Bellver

El escritor francés Marcel Proust

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011  [email protected]

Cuaderno cultural de Diario de Mallorca // nº608

Dos ejemplos de la narrativa de Proust APARECE POR PRIMERA VEZ EN CASTELLANO ‘EL ESCÁNDALO LEMOINE’ Y SE REEDITA EN CATALÁN ‘COMBRAY’ 3 Y ADEMÁS 2. Tinta fresca: Francisco Balbuena. 4. Ensayo: Germà Bel. Nigel Townson. José Enrique Ruiz-Domènec. Matthew Tree. Pere Sampol. 6. Literatura: Iván Goncharov. Música: Tomás Luis de Victoria. 7. Arte: Owanto. Cómic: Jijé. 8. Plagueta de notes. Paseo de ronda. Coordinación: Francesc M. Rotger

MARTIN AMIS El escritor británico Martin Amis aborda en ‘La viuda embarazada’ la revolución sexual de los 70. Unos años de tentativas, desaciertos y de cambios que trajeron un nuevo orden en las relaciones de pareja, el principal, que ellas empezaban a comportarse en las relaciones igual que ellos. Amis vuelve a la novela con un extraordinario ejemplo de erudición, estilismo e ingenio

Regreso revolucionario a la novela Narrativa POR JAVIER GARCÍA RECIO

La mayoría de las grandes revoluciones que han supuesto un cambio, una ruptura o un avance en el mundo no han sido incruentas. Todas ellas dejaron traumas, o heridas. La revolución sexual, que sacudió al mundo occidental en la década de los sesenta, dicen, en cambio que fue una «revolución de terciopelo». Esa revolución que sacudió los cimientos de una sociedad mojigata y anclada en puritanismo hipócrita cambió los hábitos sexuales tradicionales por modelos más flexibles, consiguió la superación de no pocos tabúes y la tendencia a igualar a mujeres y hombres y puso el verbo follar en el diccionario cotidiano de millones de personas. Pero no fue tan dulce, y tuvo sus víctimas, en aquellas chicas que tomaron decisiones erróneas por miedo a que les vieran como unas estrechas, o en aquellos jóvenes que no supieron controlar los efectos destructivos que aparecen al inicio de cualquier cambio social trascendente. Martin Amis, brillante y transgresor, satírico implacable de la moral y la historia occidentales, vuelve a la novela seis años después de su última incursión con La viuda embarazada, una tragicomedia que retrata las vidas de seis jóvenes británicos que disfrutan de unas largas vacaciones de verano en un castillo en la Catania italiana durante los años de la revolución sexual, aquellos que Amis sitúa entre «la supresión de la censura a El amante de lady Chatterley y la aparición del primer elepé de los Beatles». El título de la obra lo toma Amis de una cita del intelectual ruso Alexander Herzen, quien manifestó que después de una revolución lo que queda «no es un heredero, sino una viuda embarazada».

MARTIN AMIS La viuda embarazada  Traducción de Miguel Zulaika ANAGRAMA, 504 PÁGINAS, 23’50 €

Martin Amis, autor de ‘La viuda embarazada’.

La viuda prenyada  Traducción de C. Pera Cucurell

EMPÚRIES, 504 PÁGINAS, 23’50 €

Detalles autobiográficos  Puede que Keith Nearing esté pasando el verano de su vida. Tiene veinte años, y su novia Lily, tras tres meses de libertad para experimentar con otras costumbres y otros cuerpos, ha vuelto para que pasen juntos las vacaciones en un castillo en Italia. Porque es el año 1970, ya en plena revolución sexual. En el castillo, un grupo de jóvenes nadan a favor y en contra del cambio. Pero en los veranos hay brillos peligrosos, y un orden social que muere no deja un heredero sino una viuda encinta, y entre la muerte de uno y el nacimiento del otro, mucha agua ha de correr. Parcialmente, La viuda embarazada se basa en detalles autobiográficos. En concreto, el personaje de Violet Nearing, la hermana menor de Keith, el protagonista, se inspira en una figura real, Sally Amis (1954–2000), la hermana pequeña del escritor. También Keith deviene en el alter ego del propio escritor, en sus vivencias más aceradas de aquellos años.

Amis vuelve a la novela de manera deslumbrante exhibiendo un lúcido costumbrismo que le permite reinventar la crítica social más álgida En la novela son muchas las referencias a las comedias de William Shakespeare, al poder de la mujer, que se adelantó a la propia revolución sexual La novela ha levantado en Gran Bretaña críticas de los sectores feministas por lo que consideran trato misógino y brutal de la mujer. El ingenio, la erudición, el estilismo que derrama Amis con inteligencia en esta obra convierten esas críticas en pura guirnalda de feria. Digamos que Amis vuelve de forma deslumbrante a la ficción novelesca. Lo hace desde un costumbrismo versado y lúcido. Amis reinventa la larga y álgida crítica social que encumbró a hombres como Charles Dickens. Amis es un especulador moral de la historia y utiliza su prosa modélica para ir mas allá de una novela sobre la revolución sexual, llegando a los terrenos que hablan sobre la decrepitud física, sobre un hombre que se mira

al espejo y ya no se reconoce. Es el protagonista Keith Nearing, su alter ego, un joven al que la revolución sexual le pasó de largo, más preocupado por estar a la altura que el momento pedía que por disfrutar de los placeres que aquella revolución puso en la boca de tantos ansiosos. Y es que hay que estar atento pues «¿qué se hace en una revolución?: te apenas por lo que se va, reconoces lo que permanece, saludas a lo que llega». El joven Keith sobrepasado por seguir manteniendo los favores sexuales de su novia Lily y por su intento de disfrutar del cuerpo de la esplendida Scheherazade, que cada día luce sus hermosas tetas en la piscina del castillo italiano, se queda finalmente sin lo uno y sin lo otro, le supera la entropía y queda al pairo de la descarnada Gloria, «con un culo como las rubias de los anuncios de San Valentín». De nada le vale a Keith guiarse por las lecciones literarias que le ofrecen las novelas de jane Austen. Amis se decanta finalmente por el juego de Shakespeare, esa especie de androginia, del poder de la mujer puesto al descubierto por esta revolución. Son muchas las referencias directas a las comedias de Shakespeare que previó cómo la revolución feminista se adelantó a la revolución sexual.

2

Bellver

Miscelánea

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

DIARIO DE MALLORCA

Los más vendidos en ... (*) Semana del 4 al 10 de abril de 2011

QUÉ ESTÀ LEYENDO

Adriana Aguilar ACTRIZ

Jaume de Montsó

PANTANJALI Yoga sutras  HASTINAPURA, 248 pátinas. 7 €

Pge. Joan XXIII, 1 07002 Palma - 971 721 931

FICCIÓ CATALÁ

Retrato de Gaspar Melchor de Jovellanos, de Goya.

1. Carme Riera: Natura quasi morta. COLUMNA

2. Rosa Planas: La veu de la caputxa.

TINTA FRESCA

Tino Pertierra

COLUMNA

3. Daniel Glattauer: Cada set onades. LA CAMPANA 4. A. Espinosa: Si tu em dius vine ho deixo tot però digue’m vine. ROSA V. 5. S. Oksanen: Purga. LA MAGRANA 6. Julia Navarro: Digue’m qui sóc. ROSA DELS VENTS

7. Care Santos: Habitacions tancades. PLANETA 8. K. Pancol: El vals lent de les tortugues. EMPÚRIES 9. Patrick Dennis: La tieta Mame.

