie en aquesta pel·lícula sense fi que atordeix el coneixement humà: l’evolució còsmica. Disposem d’una oportunitat única per ser atrapats per la força centrífuga de la natura quan acceptem conviure uns dies en el seu si. Una oportunitat que, encara que sigui una primera presa de contacte, ens permetrà gaudir de plaers inexplicables. La funció dels monitors o dels caps escoltes és precisament ressaltar com la natura pot fer vibrar els nostres sentiments i raons. La intenció és provocar situacions en les quals cada una d’aquestes dinàmiques es faci patent per als participants. No es tracta estrictament que les activitats a l’aire lliure serveixin per a l’observació i l’estudi dels fenòmens naturals, sinó més aviat per sacsejar la nostra visió del cosmos, de la vida, d’humans. Aquest capítol és una invitació a provar algunes activitats suggeridores. No pretenem que siguin receptes per cuinar, sinó més aviat trucs culinaris per suscitar una nova forma de cuinar l’educació ambiental en les activitats juvenils. Segurament, se us acudiran noves possibilitats a partir d’aquestes idees. Aquesta és la nostra il·lusió, forçar una nova forma d’entendre la convivència amb l’entorn durant una acampada a l’aire lliure. Parlem de natura dinàmica perquè pretenem descobrir-ne i treballar-ne el ritme, el pols de la vida. Solament deixant-nos portar pel dinamisme de Gaia podrem acceptar amb humilitat el nostre veritable escalafó al planeta sense supèrbia ni egoisme. Aquest capítol són quatre pinzellades-guia, ni molt menys exhaustives, ni amb profunditat científica (però a nosaltres ens ajuden a centrar el tema) sobre l’essència de la Vida. Les idees bàsiques sobre les quals hem organitzat la bastida d’aquest capítol són les següents: – Canvis en el temps moviment del Cosmos evolució dels sistemes naturals meteorologia, com a paradigma de canvis i moviment – El món no és uniforme no hi ha dues gotes d’aigua iguals no hi ha dues ovelles amb la mateixa cara no bufa el mateix vent pertot arreu 122

l’aigua del riu no corre igual de ràpid pertot arreu – Comportament dels éssers vius les plantes també es mouen, encara que no facin salts els animals també transformen l’entorn – El cicle de la matèria la vida és moviment res no es destrueix sinó que es transforma no hi ha cadàver que duri 100 dies.

Activitats dinàmiques Les cares de les ovelles Idea bàsica

No hi ha dues coses iguals.

Material

Bloc de notes, llapis per a dibuixar.

Espai

Lloc amb ramats i pastors.

Desenvolupament Cada grup tria tres ovelles d’un ramat i tracta de conèixer-les, observant-ne el comportament i intentant retratar-les ressaltant-ne les característiques distintives. És interessant si el pastor col·labora explicant alguna anècdota (aventures i desventures, parentiu dels individus triats, nom...). Els nois i noies hauran de ser capaços de tornar a localitzar les seves amigues després d’haver estat barrejades de nou. No és una tasca fàcil, però es demostra que no n’hi ha dues exactament iguals. Variants

La dinàmica pot variar molt en funció de la disponibilitat del pastor al joc, si s’hi implica més o menys. Com és lògic, no hem d’aclaparar el senyor pastor, i abans de portar a terme l’activitat ja haurem contactat amb ell per veure si és possible o no, i també per posar-nos d’acord per a l’hora i el lloc de la cita.

L’enterrament 123

Idea bàsica

La descomposició de les substàncies, el cicle dels nutrients, la facilitat de descomposició dels diferents materials.

Material

Objectes que s’han d’enterrar (sardina, restes d’amanida, cor de la poma, llauna, tros de paper, tros de tela...), pala petita per fer els forats, estaques per marcar el lloc de l’enterrament, guants, pinces.

Espai

Zona amb terra, fàcil de cavar, en un lloc poc transitat.

Animació

El grup està de dol, molt molt trist, perquè van tots a un enterrament multitudinari. Hi ha diverses famílies que han perdut a un dels seus components. La família Llauna no entén per què la seva vida fou tan breu, i va acabar vilment esclafada. Les senyores d’Amanida i Vinagreta ploren la destrossa de l’avi Enciam, que ningú no es volia acabar. Els amants de la Sardina es lamenten de no haver pogut demostrar-li tot el que la volien, malgrat la gelosia. Al senyor Paper no el van poder reconèixer després de quedar com una bola al fons d’una paperera. Tots van al cementiri, i amb gran cerimònia, enterren els seus parents i amics, jurant i perjurant portar-los flors cada setmana.

Desenvolupament La idea és, simplement, enterrar objectes de diferents característiques, assenyalant clarament el lloc on han estat posats. Una vegada per setmana, per exemple, amb l’excusa de portar-los flors, desenterrarem els cadàvers, per veure quina pinta fan, si fan bona o mala olor, si algú (algun animal salvatge) ha profanat la tomba... Potser els nois ho viuran com a anècdotes, però l’enciam s’haurà descompost de seguida, i en canvi la llauna estarà igual que el primer dia. Variants

124

Es poden enterrar objectes de maneres diferents, a profunditats o terrenys diversos, el que se’ns acudeixi. No s’ha d’oblidar desenterrar-los definitivament una vegada acabat el campament.

Regata fluvial Idea bàsica

La velocitat de l’aigua és diferent si som més o menys a la vora del riu, si hi ha obstacles, si s’estreny el curs del riu...

Material

Suro i cordes, cronòmetre.

Espai

Rierol heterogeni, perquè pugui haver-hi velocitats diferents en el tram. Millor si hi ha zones molt calmades juntament amb trams turbulents, per tal de destacar-ne el contrast.

Animació

Es pot plantejar aquesta activitat com una carrera de relleus, amb un petit circuit, combinant la competició dels barquets amb un tram per terra, passant per darrere d’una determinada fita, saltant a peu coix, etc.

Desenvolupament Es distribuiran els participants en equips i organitzaran la seva estratègia. Cada equip triarà un punt de sortida (sobre la secció del riu) que no podrà variar més d’un pam. Aquest factor –ja se n’adonaran– determinarà la velocitat de l’embarcació, la possibilitat de trobar turbulències que facin bolcar la seva càrrega, o enfonsar tot el transport! Variants

La construcció dels barquets es pot convertir en una part de l’activitat, i fins i tot es pot plantejar com a objectiu, no sols arribar a meta, sinó fer-ho amb una determinada càrrega (sorra, sucre, farina...) en bon estat. D’aquesta manera, a més de la velocitat, serà necessària la precisió.

125

La tribu dels núvols Idea bàsica

Canvis en l’aspecte dels núvols, i del cel en general, al llarg del dia.

Material

Paper, llapis de colors, de cera, témperes...

Espai

Qualsevol espai obert on es vegi un bon tros de cel.

Animació

El grup es pot convertir en un equip de meteoròlegs, que aniran a recollir dades regularment durant el dia, per poder editar el butlletí informatiu a la nit.

Desenvolupament Es tracta de programar sortides d’equips de meteoròlegs cada hora o cada dues hores. Aquests aniran a un determinat punt –el mateix per a tots– i es repartiran els quadrants de cel. En aproximadament 15 minuts, hauran de fer un retrat dels elements meteorològics del moment: dibuixaran els núvols, el sol en la seva posició, la pluja si plou, assenyalaran la direcció del vent, etc.; d’aquesta manera, al final del dia tindrem una pel·lícula del cel, tot i que cada fotograma tindrà estils molt diferents. El que els ha passat als núvols, al vent, a la pluja...

126

La taverna de la pluja Idea bàsica

No plou igual a tot arreu.

Material

Envasos, si pot ser d’un diàmetre al més semblant possible. Impermeables per als participants. Cronòmetre. Marcador de vidre. Recipient de cuina (olla).

Espai

Qualsevol lloc, però ha de ser un dia de pluja.

Animació

Som uns rudes mariners assedegats. Cadascú amb el seu got vol omplir-lo fins a dalt. Plou vi, així que tots van a veure el que poden recollir. La condició d’aquesta desesperada recol·lecció celestial és que no es poden posar on volen, sinó que se sortegen unes zones (amb característiques diferents), i solament poden omplir el seu recipient del que entri directament de la pluja. Poden intentar córrer, a veure si així n’entra més. O posar-se just a sota una branca de la qual traspua un bon fil de líquid. O el que vulguin, durant més o menys un minut (el temps ha de variar en funció de la intensitat de la pluja). Després d’això, ràpidament mirarem el que ha recollit cadascú, marcant l’altura assolida amb un retolador de vidre, o qualsevol altre sistema d’anàloga eficàcia, i tornaran a la càrrega, una vegada buidat el contingut en un recipient comú (una olla, per exemple). Aquesta vegada podran canviar d’estratègia, a veure si superen la cota. Es pot repetir fins que la broma ja no doni més de si.

Desenvolupament És una activitat per a un dia de pluja. Una conseqüència quasi assegurada serà el remull dels participants, per la qual cosa si fa molt fred serà millor no portar a terme l’activitat, si no és que es vagi ben equipat contra l’aigua (mudes de recanvi, tendes sense goteres, etc.). S’haurà de marcar clarament el moment de començar i el d’acabar a omplir els gots. Variants

Es poden fer equips per aconseguir arribar a un determinat nivell de líquid. El temps d’omplir els gots s’haurà d’acoblar a la intensitat de la pluja. 127

128

Gota-art Idea bàsica

La natura no és uniforme.

Material

Paper que canviï de color en mullar-se o bé cartolina, pintures, paraigües.

Espai

Qualsevol espai més o menys obert. Però tan sols es pot fer en un dia de pluja.

Desenvolupament És un taller de pintura/dibuix, tot i que l’excusa per elaborar l’obra seran les marques deixades per les gotes de pluja sobre el paper. Cada participant el posarà a mercè dels elements, de manera que li aniran caient gotes damunt. El material quedarà, aleshores, marcat, encara que només sigui lleugerament. Per exemple, el cartró s’inflarà allí on li hagi anat a parar una gota. Es deixarà mullar el temps necessari perquè no quedi ni amarat ni només amb tres tristes gotetes. Cadascú al seu gust. Per això, el cobrirem amb un paraigua, un plàstic o qualsevol altre element de funció semblant, i el portarem una altra vegada a cobert. A partir de les formes deixades per la pluja, s’ha de deixar via lliure a la imaginació. Les gotes de pluja, contràriament al que podem pensar, tindran mides diferents, i més encara si els nois han triat llocs diferents per impressionar el seu tros de cartró. Si fa vent i plou de costat, també es veuran totes les gotes esquitxant cap al mateix costat. En fi, que d’alguna manera captaran el que capta el sòl quan plou.

129

Mirar el bassal Idea bàsica

Canvis en un bassal, a mesura que passen els dies.

Material

Lupes, recipients de vidre, guants, pinces, safates, tela filtrant, caçapapallones o similar.

Espai

Bassal una mica gran, o zona embassada lateral al riu. La idea és que, tot i que efímera, hi hagi prou aigua perquè hi hagi temps perquè en surtin algunes bestioles abans que s’assequi.

Animació

Podem argumentar que es tracta d’una expedició alienígena encarregada d’estudiar si val la pena interessar-se per aquest planeta. El seu objectiu és portar un registre dels canvis diaris que s’observen a l’interior del bassal. Al final, els membres de l’expedició fan una conferència als seus col·legues sobre les seves conclusions.

Desenvolupament Es tracta de realitzar observacions regulars del bassal. La primera cosa que farem serà acostar-nos al màxim possible per veure què hi ha, fins a tocar quasi amb el nas l’aigua, si és necessari. Recollirem una mostra d’aigua amb fang del fons i una vegada sedimentada la terra, mirarem a contraclaror si hi ha organismes vius a l’aigua. És fàcil poder veure ostracodes, i fins i tot copèpodes, nedant a l’aigua. Una altra dada interessant serà l’olor que desprèn el bassal. Si hi ha una mica de vegetació al bassal, en recollir la mostra es pot remoure una mica i així collir una mica més de fauna. Ens podem ajudar amb una tela filtrant, posant el material en safates amb una mica d’aigua. Serà imprescindible retornar tot el que collim de nou a l’aigua. Amb una mica de sort, l’aigua s’anirà evaporant i podrem veure variar la comunitat. Si s’arriba a assecar del tot pot sorgir la pregunta de com han arribat aquests animals aquàtics fins allí. Aleshores, podem collir un trosset de terra, i barrejar-la amb aigua, per veure què passa, si en surt alguna cosa o no.

130

Formigues Idea bàsica

Les formigues seleccionaran els seus aliments (no els agrada qualsevol cosa) i es guiaran per senyals químics per orientar-se. Algunes plantes contenen substàncies que resulten desagradables per a les nostres simpàtiques bestioles, amb la qual cosa si les formigues, en el seu camí, es troben amb aquesta olor, canviaran la seva ruta. Un exemple són les fulles de romaní. D’altra banda, tots hem comprovat el poder d’atracció que

1. Quin detergent és el que contamina menys? A Amb fosfats i tensoactius B Sense fosfats ni tensoactius C Sense fosfats i amb tensoactius D Amb fosfats i sense tensoactius 2. Uneix cada planta amb el seu ús 1 Cactus 2 Ficus 3 Potus 4 Alfàbrega

a b c d

Absorbeix el fum del tabac Absorbeix radiacions de pantalles Neteja l’ambient i repel·leix mosques Absorbeix la humitat

3. Què podem fer per evitar o redui r la contaminació de les piles? A Llençar-les a les escombraries B Utilitzar piles recarregables C Tornar les piles usades D Demanar-les al veí 4. Quin és el consum i la durada d’una bombeta de baix consum en comparació a una de normal? A 20% menys de consum i dura 8 B 50% menys i 2 vegades més vegades més C Gairebé no hi ha diferència en D 30% menys i dura el mateix que la consum i durada normal 5. Quina font de calor és més contaminant? A Restes de fusta triturats i compactats B C Panells solars D

Carbó Gas natural

6. A l’hora de la neteja personal gastarem menys aigua si... A Ens banyem B Ens dutxem C Anem a una sauna D Ens rentem cada 15 dies

131

7. Quin d’aquests plàstics no es pot reciclar? A Pet. Ampolles transparents B PVC. Plàstic dur C PEbd. Cinta adhesiva, film D Polipropilè. Taps d’ampolles i d’embolicar palletes E Poliestirè. Espuma plàstica, safates d’aliments 8. Si volem estalviar energia elèctrica hem de... A Deixar la llum encesa B Desendollar els aparells elèctrics continuadament quan no els fem servir C Apagar la llum quan no la D Utilitzar el comandament a necessitem distància per apagar la televisió 9. Suposem que en la teva ciutat hi ha 20 supermercats. A cada un hi van 1.000 persones al dia i el 25% d’elles porta una bossa de casa. Quantes bosses s’estalviarien de fabricar al cap d’una setmana? (El dissabte també obren) A 1.000 B 15.000 C 30.000 D 25.000 10. La contaminació acústica pot produir... A Un augment en els nivells d’estrès B C Ganes de cridar D

11. Els CFC són... A Uns nois que canten hip hop

B

C

D

Uns colorants alimentaris

Alteracions de la son Deteriora acceleradament el sistema auditiu

Els principals causants de la destrucció de la capa d’ozó Uns enzims que participen en la fotosíntesi

12. Quin percentatge dels incendis anuals del nostre país són deguts a la imprudència humana? A 30% B 50% C 75% D 95% 13. Quants litres d’aigua es desaprofiten si l’aixeta goteja durant un dia? A 10 B 5 C 30 D 90 14. Quants litres d’aigua potable no s’aprofiten cada vegada que uses la cisterna? A 5 B 2 C 7 D 10

132

15. Cada any es destrueixen 40 milions d’hectàrees de l’Amazones. Prop del 75% el provoca... A Les empreses de fusta B L’explotació ramadera C Les empreses papereres D Els indígenes 16. Quants Kg. d’oxigen emet un arbre en un any? A 120 B 50 C 200

D

17. Una molècula de CFC, quantes molècules d’ozó destrueix? A 100.000 B 10.000 C 10 D

10

1

18. Quants anys dura una molècula de CFC abans de desactivar-se? A 20 B 50 C 200 D 100 19. Quants arbres salvaríem a l’any si 10.000 persones deixessin de rebre publicitat a casa? A 100.000 B 10.000 C 5.000 D 150.000 20. L’energia que s’estalvia en reciclar una ampolla de vidre pot il·luminar una bombeta de 100 wats durant... A Un dia B Quatre dies C Deu hores D Dues hores 21. I si recicléssim el 10% dels diaris que comprem a casa nostra en un any, quants arbres salvaríem? A 1.000.000 B 300.000 C 700.000 D 900.000 22. Quants anys dura una llauna d’alumini com a residu que es descomposa? A 20 B 100 C 60 D 500 23. Quin d’aquests materials no s’haurà descompost encara l’any 3.000? A Un full de paper B Una pell de poma C Una ampolla de vidre D Un cartró 24. Un cotxe mitjà durant un recorregut de 100 km., emet uns... A 10 kg. de CO 2 B 50 kg. de CO 2 C 20 kg. de CO 2 D

3 kg. de CO 2

133

25. Quan reciclem el paper i el cartró, a més de reduir la contaminació i evitar que es tallin arbres, estem estalviant un... A 20% de l’energia B 50% de l’energia C 70% de l’energia D 90% de l’energia 26. Quins d’aquests materials triguen 500 anys a descomposar-se? A Una llauna d’alumini B Un bolquer d’usar i llençar C Una revista D Un llapis Variants

Es poden canviar preguntes o afegir-ne. També es pot aprofitar aquest joc incloent-lo en la prova final d’un altre gran joc.

Respostes correctes 1B 2 1b-2a-3d-4c 8 B-C 9 C 15 B 16 C 22 D 23 C

3 B-C 10 totes 17 A 24 C

4A 11 B 18 D 25 C

5B 12 D 19 A 26 A-B

6B 13 D 20 B

7 D-E 14 D 21 C

tenen el sucre, la mel o la melmelada, que no sabem com, però, renoi, ja ho han tornat a trobar. Material

Pa, pela de taronja, sucre, fulles d’una planta aromàtica, formigues.

Espai

Lloc on hi hagi formiguers.

Animació

Aquesta vegada serem domadors de formigues.

Desenvolupament Com hem dit, les formigues es guien per senyals químics. Algunes substàncies les atrauran i d’altres les repel·liran. Posant a disposició dels participants alguns materials, i suggerint-los que facin servir tot allò que creguin que pugui afectar l’orientació de la formiga, hauran d’aconseguir que les formigues realitzin un itinerari determinat, dibuixat sobre un paper. Després de triarne 5 i alliberar-les sobre el punt de partida, els joves hauran de marcar amb repel·lents els llocs per on no han de passar els animals, i atraure’ls a la seva destinació amb l’enceball. 134

135

Joc dels sentits a trenc d’alba i a la posta de sol Idea bàsica

Observació dels canvis que els nostres sentits i sentiments poden apreciar durant els darrers segons del dia. O els primers.

Espai

Un lloc amb bona perspectiva sobre l’horitzó, en què podem asseure’ns tots junts.

Animació

L’objectiu serà aconseguir un ambient íntim i relaxat. Es tracta que ens oblidem una mica de la resta del món i ens concentrem en els nostres sentits, les sensacions que percebem, els sentiments que ens suggereix aquest instant de l’alba o el crepuscle.

Desenvolupament Proposarem al grup que presti atenció al seu voltant durant uns minuts. Aquests coincidiran amb l’instant en què s’estigui ponent el sol, o, just al contrari, al moment de l’alba. Que assaboreixin tot el que els diguin els sentits. Els cinc sentits, sense oblidar-ne cap. Els colors i les formes, els sons que se sentin, el sabor que té l’aire, les olors que vagin arribant, les sensacions d’humitat, o de fred, o de vent. Tot això es posarà en comú, cadascú donarà el seu punt de vista. Haureu d’incidir en la conversa si el tema solament se centra en un aspecte concret, o si s’està donant voltes a una sola qüestió. Procurareu fer-los parlar també dels sentiments que hagin tingut. Aquesta cerimònia es pot convertir en un hàbit diari, de manera que cada vegada es valori més el moment, captant altres matisos. Ens podrem fixar, per exemple, quines coses que es repeteixen cada dia, i quines no, si hi ha colors que solament es veuen quan fa vent, o quan ha plogut... Variants

136

Es pot dedicar cada dia a un sentit diferent, i aprofundir una mica més en aquest. Una altra cosa que es pot fer és anar escrivint cada dia a la cartellera tot el que el grup ha observat i sentit.

La teranyina Idea bàsica

Confeccionant una tela d’aranya entre els participants es vivencia la importància de l’equilibri dins dels ecosistemes.

Material

Cabdell de corda, papers amb el nom dels elements de l’ecosistema, imperdibles o cel·lo.

Espai

Interior o exterior, no cal que sigui molt ampli.