El gran secreto de Jovellanos

QUADERNS CREMA

10. Aldous Huxley: El petit Arquímedes. ENSIOLA FICCIÓN CASTELLANO

1. Donna Leon: Testamento mortal.

FRANCISCO BALBUENA El alcalde del crimen MARTÍNEZ ROCA, 672 PÁGINAS. 22’50 €

Es muy probable que a Jovellanos le hubiera causado regocijo saber que en este año de tanta solemnidad alrededor de su figura alguien se atrevería a convertirlo en... personaje de una novela policiaca. Pues lo han hecho. El osado se llama Francisco Balbuena, autor de Jaén que viene arropado por un ramillete de premios (Ciudad de Badajoz, Francisco Garcí a Pavón, Río Manzanares, Ciudad de Getafe). Y ahora, sin faja de premio, da un paso al frente con El alcalde del crimen, vigorosa combinación de trama misteriosa (la aparición de curas sin cabeza en la Sevilla de , decapitaciones que no dejan ni rastro de sangre, estupor, pánico, qué pasa aquí) con una descripción minuciosa y envolvente de la ciudad con sus claroscuros fascinantes. Y como elemento original, la recreación de ese Gaspar de Jovellanos al que los hechos le pillan como juez en la ciudad hispalense. Despojado de ropajes vetustos y rancios, el Jovellanos que pinta Balbuena se convierte en un intrépido investigador apoyado por un viajero inglés que aporta el toque cosmopolita y una aristócrata enamorada del Jovellanos se convierte en polígrafo gijonés. Lejos un intrépido investigador de las simplezas de un apoyado por un viajero Dan Brown o similares, inglés que aporta el toque Balbuena se toma su cosmopolita y una tiempo y el espacio nearistócrata enamorada cesario para presentar a del polígrafo gijonés sus personajes y darles una entidad psicológica solvente, dentro de un entorno histórico e intelectual que permite al lector sumergirse en una atmósfera de temor e incertidumbre, con el Santo Oficio haciendo de las suyas. No busca tanto el suspense como la progresión dramática, sin caer en el simplismo narrativo y dando la información precisa sobre hechos y lugares para no caer en trampas banales de narrador trilero. De ahí que el personaje de Jovellanos no sea mostrado como un superhéroe sino como una persona con dudas, inquietudes y debilidades (capaz de llorar en la soledad de su despacho tras cometer un error que cuesta la vida de alguien, y también de abofetear en un momento dado o de gritar con furia). La novela tiene más de Conan Doyle (pesquisas, deducciones, intuiciones, inquisidora en el buen senti do de la palabra) que de thriller de aventura, aunque al final haya buenas dosis de acción. Y, en una voltereta argumental de amor maldito que recuerda la genial La vida privada de Sherlock Holmes, Balbuena se permite el romántico atrevimiento de revelar un “secreto” de Jovellanos que marcaría el resto de su vida: cuánto se aprende desde el dolor, cuán eterno es el amor perdido.

SEIX BARRAL

 Ha participado en espectáculos de danza y ‘clown’ y ahora en Assajant Albertí, premio Serra d’Or, que se estrena hoy (jueves 14) en el Teatre del Mar. Hace cuatro años que practica yoga y “tengo ganas de profundizar, sobre todo en su filosofía”, de ahí el texto de Patanjali que tiene entre manos. Lo compatibiliza con el volumen de Aina Tur de la colección gratuita del Govern ‘Paraula de dramaturg’. PARTICIPE EN LA CRÍTICA DEL LECTOR

Bellver obsequia las aportaciones a La crítica del lector con un libro de regalo. Los lectores que vean publicadas sus reseñas en esta sección pueden pasar por DIARIO de MALLORCA y recoger el bono necesario para conseguir el libro gratis en Jaume de Montsó (P. Joan XXIII, 1B, Palma). Envía tu comentario a [email protected]. Máximo 60 palabras. No es necesario que el libro comentado sea novedad.

POR LAS SOLAPAS CARE SANTOS

2. H. Murakami: 1Q84. TUSQUETS 3. J. Molist: Prométeme que serás libre. PLANETA 4. Ian McEwan: Solar. ANAGRAMA 5. N. Barrios: El alfabeto de los pájaros. SEIX BARRAL 6. Ken Follett: La caída de los gigantes. PLAZA & JANÉS. 7. A. Iglesias: Si tú me dices ven lo dejo todo pero dime ven. GRIJALBO 8. M. Noguer: Ultraviolencia. BLACKIE

Habitacions tancades

BOOKS

JAN KARSKI

9. J.M. Guenassia: El club de los optimistas incorregibles. RBA 10. C. Llorens: Mar de fuego. PLAZA J.

Història d’un Estat clandestí

PLANETA, 537 PÀGINES, 20’90 €. EBOOK, 14’99 €

Una història d’amor i tragèdia

 A la convulsa Barcelona modernista, la matriarca d’una de les nissagues més prestigioses de la ciutat organitza el trasllat a la seva nova llar, un preciós palauet prop del naixent passeig de Gràcia. Les seves parets seran guardianes d’unes vides plenes d’ambició i passions ocultes.

QUADERNS CREMA, 559 PÀGINES, 29’50 €

La Segona Guerra Mundial, de viva veu  Després de la invasió alemanya de Polònia, l’estat

NO FICCIÓ CATALÀ

1. E. Punset: El viatge a les emocions. DESTINO 2. Stéphane Hessel: Indigneu-vos!

polonès es va instal·lar a Londres. El jove Kozielewski (Jan Karski) rep la missió de fer de correu entre el govern a l’exili i la resistència interior. Aixa comença una història trepidant d’espionatge i camaraderia que el va fer recórrer Europa en plena guerra.

DESTINO

3. Eva Piquer: La feina o la vida. COLUMNA

BA JIN

4. Elisa Rosselló: Ètica per a adolescents... DOCUMENTA BALEAR 5. S. Hawking: El gran disseny.

Família VIENA, 382 PÀGINES, 19’90 €

COLUMNA

Un petit univers tancat que s’esfondra

6. A. de Botton: El consol de la filosofia. LA MAGRANA 7. AAVV: Cuina mallorquina vegetariana. DOCUMENTA BALEAR 8. P. Dukan: No sé com aprimar-me.

asfixiant on es van educar els seus pares i avis, però a través de l’escola han rebut l’aroma d’Occident. A la casa familiar sembla que no hi passi res, però a les portes de la ciutat les tropes rebels del general Zhang es preparen per atacar.

INTEGRAL

9. Tony Judt: El refugi de la memòria. LA MAGRANA 10. M. Font (ed.): Cuina mallorquina de casa de senyor. MIQUEL FONT NO FICCIÓN CASTELLANO

1. S. Hessel: ¡Indignaos! DESTINO 2. Tony Judt: El refugio de la memoria. TAURUS 3. J. Urra: Qué se le puede pedir a la vida. AGUILAR 4. P. Dukan: El método Dukan ilustrado. INTEGRAL 5. Fernández/Montero: Saber cocinar. TEMAS DE HOY 6. E. Punset: Excusas para no pensar. DESTINO 7. D. Ariely: Las ventajas del deseo. ARIEL

8. AAVV: La cocina de Manolita y Marcelino. PLAZA & JANÉS 9. J.A. Marina: La educación del talento. ARIEL 10. C. Morató: Divas rebeldes. PLAZA & JANÉS

 Els tres fills de la família Jin viuen al mateix ambient

RECOMENDADO DE LA SEMANA JEREMY BERNSTEIN Saltos cuánticos  Traducción de Pablo Sauras ALBA, 190 PÁGINAS. 10 €

El gato que no está ni vivo ni muerto  El “experimento mental” del gato metido en una caja que no está ni vivo ni muerto es tan sólo uno de los sorprendentes aspectos que nos encontramos en este volumen, con el subtítulo de La mecánica cuántica vista por físicos y no físicos. Un libro de divulgación apasionante, repleto de curiosidades sobre los científicos y otros personajes que, como el Dalai Lama, se han interesado por la ciencia. ¿QUIERES LEERLO? Acércate a la librería Literanta (C/ Can Fortuny, 4A, Palma) y podrás adquirir el libro con tratamiento preferencial de cliente y te invitamos a un café

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

Novedades

Bellver

3

Es reedita el primer volum de l’obra de Marcel Proust, «Combray», un nom mític de la literatura del XX, un relat centrat en la iniciació d’un adolescent en el culte a la bellesa, la literatura i el descobriment de les pulsions eròtiques

Rellegir el passat perdut: Proust Narrativa PER FERRAN ARCHILÉS

Hem costa imaginar que hi haja cap persona en el món per a qui no siga un plaer ressenyar una obra de Marcel Proust. Un bon amic meu, editor exemplar i lector exquisit, sempre em diu que, tenint en compte el que diuen molts ressenyadors o comentaristes literaris de les obres que ressenyen, haurien de quedar-se sense paraules en parlar, posem per cas, de La muntanya mágica de Thomas Mann. Estic d’acord. Tants i tants adjectius, ditirambes i encens gastat en qualificar la darrera novel·la de l’amic o la novetat més espúria. ¿Què en dirien si els arribara el torn de comentar Marcel Proust? Combray és la primera part de les tres que composen el primer dels volums de A la recerca del temps perdut, i de les quals, Viena Edicions ha publicat recentment també la segona Un amor d’en Swann, en una nova traducció a càrrec de Josep Maria Pinto. Una edició «barcelonina» distinta de la que Jaume Vidal Alcover va preparar fa divuit anys per a Columna, i potser tampoc no calia, la veritat, aquest nou esforç de traducció i sí haver-ne recuperat l’anterior. Combray no és un llibre aïllat, i només té sentit la seua lectura si tenim present el monumental conjunt que l’acompanya. Amb tot, resulta ser un volum que, si acceptem que no comporta cap mena de fi ni culminació, pot llegir-se com una peça relativament autònoma. Faré trampa, però, i consideraré que el lector retrobarà i ho sap, personatges i records en els volums que vindran o almenys a alguns d’ells. Perquè, en aquesta primera entrega, Proust ens presenta l’horitzó que l’acompanyarà ja per sempre. Trobarem el xiquet malatís i al seu amor, l’odiosa Gilberta entrevista, i al senyor Swann i al pobre Bergotte, la fama del qual pujarà i baixarà en el temps. I a la Berma, l’actriu que l’infant de ficció que fou Marcel Proust desitjava veure com res en el món (com l’Itàlia dels gravats que

MARCEL PROUST Combray  VIENA, 248 PÀGINES, 17’80 €

imaginava, contemplats i rememorats incansablement als llibres) i a la qual contemplarà en escena per primera vegada en el que resultarà ser l’anticipació de la decepció i la mitificació incansables. Perquè, en efecte, aquest primer volum de l’obra és aquell en què la força mitificadora de l’univers de Proust es revel·la i ho fa per sempre, com el paisatge en la boira evocat, però, amb la tenacitat d’investigador incansable, obsessiu. Caps i puntes del record, de la invenció del record, de la ficció pura sobre el passat perdut apareixen ja perfilats en aquest volum que mai podrà oblidar el lector que per primera vegada trobe les seues pàgines. Per a mi fou ja aleshores, lector adolescent i ja per sempre, la descripció, insignificant ja ho entenc, de les primeres gotes de pluja sobre el terra i els vidres, aquell primer impacte que ho inicia tot, la tormenta i el mite. Marcel Proust és, sense dubtes, un d’aquests autors que, infinitament imitats després, han creat, però, un estil d’escriptura que només genera epígons. Com si, després d’haver-hi transitat, els antecedents s’esborren i els continuadors, fatiguen. És el cas de Proust com ho és de Joyce, o el de Thomas Bernhard o el de Raymond Carver. Qualsevol obra posterior sembla un eco pàl·lid de la tafaneria incessant d’un món que cap a un barri de París i al Jardí de Louxemburg i als Camps Elisis quan eren lloc de jocs i passeigs. Això sense negar que, de vegades, els millors

textos d’influència proustiana són els menys genuflexos, com Matèria de Bretanya o Àmbit perdurable, per posar-ne dos exemples estrictament valencians. Combray, però, és també la «provincia», l’espai que no és Paris i que la literatura francesa de Balzac a Zola o Sartre, menyspreen de manera altiva per a convertir-lo en l’inevitable «altre» de la nació francesa que encarna i s’esgota en la capital. Marcel Proust esnob finíssim i malaltís, pedant genial, fa de Combray una de les geografies més convincents de la literatura francesa contemporània, potser perquè va arribar a estimarse’l. Potser. Com passarà després a les pel·licules de Louis Malle amb l’espai provincia que lentament es desfà, a mans d’una clase que es desfà… ¿Per què mai no va adaptar Malle a Proust? Joseph Losey va morir obsedit per la voluntat de filmar-lo i no ho va

La venganza se sirve con tinta Ático de los Libros rescata en castellano la novela ‘El escándalo Lemoine’, en la que Proust cuenta una estafa que sufrió una compañía en la que tenía participaciones

Narrativa POR ANTONIO GARCÍA MALDONADO

Es ya un lugar común afirmar que son Marcel Proust y Louis Ferdinand Céline las cumbres de la literatura francesa del siglo XX y lo cierto es que cada nueva aproximación parece confirmarlo. No hay obras menores en sus bibliografías. Céline nos deslumbra –y adelanta los esbozos biográficos tan aclamados de Jean Echenoz– incluso con su tesis doctoral sobre el médico austríaco que inició lo que ahora parece algo de sentido co-

mún, la asepsia, y que le acarrearía el descrédito social y profesional a Semmelweiss (editorial Marbot, ), nombre del doctor que a su vez da título a esta intensa y ejemplar obra de concisión y maestría. Y es ahora Proust quien nos recuerda por qué ocupa un lugar de honor en el panteón de los grandes escritores con un original juego literario muy diferente de su clásico En busca del tiempo perdido, pero no menor en calidad, e igualmente inspirador para autores de generaciones posteriores. Inédito en castellano hasta ahora, la editorial Ático de los Libros rescata El escándalo Lemoine, trabajo previo a su opus magna, en el que el autor francés da cuenta con peculiar elegancia de un hecho que ahora, en plena época de escándalos y engaños, no podrá sonarnos ajeno: Lemoine, un avispado ingeniero estafa a una compañía participada por Proust asegurando que había descubierto un procedimiento para fabricar ver-

MARCEL PROUST El escándalo Lemoine  Trad. de Laura Naranjo y Carmen Torres ÁTICO DE LOS LIBROS, 119 PÁGINAS, 9’90 €

daderos diamantes, con el inconfesable propósito de hacer bajar las acciones de dicha compañía y adquirirlas a mejor precio. Se vio así nuestro autor atrapado en uno de esos timos que nos parecen tan modernos e hijos de nuestro tiempo –y que Émile Zola había denunciado, con más aburrimiento, eso sí, en su novela El dinero (Debate, ), retrato inmisericorde de la codicia financiera en la bolsa de valores del siglo XIX–, aunque sí sorprende su reacción, su peculiar venganza, a través de aquello que mejor sabía hacer: escribir.

aconseguir (en una adaptació que preparava Harold Pinter), però crec que molt millor ho hauria hagut de fer la sensibilitat i elegància de Malle. Els distanciava, segurament l’alegria de viure. Llegir de nou Proust en els temps d’inflació de la literatura de la memòria fa sempre una miqueta de vergonya. Vergonya pels astorats descobridors de la complexitat postmoderna de la memòria. Vergonya pels qui es pensen descubrir la força de les vides privades al davant de la Història. Sortosament, Proust no és avui cap model. Fins i tot, cal desitjar-li ser un autor superat. El seu fou, en efecte, un món que la primera guerra mundial arrassà, un món de la petita noblesa i la burgesia francesa d’allò més arnat. Fotos de familia que ja no recorda ningú. El plaer, doncs, d’un passat que ens és definitivament estrany. Literatura.

Nace así este bello y breve libro, donde dicho escándalo le sirve al autor para un trabajo de empatía literaria admirable: narrará el episodio en diferentes capítulos e imitando el estilo y la voz narrativa de los escritores más reputados de Francia. Las piezas de este caleidoscopio que construye Proust tienen nombres como Flaubert, Saint-Simon, Balzac, Michelet o los diarios de los hermanos Gouncourt, y la diferencia de puntos de vista estilísticos, e incluso de opiniones sobre el asunto, trascienden la innegable calidad artística del libro para convertirse en un irónico y simpático ajuste de cuentas con el mundo literario que le tocó vivir y sufrir. Si bien no hace falta haber leído a todos los autores a los que Proust intenta (y consigue) suplantar con verosimilitud, el conocimiento de dichos escritores nos llevará a la conclusión de que esta es una obra muy difícil de escribir, plenamente original y lograda, y que también ha debido ser un gran reto para las dos traductoras malagueñas a cargo de la obra, Laura Naranjo y Carmen Torres, quienes han firmado un trabajo más que sobresaliente, y que las hace aconsejables para encarar cualquier proyecto literario de envergadura que los editores españoles tengan en mente.