Desenvolupament Es reparteix a cada participant un paper amb el nom d’un element de l’ecosistema, si pot ser, de l’entorn on s’està, i se’l pengen visiblement. Els participants formen un cercle. El cap o monitor té un cabdell de corda a les mans i explica que aquest cercle forma un ecosistema. El cap agafa un extrem de la corda i diu que ell és un mosquit, per exemple, i llença el cabdell a un altre participant. Aquest ha d’escollir un altre element de l’ecosistema que tingui relació amb l’anterior, per exemple, la granota es menja el mosquit, o el bassal on aquest viu. Tensa la corda, l’agafa per aquest punt i passa el cabdell a un altre jugador, així fins que tots tinguin la corda agafada per algun punt. Es forma una teranyina que representa totes les relacions que hi ha al nostre ecosistema. En aquest moment, el cap explica que si per qualsevol motiu desapareix un dels elements d’aquest ecosistema (per exemple, caça massiva de granotes, contaminació del riu...), la persona que representa dit element deixa anar la corda, i com que ha d’estar tensa, caldrà que les altres persones s’hagin de moure per equilibrar l’ecosistema. S’anirà reequilibrant contínuament. Després s’analitzaran quines causes han pogut provocar que es trenqui l’equilibri, quin paper hi poden jugar els humans... Variants

Es poden introduir factors externs com incendis, plagues, contaminació greu, etc., que elimini molts elements a la vegada per veure com afecta al nostre ecosistema. 137

50x15 d'educació ambiental Idea bàsica

Joc concurs de preguntes que indicarà el nivell de coneixements sobre el medi ambient dels jugadors a la vegada que n’aprendran unes quantes curiositats.

Material

Alguna còpia del qüestionari i llapis.

Espai

Interior o exterior.

Desenvolupament Individualment o en equips es respon el qüestionari:

138

4.3 La natura sensitiva Heu tornat alguna vegada a la vostra classe de parvulari quan éreu més grans? O en algun altre lloc on vau estar de petits al cap de molt de temps? Una de les coses que posen la pell de gallina és reconèixer una olor impregnada a la nostra memòria. Segurament, mai no ens hi havíem fixat, mentre érem allí, però en tornar temps després, si l’aroma roman igual, ens evoca de forma impactant el nostre passat, sentiments que vam tenir, coses que ens van passar. De forma semblant, una olor fugaç, sentida casualment en el lloc més insospitat, és capaç de reprojectar en la nostra imaginació imatges mig oblidades de la nostra vida, i envair-nos amb un mar de sentiments. Això també pot passar amb l’arribada d’un sabor antic a la nostra boca, o amb la visió d’algun objecte, color, forma... De forma anàloga, quan intentem recordar de què tractava un llibre que vam llegir fa molt temps, pot ser que ni tan sols en recordem la trama i això no obstant tenim clar quines sensacions ens va produir... Sensacions que, d’altra banda, són particulars de cadascú i per a cada moment, i que si intentem rellegir la mateixa obra en un altre període de la nostra vida, probablement el sabor que ens deixi sigui diferent. Amb tota seguretat, un campament, amb les seves activitats ambientals incloses, pot deixar la mateixa empremta. Pot ser que els records que romanguin tinguin molt més a veure amb les sensacions viscudes que amb els grans coneixements que es puguin haver pretès inculcar. Per aquesta raó, suggerim no deixar de banda la part irracional que tots tenim, i que, sense saber-ho, determina una bona part dels nostres gustos, aficions, amors i desamors. Tot i que pugui semblar obvi, els cinc sentits amb els quals percebem la realitat són importants. Probablement, la vista és el sentit que tenim més desenvolupat, ja que ens aporta les sensacions per descriure amb detall formes i colors. En canvi, el tacte en solitari és el que tenim més mal educat a la nostra cultura. Tan sols fa falta furgar en el nostre vocabulari per obtenir un fidel reflex del grau de precisió dels nostres sentits. L’empremta que qualsevol estímul sensitiu pot deixar en la nostra memòria pot ser inesborrable. Quan els nostres sentits s’acostumen a explorar la realitat que ens envolta amb tota la seva potència, és la millor eina per crear una actitud positiva que enforteixi un canvi de comportament favorable vers el nostre entorn. De fet, molts autors parlen, amb més o menys profusió, d’una fase emocional en 139

qualsevol aprenentatge, com un requisit previ per a l’entrada, posteriorment, de coneixements més racionals. Els sentits són una mena de comporta per entrar a la ment racional que s’acciona només si s’aconsegueix crear un estímul positiu agradable. Avui ningú no dubta que determinades dislèxies són producte d’una manca d’aprenentatge sensorial durant la infantesa. Els jocs i les activitats d’aquest apartat dedicat a la natura sensitiva no tenen per objectiu ni guanyar ni perdre. Cadascú hi té l’oportunitat de viure les seves sensacions particulars, que després podrà compartir amb els altres si li ve de gust.

La vista Encara que sigui el sentit dominant a la nostra societat, és interessant notar que no es veu allò per al qual no hem estat entrenats. El cas paradigmàtic són els ocells. La majoria de les persones els veuen tots iguals. La raó és que mirem un ocell però sense saber en què fixar-nos. Aquí rau la clau de l’èxit d’una bona educació de la vista. Estimular els dots d’observació dels nois i noies significa educar el seu angle de visió per a cada objecte. Quan ens han ensenyat a mirar amb precisió les coses, el nostre món visual pot collir una nova dimensió. Sense adonar-nos-en la nostra vida transcorre entre persones anònimes que comparteixen el nostre quefer diari (viatjar a l’autobús, comprar al mateix supermercat, viure en el mateix barri). El dia que ens en presenten una, aleshores desapareix l’anonimat i es fa visible, tot i que ja ho era, solament per als nostres ulls. Per posar un altre exemple, els pescadors distingeixen el pop allí on nosaltres pot ser que només hi veiem la roca. I la bestiola és allí, amagada però davant els nostres ulls! En fi, que hi ha moltes més coses per veure de les que normalment mirem, i és divertit practicar amb un nou patró d’observació.

Alguns trets bàsics per saber veure Encara que la biodiversitat classificada del planeta es considera que té uns 1,5 milions d’espècies de plantes i animals, això no significa que totes siguin diferents. Perquè ens puguin ser coneguts hem ideat un mètode d’identificació basat en agrupar plantes i animals que tinguin caràcters comuns. Entre les agrupacions creades la que ens pot ajudar més a identificar una planta o animal és l’anomenada família. Els caràcters que identifiquen una família són 140

fàcils de reconèixer i no es presten a dubtes. En el cas dels animals, hi ha també caràcters basats en la forma que ens posen en alerta sobre una determinada espècie. Gràcies a aquest sistema de classificació anomenada dicotòmica –perquè es basa en la contraposició de dos caràcters biològics contraposats– podem distingir qualsevol espècie de planta o animal. Per facilitar aquesta tasca hi ha guies de camp que no són altra cosa que llibres on es recullen imatges de tots els animals o plantes d’un determinat grup o família assenyalant-ne els caràcters diferencials. No obstant això, per arribar a manejar una guia de camp hem de saber la nomenclatura bàsica dels òrgans o parts d’una planta i animal. A més hem de tenir pràctica en quins detalls ens hem de fixar perquè, a través de la guia, puguem fàcilment identificar de quina espècie es tracta. De totes les espècies d’animals vertebrats del nostre país, sens dubte els més difícils són els ocells, ja que n’hi ha més de 350 espècies. En canvi, els mamífers, rèptils, amfibis i peixos a penes superen la centena. Les plantes amb flor en un territori no gaire gran poden arribar a les 2.000 espècies. En definitiva, un nombre prou gran perquè hàgim de disposar d’algun tipus de mètode per aprendre a identificar-los al camp. Un ocell és sempre una visió més aviat fugaç. L’element més perceptible és la seva silueta i la mida. La silueta és un tret que ens serveix com a referència comparativa conjuntament amb la mida. Per iniciar-se en el tema és necessari conèixer alguns ocells de referència. Per exemple, el pardal, el colom i la garsa poden servir de patrons per comparar, ja que quasi tothom els coneix. A continuació és important fixar-se en la relació que hi ha entre el cos i la cua si l’observem en vol, i en les parts on hi ha taques conspícues, com ara a l’esquena, sobre les ales, a la punta de la cua, etc. Finalment, ens haurem de fixar en la coloració general. En definitiva, es tracta que l’escànner, per identificar un ocell, passi repetidament pels diferents caràcters: mida, taques conspícues, relació cos-cua, forma del bec, coloració general, etc. Amb el temps aprendrem a fer-ho a gran velocitat i afegir noves dades que facilitaran una identificació fiable al cent per cent.

Altres vertebrats Entre els rèptils i amfibis, el caràcter identificatiu és la coloració i la forma. Atès que es tracta d’animals amb menys moviment, això facilita que la seva observació en directe pugui anar acompanyada d’una observació paral·lela a 141

les làmines de la guia de camp. Això no obstant, saber diferenciar una granota (normalment de pell llisa) d’un gripau (normalment de pell rugosa) o una colobra (amb pupil·les rodones) d’un escurçó (amb pupil·les verticals) ens pot ajudar a avançar en la nostra tasca de reconèixer els éssers vius. Els mamífers són tan diferents que és quasi impossible confondre’ls. Bibliografia Burton, J.A.; Arnold, E.N. Guía de campo de los reptiles y anfibios de España y Europa. Ediciones Omega. Barcelona, 2002.

Petjades Les petjades que deixen les potes d’un mamífer en caminar o córrer són un dels mètodes més efectius per identificar-ne la presència. Les petjades apareixen a la vora dels rius, cursos d’aigua o llacs, en terrenys humits o després de ploure i finalment a l’hivern damunt la neu. És un món molt apassionant perquè amb una simple trepitjada podem, no solament conèixer quina espècie era, sinó quina era la seva activitat en el moment de deixar la impressió. Per identificar-la s’ha de consultar una guia de camp. També és interessant fer-ne un motlle per poder tenir una prova consistent. Bibliografia Brown, R.; Ferguson, J.; Lawrence, M.; Lees, D. Huellas y señales de las aves de España y de Europa. Ediciones Omega. Barcelona, 2003

Insectes i invertebrats El món dels insectes i invertebrats és tan immensament variat que els seus estudiosos els divideixen per ordres i els experts estan molt especialitzats; de vegades fins i tot en un sola família. Les guies de camp són complexes i sovint impliquen que s’han de practicar disseccions d’òrgans concrets per conèixer de quina espècie es tracta. Alguns grups concrets d’invertebrats són més o menys assequibles a un públic no especialitzat com és el cas del món dels espiadimonis (Odonats), aranyes (Aràcnids), papallones diürnes (Lepidòpters) o caragols (Mol·luscs).