4

Bellver

Novedades

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

DÉU MEU, QUÈ ÉS ESPANYA? Aquest títol d’una emissió del cèlebre programa de llibres francès ‘Apostrophes’ de Bernat Pivot encaixa amb el llarg debat en torn a una Espanya centralista o multicultural, coincidint amb un altre aniversari de la segona República. Sobre la història recent i la política parlen ‘Espanya, capital París’ de Germà Bel, ‘¿Es España diferente?, amb direcció de Nigel Townson, i sengles volums de José Enrique Ruiz-Domènec, Matthew Tree i el mallorquí Pere Sampol

El París d’Espanya L’ex diputat socialista Germà Bel explica com la visió centralista ha determinat les xarxes espanyoles de carreteres, ferrocarrils i aeroports

Anàlisi PER CARLES CABRERA

Al prefaci d’Espanya, capital París, Germà Bel (Les Cases d’Alcanar, Terres de l’Ebre, 1963) ja anuncia que recorrerà de cap a cap els darrers segles de la història d’Espanya. Es remunta d’entrada al regnat de Felip II, primera pedra en el procés de centralització estatal, que establí la capitalitat administrativa a Madrid amb el trasllat allà de la cort austriacista. La segona fita arribaria amb Felip V, que elevaria Madrid a la categoria de capital política del país, i un segon envit el deuríem a Carles III. Tanmateix no podem parlar de tercera fase, la de la conversió de la ciutat castellana en punt neuràlgic de tota l’economia peninsular, que òbviament també tindrà els seus protagonistes estel·lars —els noms els revelarem més avall—, fins a un moment prou recent: amb prou feines se n’han complert dues dècades. La centralitat que els Àustries i sobretot els Borbons cobejaren amb delit, allò que la primera família reial partí sense veure-ho i la darrera plorà durant segles impotent per no haver-ho obtingut, és a hores d’ara a punt de ser assolit, perquè per Bel, Madrid ja s’assembla a París, però Espanya encara no és França. Discrepa per aquesta raó del postulat d’Enric Juliana a l’assaig La deriva de España. Geografía de un país vigoroso y desorientado perquè s’adona clarament —i reconeix que li encantaria equivocar-se— de l’estratègia nítida seguida pels dos principals partits polítics (els únics amb opcions reals d’ostentar el poder) que no poden estar més d’acord a l’hora de defensar un model d’Estat centralitzat en qüestió de mitjans de transport que és, en definitiva,

el tema de què parla Bel aquí. Però no sempre ha estat així. L’economista detecta moments de la història en què el paradigma centralitzador no ha predominat: procedíem d’un d’aquests períodes, el de la Transició, que covà el sistema autonòmic vigent, però l’arribada del PP de José María Aznar girà el rumb de la nau i el PSOE de Zapatero no l’ha mogut ni un centímetre i això ho diu un autor que fou elegit diputat socialista al Congrés entre el 2000 i el 2004. De la circularitat de la història, que crec que és una de les bases d’aquest llibre, Bel ens en dóna compte en repassar el recorregut històric espanyol a partir dels monarques i més tard dels presidents que li surten a camí transportats pels mateixos ferrocarrils que ordenaren engegar, plantats a les (auto)estrades que ells mateixos manaren asfaltar o als aeroports que decidiren edificar. La primera via fèrria d’Espanya cobria el 1848 el trajecte entre Barcelona i Mataró, sufragada privadament per tal com econòmicament retia i perquè va fracassar abans d’entrar en funcionament la línia entre Madrid i Aranjuez, promoguda amb diners públics per un ministre, el marquès de Santillana, que denegà als catalans beneficis anàlegs als que havia concedit als castellans. Malgrat això, ja se’n cuidarien prou els governants de l’Estat d’establir aviat una xarxa radial amb les Lleis del Ferrocarril de 1855, i Aznar les tenia ben fixades al front en presentar el pla d’extensió de l’AVE! Avancem fins a 1967. A principi d’aquell curs s’adjudicaren dues concessions per a les autoestrades entre la Jonquera i Barcelona, i Montgat (Barcelona) i Mataró, essent Barcelona el punt neuràlgic del corredor mediterrani del qual ara se sent a parlar tant —França ja ha decidit que per la Ciutat Comtal si ha de passar sí o sí—, perquè el criteri imperant llavors prioritzava el trànsit i el dinamisme. Tan intensos eren quant a passatgers i mercaderies, que permetien un potencial major per a l’obtenció d’ingressos per peatge, que en altres llocs de la Península no haurien sortit a compte. Semblantment al que ocorregué amb el fe-

rrocarril Barcelona-Mataró, el 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb criteri divergent, no havien arribat a bon port els asfaltatges de Madrid cap a València i Irún i entre Oviedo i Gijón. En aquest nou capítol, l’Estat calcaria línia per línia el model que s’havia seguit a l’hora d’implantar els raïls de ferrocarril, i dels avions i aeroports, si fa no fa, en podríem explicar el mateix. L’epíleg ho sintetitza succintament tot, però obre la porta a l’elucubració. Segons ell, Espanya cercarà recuperar properament les competències perdudes en el terreny educatiu per tal d’homogeneïtzar l’ensenyament dels infants de qualsevol indret de l’Estat i la unitat de mercat, aspecte, aquest darrer, que desenvolupa en alguns articles jornalístics també inclosos al volum —baldament tornin a pivotar sobre eixos idèntics, perquè l’únic defecte que es pot retreure al conjunt del llibre de Bel és que voltegi massa sobre uns mateixos conceptes. La proposta de Bel xoca, doncs, amb el

La batalla de les infraestructures La capital ha de tenir un tracte de favor en les infraestructures? Un debat amb dades que explica la nostra economia

Assaig PER MOISÈS DE PABLO

Som davant d’un treball interessant, oportú, que vol ser equidistant en aquest camp de batalla que és el debat de les infraestructures; de si han de ser en un lloc o un altre, que obeeix a raons subjectives, polítiques o d’interès econòmic concret. El catedràtic d’Economia Aplicada Germà Bel (Les Cases d’Alcanar, ) ens ofereix una mica de llum en un apartat ben fosc. Perquè amb les infraestructures (sempre hi ha batalles per figurar a les fotos d’inauguració), quan s’ha de

respondre pel manteniment i deficiències, veiem que el ciutadà desconeix a qui ha de demanar responsabilitats per una obra construïda amb fons europeus, amb el pressupost de l’Estat, finançament de la Generalitat i les Diputacions. Bel traça un paisatge general sobre el tema, amb un llenguatge planer, sobre com són les infraestructures, com són a altres països i si els plantejaments utilitzats són encertats o no. Vegin el tema de l’AVE: l’economista és escèptic. La primera línia d’Alta Velocitat es fa entre Madrid i Sevilla, no des de la frontera, per obrir el comerç a Europa. Bel diu: «la rentabilidad social del AVE en España es negativa, si tomamos en cuenta sus costes y beneficios», a la pàgina . En la taula adjunta, veiem com el tram d’Alta Velocitat de Madrid a Barcelona del  va costar ’ milions d’euros per quilòmetre. I l’autor recorda que la Unió Europea critica els

ajuts a les línies deficitàries. L’impacte en el territori és innegable: ara, Puertollano o Sevilla han crescut poc en població. Si ha impactat a Segòvia o Toledo: es deu a la suburbialització de Madrid? Bel diu: «el AVE funciona como un cercanías de lujo» (p.). I el qualifica de desig romàntic, pels catalans, d’unir-los amb Europa; pels polítics socialistes, de superar l’endarreriment andalús; per tots, per un conte de riquesa i de cohesió d’Espanya. Es basteix l’Alta Velocitat però no hi ha una connexió ràpida amb les àrees de comerç marítim i terrestre. Respecte al mercat aeri, Bel recorda que la centralització aeroportuària només existeix a Europa a la Península, Romania i Estònia. Catalunya va tenir competències en aviació amb la República, excepte en el bienni dretà. Arreu la gestió sol ser semiprivada, i en tot cas, els territoris o les ciutats juguen un paper important. El nostre sistema «es el

parer dels socialistes i populars actuals, que han giragonsat la geografia a favor seu per aconseguir els objectius polítics que delegen i que passen per enrobustir la unitat política espanyola i espessir els contactes entre la capital i la resta del regne en benefici de la primera, encara que això vagi en detriment de la comoditat dels ciutadans. La por dels castellans d’haver-ne fet un gra massa, del model autonòmic, i d’haver tibat massa una corda que pot trencar la unitat “nacional”, es contraresta ara amb un procés de reconducció central que en fructificar asseguri l’apaivagament de les tensions per tal que els ànims perifèrics no es tornin a encrespar. Catalunya no pot actuar de paradigma de res ni per a ningú per tal com aquest rol se l’ha reservat Madrid. El diagnòstic de Bel al davant d’aquesta Espanya que s’esdevindrà no s’allunya gaire del que expressà Jordi Pujol al Centre d’Estudis que duu el seu nom, baldament Bel no citi en cap moment la sortida de la independència que entrelluca Pujol.

adaptado tras la segunda guerra mundial por los países de dictadura comunista» (pàg. ). L’economista planteja que el sistema centralitzat i radial és insolidari i ineficient, i es pregunta: «¿es razonable que Madrid concentre una cuota de inversión que duplica su cuota de tráfico?» (p. ). Madrid, aquest segon París, s’ha fet realitat ara, diu Bel, en plena democràcia i quan el debat d’infraestructures ha de ser el més ampli i plural possible. Per què no tenim un corredor de transport eficient d’Algesires a Portbou, en l’àrea que concentra el  de les exportacions? Es prioritzen altres obres. Un debat a banda interessant és l’èxit d’aquesta obra. Si això implica que el ciutadà vol estar informat de com es gasten els seus calés, i com pot inluir en millorar l’efectivitat de la despesa, és un bon senyal. Ara, si la crisi explica l’èxit per l’enfrontament entre autonomies o partits, vol dir que el ciutadà ha de cercar el seu esperit crític i el nostre paper com a consumidor en una societat de representació democràtica millorable, i de consum massiu que ens aliena.

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

GERMÀ BEL España, capital París

NIGEL TOWNSON DIR. ¿Es España diferente?

JOSÉ ENRIQUE RUIZDOMÈNEC Catalunya, España

 DESTINO, 336 PÁGINAS, 19 €

 TAURUS, 352 PÁGINAS, 22 €

 LIBROS DE VANGUARDIA, 176 PP., 18 €

Novedades

MATTHEW TREE Com explicar aquest país als estrangers  COLUMNA, 203 PÁGINAS, 17’50 €

Espanya, capital París

Catalunya, Espanya

 Traducción de Imma Falcó

 Traducción de Miquel Aguilar LA MAGRANA, 173 PÁGINAS, 19 €

LA CAMPANA, 320 PÁGINAS, 19 €

Bellver

5

PERE SAMPOL Espanya no té remei  Prólogo de Damià Pons DOCUMENTA BALEAR, 338 PÁGINAS, 17 €

DIARIO DE MALLORCA

Imagen correspondiente a la final de la Copa del Rey de fútbol de 2009, entre el Barcelona y el Athletic de Bilbao.

Hechos no tan diferenciales En ‘¿Es España diferente?’ un equipo examina nuestra historia en los siglos XIX y XX en comparación con otros países de Europa

Historia POR ALFONSO VÁZQUEZ

Sirve este libro, ¿Es España diferente?, de la editorial Taurus, para matizar el famoso tópico historiográfico, o al menos popular, sobre la diferencia que se le supone a España y que en los años  llegó a convertirse en un recurrente eslogan turístico (Spain is different). El historiador Nigel Townson ha cogido el toro por los cuernos (el mismo toro que aparece en la portada), para ofrecer un didáctica mirada a los siglos XIX y XX en España y compararlos con otros países europeos. En esta (necesaria) empresa le acompañan otros cuatro prestigiosos historiadores –José Álvarez Junco, María Cruz Romero, Edward Malefakis y Pamela Radclif– que

analizan nuestros supuestos hechos diferenciales, desde el nacimiento de la moderna nación española hasta esa diferencia positiva y ejemplarizante que fue nuestra transición española. El libro es esclarecedor porque, en la muchos casos, además de matizar y en ocasiones negar esa supuesta diferencia española, también propone diluir otros tópicos, esta vez adscritos a esa Europa, siempre inmutable de valores democráticos y progreso, con la que los españoles solemos medirnos. El análisis más abierto de todos es el primero, pues a la hora de examinar el proceso de construcción nacional española durante el XIX, José Álvarez Junco concluye que la excepcionalidad española tanto se puede defender como no, al igual que en otros casos europeos. Más rotunda se muestra María Cruz Romero a la hora de estudiar las guerras civiles e intentonas que plagaron el siglo de Isabel II: España no fue una excepción y si acaso, hay que buscarla en el lado positivo, pues fue el país con más años de gobierno constitucional representativo, a pesar de todas sus carencias, entre y la I Guerra Mundial.

Algo de más excepcionalidad puede apreciarse en el anticlericalismo y secularización de España, del que se encarga Nigel Townson, que matiza que evolucionó a tono con los países de la Europa meridional. Edward Malefakis analiza uno de las cuestiones que mejor conoce, la II República Española,que aunque comenzó en España en unas circunstancias sociales y económicas mucho más benévolas que en otros países europeos, finalmente fracasó. «Como lo hicieron trece de las catorce repúblicas establecidas en Europa entre  y », concluye. El análisis que quizás cause más sorpresa es el de la dictadura de Franco, en teoría el culmen de la excepcionalidad española en una Europa democrática. También en este caso Nigel Townson niega la mayor en unos tiempos en los que esa Europa democrática se circunscribía a la franja norte de Europa, con el este y el sur (Portugal, España y Grecia) tomados por las dictaduras. Y aunque la España de Franco nunca fue tan diferente al resto del continente como tras la II Guerra Mundial, cuando se juntaron el aislamiento internacional y una sangrienta represión, la

Las espaldas de los meteorólogos Sendos libros de Ruiz-Domènec, Tree y Sampol abordan las relaciones entre el nacionalismo español y los de la periferia

Ensayo POR FRANCESC M. ROTGER

La persistencia de los meteorólogos de las televisiones estatales en tapar las Balears (no se debe a estética audiovisual: en Francia, el país centralista por excelencia, se colocan a la izquierda del espectador,

para que se vea Córcega) podría ser una metáfora de la indiferencia (cuando no hostilidad) del centralismo español hacia las culturas periféricas. Una catarata de novedades se aproximan a ese largo pulso entre nacionalismos (en sentido amplio) “grande” y “pequeños”, entre ellos Catalunya, España de José Enrique Ruiz-Domènec, Com explicar aquest país als estrangers de Matthew Tree y Espanya no té remei, del senador mallorquín Pere Sampol. El caso de Tree, británico residente en Cataluña desde hace un cuarto de siglo, es curioso y tiene algo del fervor del converso; pero civilizado. Tree apuesta sin demasiados di-

simulos por la independencia catalana y, en este sentido, su discurso se impregna de las convenciones de dicho sector político y, en la presente recopilación de artículos más alguna conferencia, enuncia bastantes ejemplos de intolerancia centralista hacia lo catalán, y ninguno de lo contrario; que también los hay, aunque probablemente menos. Su humor confiere todavía más interés al volumen. Ruiz-Domènec aporta valiosas dosis de sensatez al debate, realizando un recorrido por la historia contemporánea española y sobre todo por la catalana, relativizando bastante. A modo de ejemplo, esta cita del conseller Casanova, del  de septiembre de

La historia comparada cuestiona las supuestas diferencias españolas, incluso en nociones tan consolidadas como ‘las dos Españas’ excepcionalidad no duró mucho tiempo. En este sentido, Townson resalta que en el plano económico, social y cultural «España compartió muchas de las tendencias de la Europa occidental durante los años sesenta y principios de los setenta», a la vez que se iban reduciendo las diferencias políticas. Concluye el libro preguntándose Pamela Radclif si la Transición Española es un modelo global para aplicar a otros países. Este capítulo, algo farragoso, resalta que, a pesar de muchas creencias, la democracia tuvo en Europa, durante el siglo XX, «una tradición frágil e inestable» incluso en países catalogados como cien por cien democráticos. Radclif resalta la dificultad para catalogar la Transición, lo que provoca que merme su utilidad como proyecto a exportar. En definitiva, la historia comparada cuestiona las supuestas diferencias españolas, incluso en nociones tan consolidadas como las dos Españas, una expresión que también emplean en Francia e Italia, pero en referencia a sus respectivos países.

 (“per nosaltres i per la nació espanyola combatem”), que seguramente incomodaría a muchos de quienes hoy celebran esa efeméride como arquetipo de la resistencia catalana. La recopilación de Pere Sampol de sus intervenciones en el Senado aporta algunos datos que claman al cielo, como el “maltrato” (la expresión es de Zapatero) del Estado a Balears en financiación, o la ridícula inversión del Gobierno central en la cultura de las Islas, un , de su presupuesto. Espanya no té remei aborda muchas otras cuestiones, pero me quedo con esta frase: “ (…) La majoria dels problemas històrics que arrossegam neixen de la no acceptació d’aquesta diversitat [la de España] per una majoria de ciutadania, gairebé sempre per desconeixement i, en molts de casos, per manipulació política”. Un diagnóstico que me parece muy certero.