142

Arbres i arbusts Si ens fixem en la mida i la seva tija llenyosa i sobretot en la forma, el color i la textura de les fulles són fàcils d’identificar. No hi ha gaires espècies i les seves fulles tenen formes prou diferents per no dubtar de l’espècie de què es tracta. A les nostres muntanyes i boscos arbres i arbusts a penes sobrepassen les dues-centes espècies per a una àrea concreta. Pels diferents caràcters de les fulles es poden classificar fàcilment. A més hi ha guies molt precises amb claus dicotòmiques exactes.

Plantes amb flors Inclou arbres o arbusts, però la seva riquesa més gran és a les anomenades herbes o plantes no llenyoses. La flora espanyola supera les 5.000 espècies, en espais naturals on hi ha una gran varietat, i per tant la biodiversitat és important i oscil·la al voltant de les dues mil espècies. El més fàcil és interessar-se primer per les famílies de plantes amb flor. Hi ha unes 20 famílies en el nostre país i els seus caràcters són prou evidents per poder identificarla veient una sola flor. Hi ha guies de camp però es requereix una certa pràctica en la identificació de la morfologia de la flor. No recomanem anar més enllà de les observacions per identificar les famílies.

Bolets i líquens Són éssers essencialment terrestres que no es classifiquen ni com a plantes ni com a animals. Creixen sobretot en boscos i associats, comunament, en alguns arbres determinats. A grans trets, encara que tots tenen uns caràcters comuns hi ha moltes diferències. En el cas dels bolets el que podem apreciar és l’anomenat bolet o cos reproductor d’aquest. Les formes i els colors dels bolets són prou llampants perquè quan els coneguem no siguin fàcils d’oblidar. A més, l’interès culinari dels bolets ha provocat en algunes cultures una gran afició i tradició per recollir-los, especialment a la tardor. El fet que hi hagi alguns bolets tòxics i mortals ha propiciat que, o bé hi hagi un gran interès per aquests, o simplement que siguin completament ignorats. En qualsevol cas hi ha molta gent interessada a conèixer-los. També hi ha guies d’identificació bastant precises. En els bolets, a part del sentit de la vista, també és important l’olfacte, atès que alguns tenen aromes fortes i concretes.

143

Activitats per sentir la vista L’espectre de la natura Material

Bosses o altres recipients on es puguin ajuntar els objectes triats.

Espai

Obert.

Desenvolupament Es dóna als participants, que formen equips de 3 o 4 persones, una llista dels colors que han de trobar. Per exemple, 4 grocs diferents, un color blau, 5 verds...

Càmera fotogràfica Material

Cap.

Espai

Qualsevol lloc.

Desenvolupament Els participants s’agrupen per parelles. Un dels dos farà de càmera, l’altre de fotògraf. Han de decidir els botons que cal prémer perquè la màquina dispari la fotografia. Per exemple, es pot decidir que quan el fotògraf li pessigui el clatell, la càmera, que haurà romàs amb els ulls tancats fins a aquell moment, els obrirà i els tancarà molt de pressa, per obtenir una imatge en el temps més breu possible. De la seva banda, el fotògraf buscarà enfocaments variats, des del paisatge general fins a la fotografia de detall. S’enviarà a les parelles a fer 3 fotografies, i tornarem a reunir-nos per contrastar el que han vist les càmeres amb el que els volien fer veure els fotògrafs. Es repetirà el joc invertint els papers. Variants

144

Es pot suggerir el tema de les tres fotografies per poder comparar les fotos fetes.

Els habitants del riu Idea bàsica

Observar i descobrir els animals aquàtics en el seu medi natural sense fer-los mal.

Material

Paper, llapis i altres objectes de dibuix. Llauna o similar, xarxa o malla, goma elàstica, safata.

Espai

Entorn natural, biodiversitat

Desenvolupament La idea és trobar un riu, bassa, llac, i recollir mostres del que hi viu per poder observar-les. Una manera pot ser agafar una llauna i treure-li les dues tapes. En un extrem s’hi enganxa una malla o xarxa lligada amb una goma elàstica. Es fa servir aquest invent per recollir una mica d’aigua amb terra. Aquesta terra s’aboca en una safata o recipient similar, i aleshores s’observa si hi ha vida. Es pot fer un dibuix de les coses que es trobin amb les mostres, o dels animals observats. Després es tornarà tot el recollit al seu medi amb cura.

145

Els jocs de pistes Idea bàsica

Es tracta de fer jocs on s’hagin de seguir pistes per passar d’una prova a la següent.

Material

Paper, llapis, corda, pals de fusta, pedres...

Espai

Enmig d’un bosc o d’un camí estret a la muntanya

Desenvolupament Els jocs de pistes poden ser de moltes menes, però la idea bàsica és que els participants avancen per equips i han de passar per diferents proves, seguint pistes que els condueixen successivament fins a la prova següent. Els diferents punts on es troben les proves no s’han de veure des d’un lloc a l’altre, i s’hi ha d’arribar seguint indicacions o pistes. Les proves que es facin en cada punt poden ser de tipus molt divers, de manera que poden tenir a veure amb el coneixement de l’entorn, l’observació i es poden barrejar altres activitats que es proposen en relació als sentits. És important tenir en compte que per començar a jugar, els responsables del joc han d’haver observat el lloc i s’ha hagut de preparar prèviament tot el circuit, fet que comporta un temps. Variants

146

Una manera és que tot el recorregut estigui indicat. L’altra, és que quan arribin els grups a cada prova trobin un sobre amb les indicacions per arribar al següent punt. Les senyals de pistes més corrents les pots trobar a: www.members.tripod.com/~t_scout/Pistas.htm, geocities.com/condores23/pistas.html

L’oïda A la gran ciutat, el soroll és tan pesat i devastador que hem d’endurir els nostres soferts timpans per trobar una mica de pau. La llàstima és que també ens insensibilitzem als sons que sí que val la pena sentir quan som en plena natura. Arribar a un lloc en què no es pugui sentir, en plena nit, el soroll dels cotxes solcant les carreteres, és quasi impossible. L’oportunitat que ens brinda el campament és potser residir durant uns dies en un lloc on el silenci regni tota la nit. Els sons de la natura són quasi tan nombrosos com els colors. L’avantatge amb els sons és que els podem intentar recordar a partir de la seva reproducció, traduïts al nostre llenguatge. Aquesta és potser una de les activitats més interessants per aprendre a identificar un so. Per això s’ha d’intentar reproduir de forma onomatopeica la vibració sonora percebuda. Per exemple, a continuació us transcrivim el cant d’alguns ocells molt comuns. – La veu de la merla és un "txinc, txinc", un ansiós "txuc" i finalment un "tsi". – El reclam del verdet és un ràpid "tsi-tui-tui-tui" seguit d’un dur "txit, txit, txit". (Una altra guia de camp assegura que el cant és un trèmul "txerlit".) – L’oriola es caracteritza per un aflautat "uiila-uiiu" o "txuc-txuc-uiiu". Cada guia de camp d’ocells recull aquestes onomatopeies recordatòries. Això no obstant, el que és divertit és elaborar-ne de pròpies. Aquest exercici es pot portar a terme amb tot l’univers sonor, del qual la natura és tan ric. A més, molts dels sons de la natura delaten no solament un individu, un fenomen, sinó també l’incessant moviment dels seus habitants.

Activitats per sentir l’oïda Carrera d’oïdes Material

Venes per als ulls.

Espai

Obert.

Desenvolupament Es tracta d’arribar fins a una font emissora de so sense l’ajut de la vista. Intenteu que totes les fonts provinguin de darrere uns arbusts, unes roques, etc. Variants

Es pot fer de nit sense utilitzar venes. 147

Recorregut sonor Material

Paper i llapis.

Espai

Espai natural. És necessari aconseguir un ambient de silenci i atenció.

Desenvolupament Es dóna als participants un paper amb una quadrícula de 4 x 6, que representa un pla. Hi ha una creu enmig, que representa la seva posició. El joc consisteix a anar anotant al mapa, amb l’ajut de símbols, els sons que el participant va sentint: el vent, el transcórrer del rierol, una sargantana que s’agita entre les fulles, una mosca que passa volant. El temps és limitat, i després es passa a comentar el que cadascú ha sentit, quins sons els han agradat més, què és el que han sentit per primera vegada, etc.

La natura en casset Material

Aparell reproductor de so, amb possibilitat d’enregistrament. Cinta verge. Micròfon. Opcionalment es podran fabricar sistemes rudimentaris d’antenes parabòliques, per millorar la captació de sons.

Espai

En qualsevol espai natural.

Desenvolupament Es tracta de muntar un sistema per tal d’enregistrar el que se sent de nit o, mitjançant un micro ocult entre les branques d’un arbre, captar sons d’ocells. Variants

148

El sistema d’enregistrament de sons es pot complicar progressivament, segons els interessos i les habilitats del grup.

Quin so és? Idea bàsica

S’intenta diferenciar entre sons i sorolls de la naturalesa. També ajuda a valorar la importància del silenci, i com pot existir.

Material

Papers i llapis.

Espai

Espai obert i natural

Desenvolupament Es busca un espai proper a un riu, a un bosc, una bassa... Es tracta d’asseure’s en aquest lloc en silenci i concentrar-se molt a escoltar els sons i sorolls que se sentin. Cadascú pot anar apuntant en un paper el que sent i què li sembla que ho produeix. Es poden sentir granotes, ocells, el vent, l’aigua, un tren, les campanes d’un poble, gossos bordant... Quan s’acaba, es recullen els fulls i es veu què s’ha apuntant entre tothom. Es poden fer dues llistes, entre "sons naturals" i "sorolls produïts per l’home". Després es pot valorar perquè és important el silenci: per escoltar-nos, per a poder apreciar altres sons, per concentrar-nos, i com ens posem nerviosos i no ens entenem quan hi ha soroll. També es pot valorar com els sorolls poden afectar a l’entorn, als animals del lloc, etc. Variants

També es pot fer aquest exercici a la muntanya, i després fer la prova en un parc d’una ciutat. Segur que les dues llistes canviaran molt.

149

El tacte Tocar és quasi com un acte reflex. Per obtenir més informació d’algun objecte potser necessitem palpar-lo. Això no obstant, és un dels sentits que tenim més mal desenvolupat. En realitat no sabem el seu immens potencial com a eina de percepció de la realitat. Cal ser cec, especialment, per saber el potencial que té el tacte com a sentit per sentir la realitat (per descriure-la per la forma, textura i volum). Així doncs, els jocs amb el tacte es basen, principalment, a amagar la imatge i limitar la percepció a un grapeig generalitzat de la peça. La persona començarà a fixar-se, aleshores, en la forma i la textura, si l’objecte és calent, si es mou o no... dades que cobren molta més importància per la manca del sentit principal que estem acostumats a fer servir. Una manera per iniciar-se en l’exercici del tacte és la identificació de realitats naturals a partir de les ombres de textures (escorces d’arbres, fulles, etc.) que consisteix a obtenir per calc un modelat de l’ombra reflectida.