6

Bellver

Novedades

Un músic místic: Victoria Fa quatre segles i mig que s’interpreta sense interrupció la música religiosa d’aquest compositor, mort fa 400 anys

Música PER ANTONI PIZÀ

En general la imatge que es té d’Espanya en el exterior –quan aquesta és positiva– alterna entre dos pols extrems. Promoguda per lluminàries com Picasso i Almodóvar, hi ha la caricatura de la gent meridional, apassionada, xerradora, impulsiva, canalla i poc pràctica. Però també hi ha l’estereotip generat per la Contrareforma i el fervor religiós, Santa Teresa, Zurbarán i els comellars pelats de Castella. En el fons, ambdós tòpics tenen un fons de realitat, a pesar que, naturalment, els ulls forans els exageren i distorsionen. Tomás Luis de Victoria (-), compositor de qui enguany se celebra el  aniversari, probablement sigui el músic espanyol amb més fama a l’estranger. No just fa 

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

anys que va morir, sinó que fa quatre segles i mig que la seva música s’interpreta sense interrupció. Aquest èxit internacional i la conseqüent longevitat artística es deu en primer lloc a un factor pràctic (l’Església ha procurat que la tradició polifònica no decaigués mai). Però també hi ha un altre element relacionat amb la percepció que es té d’ell a l’estranger com a místic extasiat, contemplatiu i al·lucinat, la contrapartida musical a Santa Teresa i els sants de Zurbarán que habiten fantasmagòrics, afligits i silenciosos les sales del Prado que milers de turistes visiten cada any. Sense ser un compositor massa prolífic,Victoria va escriure un allau d’obres sacres, vocals, en llatí i amb funcions litúrgiques (i en aquest sentit, n’hi ha que afirmen que és absurd sentir-les descontextualitzades en versió de “concert” com es fa avui en dia). Curiosament, no va escriure música instrumental o peces de temàtica secular. Nascut a la sòbria Àvila, va viure gran part de la seva vida a Roma, però tot d’una que va poder va tornar a Espanya com a músic particular de l’emperadriu Maria d’Àustria. La seva obra més famosa és l’Officium defunctorum (o senzillament, Requiem, pu-

blicat el ), obra d’atmosfera contemplativa i expressió intensa i mística que molts consideren la millor obra musical de tot el renaixement europeu. A més, com que va ser la seva darrera composició, es pot considerar el seu testament artístic. En els seus pentagrames bull un magma creatiu teixit hàbilment per una boira de bellesa flotant i per sonoritats hipnòtiques sobre les que leviten amb èxtasis les melodies gregorianes. Al mateix temps, és l’expressió d’una nova forma d’aplicació de l’art del contrapunt, tècnica compositiva apresa del qui suposadament va ser el seu mestre a Roma, Palestrina. Victoria simplifica l’ortodòxia del contrapunt de Palestrina supeditant la música a l’expressió del text i, si cal, rompent les normes escolàstiques per emfatitzar el significat d’una paraula o una frase. L’expressió, l’efectisme i el dramatisme del moment és el que realment conta, i no les regles de composició. Com és d’esperar, l’aniversari de Victoria se celebra arreu del món amb sonades festivitats però amb inexplicable discreció a Espanya. Com a excepció, la Semana de Música Religiosa de Cuenca, que també celebra cinquanta anys d’existència, li dedica el seu aniversari d’or amb un cicle de concerts que comença aquests dies i que durarà fins a finals d’any. Michael Noone, un australià i un dels grans especialistes mundials en el compositor, dirigirà molts d’aquests concerts amb el seu grup Plvs Ultra i, a més, té programat enregistrar deu CDs amb gran part

THE TALLIS SCHOLARS The Victoria Collection CD GIMBX 304, 20€

SEMANA DE MÚSICA RELIGIOSA Cuenca, 16-24 abril  Inclou: Ciclo Tomás Luis de Victoria 15 d’abril–4 de desembre. Preus variats.

de les seves obres. Els britànics The Tallis Scholars, en tot cas, han reunit en un triple CD enregistraments que ja s’havien editat anys enrere i que continuen essent una delícia. Per la seva declamació clara i l’expressió simple i directa de les pulsacions emocionals del text, els Tallis són una aposta segura. Tant si un viatja fins a Cuenca, com si simplement fa una eixida a la botiga discogràfica del barri, aquestes són dues maneres molt recomanables per celebrar el músic i místic espanyol Tomás Luis de Victoria. Que no sorprengui, però, que els intèrprets, com dèiem al principi, siguin sempre estrangers.

Iván Goncharov retrata a una familia aquejada por ‘El mal del ímpetu’. Una parodia sobre la actividad incesante y también la otra cara de la moneda, la haraganería

Extraña dolencia IVÁN GONCHAROV El mal del ímpetu

Literaturs POR ANA VEGA

 Traducción de Selma Ancira MINÚSCULA, 110 PÁGINAS, 12,50 €

«¿Han leído ustedes, muy señores míos, o por lo menos han oído hablar de ese extraño mal que antaño padecieron los niños tanto en Alemania como en Francia y que no tiene nombre ni ha quedado registrado en los anales de la medicina? Se trataba de una dolencia que creaba en ellos la necesidad imperiosa de subir al monte Saint Michel (creo que en Normandía)». He aquí el mal que sufre la familia Zúrov, arrastrados por un extraño ímpetu hacia la actividad constante y frenética. La colección «Paisajes Narrados» de la editorial Minúscula rescata, como en otras ocasiones, una obra brillante de un clásico, Iván Goncharov. Nos ofrece otra exquisita elección, a modo de apuesta editorial, donde manifiesta su gusto por la buena literatura y muy especialmente por aquellas obras olvidadas, o menos conocidas, y cuya lectura supera con éxito el paso del tiempo. Goncharov nos propone una nueva versión de la dicotomía entre apatía y actividad en una novela breve, con el humor y la ironía como herramientas principales en su relato. Una enfermedad endémica parece amenazarnos desde estas páginas, vemos en la familia Zúrov sus primeros síntomas: «Nos sentimos felices por la presencia de la primavera: ha llegado el momento de comenzar nuestros paseos por los alrededores. Nos gusta disfrutar del aire puro y pasamos gran parte del verano en el campo». Algo inofensivo que, sin embargo, se convierte en obsesión enfermiza: «Los Zúrov son incapaces de permanecer en casa durante el verano: en eso consiste esa dolencia extraña y mortal». Una extraña enfermedad crónica que parecen contagiar a sus propios sirvientes: «La casa entera se pone en pie. Se visten a toda prisa y salen corriendo acompañados de dos fieles sirvientes, ¡ay!, también infectados».

juventud, su salud floreciente, sus brillantes esperanzas, todo se perderá, todo desaparecerá en el agotamiento, en medio de esfuerzos atroces y voluntarios». Goncharov describe con humor el exceso y el absurdo. Cuando se advierte a esta peculiar familia acerca de la posibilidad del agotamiento, frío o incluso muerte, ellos responden: «¿Y qué importa? ¡A cambio habremos paseado! Llevamos cinco paraguas, siete capas impermeables, doce pares de chanclos». Nada parece detener esta obsesión enfermiza. Incluso la abuela pierde la visión en una de sus visitas al campo, pues como explica el sirviente «durante el paseo, tuvo a bien juntarse largo rato al rayo del sol y mirarlo fijamente, y cuando llegó a casa, tuvo a bien dejar de ver». Frente a la actividad -como el reverso de la moneda- Goncharov describe la viva imagen de la apatía en la figura de Nikon Ustínovich, quien al contrario que los Zúrov decide permanecer en cama todo el día, limitando toda actividad al mero hecho de alimentarse: «Rara vez salía de casa y a fuerza de vivir en posición horizontal adquirió todos los atributos del haragán: una panza enorme colgaba majestuosa de él y, todo hay que decirlo, Nikon Ustínovich la hacía florecer de manera intencionada; en general su cuerpo entero se derrumbaba en dobleces, como el de un rinoceronte, formando una especie de atuendo natural». Tal vez el desequilibrio que encontramos en los personajes de este relato nos obligue a plantearnos nuestra propia situación, quizá más cercana a la actividad frenética, o tal vez la apatía, pero con cierta seguridad, situada en el lugar erróneo: alejada del centro o término medio más saludable. Busquemos el equilibrio entre la inercia y las múltiples excusas que nos permiten huir de nosotros mismos, el ritmo adecuado, exacto.

Iván Goncharov, autor de ‘El mal del ímpetu’.

La familia Zúrov «se consume en los paseos», algo los empuja de manera violenta hacia el campo: «Si a lo largo del verano permanecen en casa, sienten que algo les oprime, les agobia, les impide estar tranquilos; una fuerza irresistible les expulsa de la ciudad, un espíritu maligno se apodera de ellos». Es entonces cuando se entregan a una actividad frenética, sin sentido: «Se ponen a saltar, a correr, a nadar y una vez que han llegado nadando o corriendo o saltando hasta donde querían llegar, se echan a andar

Goncharov nos propone una nueva versión de la dicotomía entre apatía y actividad en una novela breve, con el humor y la ironía como herramientas principales en su relato casi hasta morir, ¡hasta que se derrumban extenuados!». Se trata de una infección de raíces profundas, que va mermando poco a poco la salud y cordura de todos los miembros de esta familia: «Su

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

L’artista francesa-africana Yvette Berger, ‘Owanto’, mostra el seu treball a la galeria Maior de Palma. Unes obres marcades per la reivindicació del respecte cap a les dones i els drets humans i que ha reunit amb el títol ‘El far de la memòria’

Un combat interminable Art OWANTO El far de la memòria  Galeria Maior / Can Sales, 10 (Palma)

PER GEORGINA SAS

Sens dubte l’art és memòria. Amb la seva interpel·lació constant, tant individual com col·lectiva, ens trobem davant l’obra d’una artista d’origen francès-africà anomenada Yvette Berger, amb nom artístic Owanto (París, 1953). Posseïdora d’un notable corpus construït a partir de tots els mitjans que ha tingut al seu abast: la tradició, la família, l’amor i la dona. Frida Kahlo, Louise Bourgeois, Tracey Emin, Shirin Neshat, Marina Abramovic, Owanto ... totes elles són sinònims de coratge i autenticitat. De qui reivindica la fi de la violència de gènere, de qui reclama un rol diferent per a la dona, de qui exigeix un respecte i un reconeixement negat. Com a dona no vull mai deixar de dir-ho, perquè independentment dels orígens geogràfics, culturals i històrics podem aportar alguna cosa al debat global. Owanto va créixer a Gabon, una república de l'Àfrica occidental central, on hi va passar els seus anys formatius fins que es va establir definitivament a Europa. La mirada de Owanto a l'Àfrica de la seva infantesa no és en absolut una experiència semblant a la d’un novel·lista viatger del segle XIX i, per descomptat, és a l’antípoda de la mirada estètica dels pintors del Barroc.

La seva obra transmet optimisme i re- en la societat contemporània i per passa els records més íntims i a la ve- altra, mostrar un canvi de direcció en gada més universals; combina les normes que regeixen el món. Les diversos gèneres artístics com la inter- caixes de llum tenen la intenció d’ pretació de l’art pop, l’art conceptual o il·luminar el camí cap a un futur marel minimal. Són les mateixes peces que cat per la tolerància, la solidaritat, l'esOwanto va dur a la 53a edició de la Bi- perança i la felicitat. Un toc d’atenció ennal de Venècia amb una exposició al món en una època convulsa, mentre individual al Pavelló Nacional de escric aquest article em demano: desGabon. près de cinquanta anys en el poder, Fotografies i vídeos composen El far ara els aliats ataquen Gaddafi. de la memòria a la galeria Maior de D’ençà avui i durant mig segle no hi ha Ciutat, en què reflexiona sobre la manca d’ètica de la societat actual. El seu discurs se centra en unes imatges que representen el nucli familiar (mare, pare i fill). L’infant que juga vindria a simbolitzar en clau utòpica la felicitat del món que està per arribar, suposo que res té a veure amb “l'ordre natural” de la família defensat per Joseph Ratzinger, juntament amb la seva idea de “l'amor generós i indissoluble” d'un home i una dona com a marc eficaç i el fonament de la vida en la gestació, el naixement, el creixement i la mort natural. Els senyals d’Owanto crec que tenen una doble intenció, d'una banda, alertar sobre les claus i les solucions del mals que Obres de l’artista Yvette Berger, ‘Owanto’. ens ataquen

Bellver 7

hagut cap preocupació per el poble de Líbia ni per els altres pobles del món? O és que això es valora segons la importància dels seus recursos naturals i tot allò que se’ls hi pot treure esprement-los com a llimones? Prenent com a origen les seves escultures, Owanto ha realitzat unes icones molt senzilles i esquematitzades que es presenten en formats de marcat caràcter tècnic i industrial com les caixes de llum i els senyals de trànsit, que Robert Rauschenberg (1925-2008) utilitzava juntament amb altres materials de reciclatge com bicicletes i mobiliari urbà per criticar la situació econòmica del seu Texas natal, en un moment de crisi motivat pels excedents del petroli al mercat. Hi ha coses que mai canvien. Serà potser un moment quan l’artista es planteja el problema essencial de l’home d’una forma més interna: no representa la seva configuració, els seus problemes metafísics ni les seves lluites internes, sinó que la mateixa matèria brillant i lumínica ens parla de les entranyes de l’ésser.

Por fin Jijé Con la publicación de Jerry Spring se corrige una injustificable ausencia. No podía permitirse que uno de los mejores autores europeos de todos los tiempos fuese casi desconocido en España

Cómic POR FLORENTINO FLÓREZ

En realidad algo ya sabíamos de él. A principios de los setenta pudimos ver algunos de sus episodios para Michel Tanguy publicados en revistas de Bruguera como Super Pulgarcito. A finales de esa misma década algunas editoriales sacaron álbumes de Jerry Spring, como Los broncos de Montana o La chica del cañón. No se puede decir que fuera mucho en el conjunto de una labor que se agrupa en gruesos volúmenes. Sus integrales, confeccionados por la casa Dupuis, alcanzan la veintena y todos van cargaditos de páginas de la más variada condición, del humor a la aventura, del color al blanco y negro, de lo serio a lo caricaturesco. Pero esas tímidas publicaciones en castellano ya nos permitieron hacernos una idea de su talento. Un dibujante volcánico, fuerte, expresivo y tremendamente productivo. Formó parte de una generación mágica, la que en gran medida creó eso que se viene a llamar tebeo franco-belga, siguiendo las huellas de Hergé. Hablo de Franquin, de Morris y de Goscinny. Sus historias se entremezclan, todos ellos pasaron por unos Estados Unidos que mar-

caron su manera de aproximarse al cómic. Así que para Jijé nada más natural que abordar un tema tan poco europeo como el western. Sin detenernos en antecedentes venerables como las historias del alemán Karl May sobre Old Shatterhand y Winnetou, baste recordar que Jijé no fue el único en el viejo continente fascinado por el género. Le siguieron Morris con Lucky Luke, Greg y Hermann con Comanche, Charlier y Giraud con Blueberry o Berardi y Milazzo con Ken Parker. Los westerns en Europa son legión y muchos de gran calidad. Y Jerry Spring es uno de los mejores. En el prólogo se citan los problemas de Jijé con sus guionistas a quienes pedía un argumento que luego él iba cambiando sobre la marcha, para desesperación de los escritores. Pero aunque ese aire improvisado es evidente en las historias, no le resta brío a la narración. A veces hay explicaciones excesivas o elipsis salvajes pero en general la serie se lee con interés y su enfoque permanece perfectamente actual. Hay un discurso bienintencionado en contra del racismo, el héroe se pasea en compañía de indios y mexicanos, pero eso no impide que luego tengamos a otros nativos muy malos y a mexicanos perezosos y amantes del tequila. No cae en la trampa de lo políticamente correcto y por eso

JIJÉ Jerry Spring Integral  PONENT MÓN, 236 PÁGINAS, 44 €

mantiene la emoción y el sabor de las viejas películas. Y el humor, Jerry Spring está hecho con gracia, hay réplicas brillantes, los diálogos son frescos y directos y además la acción no se detiene nunca. Memorables los pasajes en que se nos ofrece una peculiar visión de las revoluciones mexicanas. También el enfrentamiento con el jefe indio aficionado al alcohol que, en un sorprendente giro argumental, cambia de opinión respecto al caballo del héroe. Pero evidentemente el plato fuerte es el dibujo. Jijé es un dibujante de raza, uno de los grandes. Su arte puede con todo y su visión del oeste es vital y creíble. Su blanco y negro es directo y expresivo. Cada página,

cada viñeta es una lección de dibujo. Nada se le resiste, ni paisajes ni personajes, sus animales son espléndidos, lo mismo sus expresiones. Y ahora, por fin, podemos disfrutar de su trabajo en condiciones. No con el color original, pero lo cierto es que comparando con los integrales de Dupuis no puede decirse que esa ausencia sea importante. Habrá a quien le parezca que el precio del volumen es elevado. Pero, ya saben, el valor depende de lo que alguien esté dispuesto a pagar. En este caso me parece que vale la pena. Este es un tebeo imprescindible, que no puede faltar en la biblioteca de ningún aficionado. Contiene cuatro álbumes, a cual mejor. Yo ya estoy esperando por el siguiente volumen.