Activitats per sentir el tacte Recorregut tàctil Espai

Lloc obert, amb varietat de recursos.

Desenvolupament El grup es distribuirà per parelles. Un farà de guia i l’altre de tocador. El guia s’aturarà als llocs que consideri interessants i hi acostarà la mà del tocador. Una vegada finalitzat el recorregut, el tocador intentarà endevinar quina ha estat la seva ruta i s’intercanviaran els papers per repetir el joc. Variants

150

Es poden donar cinc rutes determinades, de manera que resulti una mica més fàcil endevinar el lloc pel qual s’ha passat.

Millor tocar que mirar Material

Diversos objectes de forma i mida semblants. Venes per als ulls.

Espai

Qualsevol lloc.

Desenvolupament Es dóna als participants un objecte que han d’estudiar detingudament, palpant-lo només, sense poder-lo veure directament. El director del joc haurà d’anotar quin objecte ha donat a cadascú. A continuació es recolliran tots els objectes, i ja es podran treure les venes dels ulls. Els participants ara hauran de trobar l’objecte que han estat tocant, entre tota la pila.

La pell del tronc Material

Paper una mica rígid i un carbonet.

Espai

Qualsevol bosc on hi hagi diferents espècies d’arbres.

Desenvolupament Es tracta simplement de fixar el paper pel voltant del tronc i després fer lliscar el carbonet per damunt perquè les parts que sobresurtin de l’escorça quedin marcades al paper. En realitat, el que volem aconseguir és un negatiu de l’escorça de l’arbre. Quan tinguem aquestes imatges tractarem de buscar amb el tou dels dits aquestes característiques. També ho provarem amb els dits dels peus. Som capaços de tenir les mateixes sensacions que amb les mans.

151

Escultura cega Material

Objecte natural per esculpir. Plastilina o argila. Pantalles per no veure l’objecte. Pot ser, per exemple, una capsa amb uns orificis per posar-hi les mans i poder tocar sense veure.

Espai

Qualsevol lloc.

Desenvolupament Els participants han de fer una còpia al més semblant possible de l’original, que en cap moment arribaran a veure. Han d’intentar imaginar-se com és l’objecte, i comparar el tacte d’ambdós treballs per veure si s’assemblen o no. Fins i tot es pot intentar fabricar-ne un de semblant amb argila, sense cap ajut de la vista. Variants

152

Una variant d’aquesta activitat és jugar a una versió tàctil del joc del telèfon, en què un nen diu a l’oïda de l’altre una paraula, i a mesura que aquesta passa de l’un a l’altre es va modificant, per acumulació de petits errors. Doncs bé, el jugador inicial escollirà un objecte simple de la natura, que haurà d’explicar a l’altre fent una reproducció amb argila o plastilina, que passarà a l’altre, i així 4 o 5 vegades (per no allargar gaire el joc), a veure si el darrer és capaç d’identificar què és l’objecte inicial.

L’olfacte Moltes de les conductes irracionals, aversions, atraccions... que tenim són el resultat de percebre, conscientment o inconscientment, una certa substància a través de l’olfacte. Portat a l’extrem, ens podríem convertir en el desagradable, però entranyable a la vegada, Grenouille d’El Perfum de Patrick Suskind. Per desgràcia és el sentit que està més mediatitzat per qüestions morals. Segurament, en ser diferent l’olor de dones i homes i amb una diferenciació sexual molt important s’ha convertit en un tema tabú. Els desodorants i ambientadors s’han convertit en una vertadera plaga contaminant. Seria molt reconfortant que el nostre nas fos tan imparcial com la majoria dels nostres sentits. Seria bo que l’olor com a tabú deixés d’existir. Però no és així. És difícil estimular aquest sentit a la natura encara que el món de les flors ofereix immenses possibilitats. La captura de les olors és el que persegueix la indústria de la cosmètica natural. Tot i que tan sols sigui un petit exercici sensitiu hem de practicar la fabricació d’un perfum de roses silvestres.

Activitats per sentir l’olfacte Un camí de nassos Desenvolupament De forma anàloga al recorregut tàctil (pàg. 146), un dels participants guia i l’altre olora. Els participants no han de dubtar a aproximar-se tot el que sigui necessari a la font olfactòria, o sigui, arrambar-se bé a un arbre per olorar-lo, fregar unes fulles entre les mans per treure’n l’essència, etc.

153

Digues quina olor fas i et diré qui ets Material

Objectes naturals per olorar. Recipients opacs, per poder olorar-los sense tocar-los, venes per als ulls.

Espai

Qualsevol espai natural, que tindrà molts recursos olfactius.

Desenvolupament Es tracta de jugar a una mena de joc de les endevinalles amb l’olfacte. Per això, podem crear diversos equips, que hauran de buscar 10 endevinalles, és a dir, 10 objectes que hauran de ser identificats per la seva olor. Els equips podran tenir com a endevinalla un objecte que ells mateixos hauran triat. Variants

Es pot plantejar com un joc de taula, com ara l’oca, o el Trivial Pursuit, en què les caselles de preguntes serien les endevinalles d’olors.

Flors seques perfumades Material

Recollir alguns carrassos d’espígol (Lavandula sp.), menta (Mentha sp.), encara que pot servir qualsevol herba de la família de les labiades que tingui una aroma forta.

Desenvolupament Preparar uns carrassos petits i deixar-los assecar un parell de dies. A continuació posar-los dins d’alguna capseta. Controlar durant quant temps dura l’aroma i en quina planta dura més. Observareu que algunes plantes fresques tenen una olor forta, quan són seques la perden del tot, mentre que d’altres desprenen l’aroma fins i tot quan són seques de diverses setmanes com l’espígol.

154

El gust Aquest sentit és un sentit que hem de limitar al que és estrictament comestible si ens volem evitar algun disgust. Abans de res també cal reconèixer que alguns gustos estan associats a putrefacció i no per això significa que sigui perjudicial per a la salut. Un cas molt ibèric és el de l’exquisit formatge de Cabrales, el qual, això no obstant, és molt lluny de poder ser apreciat per la seva olor. En tots els països hi ha substàncies el gust de les quals ens enganya sobre les seves qualitats alimentàries. Per raons de seguretat no hem volgut aportar activitats basades en plantes silvestres, encara que és clar que és molt interessant comparar el gust dels fruits d’una mateixa família. Aquest seria el cas de la maduixa, la mora i el gerd. L’acidesa, la dolçor, l’astringència, etc., són algunes de les qualitats que ens ajuden a designar amb exactitud la sensació del gust. Moltes de les manies alimentàries tenen a veure amb una manca d’educació del gust. La nostra pròpia pell té sabors diferents. La suor, la sang, els efluvis sexuals formen part d’alguns dels sabors tabús a la nostra cultura. En determinats ritus i conductes pot ser important apreciar aquests sabors corporals. Sabors exquisits n’hi ha a tot arreu i mentre que per a alguns són fastigosos per a altres són delicadeses tot i que es tracti del mateix menjar. Desgraciadament, el gust és una cosa molt cultural. Per a nosaltres el sabor d’escarabats i formigues pot ser una tortura de la mateixa manera que per a altres cultures ho són els caragols o les ostres. Sorprenentment, la natura està plena de sabors nous més excitants que el del refresc de la temporada.

155

4.4 La natura silenciosa Alguns dels nostres lectors es confessaran addictes als espectaculars documentals sobre fauna salvatge que s’emeten a la televisió. Desperten en les ànimes sensibles les més trepidants imaginacions viatgeres, i un ja es veu a la sabana africana a l’aguait de bandades d’antílops, preciosos ocells als manglars veneçolans o indagant sobre la vida dels ornitorincs de Tasmània. Davant les dificultats que representa accedir a aquests meravellosos paratges, optem per anar-nos-en a una de les nostres muntanyes, més modestes, suposadament, pel que fa a flora i fauna, però més a mà. Si més no ens creuarem amb una guineu, o un grup de cabres salvatges, que sembla que en alguns llocs van a més, per sadollar la nostra set de natura. La bufetada moral és important quan, després d’arribar al lloc preparats per fer un torniquet per si ens mossega un escurçó, l’única cosa que hem vist han estat moltes mosques i alguna sargantana. Arribem a la conclusió que allí no hi ha res. Per posar-li una fórmula matemàtica a la qüestió, podríem dir que el nostre grau de decepció és directament proporcional a la catalogació que té l’espai natural on hem anat. Per exemple, si no veiem res en un parc natural de gran renom, la nostra moral naturalista queda totalment per terra. I, això no obstant, els habitants del bosc són allí, fent-se un tip de riure en veure les nostres cares de desesperació. Com a anècdota us explicarem que, per evitar que aquesta decepció afecti interessos turístics, als Andes, on tothom espera poder veure al famós còndor, aquesta població d’aus ha estat acostumada a acudir a certes hores a punts estratègics d’afluència de visitants. Evidentment, a canvi d’un suculent bistec! D’aquesta manera es provoca el miratge, secretament, i tothom se’n va molt content a casa seva, després d’haver vist el renombradíssim animal amb uns prismàtics llogats. Encara que això sigui una caricatura, hem de confessar que molt sovint hem sentit la decepció d’haver de tornar a casa sense haver complert els nostres objectius d’observacions naturalistes. Com ja hem apuntat en altres pàgines, l’observació de la fauna requereix un aprenentatge, constància i molta paciència. Estem tractant amb espècies fugisseres, que detecten la nostra presència molt abans que nosaltres en detectem la seva, i que no segueixen l’horari europeu. Quan parlàvem, en capítols anteriors, de la cartellera 156

ambiental de la zona, ens referíem justament a conèixer on hem de dirigirnos i en quins moments del dia, per tenir alguna probabilitat de veure els nostres actors o, si més no, detectar senyals de la seva presència. Alguns animals fugen molt abans que els veiem, i altres es camuflen i romanen tan quiets, que ni ens assabentem que són allí. A Àfrica, per exemple, i tornant als documentals, tampoc no seria bufar i fer ampolles això d’observar certes espècies d’animals. Podríem anar a buscar goril·les en una zona molt poblada d’aquests animals, i no veure’n ni un. Fins i tot passa que els mateixos indígenes no coneguin la seva presència, per la gran capacitat que tenen aquests animals de mantenir-se immòbils, hores i hores, enmig de les espesses formacions vegetals de les quals agafen els fruits per alimentar-se. Però, justament per això, la recompensa de moltes hores de pacient observació, quan podem arribar a assaborir una escena natural insospitada, produeix un enorme plaer. La natura és capriciosa, i no espera que nosaltres arribem allí per mostrar-se obertament. Hem de ser realistes, i no esperar que el nostre passeig sembli una visita al zoològic... D’altra banda, el nostre gran error haurà estat tancar els ulls a la resta de l’espectacle. A més dels nostres idealitzats mamífers, rèptils, amfibis, peixos i ocells, hi ha en el nostre planeta moltes, moltíssimes altres espècies, de vegades molt més accessibles, però sense tanta fama. El seu descobriment ens pot reportar una agradable sorpresa, però hem d’anar amb la ment i els sentits oberts, i molta predisposició per captar el que és bell de la vida. Les activitats proposades en aquest apartat tenen com a objectiu aproximarnos a aquesta natura fugissera, ja sigui de forma directa o a través de les pistes que ens va deixant amb la seva activitat.

157

Activitats per captar la vida del bosc Itinerari nocturn d’observació i d’emoció Idea bàsica

Una activitat basada a fer un itinerari és sempre una bona excusa per acostar-se a la natura. Aquest recurs és ben conegut per tots, però la nostra proposta d’itinerari, diguem-ne alternatiu, es basarà en la idea que es faci a la nit; és més, començant quan la llum del dia s’esvaeixi, i a poc a poc ens envaeixi l’obscuritat. Potser no tan obscura com la pinten... sense llanternes, per descomptat, haurem d’adaptar la nostra vista a l’escassetat de llum, i s’aguditzarà la resta dels nostres sentits. D’alguna manera, ens posarem a la pell de la mateixa fauna. Provarem d’assolir un ambient silenciós, que podrem afavorir fent l’activitat en petits grups i intentant crear una mena d’halo al voltant de la sortida. La nit té un gran poder de persuasió sobre els joves, sobretot en els adolescents. Aquesta és una raó per la qual l’itinerari nocturn pot ser molt fructífer, en el sentit que la Què fer en el cas que ens trobem amb un animal ferit Durant l’anomenada veda que té lloc entre juliol i agost, molts caçadors disparen contra les rapinyaires. Tot i que pugui semblar improbable és possible descobrir una bonica rapinyaire ferida (àguiles, falcons, òlibes, mussols, etc.). En moltes comunitats autònomes, hi ha centres especialitzats per intentar-ne la recuperació per tal que puguin ser retornades al seu medi un cop guarides. En el cas que us trobeu una rapinyaire ferida, s’ha d’agafar amb un drap per l’esquena i col·locar-la en una caixa de cartró amb forats per on hi hagi obscuritat ja que les tranquil·litza i a continuació contactar ràpidament amb la Conselleria d’Agricultura o Medi Ambient de la regió. Allí us diran si existeix algun centre de recuperació per a fauna silvestre. En aquest tipus de centres també acullen mamífers silvestres (genetes, gats muntesos, llúdrigues, etc.) i més rarament amfibis i rèptils atès que la seva recuperació en captivitat és molt difícil. En el cas dels mamífers es poden trobar animals joves que s’hagin despistat de la seva família. Si se’n troba algun cal posar-se els guants de pell perquè no ens puguin esgarrapar o mossegar en intentar-los agafar. Hem de tenir cura sobretot si es tracta d’una serp i ens hem d’assegurar que no és un escurçó, perquè, tot i ferit, la seva mossegada és verinosa.

158

màgia de la situació fa que el grup sigui molt receptiu a l’entorn. Com a argument addicional podem recordar la més gran activitat crepuscular i nocturna de molts animals. Òbviament tindrem més possibilitats d’acostar-nos-hi si coincidim en horaris. La nit ens presta també l’oportunitat d’escoltar la seva veu. Encara que ens sembli que després de la posta de sol ha de regnar el silenci i la tranquil·litat, la veritat és que la pel·lícula és molt diferent. A mesura que la llum baixa, augmenta l’estrèpit i els cants dels ocells, i molts mamífers es comencen a remoure als seus caus. Durant un curt espai de temps, la gresca arriba a ser eixordadora. Quan entra la nit, els cants es van transformant i el conjunt polifònic natural és molt diferent del diürn. Espai

Obert, amb la més gran riquesa natural possible, explorat prèviament per vosaltres.

Desenvolupament Dividiu els participants en petits grups, per realitzar una ruta, guiats per vosaltres. De tant en tant, atureu-vos per parar tota l’atenció en els nostres sentits. Per tenir alguna oportunitat de detectar la presència d’animals, heu de projectar una parada més llarga i pacient, en un silenci expectant. Això els pot semblar molt avorrit, però ens hi podem aventurar si el grup està motivat. Al dia següent, a plena llum, es repetirà l’itinerari, per donar als nois i noies l’oportunitat de veure per on van passar. Segurament el fet que no hagin pogut controlar exactament el lloc per on anaven els haurà causat una gran intriga i estaran ansiosos per repassar la ruta amb el seu sentit més hàbil.

Fabricar un amagatall Material

Troncs i branques seques, cordes.

Espai

Lloc amb una bona perspectiva, situat en un lloc de pas 159

d’animals, com bassals, rius, abeuradors de bestiar. Animació

160

Segurament es pot explicar la història del naturalista i explorador anglès Harry Johnston, que el 1876 abandonà Londres a l’edat de divuit anys per establir-se a Àfrica, on el fascinà la idea d’un misteriós animal desconegut per a la ciència i molt familiar per als pigmeus que l’anomenaven okapi. Tot i que mai no va poder observar-lo en el seu ambient natural, Johnston aconseguí a finals del segle XIX una pell i un parell de cranis que van servir per confirmar la seva teoria que estava emparentat amb la girafa. I és que no és fàcil descobrir un animal en el seu ambient, però sempre és una aventura apassionant intentar-ho.

Egagròpiles, manual per gaudir-ne Idea bàsica

Trobar egagròpiles és com trobar un tresor. Un tresor molt amagat, perquè els nens no sabran el que és, així que és necessari aconseguir que s’hi interessin.

Desenvolupament Preparar el terreny: en el decurs d’alguna altra activitat, o d’una simple conversa, comenteu que hi ha aquestes boles de pèl, plomes i ossets, i repteu els participants a trobar-les. Així, en el moment que en tinguem una a les mans, ja haurem generat la curiositat per aquesta cosa, que més aviat sembla un excrement i fa una mica de fàstic. Autodescobriment Un cop trobada la partida, deixeu que ells mateixos investiguin qui pot ser l’autor d’aquestes despulles, i si ells mateixos no són qui ho proposen, presenteu l’opció de fer una anàlisi més detallada, amb l’ajuda de pinces, lupes i una simple tècnica de separació. En recollirem algunes, o les guardarem en recipients marcats, per poder examinar-los després, ben asseguts i amb tot el material disponible. Per desfer-la, hi ha dos sistemes: en sec, o posant-los en un got d’aigua per ajudar a separar les diferents parts. Amb el material damunt d’un paper d’un color que contrasti, per veure millor el que hi ha, anirem apartant els ossets de la resta de pèl, plomes, pols i pedretes. Ens haurem d’ajudar amb pinces i agulles, i procurarem no perdre cap peça. Si ho fem bé, potser podrem reconstruir algun dels esquelets! Ajudeu-vos amb guies.

161

Emportar-se una petjada Idea bàsica

Al camp tenim la possibilitat de trobar petjades, des d’algunes molt petites, de més o menys 1 cm (com la del verderol muntanyenc), fins bastant més de mig pam (15 cm fa la d’un corb o la d’una vaca), o fins i tot un pam i mig, si triem la nostra petjada! Però el que ens farà il·lusió serà emportar-nos la marca del pas d’un dels nostres espantadissos veïns, autèntica i irrepetible. Com? Mitjançant una escultura natural amb guix. Anirem a buscar-les en llocs pròxims a l’aigua si no ens conformem amb una marca de gos, de vaca o de gallina, que no tindrem tant problema a localitzar.

Desenvolupament Primera ronda. Fer el negatiu. En primer lloc cal treure les pedretes, palets i fulles de la petjada, amb cura de no deformar la marca. L’envoltarem amb un cèrcol de cartró o de metall, que retindrà el guix quan el posem a sobre. Posarem, doncs, la pasta damunt la petjada, i esperarem mitja hora, fins que s’endureixi. Un cop sec, separarem el motlle del senyal, ajudant-nos amb algun objecte (pinces, ganivet...) Ja tenim la meitat de la feina feta. Segona ronda. Passar a positiu. Es tracta de repetir el procés anterior, amb alguna diferència. El negatiu, un cop net, s’unta amb oli, vaselina o vernís, perquè no se li enganxi el guix que posarem ara. A mode de cinturó, es fixa una tira de cartró, per fer de motlle. Se li tira el guix i s’espera que s’assequi. Calculeu també mitja hora. Un cop desfet el motlle, ja tindrem una reproducció de la petjada. Es pot anotar en algun racó del motlle on i quan trobàreu la petjada, i a qui pertany. Si no ho sabeu, intenteu esbrinar-ho, amb l’ajuda de guies d’identificació o de persones que coneguin la matèria. No dubteu a anar a preguntar a algun especialista si no aconseguiu descobrir de què es tracta.

Sherlock Fang’s 162

Idea bàsica

Els animals, encara que no els veiem, tenen molta activitat.

Material

Paper i llapis (bloc d’investigador), lupa, material per fer motlles de petjades.

Espai

Rabeig argilós a la vora d’un rierol, d’un estany, d’un bassal... la qüestió és que puguem valorar algunes marques fetes per animals, des del d’una cuereta a un conill, o una rata de camp. Heu de detectar prèviament llocs adequats per a aquesta activitat.

Animació

Aquest petit joc es pot emmarcar dins d’un conjunt d’activitats d’un itinerari de descoberta de la zona, per exemple. Es tracta d’imaginar que som investigadors a la recerca de les petjades del crim. Hauran de fer un croquis de les marques, identificar els presumptes responsables de cada una i les situacions que les han provocat. Fer un motlle d’alguna marca, si cal...