8

Bellver

La darrera

Diario de Mallorca

JUEVES, 14 DE ABRIL DE 2011

Biel Mesquida

Plagueta de notes (CCCCVI)

Llibres al jardí UN DELS PRIMERS MATINS DE LA PRIMAVERA Cornudella mostra com els tractes assidus amb els poemes omplen les vides dels lectors i ens dóna apunts que ens fan més sensibles

D’ençà que he obert d’ampit en ample la finestra de la cambra de la planta noble i he ensumat el reviscolar de totes les coses del jardí: he vist la flor lilosa de l’arbre de l’amor enfilant-se per les branques que encara conserven les bajoques seques de l’any passat, he ensumat l’olor de color de taronja d’unes frèsies humils esclafades per la dormida de qualque moix, he sentit el brunzeig d’una abella que s’aficava dins el calze d’una espaseta, aquesta flor venturera que surt per miracle dins les pasteres al costat dels lliris que només són encara una col·lecció de fulles verdes, m’he vestit com un llamp, he agafat una petita biblioteca dins una bossa, la plagueta de notes, el capell de palla i he davallat de quatres cap a aquell quadrilàter que rebrotava, rebordonia a les totes davall un sol calent i traïdor que em feia fer etxems.

01

SENSACIONS I LECTURA M’he assegut al banc que hi ha devora la vella glorieta entapissat de barbeta que amb la sequera d’aquesta setmana passada ha perdut aquella verdor refulgent. He pensat que el banc de marès gris és la frontera entre el jardí i el petit parc de pins, mates i alzines. M’ha agradat molt la idea de seure damunt una frontera: lloc d’entrecreuaments, de tràfics, de mescladisses, de mestissatges... Primer de tot m’he dedicat a tancar els ulls i escoltar el paisatge sonor que estava teixit de tota una polifonia de refilars dels verderols, ropits, mèl·leres i d’altres ocells que feien passes per l’aire. Si m’hagués deixat anar per aquelles músiques, acompanyades del perfum embaumador de les flors de mel de l’heura, hauria caigut dins un somnieig llarg i delicat. Però m’he estimat més deixondir-me i agafar un llibre. N’hi havia un caramullet: Un lloc a l’ombra (Proa) de M. Rosa Font, Contra la mort (Proa) de Pere Rovira, Le siècle oú la parole a été la victime (Mer-

02

Jordi Cornudella, a l’esquerra, amb Ponç Pons, Escriptor de l’Any. SEBASTIÀ LLOMPART

cure de France) d’Yves Bonnefoy, Emmaús (La Magrana / Anagrama) d’Alessandro Baricco. El primer que m’ha vengut a les mans s’avenia molt amb el meu estat d’ànim: Les bones companyies. Poetes i poemes (Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors) de Jordi Cornudella. És un

exemplar que ja es veu molt tocat perquè fa un parell de mesos que el passeig. Arreplega magnífics materials dispersos amb versos de nombrosos poetes clàssics i contemporanis i també del propi Cornudella. I per afegitó nombroses contarelles al voltant de poetes, de tra-

duccions, d’intuïcions poètiques. La primera part conté quatre capítols a l’entorn dels tombs de l’any, de Carner i l’estiu a Carner i la tardor, passant per Ibic i la primavera i per Horaci i l’hivern. Totes les traduccions del poetes antics són del mateix Cornudella. I tenen el saber i el sabor d’un amador de les harmonies de les paraules com el poeta Cornudella, que fa viatjar d’una llengua clàssica a la catalana els mots alats. La segona part comença amb tres capítols que mostren converses de l’autor amb Joan Ferraté, un poeta amic i savi que li ha ensenyat molta de poesia i també la manera de llegir amb el màxim rigor i aprofitament. Els quatre capítols següents Cornudella mostra com els tractes assidus amb els poemes omplen la vida dels lectors i ens dóna apunts i comentaris que ens fan més sensibles a la música dels mots. A la tercera part Cornudella, amb l’influx d’un pintor-poeta com Perejaume i un músic com Louis Couperin, ens ofereix una suite de set poemes amb noms de dansa que alegren l’esperit i el deixen ple de ressonàncies i ecos. La quarta part és una antologia de poetes estimats de Cornudella que ell ha traduït i dels quals en dóna la versió original. Val l’alegria sentir la veu catalana-cornudellina d’Hesíode, de Safo, d’Anacreont, de Catul, de Píndar, d’Horaci, de Marcial, de Goethe, de Frost i molts més. Una deliciosa festa de llepolies clàssiques amb un parell d’autors moderns. Bravo, Cornudella! I gràcies! Com no vols que amb un llibre així perdi el sentit de l’hora, del temps i de l’estació. Un ropit que s’acosta molt i em refila escandalosament devora el peu esquerre em fa pensar en Emily Dickinson. En un dels seus poemes, que duc gravat a la pell de l’esperit. Tanc els ulls i somnii.

Cosas que nos faltan Paseo de Ronda POR CARLOTA VICENS PUJOL

Hace apenas unas semanas se preguntaba Antonio Muñoz Molina en las páginas de Babelia por qué en España no hay lugar para películas como De dioses y hombres (Xavier Beauvois, 2010) o, añado yo, El gran silencio (Philip Gröning, 2005). Creo recordar que apuntaba a la omnipresencia y voracidad de la clase política como principal responsable y, en cierto modo, tiene razón. Nuestros dirigentes políticos, con una escasa preparación intelectual, ideologizados hasta la ceguera y queriendo meter baza en todos los ámbitos de la vida, han contribuido a limitar la imagen de la Iglesia, que es también la espiritualidad refinada, la dignidad serena que sobrevuela cada una de las escenas de estos filmes, con la imagen más rancia del españolito fascista que va a misa. Vuelan, como los patos, muy, muy bajo.

01

dish (Robert Laffont, 2008). En ningún caso debe el lector saltarse el prólogo. Más fácil de encontrar son, tanto en Palma como en las grandes librerías-supermercado de Barcelona, los libros de autores asiáticos, básicamente japoneses y en gran parte antologías de haikús, cuya calidad literaria se me antoja muy relativa. Por mi parte aconsejo al lector, en cambio, Le chant des martyrs, del chino Xianhui Yang (Balland, 2010), donde a partir de testimonios sobrecogedores de supervivientes del campo de concentración de Jiabiangou, escribe trece historias breves en las que, para escabullirse de la censura, mezcla con sabiduría realidad y ficción.

Pero algo más sucede cuando España es aún hoy un país acomplejado e incapaz de deshacerse de los más burdos clichés; cuando (por volver al cine) un país deja caer en el olvido a Víctor Erice, que no ha vuelto a rodar desde la magnífica El sol del membrillo (1992) o ve derivar al Julio Medem de Tierra o Vacas hacia el de Lucía y el sexo. Tenemos, en el fondo, lo que nos merecemos, pues no debemos olvidar que nuestros representantes políticos lo son por elección del pueblo.

02

Tampoco en las librerías españolas es fácil encontrar libros que sí ocupan un puesto en las francesas. Y no me refiero sólo a París, sino también a ciudades más pequeñas, como Montpellier. En el país vecino he encontrado –sin buscarlos- anaqueles dedicados a los grandes autores de la literatura yiddish: Cholem Aleikhem, Mendele Moyker-Sforim o I.L. Peretz entre otros. Para abrir boca recomiendo la estupenda antología en dos volúmenes a cargo de Rachel Ertel: Royaumes juifs. Trésors de la littérature yid-

03

¿Algo que nos sea más próximo? Estudios riquísimos sobre los mitos griegos y sus transformaciones a través de los siglos. ¿Títulos? A una servidora le aguardan, de momento, dos: Narcisse et le mal du siècle (Negin Daneshvar-Malevergne, Dervy, 2009) y Dédale et Icare, métamorphoses d’un mythe (Michèle Dancourt, CNRS, 2002). Quizás otro día pueda escribir sobre ellos.

04

‘Lucía y el sexo’.