4.5 La micronatura Un amic nostre ens explicava que tenia un jersei que li agradava molt, perquè era de moltíssims colors, i ens el volia ensenyar. La gran peça va resultar ser una peça la mar de corrent i, si més no a primera vista, d’un homogeni color gris. El truc era acostar la vista al detall. Efectivament el jersei estava fet de llana de tots els colors, però en miniescala, de manera que el resultat final per a l’ull llunyà era un gris homogeni gens colorista. De manera semblant al jersei, quan anem a la platja no ens sembla que la sorra sigui alguna cosa variada. Ens sembla, doncs això, sorra, una massa uniforme de minipedretes. Però, si en un dia avorrit d’estiu, ens hem estirat acostant la mirada a terra, haurem descobert que sota la nostra tovallola hi ha milers de tresors amagats. Els granets transparents de quars, els metàl·lics reflexos de la mica negra, una gran varietat de cargolets diminuts, una pua de garota... tot un plaer visual. O sigui, que el que és petit pot ser fantàstic d’escorcollar; tan sols és neces163

sari treure de l’ombra del massa petit per al nostre ull, furgar entre el gris aparent per trobar-hi la bellesa. Imagineu-vos encara si poguéssim comptar amb un sistema per veure les coses petites com si fossin grans. El somni del país de Lil·liput. O l’angoixa de l’home minvant. Com que no és possible traspassar la barrera de l’imaginari podem fer volar aquest límit tan alt com puguem, amb l’estímul d’algunes armes: – Fer servir les lupes (tipus comptafils o lupa de rellotger de 8x o 10x). – Ajupir-se. – Curiositat per acostar-se a tot. Serà un intent de veure el món amb uns ulls nous, de manera que tot sembli nou. Les lupes faran que la nostra pròpia mà sigui una gran comarca muntanyosa, o que arribem a mirar als ulls a una aranya, per primera vegada. Ens permetrà conèixer algunes espècies, i fins i tot congeniar una mica amb els desgraciats insectes, que no cauen simpàtics a ningú. A aquests animals hem de treure’ls la fama de fastigosos que tenen. Els nens tindran l’oportunitat de veure moltíssimes libèl·lules, mosques, escarabats, formigues... Per què no fer-los valorar la seva bellesa? Extraiem del llibre de Piero Bianucci, Petit, gran, viu, un esquema que ens explica els 42 passos que cal fer per creuar el món (a partir de les dades científiques actuals). L’objecte més petit que es coneix és el quark, que fa 10-16 metres (10 elevat a -16, és dir un metre dividit entre 10.000.000.000.000.000. A l’altre extrem, es considera que l’univers fa 1026 metres (uns 100.000.000.000.000.000.000.000.000 metres). Les coses vives es mouen entre el 10 elevat a -7 fins al 10 elevat a 2, és dir des de les mil·lèsimes de mil·límetre fins als centenars de metres. El nostre ull no baixa de 10 elevat a -3, amb la qual cosa el món real per a nosaltres comença en aquest rang de valors. Això no obstant, per alguna raó, ens motiven els objectes com més grans millor. Així, en un campament rarament es coneixen els éssers més petits que conviuen amb nosaltres, per la qual cosa estem desaprofitant un parell de rangs sencers de vida, amb tot el que hi ha a dins! Dels quarks a l’univers (Extret de Petit, gran, viu) -16 Quark, partícula elemental

-14 -9 -7 -6 -5 -3 -2 -1 0 1 2 4 7 8 9 10 11 13 21 26

Nucli d’un àtom de carboni Molècula d’aigua, petites molècules Virus Bacteris, cromosomes Cèl·lules Ulls d’insecte, fils de lli, ull d’una agulla Botons, insectes, xip d’un ordenador Brúixola, rellotge, ratolí, granota, rosa Home, cabra, cadira, televisor, ordinador Balena, casa, aeroplà Sequoia, gratacels, vaixell, coet Ciutat, muntanyes, iceberg, cometa, polsar, forats negres Terra, Venus, estrelles nanes blanques Júpiter, Saturn Sol, diàmetre de l’òrbita lunar Cua de cometa Òrbita de la Terra Sistema Solar Via Làctia; galàxies normals Univers conegut

Activitats

Les sabates màgiques (del llibre Habitat) Material

Mitjons de cotó, lupes.

Espai

Ambients naturals variats.

Desenvolupament Es tracta de fer un passeig pel bosc en mitjons, de manera que, al teixit, s’aniran enganxant trossets de plantes, i minúcies diverses. Després d’aquesta peculiar recollida de mostres, passarem a la revisió detallada dels tresors: cadascú inspeccionarà amb l’ajut de la seva lupa tot el que li hagi quedat enganxat. D’alguna manera, seran les mateixes coses que poden quedar agafades al pèl d’un mamífer, i ser transportades a altres bandes de la muntanya.

Mira’m als ulls Material

Safates, pinces, lupes.

Espai

Lloc amb ambients variats.

Desenvolupament Es tractaria de mirar com són els ulls de tants animals com puguem. Així doncs, els nens s’hauran d’acostar a tots els que puguin (els més accessibles seran les formigues, aranyes, cucs, caragols...) i, en primer lloc, descobrir si, efectivament, tenen ulls i si els tenen hauran de dibuixar-los en un paper. Variant

Els dibuixos resultants poden ser la base per a un divertit joc d’endevinalles sobre ulls.

Roca prêt-à-porter Material 166

Una lupa, una llibreta de notes.

Espai

Qualsevol lloc rocós.

Desenvolupament Es tracta de fixar-se que les roques són com un llibre de la història del nostre planeta. Algunes de les roques, les anomenades sedimentàries, s’han format per l’acumulació de materials diversos que després s’han premsat. Les anomenades roques calcàries poden tenir com a origen l’acumulació d’organismes marins amb closca. Aquesta és la raó per la qual determinades roques calcàries poden ser una amalgama de fòssils marins com les anomenades roques nummulítiques. Pot ser interessant observar amb detall la superfície d’una massa rocosa calcària. Altres roques com les conglomerades són concrecions de materials molt diversos cimentats. Hi podrem distingir també petits minerals. Així doncs, el que volem donar a entendre és que fins i tot una avorrida roca pot ser un fascinant viatge a través del temps. En qualsevol cas no és tan important saber exactament el que tenim entre mans com saber mirar de prop una roca i apreciar-ne la bellesa i les peculiaritats. En la nostra societat les roques i les pedres són ens sense valor llevat per construir. Aprendre a llegir un paisatge a través de la seva geologia pot ser una activitat interessant si en el nostre equip de monitors o caps escoltes tenim algun aficionat als fòssils i als minerals.

167

Animal-art Material

Cartolina, pega o cel·lo, llapis de colors, pintures.

Espai

Qualsevol espai natural.

Desenvolupament No és estrany que enmig d’un camí trobem una pila de plomes escampades. És un clar indici que alguna rapinyaire o mamífer silvestre ha depredat un ocell. Amb aquestes plomes podem intentar realitzar una petita obra d’art pictòric en la qual integrarem les plomes trobades. Però també podem trobar una muda d’una serp o la closca d’un escarabat mort o unes ales de papallona. En fi, tots aquests materials "silvestres" es poden utilitzar sense cap remordiment. A més, ens poden servir d’excusa per excitar els sentiments dels participants. Evidentment, es pot fer el mateix amb fulles dels arbres que podem trobar al terra. Això no obstant, pot ser més interessant amb elements animals, ja que no és difícil trobar aquest tipus de rastres i és una bona excusa per aprofitar el seu potencial com a elements de captivació.

168

169

5. Recursos

170

Recursos Ha arribat el moment que mostrem els petits tresors que ens han permès aquest pelegrinatge pel món del lleure juvenil i l’educació ambiental. La majoria de vegades hem utilitzat informació provenint d’experiències personals i alienes; d’altres ens han estat transmeses per via oral, com a resultat de xerrades i discussions. Però també hem fet servir algun llibret, i com passa sempre, un et porta a altre i l’altre a l’un. Després algú t’ha dit que també agafis aquest i aquell, que estan molt bé... La llista comença a allargar-se i aleshores cal seleccionar. No hem optat per una extensa bibliografia sinó més aviat que cada títol es comporti com el cap d’una troca, de manera que si n’estirem el fil en surtin més recursos. Els recursos no són solament llibres, són també materials editats en altres formats. Un llibre que trobem particularment interessant és el format electrònic. Internet, actualment, ens permet arribar a qualsevol lloc del món i deixar un missatge amb els nostres interessos. A Bèlgica, preguntem als escoltes d’allí com es munten els seus campaments. Gràcies a la xarxa podem conèixer la legislació sobre els campaments sense moure’ns de casa. Això sí, Internet és com un gran sac on tot aquell que vol (i pot, i sap) té permís per publicar el que li ve de gust. Tant desordre requereix una certa orientació i procurar no perdre’s pel ciberespai. Per això, us passem algunes adreces que ens han donat bon resultat, i us reptem que intenteu fer servir aquest mitjà de comunicació amb finalitats educatives. Contràriament al que solen reflectir els noticiaris, la world wide web és una teranyina on hi podem atrapar un munt d’idees i recursos! Recordem que un dels aspectes més útils de la xarxa és la possibilitat de fer preguntes... i obtenir respostes, en breu temps. Allí on trobem un filó informatiu, no cal dubtar a posar-s’hi en contacte. El correu electrònic (e-mail) dóna resultats immediats quasi sempre. Darrere de cada pàgina informàtica de colors, hi ha gent que l’ha realitzat. Generalment, posen precisament a disposició la seva adreça electrònica per facilitar el diàleg. A Internet, mal els pesi als governs, encara regna l’ètica (encara que de perversos n’hi haurà sempre per tot arreu). 171

Bibliografia: Organització i impacte dels campaments – Animación y promoción del medio. Tiempo libre y naturaleza. Manual del monitor. Ed. Penthalon. Col. El Buho viajero. Madrid, 1989. – ASDE. Federación de Asociaciones de Scouts de España. Campamento sostenible. Tiempo libre sostenible y responsable. 2001 – ASDE. Federación de Asociaciones de Scouts de España. Escultismo y Medio Ambiente. 2001 – Asín Castillo, F. Cómo organizar una colonia o un campamento de verano. Flash Bool, S.L. València, 1997 (Distribuït per Margenal c/ Madre Ràfols, 10. 46920 València. Fax 96-379 4143). – ATAC. Fem campaments! Activitats educatives en la natura. Juny 2001 – Coordinadora infantil y juvenil de tiempo libre de Vallecas. Campamentos de verano. Diseño y organización. Ed. Popular. Madrid, 1995. – Costa, E. Viatges amb els pastors transhumants. Montblanc-CEC. Barcelona, 1982. – ECOTRANS. Manual Ecotrans para la mejora ambiental de las actividades recreativas en la naturaleza. Madrid, 1995. – García Yebra, T. El ocio tiene un límite. Impacto de algunas actividades recreativas en la naturaleza. MOPTMA. Madrid, 1995. – Gil, A. Guía para vivir sin contaminar en España. Cirene. Madrid, 1993. – Gómez Limón, J et al. El impacto de las actividades recreativas al aire libre sobre los espacios naturales. Quercus. 1993. – Hammitt, W.I. Wildland recreation: ecology and management. John Willey and Sons. Nova York, 1987. – Irizar i Fonoll, J. El teu primer llibre de muntanya. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1994. – ME-GSJ-Catalunya. Com viure el campament d’estiu. Barcelona, 1986. Équipe Nationale Louveteaux. El álbum de Darzee. El Manglar. Madrid, 1985. – Meyer, K. Cómo cagar en el monte. Manual grandes espacios. Desnivel Ediciones. Madrid, 1999. – Varillas, B; Sorollz, A. Acampar. Manual práctico. Penthalon. Madrid, 1983. – VV.AA. Material sobre impacto ambiental de los campamentos. Equipos de Medio Ambiente de Exploradores de Castilla y León y Scouts de Aragón y el Departamento de Programas y Recursos Educativos de Scouts de Andalucía. ASDE – Scouts de España.

172

Bibliografia: Educació ambiental – Araujo, J. La ecología de tu vida cotidiana. Espasa Práctico. Madrid, 2000. – Ben Joicey. Un vistazo al medio ambiente: un proyecto educativo del arte. Bell and Hyman, WWF. 1986. – Calvo, S. & Corralitza, J.M. Educación Ambiental. Conceptos y Propuestas. Editorial CCS. Plan de Formación de Animadores. Madrid, 1994. (D’aquesta mateixa editorial hi ha una extensa relació de títols molt interessants per a educadors de grups juvenils. La senyes de l’editorial CCS són: Alcalà, 164. Madrid 28028. Tel: 91 725 20 00. Fax: 91 726 25 70.) – Consejería de Medio Ambiente y Desarrollo Regional. Educación ambiental: programas, centros de educación ambiental, recursos educativos/sendas. Madrid. Comunidad de Madrid. – Cruz Roja Juventud. Material didáctico para educación ambiental. Cruz Roja Juventud. – Fien, J. Envirommental Education. Deakun, UP. Austràlia, 1993. – Frank, J. El lleure com a projecte. Generalitat de Catalunya. Direcció General de Joventut. Barcelona, 1985. – Franquesa, T; Alves, I; Prieto, A.M.; Cervera, M. HABITAT. Guía de actividades para la educación ambiental. Cincuenta actividades propuestas, explicadas paso a paso, para ayudar a los no-iniciados. Ministerio de Medio Ambiente. Madrid, 1997. – Pujol, J & Nadal, M. La descoberta del medi. Ed. Blume, Col·lecció Quaderns de la Natura. Barcelona, 1983. – Rayó, M. Educació ambiental per a infants i joves. Monografies d’educació ambiental, 3. Di7 Edicions. Benissalem (Mallorca), 1998. – Robottom, IM. Envirommental Education: practice and possibility. A pathway to sustainability. Deakun, UP. Austràlia, 1987. – UNESCO-PNUMA. Guía de la simulación y de juegos para la educación ambiental. Los libros de la Catarata. Sèrie Educación Ambiental. Bilbao, 1992.

Xarxa de terrenys d'acampada La xarxa està gestionada per Escoltes Catalans i la Fundació Josep Carol http://www.escoltes.org/esca/terrenys

173

Anem de campaments 1. Normativa explicada en la publicació Anem de Vacances’2003, publicada per la Secretaria General de Joventut (Es pot consultar el text sencer de la normativa a: www.gencat.net/joventut/). Decret 137/2003 del 10 de juny. DOGC núm. 3.902 d’11/06/2003 Normativa de regulació de les activitats d’educació en el lleure en les quals participen menors de divuit anys. Aquesta normativa és d’aplicació a les acampades juvenils, els camps de treball, els casals de vacances, les colònies, les rutes i qualsevol altra activitat assimilable de les que habitualment fan les entitats d’educació en el lleure, en les quals participin persones menors de divuit anys, sempre que les activitats no tinguin caràcter familiar i que es desenvolupin a Catalunya amb una finalitat educativa, cultural, formativa o social. Aquesta normativa regula entre altres: – L’obligació de notificar la realització de l’activitat a la Secretaria General de Joventut com a mínim 20 dies abans del seu inici, quan l’activitat tingui una durada de 3 o més nits consecutives o de 4 dies consecutius en el cas dels casals de vacances, encara que siguin interromputs pel cap de setmana. – La proporció, d’acord amb el nombre de participants, i la titulació en el lleure, i d’altres assimilables, mínima dels membres de l’equip dirigent quan l’activitat estigui subjecte a la presentació de la notificació. – L’obligació de tenir contractades per a l’any en curs, sengles assegurances d’accidents i de responsabilitat civil. – Les obligacions del responsable de l’activitat. – Els requisits mínims per a la ubicació d’una acampada juvenil i la documentació específica necessària. – L’obligació d’allotjar-se en instal·lacions autoritzades per organisme competent quan la pernoctació no es faci al ras o en tendes de campanya o sigui un camp de treball amb determinades característiques. 174

– L’obligació del responsable de l’activitat de tenir durant la realització de l’activitat diversos documents que garanteixin tant que es du a terme d’una manera correcta com la seguretat dels assistents. 2. Altres normatives Decret 55/1982, de 4 de febrer. Ordenació de la pràctica del càmping i de l’acampada lliure. Es considera acampada lliure la que, respectant les normes que cada ajuntament hagi fixat, es faci fora dels establiments de càmping per grups integrats per un nombre màxim de quatre tendes, que hauran d’estar separats l’un de l’altre, com a mínim, per una distància de 250m. i fer una permanència màxima de quatre dies al mateix lloc. No es pot fer acampada lliure a menys d’1 km. d’un nucli de població, de llocs concorreguts o d’un càmping, ni a menys de 100 m. de qualsevol carretera. Tampoc no es pot acampar, entre d’altres, en terrenys situats en rambles, llits secs de rius o torrenteres i en aquells susceptibles de ser inundats, ni en terrenys que per la proximitat de línies elèctriques, vies de comunicació, indústries o instal·lacions insalubres o poc saludables, o per qualsevol altra causa, siguin perillosos. Els practicants de l’acampada lliure estan obligats a deixar els llocs que han utilitzat en les mateixes condicions naturals en què els han trobat. Les acampades lliures per a grups superiors a quatre tendes o quatre dies, amb una finalitat esportiva, cultural o d’esbarjo, han de ser específicament autoritzades pel Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme. Llei 20/1985, de prevenció en matèria de substàncies que poden generar dependència Tabac i begudes alcohòliques. Les activitats amb menors de 18 anys, es consideren centres d’ensenyament en el lleure, per la qual cosa és prohibit el consum de substàncies com el tabac i l’alcohol. Els majors d’edat han d’evitar-ne el consum. Decret 64/1995, de 7 de març Mesures de prevenció d’incendis forestals. D’acord amb aquest Decret, des del 15 de març fins al 15 d’octubre queda prohibit encendre qualsevol mena de foc, sigui quina sigui la seva finalitat, en 175

tots els terrenys forestals de Catalunya, siguin o no poblats d’espècies arbòries, en la franja de 500 metres que els envolta, encara que es tingui el permís del propietari del terreny per encendre el foc. Aquesta prohibició no regeix per a la utilització de fogons de gas butà en les àrees recreatives i d’acampada establertes específicament. Quan les circumstàncies meteorològiques siguin d’un risc extrem, es podran preveure mesures extraordinàries que seran d’aplicació durant els dies i en les zones que estableixi el Departament de Justícia i Interior. En aquests dies i zones estarà prohbit: Encendre cap mena de foc, inclosa la utilització de fogons de gas butà i fumar. L’acampada. La circulació de persones i vehicles que no estiguin vinculats a la zona. Telèfons i adreces d'interès Telèfons d’informació Estat de les carreteres a Catalunya 012 Informació sobre els transports públics a Catalunya 012 Generalitat de Catalunya 012 Informació del trànsit a Catalunya 012 Informació meterològica de Catalunya 012 RENFE 902 24 02 02 Telefònica 11818 Bombers 085 Adreces de la Secretaria General de Joventut Serveis Centrals Calàbria, 147 08015 Barcelona Tel. 93 483 83 83 Fax 93 483 83 59 Coordinacions territorials: Juli Garreta, 14 17002 Girona Tel. 972 41 29 99 Fax 972 41 27 81 Major, 14, 3r 43003 Tarragona Tel. 977 25 14 84 Fax 977 25 14 83 Rambla d’Aragó, 8 25002 Lleida Tel. 973 27 92 17 Fax 973 27 92 01 Doctor Ferran, 6-8 43500 Tortosa Tel. 977 44 12 34 Fax 977 51 05 30 176

Propostes a la xarxa Fundació Terra www.terra.org Portal mediambiental coordinat per la Fundació Terra que elabora documents de consulta lliure sobre un ampli espectre dels temes ambientals. La Fundació Terra edita les monografies d’educació ambiental Perspectiva ambiental que es poden adquirir des del web www.ecoterra.org en format pdf. Ofereix productes ecològics com ara la cuina solar, llums fotovoltaics, etc. des del web www.biohabitat.net Disposa d’un kit d’energia fotovoltaica per poder tenir llum en els campaments que es pot llogar a través de la cooperativa Entorn, sccl (tel. 93 601 16 00). Inter Natura www.internatura.uji.es/ Inter Natura es presenta com una via de comunicació entre moltes persones amants de la natura, medi ambient o qualsevol activitat que hi estigui relacionada. La seva idea és oferir i intercanviar informació sobre la natura, l’educació ambiental i l’ecologisme. Té una sèrie de seccions molt útils, i enllaços interessants. Fons de Documentació del Medi Ambient www.uv.es/~fonsmeda/ La Casa Verda Portal de Valldigna 15-Baixos 46003 València Fax 96 391 78 64. Tel. 96 392 54 63 o per mail: [email protected] És un centre alternatiu d’assessorament i d’informació bibliogràfica sobre temes d’energia, medi ambient i àrees relacionades. Té el mèrit de ser un dels centres de documentació ecologista més antics d’Espanya. Ofereix un servei públic i gratuït, mantingut per les donacions de particulars i institucions públiques i privades, i subvencions oficials. Pangea www.pangea.org/ Trobareu informació de moltes ONG i associacions diverses relacionades amb l’acció social, la cooperació i el medi ambient. Natuweb www.natuweb.com/ Portal d’àmbit naturalista impulsat per l’empresa que asumí l’edició de la revista degana de l’ecologisme espanyol Quercus (fundada el 1981). Aquest espai web també ens permet adreçar-nos a d’altres especialitzats en turisme rural i energies renovables. Essencialment difon notícies, però també hi ha enllaços i recursos interessants. Acull el servei de venda de llibres de natu177

edicions col·lecció Quaderns d’educació popular

moviment laic i progressista

Compartir amb la natura Com organitzar un campament ecològic es presenta com un manual per facilitar l’organització d’un campament segons nous criteris que permetin convertir la nostra estada a la natura en una experiència única. No és un receptari, però aporta moltes idees per muntar un veritable bufet que sadolli la fam d’explorar el nostre entorn amb més sensibilitat. Un manual indispensable per descobrir la vida amb tots els sentits.

de Catalunya Casals de Joves de Catalunya

Esplais Catalans